EL SUFRAGI UNIVERSAL. NOVA ZELANDA A L’AVANTGUARDA DEL SUFRAGISME.
EL SUFRAGI UNIVERSAL.
El sufragi universal és la base de l’Estat democràtic en el qual s’identifica «una persona, un vot». Homes i dones, independentment de la seua raça, creences o condició social, tenen el dret a votar i el seu vot té el mateix valor.
Però al llarg de la història, sufragi universal no ha estat, ni és, sinònim de sufragi femeni: fins ben entrat el segle XX, sufragi universal significava sufragi universal masculí. A Europa, el primer país en el qual van poder votar les dones va ser a Finlàndia, el 1907, eleccions en què també van ser triades les primeres diputades, però en la majoria dels països democràtics, les dones no van poder votar fins després de la Primera Guerra Mundial: a Alemanya el 1918, al Regne Unit el 1919, França, el 1944 (no obstant que en aquest mateix país el sufragi universal masculí va començar a ser reconegut després de la revolució de 1848, pràcticament un segle de diferència), i a Estats Units el 1920. A Espanya es va aprovar el sufragi universal l’1 d’octubre de 1931 i les dones van poder votar per primera vegada en les eleccions generals de novembre de 1933. Les dones suïsses van haver d’esperar fins a 1971 per emetre el seu primer sufragi i les de l’Aràbia Saudita van poder acudir per primera vegada a unes urnes el 2015.
Així i tot també hi ha hagut països, com els EUA o Sud-àfrica, es va concedir el vot a les dones blanques, negant-lo a homes i dones d’altres ètnies que van haver d’esperar alguns anys més.
Per tot això, el 19 de setembre de 1893 és una data marcada en els annals de la història dels drets de les dones, per ser la data en què es va aprovar la primera Llei electoral que reconeixia el dret al sufragi femení sense restriccions. I això va passar a Nova Zelanda, aleshores encara colònia anglesa, que es va convertir el 1893 en el primer país amb govern propi del món en permetre a les dones votar i ho pogueren fer en les eleccions generals celebrades el 28 de novembre d’aquell mateix any, encara que van haver d’esperar a 1919 perquè les neozelandeses pogueren presentar-se a les eleccions i a 1933 perquè una dona fora elegida diputada al Parlament.
Avui dia encara hi ha països al món en què el vot de la dona està permès, però molt limitat o condicionat, com és el cas d’Aràbia Saudita on les dones poden elegir i ser elegides, però no poden parlar amb els homes, ni per demanar-los el seu vot ni per a que l’hi demanen, s’han d’inscriure per votar, però per això ha d’acompanyar-les un home, poden anar a votar, però acompanyades per un home.
Un altre exemple és el de Emirats Àrabs Units, on dones i homes poden acudir a votar de manera limitada: només un poc més de 120.000 persones poden ser electors. O el de Brunei, on el dret a votar d’homes i dones i el dret a presentar-se, es va revocar el 1962 i només poden votar en les eleccions locals. També condicionat tenen el seu dret a vot les dones del Líban, ja que a les dones se’ls requereix una prova d’educació bàsica, que no se’ls requereix als homes.
Un últim exemple és el de l’Estat de la Ciutat del Vaticà en què, amb el seu “peculiar ordenament”, només permet el vot d’homes, i tampoc tots, només els cardenals menors de 80 anys. Si bé és veritat que en aquest any 2019, el passat mes d’abril, el Papa va nomenar a Alessandra Smerilli Secretària d’Estat d’Economia de la Ciutat del Vaticà, la primera dona que ocupa un càrrec en la Comissió Pontifícia per a l’Estat de la Ciutat del Vaticà.
Però mentre es produïa aquest històric nomenament, uns dies abans presentava la seua dimissió la directora i la redacció del suplement mensual femení de L’Osservatore Romano, Donne Chiesa Mondo, que funcionava des de 2012, un suplement que havía denunciat durant set anys la posició d’inferioritat que pateixen les dones en l’Església.
Són especialment recordats dos suplements. El primer, de març del 2018, denunciava sense embuts que les monges al Vaticà són tractades com criades per cardenals i bisbes, per als que cuinen i netegen a canvi d’un salari irrisori, sense ser convidades a seure a les taules que serveixen.
El segon es va publicar el passat mes de febrer, un poc abans de la cimera que es va fer al Vaticà contra els abusos sexuals a menors, i exposava que les monges també han patit violència sexual, encara que en molts àmbits de l’Església encara prefereixin pensar que es tracta de relacions romàntiques i de transgressions de la castedat en lloc de veure l’assumpte com un veritable abús sexual i de poder. Les seues revelacions van obligar a Francisco a reconèixer per primera vegada que bisbes i sacerdots han violat religioses.
Els motius de la dimissió els fan públics en la missiva dirigida al Pontífex, en la que diuen: “Tirem la tovalla perquè ens sentim envoltades d’un clima de desconfiança i de deslegitimació progressiva, des d’una mirada en la qual no sentim estima i crèdit per continuar la nostra col·laboració”. Lamentant i tement que es torne “a l’antiquada i àrida costum” que les dones es trien “des de dalt, baix el control directe dels homes”, per ser considerades “de confiança“.
Res de nou baix el sol.
NOVA ZELANDA A L’AVANTGUARDA DEL SUFRAGISME.
Cent vint-i-sis anys fa d’aquella primera Llei electoral que va ser a causa del moviment que liderava KATE SHEPPARD (1847-1934), la sufragista més famosa de Nova Zelanda, pionera en la lluita pels drets de les dones.
Va néixer a Anglaterra, filla de pares escocesos, es va traslladar a Nova Zelanda als 21 anys, juntament amb la resta de la seua família, després de la mort del seu pare. Va ser una dona molt activa intel·lectualment i va rebre una clara influència del socialisme d’arrel cristiana, un corrent molt potent en el món anglosaxó.
En 1885 va començar a involucrar-se en l’activitat política, sent una de les fundadores de la Unió Cristiana de Dones per la Templança de Nova Zelanda (WCTU); moltes dones participaven d’aquesta croada per l’abstinència i llei seca, en part perquè l’alcohol era la font de violència intrafamiliar, maltractaments de gènere i altres problemes socials. Lluitant per aquesta causa va ser com es va adonar que les dones necessitaven més veu, i pel mateix, poder de vot. Si es volia que s’aprovaren lleis contra l’alcoholisme, i per la millora de les dones i dels menors era necessari que les dones pogueren votar i estar representades al Parlament. En aquell moment, Nova Zelanda havia ampliat el dret de sufragi a homes majors de 21 anys, però deixava fora a les dones i als criminals.
Kate va esdevenir una infatigable lluitadora, no només introduint a Nova Zelanda el debat sobre els drets polítics de les dones sinó també donant suport a altres alliberaments com el dret a divorciar-se, o fins i tot a deixar enrere el “corsé”, promovent també el ciclisme i altres activitats físiques per a dones, així com participant en campanyes, reunions, mítings o escrivint a la premsa sobre tot això.
Nova Zelanda tenia un especial estatus colonial pel qual gaudia d’una gran autonomia política. El 1852 s’havia creat un govern representatiu, i en aquest mateix any Londres va aprovar la Llei Constitucional de Nova Zelanda. Dos anys després es reunia el primer Parlament. En 1856 es va assolir l’autonomia, convertint-se el govern en responsable dels assumptes nacionals del país.
La WTCU estava formada per uns pocs centenars d’activistes, però la pressió que van exercir cap al govern de l’època i la societat, va ser tal que l’opinió pública neozelandesa va acabar sent clarament favorable al reconeixement del sufragi femení. Com a resultat del treball de la WTCU es van enviar al Parlament diverses peticions pel sufragi signades per milers de persones: el 1891 es van reunir més de 9.000 signatures, en 1892, quasi 20.000, i finalment en 1893, l’última petició que va convèncer al Parlament format totalment per homes, va ser signada per més de 32.000 persones, convertint-se en un document clau en la Història. Aquesta petició va ser inclosa en el Registre de la Memòria del Món de la UNESCO el 1997.
Es calcula que a les primeres eleccions en què les dones neozelandeses (majors de 21 anys) van tenir dret al sufragi, van votar el 65% de les mateixes. Kate es va convertir en una dona mundialment coneguda i es va dedicar a la lluita sufragista pel món anglosaxó sense descans, des de la presidència del Consell Nacional de Dones de Nova Zelanda (NCW) i des dels mitjans de comunicació, ja que va treballar com a editora de The White Ribbon, el primer periòdic de Nova Zelanda a ser propietat, administrat i publicat únicament per dones.