Llíria presentarà, aquest dissabte 25 de febrer, la ruta i memorial “IP31. La força del record és la capacitat d’estimar”. Este projecte, creat per l’artista Rafael Tormo, pretén ser un homenatge a les víctimes del franquisme durant la Guerra Civil, la repressió i la dictadura.
L’acte donarà començament a les 11.00 hores amb l’inici de la ruta que partirà des de Ca la Vila. Al llarg d’ella, es podran trobar diferents tòtems dotats de codis QR que recullen testimoniatges d’investigadors i divulgadors sobre la matèria, i de familiars de les víctimes. A les 12.00 hores s’inaugurarà, al cementeri municipal, el memorial de l’artista dedicat a elles.
De cara a aquest projecte tan especial i important, l’autor Rafael Tormo ha atés a La Veu de Llíria per respondre algunes qüestions. Aquestes han sigut les paraules de l’artista:
Pregunta: Per què decideixes col·laborar en aquest projecte? Què opines d’aquest?
Resposta: “Perquè hi ha una realitat, una realitat que a vegades va més enllà del que és la gent implicada, amb familiars que estan en la fossa, o gent sensibilitzada per una qüestió més ideològica, o personal, sembla que això que va succeir en els murs del cementeri de Llíria ha quedat una mica invisibilitzat, una mica com desplaçat en el temps. És com alguna cosa que ja ha succeït, alguna cosa que ja ha passat i que ja no es pot tornar a reflexionar ni repensar per a portar-ho al present. Aqueixa és una de les qüestions que em va incitar a veure de quina manera es podien obrir nous processos.
Jo estic molt content perquè cada vegada que es projecta una qüestió d’aquestes característiques sempre és molt complex. Hi ha moltes sensibilitats, hi ha moltes absències, hi ha molts recels. Hi ha una sèrie de forces que són prou invisibles però al mateix temps estan tibant una realitat. Crec que d’alguna manera hem sabut campejar amb això per a portar-ho a un altre lloc, depositar-ho en l’àmbit de la transmissió. De quina manera continuem contant el relat d’allò que va succeir, que realment afecte. No que afecte per una qüestió purament d’acció, sinó que et faça pensar”.
P: “La força del rècord és la capacitat d’estimar”. Per què aquesta frase? Què et va inspirar?
R: “El títol és perquè normalment, quan s’ha volgut reivindicar la memòria, el record, dins d’aquests projectes, sempre s’ha vist com una qüestió de revenja, com una qüestió de restituir d’alguna manera molt directa o violenta. A vegades el que va succeir en aquells temps, i en aquest cas quan ja estem parlant de quartes generacions, de gent que va estar vinculada a aqueixos cossos que estan, i alguns que han estat en les fosses del cementeri de Llíria, trobe que actualment hi ha alguna cosa que va més enllà d’una restitució purament física d’ull per ull. És una cosa que és necessari reconsiderar per la societat civil. Aquestes coses no s’estan fent simplement per una qüestió revisionista i de revenja, sinó de mostra de gent que ha acceptat el que va succeir, que vol passar el duel i que vol que això es continue comptant perquè de manera crítica no torne a passar.
Trobe que ací hi ha una manera de repensar aqueix lloc de víctima. Jo parle de revictimització, perquè sense voler s’acaba ocupant l’espai que l’opressor t’ha donat. Acceptes el que hi ha i llest. En aquest cas la idea és visibilitzar que hi ha una força que està per damunt d’aqueixa victimització que ha infligit aquell que va assassinar i va fer el colp d’estat, i és la capacitat d’estimar. Només cal veure que un gran nombre de persones que ara formen aqueixes associacions, aqueixos col·lectius, que han lluitat molt per trobar aqueixes fosses del silenci i de la violència, ara són quasi germans, quasi família, gent que s’ha vinculat”.
P: Per què consideres que és important preservar la memòria històrica?
R: “El propi concepte de memòria històrica ja és controvertit. La qüestió està en el fet que es parla més de memòria democràtica. Crec que és important perquè no es tracta d’estar constantment repetint el que va succeir, sinó aclarir el que va succeir, tornar a reconnectar allò que es va quedar en l’oblit amb unes noves generacions perquè ho vegen des d’un lloc comú i des d’alguna cosa que està constantment passant. Sense aqueixa capacitat de pensar que això que va passar pot tornar a succeir és possible que ens trobem en un atzucac perquè no tindrem la capacitat suficient per a donar resposta a aqueixes noves agressions.
Només cal veure l’auge del feixisme actual en tota Europa, que es pensava que era una cosa quasi impensable. Hi ha diversos llocs d’Europa en els quals tot això s’ha netejat, s’ha revisitat per a aclarir els posicionaments i el que no cal fer, i ací en l’Estat Espanyol això no s’ha fet. Estan fent-ho estàs organitzacions socials, que són les que estan treballant la reinstauració de la justícia a aqueix nivell que es diu memòria”.
P: Quin missatge pretens enviar amb la teua obra?
R: “El missatge que jo pretenc enviar amb la meua obra és una obra compartida, és un treball que l’he fet amb alumnes de l’institut. Ho he fet a través de memòries de gent que està implicada, ho he fet a partir de coneixements de gent del poble de Llíria, que té al voltant de la història. El món de la botànica, de l’anarquisme primitiu que tan important va ser a la comarca i en concret a Llíria. Amb tot això, no és que hi haja un missatge, sinó que l’art cal entendre-ho com un dispositiu que àmplia el sentit.
L’art no és comunicació exclusivament, no és una cosa que es llija literalment, l’art és una cosa que et possibilita descol·locar-te del que pensaves per a permetre’t, d’alguna manera, o per a obrir més ben dit, sentit a alguna cosa que no podies haver pensat. Treballar amb ells he pensat que era sempre una manera de sostindre el relat. El relat d’aqueixa història que va succeir, com continuem contant aqueixes històries des de la venjança, des de l’amor, des de la cura. He volgut treballar una mica això”.
P: Quin missatge envies, en concret, als familiars de les víctimes que ara es honra?
R: “Jo no envie cap missatge a les famílies de les víctimes, sinó que aporte una visibilitat i un pensament crític a tot el treball que han fet, i ajudar-los i acompanyar-los en aqueix treball”.
