COMPARTINT SENTIMENTS. Reflexions i versos a l’aire.
De vegades, quan hom té a les mans un llibre on es recopilen articles ja publicats, hom té paüra de trobar-se davant d’un llibre sense massa trellat, un mer revoltim de coses soltes més o menys interessants però sense cap lligam comú mes enllà de ser fruit de la mateixa ploma. Aquesta por pot augmentar si hi ha més d’un autor…
Doncs bé, Compartint sentiments està escrit per dos autors: Josep Maria Jordán Galduf i Carles Xavier Subiela i Ibáñez. I és una recopilació d’articles i poemes publicats a La Veu de Llíria. Tanmateix, puc assegurar que aquest llibre no pot estar més lluny del que hem dit més amunt. Primerament, perquè ambdós són persones amb sobrat prestigi intel·lectual i personal com per a donar-los un vot de confiança. Després, una volta immersos en la lectura del llibre, veiem que, en efecte, és com diu la seua introducció: “una mena de diàleg entre els dos autors al llarg d’un curs (…) i, alhora, una expressió d’idees i d’emocions…”
El llibre té un fil conductor que de vegades és fàcilment perceptible i de vegades és més subtil, però sempre hi és. El més obvi és la concatenació temporal al llarg del curs de les reflexions de Josep Maria (suscitades normalment per l’actualitat de l’entorn més general o del més immediat, com pot ser l’escola d’adults o el poble de Llíria) amb els versos de Carles que sempre expressen alguna cosa que complementa la reflexió anterior o “dialoga” amb ella. Un exemple: en la pàgina 48 hi ha un article de Josep Maria que parla de l’assassinat de Sòcrates amb la lectura del qual vénen al cor els sentiments de rebel·lió davant la injustícia i d’admiració per la seua última i millor lliçó de coherència. Passant pàgina, Carles ens conta la història d’una humil venedora de llumins que, la nit de Nadal, mor de fred al carrer oblidada per tots. Llegint el poema hom sent la mateixa sensació d’injustícia que havia sentit en la pàgina anterior!
El veritable fil conductor del llibre, però, és molt més subtil i profund. Parle del que potser és el lligam entre els dos autors, més que el mer fil conductor del llibre. Parle de dos persones que han dedicat les vides professionals a les humanitats i dediquen el temps lliure perquè eixa dedicació professional es puga vore reflectida en una millora directa del seu entorn i un benefici del proïsme. Parle de bonhomia, de treball ben fet, de compromís i coherència… Parle, en definitiva, de dos persones amb bon cap i bon cor! I sé de què parle, perquè tinc el privilegi de conèixer i treballar amb els dos!
Açò es pot vore llegint qualsevol part del llibre; es veu en la càlida, acollidora prosa de Josep Maria i en els versos tetrasíl·labs de Carles que probablement ningú ha conreat com ell des d’en Jaume Roig.
Per acabar, faig meues les paraules del professor Ramiro Reig al voltant d’un altre llibre que Josep Maria cita en la pàgina 84: aquest llibre “busca suscitar en el lector una reflexió, un record, algun afecte perdut, una lectura que ens va marcar en paral·lel a les que l’escriptor ha sentit (…) Hi ha crítica, però sense malícia, una actitud de pregunta i d’escolta”… Paga la pena gaudir-lo. Llegir aquest llibre és un plaer per al cap i per al cor.
Nicolás A. Marco Pérez