MARCO POLO
El mercader
que va rodar
per l’Orient
sovint sol ser
docte en contar
què anà veient.
-“He vist muralles
tan grans que creuen
valls i muntanyes
com un dragó
fins que no es veuen
en l’horitzó.
Llançant senyals
de fum o d’atxes
de torre a torre,
prompte els missatges
que emeten corren
fins als finals.
En poques hores
se sap de veres
si s’entrellaça
una amenaça
dellà les vores
de les fronteres!
I amb una atenta
capacitat
de reacció,
prompte es rebenta
si hi ha un conat
d’invasió.”
En les trobades
de sobretaula
tots els presents
ouen atents
quan ell debades
pren la paraula:
-“He vist canals
pels que es navega
durant setmanes
entre unes planes
on l’aigua rega
camps i marjals.
Hi ha ponts tan alts,
fets al detall
dels enginyers,
que per davall
passen velers
de quatre pals.
Aquests canals,
com una escletxa
entre els bancals,
tenen l’amplària
de la llargària
d’un tir de fletxa.
Són venes d’aigua,
camins de vida
per on trepida
i on es propaga
l’immens comerç
d’un món divers!”.
Per l’exotisme
o pels accents
amb què ho relata
s’hi fa un mutisme
que als assistents
els arravata.
Li troben gràcia
al seu coment
de les anances
per terres d’Àsia,
un continent
d’extravagances.
-“He vist ciutats
que multipliquen
de llarg per deu
en gents i estrats
les que edifiquen
els europeus.
He vist també
paper imprés
que allà és admés
com un gran bé
amb el valor
de l’or millor.
De punta a punta
d’aquell imperi
descomunal
un bitllet val
amb tant de mèrit
que ningú ho dubta.
Hi ha un puntual
servei postal
per a qui vol
rebre o trametre,
per qualsevol
contrada, lletres.”
La concurrència
atén atònita
tanta excel·lència
per a descriure
la terra incògnita
on ell va viure.
Corre el rumor
que inclús va fer
de conseller
en molts assumptes
quan tingué dubtes
l’emperador.
-“Aquells humans
empren l’astúcia
que els cormorans
pesquen per ells
amb una argúcia
de savis vells.
De dia a dia
els mandarins
fan i publiquen
uns butlletins
on s’anuncia
tot el que dicten.
Hi ha gent tan culta
que té i defensa
plantejaments
molt divergents
i ningú insulta
ni sent ofensa.
Tot això és signe
d’una cultura
molt mil·lenària,
d’un poble digne
d’extraordinària
desimboltura.”
L’encant que infon
als qui l’atenen
quan els descriu
un llunyà món
és dels que tenen
valor més viu.
Mes no tots ouen
bocabadats
aquests relats
en què es remouen
certs pilars tàctics
dels poders fàctics.
Tan estrambòtiques
narracions
gens no els convenen
als qui mantenen
les més despòtiques
posicions.
Això de dir
i d’esclarir
com pensa i viu
gent d’enllà el mar
pot resultar
molt subversiu.
Les jerarquies
són suspicaces
i denuncien
que són fal·laces
eixes històries
fabulatòries.
Per tant, s’engega
la maquinària
de propaganda
autoritària
que el fa de banda
i tot ho nega.
El rodamón
és marginat
i els seus relats
es diu que són
barbaritats
d’un boig guillat.
A aquest sabut
que ha viatjat
per mig món ara
se’l desempara,
exiliat
on ha nascut.
L’assetjament
a què és sotmés
ningú l’atura
i encara dura
quan ve el moment
més compromés.
En l’últim acte
que té de vida,
un clergue vell
vol que es retracte,
que diga ell
que és tot mentida.
Qui ho presencia
veu que ha somrist
amb gallardia:
-“No us he contat
ni la meitat
d’allò que he vist!”.
I clou els ulls
per sempre més,
ben satisfet
dels seus reculls,
del que ha aprés,
ha vist i ha fet.
La inaturable
posteritat
ja jutjarà,
inapel·lable,
la veritat
del que contà.
Carles Subiela
