Este 31 d’octubre Llíria compleix un any com a Ciutat Creativa de la UNESCO. Per celebrar este aniversari, Marcel·lí Garcia ha creat una cançó que malauradament no s’ha pogut estrenar per motius sanitaris amb música en directe. Però si de forma virtual. La Veu de Llíria s’uneix a esta celebració amb una entrevista on l’autor ens conta com ha nascut la cançó de tot un poble que ama la música.
“Naix dels records que tinc de xicotet de viure en un poble on quan caminaves pel carrer escoltaves des dels balcons i finestres de les cases a gent tocant el clarinet, la trompeta… Això és un dels records més bonics que tinc del meu poble. Jo volia transmetre la sensació d’este record. Per això elvídeo és un xiquet que camina pels carrers, mentre la música l’acompanya en cada cantó, en cada casa, de qualsevol carrer”.
“Hi ha principalment vent metall, vent fusta i percussió a les bandes. Corda fregada a les orquestres, corda polsada a les rondalles, veus als grups corals, tabals i dolçaines, guitarres eléctriques i molt més a diferents agrupacions. Una ciutat que batega musica.
Les Bandes són la representació musical més gran que tenim al poble, són la nostra identitat, les grans autopistes que arriben al íber amb “l’aulós”. Però al nostre poble hi ha altres camins que arriben a la música també i per això, he volgut que tothom estiguera representat.
Per això el conservatori com a punt de reunió de tots estos camins que porten a ser la Ciutat de la música. És com el laberint que hi ha anant cap a sant Vicent, és un dels llocs que més m’agrada de Llíria, perquè és com mil camins que porten al centre, on està una estàtua d’un iber amb un alòs, des de milers d’anys Llíria és Música” explica dels motius que l’han inspirat.
De tots estos pensaments, records i llocs, el mestre i compositor de Llíria, Marcel·lí Garcia, va començar a donar-li voltes a una cançó que fora de tot el poble. “M’agrada molt la cuina, i fins ara era com si fóra un gastrobar i fera tapes. Esta cançó ja no és una tapa, és un plat consistent d’autor. Per a mi és la primera cançó, i ja no una cançoneta”. Cançonetes que havia fet i que s’han convertit en himnes d’este poble, de la salut mental Podem, de la Simfonia de Cultures, del Club d’Atletisme, de la conscienciació de l’alumnat com la mascareta. Música, educació i poble sempre han estat molts presente en este cantautor, que utilitza ukelele, guitarra o altres instruments.
Amb esta cançó, Marcel·lí es fa gran, i utilitza als musics del conservatori, a cantants de totes les bandes i representants del poble. Fins i tot ha demanat ajuda al seu mestre de piano, Rogerio Campas. Un músic que ha composat, dirigit i tocat amb els millors des de Nova York a Brasil o París. “Li vaig demanar ajuda: quiero que lo toque un pueblo entero, por supuesto la gente de las Bandas, pero también cuerda frotada, cuerda pulsada, piano, voces de niños, de mayores, familias. Todos”.
“Va ser al llarg del confinament quan varen ultimar este projecte, Roger m’enviava per fotos les partitures, els músics gravant àudios, Després vingué el treball de vídeo, amb imatges del poble, de la vila vella, de la sang, amb Antonio, un xiquet de Llíria que ha fet de fil conductor del vídeo, perquè ells són el futur d’este poble, de la tradició musical que atresorem des dels ibers” ens conta l’autor. Marcel·lí ens comenta que està molt agraït amb l’Ajuntament de Llíria, Conservatori, cantants i amb el departament de premsa de Llíria city of music pel seu recolzament des del minut 0.
Una cançó i un vídeo que s’havia d’estrenar en la Universitat de la Tardor, que ha coincidit amb el primer aniversari de City music. Per motius sanitaris no s’ha pogut celebrar presencialment, però dissabte es va fer de forma virtual, amb tots els músics del municipi.
Marcel·lí h solidàriament ha donat a l’Arxiu Municipal de Llíria, perquè es quede com la Cançó de Llíria, de tots.