MÉS ENLLÀ DE LES ESTADÍSTIQUES
Per Fina Pérez Lapiedra
Dijous que ve, 4 de setembre, l’associació Elles Dones reprèn les seues concentracions del primer dijous del mes per condemnar la violència de gènere exercida sobre les dones i també sobre els seus fills i filles.
Estic completament segura que en el pensament de les dones que es concentrem, estarà Yolanda, amb les seues llums i ombres, amb les seues circumstàncies vitals, estiga o no a les llistes oficials d’assassinades per violència de gènere, perquè nosaltres no anem a jutjar-la, nosaltres sabem qui és la víctima.
Com ja es va posar de manifest amb la II Nit de Vigília convocada per Elles Dones i celebrada el passat 31 de juliol, sembla que l’estiu i la violència de gènere fan una combinació dramàtica, convertint l’època estival en la més tràgica quant a violència masclista.
Pocs dies després d’aquella concentració, exactament el 5 d’agost, tots els mitjans escrits i audiovisuals es feien ressò de la detenció d’un home a Llíria que havia mantingut segrestada durant 12 dies la seua parella, Yolanda. Se li atribuïen delictes de detenció il·legal, agressió sexual, maltractaments en l’àmbit familiar a més d’altres delictes de tinença il·lícita d’armes i tràfic de drogues.
Durant aquells 12 dies d’infern, Yolanda va denunciar haver sigut obligada a mantindre nombroses relacions sexuals, arribant a gravar algunes d’elles sense el seu consentiment. A més, per evitar que s’escapara del domicili, era sotmesa a un control constant i, quan ell eixia de casa, la deixava tancada amb clau.
El desenllaç, tràgic i colpidor, va arribar el 18 d’agost, quan Yolanda va decidir llevar-se la vida i va obrir un debat urgent sobre les mancances del sistema i la insuficiència de recursos per protegir les víctimes. També ha fer esclatar la controvèrsia sobre si s’ha de comptabilitzar o no la seua mort dins les xifres oficials de dones assassinades per violència de gènere.
Actualment, la mort de Yolanda no es comptabilitza en les estadístiques oficials, ja que a Espanya només es registren els homicidis directes comesos per la parella o ex parella. No obstant això, organitzacions feministes i expertes en salut mental alerten que el suïcidi és la segona causa de mort vinculada a la violència masclista, per darrere de l’assassinat directe. Mentre que altres veus, també expertes, manifesten el seu rebuig a incloure-ho perquè hi ha molts factors desconeguts que podrien haver influït i que desconeixem.
Però el que és cert és que alguna cosa ha fallat: la protecció i l’acompanyament a la víctima per part de les administracions; l’educació; el tractament mediàtic i també la crueltat i les barbaritats d’alguns comentaris en xarxes socials, sovint anònims, qüestionant la víctima, el seu relat i fins i tot mofant-se’n.
Les persones que fem ús les xarxes socials, igual que els mitjans de comunicació, hauríem de tindre una cura especial amb els nostres comentaris i dirigir-los a protegir les víctimes, deixant clar qui és l’agressor i qui és la víctima i, tenint encara més clar, que cada silenci, cada negligència i cada dubte sembrat sobre la víctima contribueix a aquesta violència.
Ampliem la mirada, revisem protocols, dotem de més recursos els serveis d’atenció i, per damunt de tot, posem les víctimes al centre, amb respecte, empatia i justícia.
Les concentracions com les d’Elles Dones no són només actes simbòlics. Són espais de memòria, de denúncia i de compromís perquè cap dona, cap criatura, i cap víctima més haja de patir en solitud.


Un artículo muy interesante. que habla muy claramente sobre la situación que sufrió una mujer del pueblo.