LA REPRESSIÓ A LLÍRIA: “JUAN FRANCISCO APARICI MERINO, un home bo i profundament republicà”, per Miguel Fernández Zaragozá

En este article vaig a parlar d’una persona que va ser molt especial per a la meua dona, Amparo: el seu avi, Juan Francisco Aparici Merino. Un home bo i profundament republicà. Autodidacte en la seua formació i amb una cultura fora del comú en aquella època.

Juan Francisco va nàixer a Llíria el 18 de juny de 1896, i va morir el 3 de setembre de 1964 als 68 anys. Fill de Francisco Aparici Porcar i Eulalia Merino Sancho, sent els seus avis paterns Pedro Aparici Niñerola i Manuela Porcar Sornosa, i els seus avis materns, Antonio Merino Pascual i Manuela Sancho Guna. Es va casar amb Isabel Castillo Enguidanos i, del matrimoni, van nàixer dos fills: Isabel Aparici Castillo (9/07/1931-12/04/2008) i Francisco Aparici Castillo (28/12/1928-17/04/1997). Va tindre tres nets: Faustino Feltrer Aparici, Francisco Aparici Llopis i Amparo Aparici Llopis.

De professió estanquer, l’estanc estava a la Plaça Major 49, el que hui és el número 24. Afiliat al PSOE, com així apareix als arxius de la Fundació Pablo Iglesias, i amb profundes arrels republicanes, Francisco va sofrir en les seues carns la repressió franquista. Va ser detingut en acabar la Guerra Civil. Tenia, aleshores, 43 anys i vivia a la Plaça Major, número 49, on tenia l’estanc. Condemnat en sentència del 14 de juliol de 1939, en consell de guerra celebrat en l’ajuntament de Llíria (Sumari 7284, Caixa 18444, Ordre 7, any 1939). Pel delicte d’auxili a la rebel·lió se li va imposar una pena de 12 anys i 1 dia de reclusió menor, commutant-li la pena per la de 6 anys i un dia de presó major (ES 19030, AGMG/6.1.1. Caixa 300345, expedient 16688).

Expedient commutació pena

La sentència deia textualment:

Va estar tancat a Portaceli, prop d’un any, fins al 6 de juliol de 1940, quan el traslladen a la presó del monestir del Puig. El 6 de maig de 1941 li concedixen la presó atenuada, la qual cosa significava que havia de presentar-se immediatament davant el Jutge Militar que l’havia decretada, i davant el comandant de lloc de la Guàrdia Civil de la localitat on anara a residir. Se li advertia que no havia d’abandonar el seu domicili “sinó per a les necessitats del treball, professió o ofici al fet que es dedique, per al compliment dels seus deures religiosos i ordes de les Autoritats”.

El seu pas per la presó de Potaceli va ser molt dolent. Sabem el que eren les presons i els camps de concentració franquistes. Les condicions en què vivien els presoners eren infrahumanes. L’escassetat d’aigua i menjar provocaven la deshidratació i desnutrició dels presoners, que van cobrar-se moltes vides. Per altra banda, les pèssimes condicions higièniques feien de les presons un niu de malalties. I els pocs recursos sanitaris i les males instal·lacions, que reunien molts presoners en pocs metres quadrats, facilitaven la propagació d’algunes com el tifus, la tuberculosi i la verola.

La seua dona i familiars venien en carro des de Llíria per si podien veure’l i portar-li menjar, ja que la desnutrició era molt gran. Moltes vegades no ho podien aconseguir, la qual cosa augmentava més el sofriment de la seua família al no saber absolutament res d’ell ni del seu estat.

Juan Francisco, el qui està dret començant per l’esquerra, i alguns familiars.

Però la repressió sobre Juan Francisco no acabà amb el seu pas per les presons, sinó que se li va aplicar la famosa Llei de Responsabilitats Polítiques. La jurisdicció especial de responsabilitats polítiques té el seu origen en la Llei de 9 de febrer de 1939 de responsabilitats polítiques (publicada en el BOE número 44, de 13 de febrer).

En el seu primer article la llei declara “la responsabilitat política de les persones, tant jurídiques com físiques, que, des del primer d’octubre de mil nou-cents trenta-quatre i abans del díhuit de juliol de mil nou-cents trenta-sis, van contribuir a crear o a agreujar la subversió de tot ordre que es va fer víctima a Espanya i d’aquelles altres que, a partir de la segona d’estes dates, s’hagen oposat o s’oposen al Moviment Nacional amb actes concrets o amb passivitat greu”.

Entre els tres tipus de sancions que preveia la Llei, com eren les restriccions en l’activitat, limitacions en la llibertat de residència o econòmiques, a Juan Francisco li van aplicar les econòmiques imposant-li una multa i pèrdua de tots els béns.

Com a conseqüència d’aquesta sanció li van llevar el seu mitjà de subsistència i de la seua família: l’estanc. Però, així i tot, la repressió franquista no va poder amb ell, i Juan Francisco, com home bo, culte i lluitador, va muntar una papereria, que va ubicar a la Plaça Nou d’Octubre, coneguda com a Ca Aparici. D’ella van viure ells i els seus fills. Després va continuar el negoci seu fill Francisco i, finalment, la seua neta Amparo.

La papereria “Ca Aparici”

La gent el recorda com un home bo, culte, honrat i profundament republicà. I sobretot el seu vessant humà. Moltes xiquetes i xiquets de Llíria aprengueren a llegir i a escriure gràcies a ell, com deia José Peñarrocha Bori, secretari local i comarcal de la CNT durant la república:

(…) sin minimizar ni quitarles ningún valor a todos los demás enseñantes, a pesar de que también era autodidacta, se le podía considerar como un profesional de la enseñanza. Los chicos que salían de su escuela no poseían los conocimientos de un bachiller de hoy, pero sí los propios para desempeñar cualquier cargo en la administración pública de entonces. Si algún joven se distinguía por su cultura, lo normal es que alguien le preguntara: “que a quina escola vas?” y al responder “a la de Paco el de l’estanc”, el interlocutor decía: “home, aixina si que pots saber”. (Revista Lauro: Quaderns d’història i societat, pàgina 169, any 1988).

Este es el xicotet reconeixement que li faig a Juan Francisco, qui va patir presó i humiliacions pel sol fet de tindre una ideologia diferent. Una història que no és coneguda i que ha estat silenciada molt de temps. Homes que en l’anomenada Guerra Civil i en la Dictadura van ser jutjats i empresonats. Alguns es van enfrontar a un escamot d’execució. D’estos homes també n’hi ha hagut en el nostre entorn, i són dignes de ser recordats.

Amparo Aparici Llopis al braç de la seua iaia, al costat el seu avi Juan Francisco

Cal recordar també que unes víctimes van ser reconegudes i van rebre honors de coneixement públic; i altres no. Hi ha una clara diferència entre “los caìdos por Dios y la Patria”, ja que les seues famílies van tindre beneficis, privilegis, càrrecs polítics, estancs o administracions de loteria. Mentre que les altres víctimes van ser injustament i deliberadament silenciades i oblidades. Amagades entre les històries oficials com una massa sense rostre. Víctimes silenciades que van cometre el delicte de defensar la llibertat, la democràcia i la justícia social des de formacions polítiques democràtiques, sindicats o organitzacions de lliure pensament. Víctimes, en definitiva, que van patir la violència i la desraó.

Agrair a Amparo Aparici Llopis y Carmen Sancho Gómez la cessió de les fotos.