LA REPRESSIÓ A LLÍRIA: “MIGUEL BOSCH COTANDA, ‘MICALET’, TORNA A LLÍRIA“, per Miguel Fernández Zaragozá
Aquest diumenge, a les 10:30 hores, al cementeri de Paterna, l’Associació de familiars de la Fossa de la Terra, la 126 del Cementeri de Paterna, ha entregat als familiars les restes de sis assassinats pels franquistes, entre elles un veí de Llíria, Miguel Bosch Cotanda, ‘Micalet’.
Micalet va ser afusellat a Paterna el 27/08/1940, al costat d’altres tres veïns de Llíria. Tenia 50 anys i estava casat, de professió llaurador. Va ser membre del Comité Revolucionari per la CNT.
Les restes de Micalet Bosch Cotanda, han sigut entregades al seu besnet, Josep Miquel Sornosa Feltrer, el qual li ha ficat la senyera anarquista, roja i negra, damunt la caixa de les seves restes. També han estat presents en l’acte, Fina Feltrer Bori i Encarna Feltrer Bori, filles de Miguel Feltrer Bosch.
Miguel Feltrer, fill adoptiu de ‘Micalet,’ mai el va oblidar i sempre va reivindicar la seua memòria.
Les restes de “Micalet” seran soterrades al cementeri de Llíria en el nínxol on descansen les restes del seu fill adoptiu Miguel Feltrer Bosch,.
Us deixe la intervenció que ha fet en l’acte Josep Miquel Sornosa Feltrer, el seu besnet, un discurs molt emotiu que transcric íntegrament:
“ACTE FOSSA 126
MICALET BOSCH COTANDA
(1890-1940)
Bon dia.
Durant la dictadura de Primo, Micalet Bosch Cotanda ja fou empresonat per «extremista». Algú «peligrosísimo para la Causa Nacional» segons un informe de Falange. L’assassinaren perquè, formant part del Comité Revolucionari de Llíria, s’encarregava de la comuna i organitzà la confiscació de béns i terres a «personas de derechas y de orden», tal com diuen els papers. Fou acusat de rebel·lió militar pel Consell de Guerra. El jutge li imputava ser «íntim d’algun dels directius de la marxa revolucionària», enemic del «glorioso Movimiento Nacional», i un «individuo de antecedentes pésimos» que formà part de la comissió que «s’atreví» a canviar el nom dels carrers que tenien nom de sant.
Un any i cinc mesos de misèria absoluta entre reixes i puces. El meu iaio, agarrant el trenet i portant-li a la presó Model una cistelleta amb menjar. Un any sabent-se condemnat a mort. Als arxius de l’exèrcit apareix que «si bien no tomó parte activa en asesinatos y robos» era «responsable por inducción». Ningú li atribueix delictes de sang. L’any 43, tres anys després d’haver-lo afusellat, la Comissió Central d’Examen li commutà la pena i li concedia reclusió major. El règim torturava els vius rematant els morts. Dels documents feixistes que es conserven, des que el detenen fins que el maten, la seua firma va evolucionant. Inicialment, és vigorosa i amb una cal·ligrafia segura. Quan ja l’han sentenciat, passa a tindre un traç forçat, desdibuixat, apàtic. El tio Micalet encara parla hui a través de la seua firma.
Un veí de Llíria, citat com a testimoni a l’inici de les diligències, i per tant, per a consolidar els informes negatius contra ell, evidencià que, a pesar d’anarquista, era bona persona i algú de qui no tenia queixa. Però això no m’ho ha de dir un desconegut de fa un segle. El meu iaio només que parlava bondats del tio Micalet. Li diem «tio» perquè, a pesar d’haver criat el meu iaio des de bebé, realment era son tio. El tio era llaurador, i el iaio contava que era especialista en melons i hortalisses. El meu germà Lluís que, coses de la vida, també és llaurador, a dia de hui, quan cultiva melons i verdura, potser, sense saber-ho, porta a terme tècniques del tio Micalet heretades a través del iaio.
De menut, del meu iaio em cridava l’atenció que sempre es cagava en l’or: no es cagava en déu, ni es cagava en la mare que va, ni en la puta. Es cagava en l’or. Era algú molt cagahòsties, d’eixos que diríem «un renegó entranyable», i motius en tenia. L’estratègia del terror fou constant fins als anys 60, ja que el iaio rebia periòdicament les visites de la Guàrdia Civil, que preguntava per la faena on treballava i per quines eren les companyies que freqüentava. Ma tia, que era xicoteta aleshores, recorda quanta por li feia vore les capes i els tricornis pujar per la costera cap a casa com a figures fantasmagòriques.
La meua iaia acabà amb totes les cartes i fotos que teníem del tio Micalet (només en tenim una de carnet). Suposem que per a ella, que no el conegué tampoc, el tio Micalet era una boira que a tothora planava per la família i només suposava impediments, problemes i ser assenyalats. Aconseguiren que l’autoodi s’apoderara d’ella. També fou una altra víctima.
Anys abans de morir-se la iaia, trobí la foto del tio Micalet, que per sort s’havia salvat de la seua ràbia perdent-se en un muntó de fotos arreu. Li preguntí al respecte, perquè el meu iaio ja no vivia, i em digué que a Micalet l’havien matat per roig en acabar la guerra. Eixe dia el tio entrà en la meua vida d’una forma conscient i imparable.
Admire el valor que tingué plantant cara a l’oligarquia lliriana. Quanta tenacitat per fer un món millor i més just. Quanta devia ser la seua força ètica que, el seu delator, a qui els feixistes el premiaren donant-li una administració de loteria, anys després acabaria suïcidant-se. Quanta devia ser la consistència dels seus fonaments que he sigut relleu seu sense plantejar-m’ho. Ingenu de mi, al temps entenguí per què el meu iaio es cagava en l’or. El llegat més important l’havia tingut als morros durant tota la meua vida, i ni caure. Mon tio Micalet m’havia estat parlant sempre, a través del iaio.Gràcies a tota la gran família de la Fossa 126 pel tracte i la consideració. No defalliu els que encara no teniu als vostres. Seguirem ací. I ja ho sabeu: feu com el iaio, feu com el tio Micalet… sempre… cagueu-vos en l’or!“.
Aquest diumenge, 28 de setembre de 2025, s’ha fet JUSTÍCIA, VERITAT i REPARACIÓ, i Miguel Bosch Cotanda deixa d’estar en una fosa comuna al cementeri de Paterna, un lloc fosc i sense dignitat, com volia el règim, per tornar al seu poble, d’on mai havia d’haver eixit. Les seves restes descansaran al costat del seu fill adoptiu Miguel Feltrer Bosch, qui l’acompanyà en vida, el recordà i reivindicà després de mort.
JUSTÍCIA, VERITAT I REPARACIÓ
(Agrair a Julia Arastey Roglà, la cessió de les fotos i a Josep Miguel Sornosa l’autorizació per a publicar el seu discurs en aquest acte).
