LA DONA D’AIGUA
Ell és pastor i ha sorgit ella entre pinedes,
vestida amb sedes
d’una finor
que meravella.
Enamorats,
són regalats
amb dos bessons
que el món beneeix.
Sense raons,
desapareix
ella i es queda
ell amb xiquets
de bolquerets.
Tot se’ls enreda.
Mes hi ha sorpresa
de calidesa.
Tots els matins
es troba els nins
alimentats,
pentinats, nets
i perfumats
com angelets.
Amb un somriure
contagiós
que el fa reviure
del colp feroç
que l’ha abatut
en solitud.
La mare, en quin
racó serà?
Per quin motiu
l’abandonà?
Són ofuscants
interrogants.
Sols l’anciana
del solitari
mas de Badana
fa un comentari
que explica el cas
del fat fugaç:
-El que has viscut
és molt estrany.
Ha ocorregut
una vegada
cada mil anys
i a la impensada.
Tens la fortuna
que t’ha volgut
la dona d’aigua
de la llacuna,
que ara s’amaga
pel fons eixut,
d’on sols de nit
s’ha escapolit
i té permís
per ser feliç
uns moments breus
amb els fills seus.