LA DEL LLIRI
L’emperador,
estant al seu
poble natal,
viu l’impuls breu
d’un cordial
esclat d’amor.
A la font va
la que serà
el seu deliri
i en el cabell,
entre un pomell
de flors, du un lliri.
La visió
dolça i fugaç
li deixa un traç
d’emoció,
s’ha imprès al cor
la de la flor.
Per una urgència
precipitada,
la coincidència
no dona pas
a una trobada
de més solaç.
Havent marxat
al seu afer,
un dur rival
li sap fer mal
a la beutat
vista al verger.
D’aquella imatge
sorgí un encís
d’enamorat
i el colp salvatge
l’ha traslladat
a un fosc abís.
Entre el dolor
com un martiri,
fa seu l’intent
d’un nom sonor
per la del lliri,
l’encant absent.
Entristit, sent
no haver sabut
viure un moment
de plenitud
amb la delícia
del lliri, Llíria.
Nom que aprecia
i li ressona
com la carícia
que contagia
l’aroma bona
d’un perfum, Llíria.
Des d’aleshores,
no atén riquesa,
càrrec ni glòries,
plora amb tristícia
per la bellesa
de la font, Llíria.
I en la buidor
de l’agonia,
l’emperador
veu la clarícia
que propicia
sols un nom, Llíria.
Carles Subiela