LA CITA
Un jorn visita
Benaguasil
el conegut
com Azraïl,
l’àngel dolgut
amb qui una cita
tindrem un dia,
desconeixent
per quina via
ens sorprendrà
el trobament
sense demà.
A la taverna
totes les nits
va gent fraterna,
conta acudits
i inventaria
els fets del dia.
Cosme s’admira
de la manera
com Azraïl
allí el mira
i emprén al mil
fuga lleugera.
Deixa la vila
on ha nascut
i la família
amb què ha crescut,
se’n va d’un bot
i ho deixa tot.
Té l’objectiu
per a ell vital
de fer-se esquiu
a qui transmet
l’hàlit fatal
de l’últim tret.
Així, segueix
sendes, camins,
també ascendeix
als cims alpins
i creua planes
d’hortes bledanes.
Travessa rius
que semblen mars,
prats i pinars,
paisatges vius,
camps cultivats
i erms degradats.
Resa afligit
en llocs de culte
sense que oculte
com ha escollit
l’itinerari
més arbitrari.
Llocs emblemàtics
i iniciàtics
de la talaia
de l’Himalaia,
de l’alt Pamir
al bell Caixmir.
L’han acollit
en monestirs,
també ha dormit
a cel obert
entre sospirs
pel destí incert.
Passa ciutats,
pobles i viles,
s’uneix a files
de traginers
i mercaders
atrafegats.
Entra a palaus
de la noblesa,
balla en saraus
de gent burgesa
i baixa als caus
de la pobresa.
Intercanvia
amb harmonia
fets i arguments
amb campions
de diferents
conviccions.
Un fet que signa
que ha prevalgut
la gent benigna
és que allà on va
sempre ha rebut
l’aigua i el pa.
Cosme coneix
parles i accents,
lleis i morals
i, ho reconeix,
tots diferents
i tots iguals.
Vora un desert
considerat
el més sever,
el viatger
és avisat
que allí no es perd:
-Sols cal seguir
el rumb patent
de les fileres
de calaveres
dels que en l’intent
van sucumbir.
En cap país
ha trobat mala
o aspra acollença
i en algun pensa
que és l’antesala
del paradís.
Mol agraït
perquè ha rebut
lloc de descans,
ell s’ha oferit
per ser d’ajut
amb cor i mans.
Sempre es limita
per fer petita
la seua estada
i trist se sent
quan francament
s’acomiada.
Tot ho supera
sempre obeint
el seu instint
i la quimera
sobre l’indici
d’un malefici.
Cosme ha fugit
des de la nit
de la taverna
i amb l’evasiva
pensa que esquiva
la cita eterna.
Vés que aniràs,
pas rere pas
que l’impuls marca,
arriba un dia
a una comarca
on es confia.
És una vall
que dóna fruits
sens gran treball,
no hi ha camps buits
i les pastures
creixen segures.
Enmig de tanta
joia i puresa
de sacrosanta
naturalesa,
pot ser la fi
del seu camí.
Nota de grat
com gent fraterna
l’ha saludat
i en la taverna
ha aparegut
un conegut.
Allà Azraïl
posa veu greu:
-Véns des del teu
Benaguasil
a on era escrita
la nostra cita!
Carles Subiela