LLETRES D’HORABAIXA
UN MÓN DESCONCERTAT
Josep Mª Jordán Galduf
Amb 2020 comença un nou any i una nova dècada. Quins principals reptes hi ha plantejats ara mateix? Vivim en un món ple de problemes i protestes ciutadanes, també amb un major nivell de conscienciació sobre l’emergència climàtica i la bretxa de gènere. És un món que sembla desorientat, sobre la base d’unes tremendes desigualtats socials i territorials. Un món aclaparat per l’acceleració del canvi tecnològic. Un món desconcertat: necessitat més que mai de la filosofia i la cultura, però alhora amb un notable menyspreu per aquestes fonts de pensament. Cap a on anem? Què podem fer?
El 2020 es commemoraran els setanta-cinc anys de l’entrada en vigor de la Carta de les Nacions Unides, signada a San Francisco el 1945. Tanmateix, aquesta celebració coincideix amb un moment en què es qüestiona el multilateralisme i l’ordre global iniciats després de la Segona Guerra mundial; fins i tot per part dels que van contribuir a edificar-lo, com ara els Estats Units sota la presidència de Donald Trump (i els nord-americans elegiran de nou president el 3 de novembre). Això contrasta amb l’efecte tan positiu de les agendes internacionals de l’ONU, com ara els Objectius de Desenvolupament Sostenible (o Agenda 2030). Molt s’hi ha aconseguit durant els anys anteriors, i molt és el que hi queda per fer.
Al món en què vivim, l’emergència de la Xina com a potència global genera divisió entre els que perceben aquest fet com un risc i els que ho veuen més bé com una oportunitat. Jo no hi tinc suficient criteri propi, com tampoc el tinc sobre si Àfrica aconseguirà a la fi millorar la seua situació socioeconòmica amb el pas del temps (afrooptimisme) o en pitjorarà (afropessimisme). El que sembla clar és què la zona mediterrània ha empitjorat la seua situació els darrers anys i s’ha convertit en un escenari de major nombre de conflictes. Per desgràcia, parlar de la Mediterrània és sinònim d’immigració i refugiats, i davant d’aquest panorama, ens agrade o no, la Unió Europea té el deure i la responsabilitat de desenvolupar una agenda de cooperació de major calat.
A la Unió Europea, després de les passades eleccions al Parlament Europeu, la nova Comissió Europea —amb Ursula von der Leyen, com a presidenta, i Josep Borrell, com a vicepresident i alt representant de la Unió per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat—, ha començat a caminar ja. Però serà al llarg del 2020 quan podrem constatar si els nous responsables l’imprimeixen un rumb diferent i es modifiquen les prioritats i les maneres de fer política. Caldrà acabar de gestionar l’eixida del Regne Unit de la UE i reorientar les relacions amb els principals veïns exteriors que són Rússia i Turquia, així com la cooperació amb altres veïns més allunyats (però tan estimats per nosaltres) com els països d’Amèrica Llatina.
M’agradaria conèixer les opinions dels lectors sobre tot això. Sobre els distints àmbits de problemes que hi ha a la vista i les respostes que caldria donar-los per part de les autoritats competents en cada matèria. Mentrestant, cadascú de nosaltres, personalment, potser hauria de ser capaç de millorar un poc les coses en el nostre entorn més pròxim. Sempre hi ha lloc per a l’esperança. Sempre podem creure en la capacitat de les persones per traure allò millor que tenim a dintre nostre i fer possible un món més humà. Els millors desitjos per a tots.