LES HORES DEL CAOS, SEGONS SERGI PITARCH
Joan J. Adrià i Montolío
Els passats dimarts, 14 d’octubre de 2025, i dimecres, 15 d’octubre, vaig participar en la presentació del llibre de Sergi Pitarch 29-O, les hores del caos. La DANA: Crònica d’una tragèdia, que acaba de ser publicat tant en valencià, per Bromera, com en castellà, per Península (en traducció d’Olga García Arrabal), ambdós segells editorials vinculats al Grup Planeta. El dimarts l’acte se celebrà al saló de plens de l’Ajuntament de Marines; el dimecres, a l’auditori del Llar dels Jubilats de Llíria. En ambdós casos figurava com a organitzador l’IDECO del Camp del Túria, encara que en el cas de Llíria la presentació fou acollida per l’Aula de Ciutadania de l’Escola d’Adults local, un dels tresors de trobada i reflexió intel·lectuals de què els llirians i les llirianes podem presumir.
A banda d’unes paraules introductòries a càrrec de Lola Celda, a Marines, i de Xelo Tomàs i Nico Marco, a Llíria, el pes dels actes descansà en el propi autor, un prestigiós periodista nascut a la Pobla de Vallbona i que a hores d’ara dirigeix l’edició valenciana d’Eldiario.es, en mi mateix, que feia un poc la feina de teloner (no sé si exagere: tenia la responsabilitat de portar endavant un exercici d’animació lectora, d’incitar al públic a comprar i llegir el llibre), i en Toñi García, de l’Associació de Víctimes de la DANA 29-0, que perdé al seu home i la seua filla a Benetússer aquell dia nefast d’octubre de 2025. Abans de passar endavant vull deixar constància de l’enorme emoció que embargà als assistents a les dos presentacions quan Toñi ens contà la seua dramàtica experiència i desgranà els desaires i el maltractament (per no emprar paraules més grosses) que des d’aleshores els familiars de les 229 víctimes mortals han sentit que patien a mans de les autoritats valencianes. Cal tindre la sensibilitat d’una pedra per menysprear-les i l’ànima negra per burlar-se’n i insultar-les, com fan en innobles xarxes socials alguns odiadors sense escrúpols, normalment emparats en l’anonimat.
Per a mi, l’experiència com a participant a ambdós presentacions ha estat agredolça. La tragèdia de fa un any fou tan immensa que estic segur que tots i totes els qui ens hi ajuntàrem. que en el cas de Marines seríem al voltant de mig centenar de persones i en el de Llíria potser caldria multiplicar eixe número per tres, la portem al damunt amb major o menor pes. El major, evidentment, és el que turmenta els esmentats familiars dels morts en la funesta jornada. També és ben gran el dels habitants dels pobles afectats, que conviuen amb el forat que han deixat els veïns que perderen la vida, amb les marques d’unes destrosses que encara perviuen, o que es quedaren sense cases, negocis, mobles, i cotxes en poques hores durant unes inundacions de dimensions extraordinàries. Però igualment suportem el pes moltes altres persones que assistírem impotents i contorbades a la tragèdia, que, pel lloc i la gent afectada, també ens tocà el cor.
Al meu cas concret, fou el dia 30 quan m’arribà la notícia més colpidora. El llirià Miguel Carpio i la seua filla Sara havien desaparegut. Es tracta precisament del marit i la filla de Toñi García. I he de reconèixer que imaginí el pitjor final ja abans que trobaren els seus cossos. Miguel i jo havíem perdut el contacte en els últims anys, però temps enrere havíem compartit moltes coses. Els carrers de Llíria durant la infància i l’adolescència (ens dúiem només un any i Llíria era un poble gran, però no tan gran com per a no trobar-nos sovint, i encara que vivíem cadascun en una punta, ja ens coneixíem des de menuts). Després compartírem la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València. I durant tot un curs, el 1982-83, compartírem el seu cotxe, un SEAT 124 de color verd fosc, per anar a classe. Ell estudiava quart en l’especialitat de Geografia i jo cinquè en la d’Història Contemporània i ens havien posat un horari de classes vespertí, de 4 a 9. Fer el viatge junts significava un descans per a les nostres butxaques (en realitat en el vehicle solíem anar tres o quatre companys, de manera que les despeses es repartien encara millor). Després les nostres vides divergiren. Tanmateix, tinguí d’alumnes als seus fills majors, Miguel i Maria, de manera que ens enviàvem records a través d’ells. No coneguí a la seua filla menor, Sara, però per a mi la tragèdia del 29 d’octubre de 2024 té el rostre amigable, entranyable, de Miguel Carpio. I no puc amagar la meua emoció en recordar-lo.
He qualificat adés, tanmateix, la meua experiència de participant en els actes de dimarts i dimecres passats d’agredolça. La part agra és la més intensa, no crec que calga insistir-hi més. La dolça naix de la personalitat del l’autor del llibre i del fet que haguera volgut que jo li’l presentara les dos voltes. Sergi Pitarch fou alumne meu a l’Institut de Batxillerat Camp de Túria de Llíria fa un quart de segle; jo vaig ser el seu professor de l’assignatura d’Història Contemporània de COU en concret. Sempre és molt agradable retrobar-te amb antics alumnes que et recorden amb afecte (no tots ho fan), i quan veus que han aconseguit treure cap en una o altra feina, fins i tot destacar, com és el cas, t’entra una miqueta d’orgull. De fet, quan el veig a la tele no puc evitar fardar-li a la meua dona: eixe xic era alumne meu.
I eixe alumne m’havia convocat per a parlar del seu llibre, cosa que fiu amb molt de gust i m’omplí de satisfacció, i ara, per decisió només meua i amb el mateix nivell de gust, vull usar també les pàgines de La Veu de Llíria per convidar-vos una vegada més a llegir-lo. No sé si advertir que la primera cosa que cal fer per aconseguir l’objectiu que el compreu i l’obriu ha de ser, lògicament, no estripar-lo, no fer espòilers, no contar tantes coses sobre el contingut que això puga ser contraproduent i desanimar-vos: perquè he de llegir-me el llibre si ja me l’ha resumit Juanjo? Així que hauré de donar-vos la informació amb comptagotes i tractar de deixar-vos amb ganes de saber-ne més.
Primera gota del comptagotes. He de remarcar d’entrada l’encert i la claredat del títol. Ja l’he dit, 29-O, les hores del caos. En efecte, entre els dies 29 i 30 d’octubre, el caos s’apoderà de bona part del territori valencià, sotmés a una terrible catàstrofe natural no tan estranya per les nostres latituds i a una gestió d’eixa catàstrofe que sembla clar que tingué bastant de caòtica. Així, la feina que l’autor desenvolupa en la seua obra no és altra que posar ordre en el caos, tant en el caos de la catàstrofe com en el de la seua gestió, ordenar en definitiva el que sabem respecte a què passà i què es feu, o no es feu, aquell dia trist, ja que eixa és l’única manera d’encetar un procés de coneixement que es puga comunicar a altres, compartir-lo amb altres, i aprendre de l’experiència.
Tal operació obliga a realitzar dos accions entrelligades. D’una banda, indagar, investigar què ocorregué en la nefasta jornada, compilar tanta informació al respecte com calga, depurar-la, entrelligar-la i jerarquitzar-la. De l’altra, realitzar un exercici de bona escriptura, és a dir, construir una narració suficientment amena, i que en este cas no desdenya l’ús d’instruments analítics, per tal que als lectors i lectores el llibre no s’els caiga de les mans.
I en ambdós accions, i per tant en l’operació que resulta de sumar-les, no cal regatejar-li els mèrits a l’autor. La qualitat de la informació que ha compilat és indiscutible i la varietat de les fonts (i de les veus) utilitzades tan adequada que és difícil fer-ne objeccions. De fet, l’aparició en els darrers dies de novedoses gravacions del Cecopi que supose que heu conegut no afecta, o a penes afecta, al contingut del llibre. Tanta és la molla amb què Sergi Pitarch l’ha dotat que, com a molt, les noves notícies només aclareixen, ratifiquen o subratllen el que ell ja havia intuït i escrit. D’altra banda, i amb tanta importància o més que l’anterior, la forma acurada amb què ens transmet el seu missatge conjuga precisió, destresa i una passió controlada. Tendim a suposar que els periodistes han d’escriure bé. És una llàstima, però n’hi ha que escriuen bastant mal. Sergi és dels que té la ploma fàcil, solta, i sap comunicar amb una eficàcia extraordinària, de manera que el rigor informatiu es combina amb una envejable qualitat literària del discurs. El resultat és, per tant, un relat alhora entretingut i estremidor efectuat mitjançant un llenguatge molt mesurat i que, a pesar d’eixa mesura, no pot evitar que a voltes aflore la passió i ens emocionem i a voltes ens irritem. Em costa pensar que l’autor ha escrit pensant sobretot en emocionar-nos o en irritar-nos (tampoc no ho descarte), però almenys, insistisc, a mi ha aconseguit emocionar-me i irritar-me en diverses pàgines.
Segona gota del comptagotes. L’estructura del llibre, la seua disposició en capítols que fa avançar la narració, adopta una forma de posar ordre en el desordre tan vella com eficient a l’hora de garantir la comprensió d’allò que es conta: organitzar la informació d’acord a la cronologia, com una crònica (i això diu el subtítol, recordeu: “crònica d’una tragèdia”). Entre les set i mitja del matí del dia 29 i les set i mitja del matí del dia 30 hi ha exactament 24 hores que Sergi distribueix en 24 capítols, un per hora. Fa una petita trampa, es de veres, ja que el primer capítol abasta només la primera mitja hora, mentre que, per a compensar, l’últim capítol tracta una durada d’hora i mitja, de manera que els altres 22 capítols corresponen a hores exactes. També inclou un epíleg que s’obri al que passà més endavant i que titula “Després del caos”. I un pròleg a càrrec d’un periodista tan mediàtic com Gonzo.
El fonament sòlid de la indagació el trobem en el treball ingent que un exèrcit de periodistes feren eixe dia i des d’eixe dia, ell un entre tants. Periodistes autèntics, professionals de la informació, no pseudoperiodistes ni agitadors de xarxes socials, professionals de la desinformació. És tan fàcil distingir-los! Així, tal com va avançant la crònica ens van apareixent personatges, esdeveniments, reflexions d’acord a les conveniències del principi organitzador cronològic. I sobre eixa base de rigorós periodisme que no deixa de tenir els arrels en una feina col·lectiva, l’autor combina les peces documentals (hi ha transcripcions de trossos del programa que A punt emetia per donar compte del que estava passant, i crec que cal reconèixer la professionalitat, fins i tot la valentia, dels periodistes i reporters de la televisió autonòmica que eixe dia es guanyaren molt bé el sou; també hi ha transcripcions de les declaracions del president Mazón al llarg de la jornada o la del missatge d’alerta que s’envià als mòbils de manera tan tardana com incorrecta de contingut), combina les peces documentals, dic, amb els testimonis que experimentaren amb dramatisme la DANA, sobrevivents agafats a qualsevol cosa que impedira que les aigües els arrossegaren, familiars o veïns que veieren com l’avinguda es duia persones que ja no tornaren, gent solidària que ajudà a sobreviure a altres, en ocasions de manera heroica, treballadors dels serveis d’emergència, agents forestals, guàrdies civils, etc., etc., que tractaren en la mesura possible d’evitar que les conseqüències foren encara pitjors. Ací, en la narració d’eixes vivències, trobem les fulles més impactants, més emocionats, del llibre. No en contaré cap i vos deixaré en les ganes. Llegiu-lo.
També, junt a estes persones comuns i corrents i les seues peripècies extremes, Pitarch explica el que li han contat algunes persones “il·lustres” que habiten en pobles de l’espai que ha acabat per denominar-se la zona zero de la DANA: l’escriptor Ferran Torrent, veí de Sedaví, a qui s’inundà la casa; el sociòleg Antonio Ariño, exvicerector de la Universitat de València, que viu en un pis alt de Massanassa, que acollí aquella nit al seu domicili a una veïna de Paiporta que havia estat a punt de ser arrossegada per l’aigua en eixir del treball… El seu esforç de documentació, amb tot, no es conforma amb això. Pitarch contacta amb alguns experts que li ofereixen punts de vista científics sobre un aspecte o altre del desastre, com, entre altres, el catedràtic emèrit de Geografia Joan Romero (que fou, per cert, professor de Miguel Carpio). Fins i tot recorre a venerables peces històriques, com el llibre que al segle XVIII el savi Cavanilles escrigué per donar compte de les observacions que feu als seus viatges pel territori valencià, o usa també el treball d’historiadors, com l’article que en 2005 escrigué el modernista Armado Alberola sobre la riuada del Túria d’octubre de 1776.
La combinació de totes eixes fonts, la integració de la informació que proporcionen en l’estructura narrativa que he comentat, permet que el lector o lectora es faça una idea puntual i completa de què passà a Utiel, què a tota la Conca del Magre, què a la del Túria (amb una aparició estel·lar de la rambla Castellarda), o què al conjunt de barrancs situats al sud del riu que acaben confluent en el barranc de Torrent abans de desembocar en l’Albufera. Què passà als pobles i als polígons industrials, a les vies fèrries, a les autovies i a les carreteres, a diversos ajuntaments, a la Universitat de València o al Cecopi de l’Eliana. I què feu, i no feu, el president Mazón.
La manera d’indagar i narrar de Sergi Pitarch ve d’un tipus de periodisme molt prestigiós que tingué les seues hores més dolces en la segona meitat del segle XX i com a centre d’irradiació els Estats Units de l’època. Un periodisme que s’arribà a definir com a “nou” i que informava, argumentava i analitzava en un llenguatge senzill. Prenia un objecte de l’actualitat que considerava rellevant, interessant, i el mirava meticulosament i a fons. Un periodisme que quallava sovint en peces atractives i enriquidores, admirables. De fet, el propi Sergi reconegué amb honestedat dimarts i dimecres passats que per escriure el seu llibre s’havia llegit Hiroshima, de John Hersey, universalment considerat un dels primer exemples d’aquell “nou periodisme” que barrejava el periodisme de crònica i el periodisme d’investigació.
Però els Estats Units de Trump no són els de Kennedy o Johnson, ni el periodisme dominant a hores d’ara és tampoc aquell. Potser per un efecte d’arrossegament de les xarxes socials, triomfen els missatges simplistes, la pobresa de les argumentacions, els jocs de paraules efectistes, brillants, emesos per produir adhesió o ràbia i moltes reproduccions i likes. Si poseu qualsevol matí el programa de Ferreras (i no és l’únic) trobareu que potser la frase que ell diu més vegades als tertulians que comparteixen la seua taula és: “dame un titular”, o, com alternativa, “en pocas palabras, dame un titular”. I si mireu moltes de les notícies que vos entren cada dia al telèfon mòbil sense demanar-les trobareu que estan precedides de titulars rotunds que inciten a la lectura, i que sovint no es corresponen amb el cos de la notícia, la qual fins i tot pot dir el contrari que el titular. Eixe periodisme que jo denomine periodisme per a pàrvuls està, a més, flanquejat pels pseudoperiodistes, propagandistes i agitadors a què adés m’he referit. Sortosament Sergi Pitarch no es perd per ací. Sap que el coneixement i la comprensió dels fenòmens amb certa fondària, no s’aconsegueixen a colp de tweet ni d’eslògan. Tampoc és eixe el camí correcte per acostar-se a la veritat. En eixe sentit, estem davant d’un tipus de periodisme que ja fa dècades que deixà de ser “nou”, però que crec que cal qualificar de clàssic, d’un periodisme per a adults que té sobretot en compte el dret de la gent a rebre informació veraç.
Tercera gota del comptagotes. He esmentat el Cecopi i a Mazón i supose que esteu esperant que us diga alguna cosa del tractament que fa Sergi Pitarch de la gestió política de la DANA. No us decebré: Sergi és valent i honest i no dubta d’aclarir quina és la seua percepció del tema. No juga a equidistàncies ni a amagar el cos. La manca de perícia de les autoritats autonòmiques, amb la consellera Pradas al cap i el president Mazón a la rereguarda, que bona part de la ciutadania considera una incompetència de manual (la destitució de Pradas un temps després és una assumpció implícita d’eixa incompetència, no?), es mostrada per ell amb pèls i senyals. Uns pèls i unes senyals que coincideixen bàsicament amb el relat que està fent públic a colp de providències i resolucions la instructora de la causa penal oberta als jutjats de Catarroja.
L’exposicio de l’autor al respecte és molt completa. Damunt, ofereix en unes fulles annexes al cos principal del text informacions específiques sobre alguns dels actors polítics que intervingueren en la gestió de la DANA o en la construcció d’una política de comunicació encaminada a salvar la cara i el seient del president Mazon. N’hi ha de molt coneguts, com el propi Carlos Mazón i el secretari autonòmic d’emergències Emilio Argüeso. D’altres ho són menys, com els periodistes Santiago Lumbreras (secretari autonòmic de relacions institucionals i transparència) i José Manuel Cuenca (cap de gabinet de Mazón, el seu particular Miguel Ángel Rodríguez), homes ambdós de la màxima confiança del president, o el politòleg Josep Lanuza, descrit per Pitarch com un expert en contracampanyes polítiques a sou del PP (p. 142). No puc aguantar-me de citar l’inici de la fitxa que fa del molt honorable president (p. 71):
Carlos Mazón es fruit de la política del segle XXI. La forma per davant del fons. La imatge com a centre de totes les decisions. I control. Sempre control. Control dels mitjans de comunicació i, sobretot, de les xarxes socials.
Com podíem esperar, l’home que es passà una part de les hores més greus de la DANA dinant i de sobretaula al Ventorro (hi ha un període de temps que seguim sense saber a on estigué) no ix gens ben parat en este llibre. No vos donaré més detalls, ja sabeu. Però sí que vos diré que Pitarch arriba a manifestar (p. 173) l’esperança que la seua actuació en la jornada li coste la carrera política.
Jo no conec el futur i no sé si pagarà eixe preu. Sí que estic segur que no passarà a la història ni com un bon gestor de situacions crítiques ni com un exemple de transparència ni, menys encara, d’humanitat. Al testimoni de Toñi García i altres familiars de víctimes mortals em remet. La política valenciana, l’espanyola, i més enllà, ha degenerat fins a extrems que la meua generació, almenys, mira amb pena. Els polítics lluiten a braç partit pel relat i molts electors es comporten com a feligresos d’una església o, pitjor, com a subjectes abduïts per extraterrestres o captats per sectes destructives. Si els “meus”, siguen els qui siguen, diuen que això és blanc, és blanc encara que jo puga veure clarament que és verd: una autèntica i estesa distorsió cognitiva. La retòrica s’usa de manera capciosa i enfosqueix en vegada d’aclarir. Ens ha abandonat l’esperit crític i vivim rodejats de terraplanistes, negacionistes de diverses coses i gent enrabiada. Raonar és difícil enmig de la mala educació, la crispació, una bona collita d’odiadors i les campanyes tòxiques de desinformació, que fins i tot subverteixen el significat mateix de les paraules. La divergència de les últimes setmanes respecte a si el que estava passant a Gaza és un genocidi –que ho és– o no, com a molt una massacre, és tan instructiva com simptomàtica. I en eixe ambient enverinat, polaritzat, saturat de fanatisme, la DANA de l’any passat i les seues conseqüències s’han convertit també en munició per a atacar als rivals convertits en enemics.
El problema és que ací com en tantes altres coses (si la Terra és redona o plana, per exemple), l’equidistància que alguna gent veu com a medicina és impossible. Si algú de vosaltres té encara dubtes sobre quines responsabilitats en la gestió de l’assumpte tenia la Generalitat Valenciana, quines l’Estat central i quines els ajuntaments, una simple lectura del llibre de Sergi, higiènic, desinfectant, vos servirà per aclarir-ho. A no ser que sigueu terraplanistes cabuts, espereu la vinguda d’extraterrestres alliberadors o tingueu por de qüestionar els líders de la secta.
Foren les institucions autonòmiques, al capdavall, les qui decidiren adjudicar i mantenir un nivell d’emergència a la DANA que el posava sota la responsabilitat de la consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, i les que no volgueren que eixa responsabilitat pujarà de nivell i recaiguera en Mazón o en un ministre del Govern de l’Estat. I si, a pesar d’això, opineu que les nostres autoritats autonòmiques ho han fet bé, només cal que penseu en el comportament que han tingut respecte a les famílies de les víctimes mortals de la DANA que han gosat exigir un tracte digne. Entre eixos familiars i entre amplíssims sectors de l’opinió pública domina de manera hegemònica la impressió que Mazón i companyia no han mostrat cap a elles ni la menor empatia ni la menor compassió, quelcom que ja començà amb unes crues manifestacions de la consellera de Turisme, Nuria Montes, amb els cadàvers de cos present. Al meu parer, i al de tants altres, no han estat ni són capaços d’entendre als esmentats familiars com a persones intensament dolorides, ferides, que han patit una pèrdua irreparable i mereixen molta atenció, ser escoltades respectuosament, amb amabilitat i afecte. Al capdavall, el cinisme (he mirat el diccionari i crec que és la paraula més correcta) mostrat per les màximes autoritats valencianes s’ha convertit en tan habitual que ja no sorprén i ha desembocat en eixe tracte demencial que barreja la crueltat amb l’agressivitat, acusant-les, posem per cas, d’estar polititzades i, en conseqüència, considerant-les de fet com a una espècie d’enemic polític a batre. En fi, per a fer-s’ho de mirar.
Per cert, que el llibre siga un relat que deixa en molt mal lloc a la Generalitat Valenciana no significa que caiga en la baixesa de practicar el més miop partidisme o, millor dit ací, antipartidisme. Una de les figures que millor parades ix és l’alcalde d’Utiel, Ricardo Gabaldón, del PP. I de manera merescuda. Amb tot, no és l’únic polític popular que rep un bon tracte. Sergi Pitarch no és sectari i no dubta de reconèixer el treball de Gabaldón i d’altres eixa jornada sense importar quina és la seua militància política. Ell sap, com ho sabem tots els que no estem abduïts per extraterrestres, que la competència o incompetència d’una persona, igual que la seua decència o indecència, la seua saviesa o la seua ignorància, o encara la seua bondat de sentiments o la seua manca, no depenen estretament de la seua ideologia política.
Arribats ací guarde en la farmaciola el comptagotes. Vull acabar fent una digressió que em portarà a una conclusió que m’agradaria compartir i la pertinència de la qual crec que entendreu al final.
Als darrers temps estic molt interessat en una escriptora francesa del segle XIX poc coneguda a Espanya, al contrari que a França, i que tanmateix mereixeria més atenció. Parle de Marie, comtessa d’Agoult, el nom de la qual potser només sonarà a alguns músics i aficionats a la música, ja que fou durant alguns anys la parella de Franz Listz (igual que la seua amiga Aurore Dupin, Georges Sand, fou la parella de Chopin) i que també fou la mare de la dona de Wagner, Còsima, que era filla de Listz i de Marie d’Agoult. La senyora comtessa era alhora una dona de família aristocràtica i una feminista atípica, una dona empoderada, diríem ara, que tenia la virtut d’irritar els machirulos de l’època i que, quan ja havia cessat de conviure amb Liszt, mantingué a París un d’eixos “salons” que marcaren la vida intel·lectual i social de la capital francesa dels segles XVIII i XIX. Un saló, el seu, obert i plural al qual acudien algunes de les ments més lúcides i brillants del moment. Fins i tot Marx hi acudí durant el temps que visqué exiliat a París.
Doncs bé, al febrer de 1848 esclatà una importantíssima revolució a París que provocà la caiguda del govern encapçalat per François Guizot, el destronament del rei Lluis Felip d’Orleans i la instauració de la Segona República Francesa. Arran d’això, Marie d’Agoult es dedicà a recopilar notes sobre els esdeveniments, a parlar amb uns i altres dels participants (la seua posició social i els contactes derivats la seua condició de salonnière li permeteren moure’s amb una facilitat que no era lògic esperar d’una dona), es dedicà igualment a reunir documentació i, com a conclusió, a escriure una Histoire de la révolution de 1848 que publicà amb pseudònim en 1850, una obra en dos volums que no era precisament complaent amb l’ordre polític caigut. I que encara destaca per la qualitat de la seua informació i l’agudesa dels seus anàlisis, de manera que segueix constituint una referència de gran pes per als historiadors actuals que tracten d’eixe episodi.
Com li passava a la seua amiga Aurore Dupin, si una dona volia que els seus escrits es prengueren de manera seriosa, calia publicar-los sota un nom d’home. El pseudònim que Marie utilitzava era Daniel Stern i les narracions del tipus que ella escrigué sobre aquella revolució, un tipus dins del qual el text de Sergi Pitarch sobre la DANA cabria perfectament, aleshores es consideraven història. Fixeu-vos en la data d’edició, 1850, i en la data dels fets narrats, 1848. Ara parlaríem millor de periodisme de qualitat, per a adults, tot i que la paraula historia vol dir indagació, i tant el que fa el periodista Sergi Pitarch com el que feia la historiadora Marie d’Agoult és indagar, construir uns relats sòlids, coherents i ben argumentats a partir d’un conjunt de dades compilades com a resultat d’un procés d’investigació. L’un i l’altra respecten eixes dades, no les inventen ni les tergiversen, i busquen honestament la veritat, comunicar informació veraç. Això no vol dir jugar a ser equidistants ni ocultar simpaties ni antipaties, sinó provar que la seua versió és la més ajustada a allò que realment passà, que les seues simpaties i antipaties es deriven de la conducta exacta que seguí cada actor de la tragèdia, no d’inclinacions ni de manies prèvies, de prejudicis que no són posats en qüestió. Ni el llibre de Sergi ni el de la comtessa d’Agoult són pamflets ni textos de propaganda barroera, sinó unes obres que sorprenen, al meu parer, per la seua eficàcia literària i la seua riquesa informativa.
Quasi dos-cents anys després d’haver estat escrit, els historiadors tenim en gran estima el llibre de Marie d’Agoult, que acabà per destacar entre els relats que l’esdeveniment de 1848 provocà. El pas del temps, eixe temps que volem pensar que posa les coses al seu lloc, ha treballat a favor de Marie i en contra dels seus detractors i dels constructors de diversos relats alternatius, alguns dels quals eren molt poderosos.
Ara hi ha tota una colla de professionals i no professionals, mitjans de comunicació i experts en xarxes socials, dedicats a crear contrarrelats que absolguen a Carlos Mazón i el seu govern i condemnen, coste el que coste, als seus rivals polítics. Ja sabeu, carregant les tintes sobre allò que ells presenten com les responsabilitats del govern de l’Estat i les seues agències (l’Aemet, la CHJ) per més que els seus arguments estiguen sent derruïts una i altra vegada per la jutgessa de Catarroja, sobre la qual ja han començat a llençar fem i també querelles de Manos Limpias. De moment sembla que l’èxit assolit per estos contrarrelats no ha estat com per a tirar trons, però han fet el seu paper a l’hora d’enfangar el treball de tècnics aliens i d’evitar que a les altures orgàniques del PP s’haja optat per no deixar caure a Mazón. Una opció que ha coadjuvat a cronificar la ràbia dels familiars de les víctimes mortals de la DANA i d’una part important de l’opinió pública.
Ja he dit que jo no sé com serà el futur. La intel·ligència artificial (al meu parer un simulacre del coneixement genuí), la simplificació i el control del pensament a què semblen abocar-nos els multimilionaris que posseeixen les xarxes socials (autèntiques caixes de ressonància de la mala bava, les mentiroles i els bulos), així com el que pugen aportar altres novetats impensades i esperem que menys tramposes, sense dubte seguiran canviant les formes de producció i transmissió de la informació i del saber i tractaran d’imposar unes narratives a costa de silenciar-ne altres. I no hi ha cap garantia que les que acaben triomfant siguen ni les més correctes ni les més ètiques. Però, a pesar d’això, optimista que soc, vull pensar que d’ací 50 anys, d’ací 100 anys, este llibre de Sergi Pitarch se seguirà llegint, com fem amb el de Marie d’Agoult, per ser un dels relats millor escrits i més veraços que la DANA d’octubre de 2024 originà. Insistisc en eixes dos raons: per estar molt ben escrit i per ajustar-se a la veritat tant com ha estat possible, sense tergiversar-la ni desfigurar-la. Només puc acabar animant-vos altra volta a llegir-lo i donant la meua més sincera enhorabona a l’autor.
