Joan J. Adrià i Montolío: La gent corrent i la dictadura

LA GENT CORRENT I LA DICTADURA

Joan J. Adrià i Montolío

El passat dimecres 25 de juny de 2025 es presentà a la Biblioteca Municipal l’Almodí de Llíria la segona edició (la primera és de 1999) del llibre d’autoria col·lectiva El franquismo en Valencia. Formas de vida y actitudes sociales en la posguerra, tret a la llum per les Publicacions de la Universitat de València. Participaren en l’acte Mari Cruz Romeo, catedràtica d’Història Contemporània en la universitat valenciana, Alberto Gómez Roda, historiador que treballa a l’Arxiu Històric de CCOO PV, i un servidor, que, com és de sobra conegut, es jubilà fa un lustre després d’haver estat anys i anys professor de Geografia i Història a l’IES Camp de Túria. Joanma Miguel, alcalde de Llíria, tancà la presentació, que també inclogué un animat torn de preguntes del públic.

Mari Cruz Romeo encetà els parlaments realitzant una valoració general de la publicació, explicà succintament perquè la Universitat havia decidit portar endavant la reedició i glossà el currículum dels dos editors del volum, l’esmentat Alberto Gómez Roda i el catedràtic emèrit Ismael Saz Campos, que no pogué acudir a l’acte per problemes personals malgrat haver estat anunciada la seua presència, així com d’alguns altres dels participants en l’obra. La professora Romeo destacà com, al seu dia, este llibre constituí una de les aportacions més originals i influents a l’estudi de les actituds polítiques durant el primer període de la dictadura franquista, de manera que fou molt ben acollit pels especialistes en la matèria i es convertí en referència obligada per a treballs posteriors. I això malgrat que la primera edició constà només de 300 exemplars publicats per una editorial privada ja desapareguda. Aconseguir-ne un s’havia convertit, per tant, en una aventura difícil, i tornar a posar-lo a l’abast públic en una espècie d’exigència acadèmica. 

Tot seguit, Alberto Gómez explicà la gestació del denominat “projecte València”, una recerca efectuada per un equip de set investigadors que, sota la direcció de l’esmentat professor Saz, es desenvolupà durant la segona meitat de la dècada dels 90 del passat segle i de la qual El franquismo en Valencia constituí el resultat final. Així mateix destacà com este projecte s’inspirà, adaptant-los, en l’exemple d’un conjunt de debats i propostes metodològiques provinents de les historiografies italiana i alemanya. Cada participant s’encarregà d’elaborar un capítol que concretara el resultat del seu treball i que es podia llegir de manera independent. El primer es titulà “Repertorios de la protesta: la posición de los trabajadores durante el primer franquismo” i tenia com autor a Ramiro Reig, un prestigiós historiador ja desaparegut. El segon, “Actitudes y percepciones de la posguerra en Valencia: informes de Falange, policiales, diplomáticos y del partido comunista”, era obra d’Alberto Gómez Roda. El tercer, “Los factores de producción de consentimiento político en el primer franquismo: consideraciones apoyadas en el testimonio de algunos lirianos corrientes”, l’escriguí jo (i eixe és, clar, el motiu que explica la meua participació a l’acte). El següent, “El franquismo vivido e imaginado desde una sociedad industrial: el Puerto de Sagunto”, fou enllestit per Josep Daniel Simeón Riera, un historiador de Llíria que, com Ramiro Reig, ja no està entre nosaltres. Després venien “Trabajadores corrientes: obreros de fábrica en la Valencia de la posguerra”, d’Ismael Saz; “Una mirada a la posguerra desde el mundo fallero”, de Gil-Manuel Hernàndez i Martí; i “Los católicos en el primer franquismo: la vida cotidiana en el barrio del Botánico de Valencia”, d’Álvaro Álvarez Rodrigo. Tots set textos es reprodueixen sense alteracions en esta segona edició, a la que s’han afegit tanmateix altres dos: “Antifranquistas en el armario: clases medias republicanas en la Valencia de la posguerra”, de Dolores Sánchez Durá i el mateix Alberto Gómez Roda, i “Más allá de la larga «posguerra»: las actitudes políticas durante el «desarrollismo» y el tardofranquismo”, de Carlos Fuertes Muñoz. Dos capítols inèdits que s’han enllestit per tal de cobrir algunes llacunes deixades pel projecte inicial.

Una vegada acabat el torn d’Alberto Gómez Roda tocà el meu. A continuació pose per escrit el meu parlament, que vol ser una invitació a llegir l’obra. Allà va.

*     *     *

Per ser honest, supose que hauré de començar la meua intervenció advertint que jo no era un membre de l’equip inicial del “projecte València” que tan bé ha explicat Alberto, i que culminà en este llibre de 1999 que era en aquells dies autèntica “historia último grito”. En realitat, jo vaig ser cooptat quan el projecte ja estava definit a causa de la baixa d’un integrant original a qui s’acumularen les feines i hagué d’abandonar. Si no m’equivoque, ell s’havia d’encarregar de desenvolupar la recerca en un poble agrari, i la seua absència podia crear una coixera que desequilibrara el conjunt de la investigació. Si heu seguit l’exposició d’Alberto, els marcs locals abordats específicament eren València capital i el Port de Sagunt. També hi havia “cameos” d’altres poblacions amb abundant massa obrera fabril. Calia, per tant, estudiar un poble més agrari.

I fou en eixe moment quan, malgrat que Llíria no era una localitat dedicada només al conreu dels camps, sinó una amb un brot industrial molt potent, pensaren en mi. Perquè? És fàcil. D’una banda, en setembre de 1990 (data ja remota, no sé si dir que queda tan lluny com el paleolític) jo havia llegit a la Universitat de València una tesi titulada La postguerra en un poble valencià: Llíria (1939-1953), en el tribunal de la qual figurava Ismael Saz. De l’altra, tenim que entre els investigadors primigenis del “projecte València” estava també el meu amic Daniel Simeón, que havia d’encarregar-se del Port de Sagunt. En fi, que així, com he dit, em cooptaren.

Evidentment, quan m’incorporí a l’equip jo portava a l’esquena bastants anys d’investigació sobre el tema i un coneixement del meu objecte d’estudi i de les fonts existents al respecte que no s’amagava a ningú. Per a fer la tesi m’havia passat mesos i mesos a l’Arxiu Municipal de Llíria, algunes setmanes a l’Hemeroteca Municipal de València i moltes hores llegint la bibliografia necessària per apuntalar degudament els continguts de la tesi. Una tesi per a la qual també m’havia estat útil l’ús d’alguns testimonis orals que m’havien servit per aclarir aspectes que la documentació escrita deixava desenfocats o en la foscor. En acceptar formar part del projecte que encapçalava Ismael Saz entenguí que em caldria augmentar la quantitat i qualitat dels testimonis orals, i això fiu. A les dotzenes de veus que ja havia emprat a la tesi, algunes de les quals torní a entrevistar aleshores, afegí sobre mitja dotzena més de testimonis nous i crec que ben triats que treballí en esta ocasió amb molta més intensitat i fondària.

El resultat del meu esforç és el capítol tercer del llibre que ara es reedita i que titulí, després de pegar-li moltes voltes, “Los factores de producción de consentimiento político en el primer franquismo: consideraciones apoyadas en el testimonio de algunos lirianos corrientes”. No voldria ara detenir-me en alguns problemes que podeu detectar en eixe títol quasi quilomètric i que sí que aborde amb cert deteniment en el text. Per exemple, què vol dir ací “consentiment”, una paraula controvertida. De seguida tornaré breument a ella. Sí que vull, abans, indicar que referir-me a “lirianos corrientes” (ara haguera tractat d’usar un llenguatge més inclusiu: bona part dels testimonis orals que recollí eren de dones), referir-me a llirians corrents dic, equivalia a indicar que la meua era una aproximació al tema des de baix, des de l’experiència de la gent comuna i corrent, “normal”. Ara bé, que és una persona corrent, normal? Caetano Veloso cantava que vist d’a prop ningú no és normal… Per ser clar: els meus testimonis no provenen de “vips” ni de noms que apareixen a la wikipèdia. Parlar de persones comunes i corrents té molt de convencional, però també tots intuïm immediatament de quin tipus de gent es tracta.

En fi, carregat del bagatge d’eixes dotzenes de testimonis i, no ho oblideu, del meu coneixement previ d’un muntó de documents escrits de tipus arxivístic i hemerogràfic, que incloïen per exemple els informes que el successius alcaldes havien fet de veïns i veïnes del poble a petició d’instàncies governatives superiors o una col·lecció quasi completa de la revista lliriana Estímulo, òrgan de la delegació local del Frente de Juventudes, redactí amb certa ansietat el meu capítol. Agradaria o no a la resta de membres de l’equip? Estaria a l’altura del conjunt?

Sí, sembla que el text els agradà i deixe als lectors i lectores jutjar si està a l’altura. En ell tracte de caracteritzar, amb gran abundància de cites extretes de les fonts documentals i orals que reuní, els quatre factors que, al meu parer, estaven a la base de la producció de “consentiment polític” des de la postguerra, des del primer franquisme. Aclarisc que “consentiment” no és el mateix que “assentiment”, igual que “conformisme” no és sinònim de “conformitat”. El que vull dir és que el règim de Franco acabà instal·lant-se sòlidament, que hi hagué qui s’hi adherí inquebrantablemente, encara que la major part de la gent s’adaptà de manera passiva. No sé si dir que “lo sufrieron en silencio” o que “a la fuerza ahorcan”. Al capdavall, la resistència real fou minoritària i poc efectiva, però existí i mereix reconeixement. Alhora, no cal oblidar que no podem exigir a la gent del passat, com no ens ho exigim nosaltres, ser unànimement heroica.

Disculpeu que m’autocite i use un paràgraf del meu text per aclarir la naturalesa d’eixos quatre factors de consentiment polític que estructuraren, que estructuren, la meua aportació al llibre.

Dos nacen de la propia estrategia de dominación franquista, es decir, responden a decisiones tomadas desde el poder con el fin de asentar sólidamente y perpetuamente el régimen de Franco: por un lado, el desencadenamiento y mantenimiento de una represión política que, en la práctica, decapitó y desactivó a las fuerzas de oposición, condenándolas a una posición de resistencia testimonial e ineficaz, por más que fuera heroica en ocasiones; por otro lado, la clasificación trinaria de la población -adictos, indiferentes, desafectos- a la que procedió el régimen, una diferenciación que, como veremos, se reveló llena de posibilidades a la hora de generar un conformismo mayoritario. Un tercer factor se sitúa en la intersección entre régimen y sociedad: se trata del recuerdo de la Guerra Civil, alimentado desde el poder, pero, además, presente en gran parte de la gente como una experiencia funesta que a ningún precio se debía repetir. El cuarto factor, por último, surge exclusivamente de la propia sociedad, de la necesidad que la gente tuvo de adaptarse a la nueva situación derivada del resultado de la guerra: en el desastroso contexto de la postguerra, la reconstrucción de la vida cotidiana, de los ámbitos de sociabilidad, de una “normalidad” entendida como tal, representaron tan gran esfuerzo que se hizo indeseable cualquier amenaza de reaparición de una conflictividad abierta que, de nuevo, los cuestionara o los destruyera.

Conformeu-vos en la cita i llegiu el llibre si voleu saber-ne més sobre els continguts, això és, conèixer la plasmació de cada factor en el cas de Llíria. No vaig a fer spoilers. Sí que vos diré que el primer factor, el de la repressió, l’estudie sobretot des de l’ús de documentació escrita disponible aleshores (el registre civil, el padró d’habitants de 1940, els informes personals de presos locals que redactava l’alcalde a petició de les autoritats penitenciàries, etc.). Però que també les fonts orals ajuden a definir sobretot el “terror ambiental” viscut durant aquells anys: com la corda de presos que anaven a ser executats desfilava entre soldats marroquins cara la cementeri mentre estos cantaven; com aturaven la gent que venia de l’horta i l’animaven a contemplar les execucions (que eren de vesprada i dins del cementeri, no fora), com un soldat marroquí matà d’un tir a un pres tancat a la cambra de l’ajuntament que bevia aigua d’un botitjó junt a una finestra; com es conegué el doble feminicidi del carrer de Montiel, quan un d’estos soldats de Franco matà a gavinetades a dos dones, una d’elles embarassada, es donà a la fuga i sembla que quedà impune… I d’altres casos més.

De la mateixa manera, també el segon factor, el de la classificació de la gent en addictes, indiferents i desafectes, s’aborda des de la base que proporciona la documentació arxivística. Però novament ací les fonts orals amplien i milloren la perspectiva. Un testimoni em deia que els qui manaven eren, en les seues paraules, “falangistes, beatos i carlistons”. Crec que jo no arribí a utilitzar l’expressió al text, però és excel·lent per resumir les diferències de divers tipus que hi havia entre els addictes al règim, entre els qui manaven. Les pugnes internes entre els vencedors de la guerra, al capdavall la pugna per el poder entre ells, eren bastants importants, i el capítol en dona sobrada notícia. També de la “zona gris” que representaven els indiferents i de les cuites quotidianes que havien d’enfrontar els desafectes. Ho deixe ací.

El tercer factor, la memòria de la guerra, s’aborda ja majoritàriament des dels testimonis orals. Ja veureu que per a la gent “normal” la guerra és l’experiència que no ha de repetir-se a cap preu. I ja veureu que hi ha dolor, molt de dolor, un dolor que té poc a veure amb l’exaltació de la victòria que es feia des dels aparells propagandístics del règim. I que també és perceptible una crítica, especialment entre els testimonis femenins, però no sols, de la violència revolucionària de l’estiu de 1936.

Finalment el quart factor s’estudia majoritàriament des del recurs a les fonts orals. Trobareu una vida quotidiana en la que pren una gran importància la “cultura de l’evasió”. El cinema, els espectacles esportius, les activitats de les bandes de música (que, per cert, resistiren exitosament un intent d’unificar-les per decisió del governador civil) apareixen com un respir, com un record dolç en la veu de molts testimonis que foren xiquets i xiquetes de la guerra i adolescents de la postguerra.

Han passat més de 25 anys des que escriguí el capítol i seguisc pagat d’ell. Molt pagat. Si l’haguera d’escriure ara, clar està, m’eixiria diferent. Un quart de segle no passa debades. Ni jo soc el mateix ni tampoc la documentació al nostre abast és la mateixa. Jo sé més que abans i els papers que estan a la nostra disposició també en són més i millors. La digitalització d’alguns fons i les possibilitats d’accés que, tot i que parcialment, han proporcionat les lleis anomenades de memòria històrica, permeten arribar més lluny que abans. Però també he de dir que mantindria l’esquelet, l’espinàs del text de 1999. Crec que els quatre factors que vos acabe d’enumerar segueixen mantenint el mateix valor explicatiu que en aquelles dates llunyanes. Potser ara no diria que el quart factor sorgeix “exclusivament” de la societat civil (evidentment això caldria matisar-ho molt), però poc més modificaria en l’estructura del relat. Sí que, clar, hauria d’enfrontar una tasca d’augment i correcció, d’enriquiment dels continguts.

Al capdavall, investigacions recents d’altres autors locals (Miquel Fernàndez, Paco Rosalén, Maria Agustí…) ens permeten conèixer amb més detall la concreció a Llíria del funcionament dels aparells de repressió franquista. Carles Asensi (no sé si algú més) ha reunit testimonis orals que ja no són els dels supervivents (tots els testimonis que jo emprí s’han mort, menys un parell, i m’estalviaré d’explicar-vos en quines condicions estan), que no són els dels supervivents, repetisc, sinó els records transmesos a fills i nets. Ací, però, queda molt a fer. D’altra banda, el recent llibre de i sobre la mestra Genoveva Pons, tancada primer a la presó i exiliada després, aporta una mirada potent sobre víctimes i victimaris llirians gràcies a combinar el contingut del seu diari de presa i la contextualització de la seua experiència.

De la mateixa manera, el llibre sobre Enrique Blat que escriguérem a sis mans Ramiro Reig, Pepe Jordán i jo ens posà en contacte amb una altra rica font oral, Argentina Blat, ara ja també desapareguda, i amb els papers de son pare, una font privada que permet saber molt sobre com visqueren la derrota els republicans a casa i a l’estranger. Per exemple, recorde la impressió que em produí llegir com Enrique explicava a Joan Motes, alcalde republicà de Llíria que estava en l’exili, les tortures que havia patit el gendre d’Enrique, Jaime Torrijo, en el centre de detenció que funcionà al Mas del Jutge: les forces policials volien que cantara què sabia del maquis.

D’altra banda, la profunda investigació que hi ha darrere del llibre que escriguí amb Amparo Castillo sobre la fàbrica de Ríos ha augmentat significativament el nostre coneixement de les relacions socials, laborals i de poder a la Llíria del franquisme. La cooperació entre les fonts escrites, en bona part inèdites quan començàrem, i noves fonts orals han fet possible, per exemple, fer llum en la conflictivitat que romania soterrada sota la bota de la dictadura. L’estudi de la insòlita vaga que protagonitzaren les teixidores de la fàbrica en 1943 ha acabat per convertir-se en un episodi conegut més enllà de Llíria gràcies a un article que Amparo i jo, junt a Clarisa Enguidanos, publicàrem en una revista especialitzada bastant reconeguda. Bona part de vosaltres recordareu que acabí entrevistat a la SER i tot.

També voldria destacar, ja ho he insinuat, que els fons documentals al nostre abast s’han incrementat notòriament. Quan redactí la meua tesi, ni el fons del cronista José Durán ni la documentació de l’antiga CNS estaven allotjats a l’Arxiu Municipal. Ara, posats l’un i l’altra a disposició pública, són una mina. Sense els papers de la CNS el llibre de Ríos no seria el que és. Així mateix la digitalització d’arxius institucionals facilita l’accés a documents valuosos, com és el cas dels expedients dels consells de guerra, que eren adés de difícil o impossible consulta.

Igualment, la incorporació a l’Arxiu Municipal d’una important quantitat de fotografies de l’època ens permet accedir amb els ulls a imatges d’un temps en blanc i negre que ja no és el nostre. Gràcies a l’activitat incansable de Carles Asensi, són nombrosos els llirians i llirianes que han permès que l’arxiu conserve una còpia digital de les seues fotos privades. I són especialment rellevants les fotografies allí depositades que formen part del fons José Durán, les produïdes per Vicent Montesinos i les de Miguel Bori que el seu fill aportà quan investigàvem la fàbrica de Ríos. També han estat fa un temps publicades per José Vicente Soriano les que foren preses per José Moscardó a mitjan segle passat, com les anteriors amb gran valor informatiu, però estes, si no m’equivoque, segueixen en mans privades.

Acabe ací. No sé si arribaré a reescriure en un futur el text que forma part d’este llibre. Tinc certa edat i el franquisme com a objecte d’investigació no m’atrau ja amb tanta força com abans. Crec que allà en l’època en què col·laborí amb el “projecte València” vaig abastar el meu punt de saturació en el tema. Però darrere de nosaltres venen altres i segur que ho faran millor. En fi, només puc aconsellar-vos que llegiu el llibre reeditat que presentem, i no sols perquè un capítol parla de Llíria, sinó perquè els altres són excel·lents i en conjunt és una obra acadèmica tan rigorosa com amena. No està escrita únicament per a iniciats, sinó per a un públic més ample. Ja no és “historia último grito”, òbviament, però sí un excel·lent producte historiogràfic que està per damunt de modes i conveniències comercials. Ànim i a per ell.