Joves, vençuts, exclosos i explotats de la província de València durant la postguerra: invitació a llegir un llibre de Josep Màrius Climent i Prats
Joan J. Adrià i Montolío
El divendres 17 d’abril de 2026 vaig tindre la satisfacció de participar en la presentació del llibre de Josep Màrius Climent i Prats Vençuts, exclosos i explotats. El treball forçat a la província de València, 1936-1948, celebrada a la Biblioteca Municipal de l’Almudí. Eixa satisfacció meua s’ha sustentat en tres raons.
La primera és perquè es tracta del llibre d’un col·lega. Josep Màrius Climent és professor de Geografia i Història a l’institut d’un poble proper, Sant Antoni de Benaixeve, i ha tingut l’atreviment de presentar una tesi doctoral que és el que hi ha al darrere del volum publicat. Un atreviment que té, al meu parer, molt d’acte de generositat. Sé per experiència els escassos incentius que el professorat d’ensenyament secundari ha tingut i té per portar endavant investigacions que incrementen el coneixement històric. Pose un exemple que pense que resultarà aclaridor. És cert que després de una llarga vaga que encara tinc en la memòria malgrat que la férem fa vora quaranta anys (jo treballava en l’Institut Rodrigo Botet de Manises), els docents no universitaris aconseguírem que s’aprovaren els entre nosaltres famosos sexennis que fan possible un augment de jornal cada sis anys si l’interessat demostra que ha fet cent crèdits de formació permanent. Però, ara que ja porte un temps jubilat, m’entra la rissa en recordar que a mi em reconeguérem molts més crèdits per confeccionar un catxerulo un dimecres sant (fent servir de manera adequada la normativa em valgué setanta crèdits) que per presentar qualsevol publicació feta al llarg de la meua carrera, llibres inclosos. Josep Màrius Climent sap, com qualsevol mestre de primària o professor de secundària, que l’administració educativa no incentiva la recerca del professorat no universitari si no es tracta d’aspectes pedagògics o didàctics. Sembla més que desanima a eixe professorat si el que vol és incrementar el coneixement en una matèria específica. Val més fer cursos on-line o presencials sobre primers auxilis, mediació en conflictes, gestió de tutories o abstrusos programes informàtics, assumptes importants però que no haurien de desequilibrar el pes d’altres maneres de lluitar contra la ignorància. Per això, la satisfacció a què em referia ha d’incorporar l’agraïment. Tasques com la de Josep Màrius, que requereixen fer un gran esforç, sembla que sols poden aspirar a obtenir com a recompensa el reconeixement d’uns col·legues que a més de poc nombrosos solen ser crítics i sovint escassament complaents, i dels potencials lectors i lectores, que tampoc no són mai multitud. El major premi sol ser l’íntima satisfacció d’haver superat un repte i haver gaudit en el camí de fer-ho. Però, al meu parer, persones com Josep Màrius Climents i treballs com el seu són tan necessaris com dignes d’encomi.
La segona raó de la meua satisfacció es troba en la temàtica abordada pel llibre de manera principal, que no és altra que una de les formes que prengué la repressió franquista, l’ús de soldats de quinta “desafectes” com a treballadors forçats, que ha ocupat molts menys treballs que altres modalitats repressives encaminades a assentar i perpetuar el règim dictatorial, com les execucions, els empresonaments, les depuracions de funcionaris (amb els i les mestres en posició destacada), etcètera. Com a veterà en estos estudis no puc fer altra cosa que destacar l’avanç que este treball, centrat en la província de València, representa. Per això, a més de manifestar la meua satisfacció i el meu agraïment, he d’afegir ara la meua gelosia. En efecte, estic content i gelós, molt gelós i tot. M’explique. L’autor ha sabut combinar la informació procedent de documents d’arxiu, testimonis escrits i fonts orals amb gran eficàcia, amb mestria val dir. I els arxius a què ha acudit són tan nombrosos que impressionen: cinc arxius militars, localitzats a Guadalajara, Àvila, Segòvia, València i Madrid, vint arxius municipals des d’Ademús i Sagunt fins a Albaida, Ontinyent i Gandia, el de Llíria entre ells, l’Arxiu de la Diputació de València, l’Arxiu Històric del Ministeri de l’Interior, l’Institut d’Història i Cultura Militar i el Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca. Fa quatre dècades, quan em posí a investigar sobre la postguerra, la consulta dels fons documentals de l’Exèrcit era pràcticament impossible i molts arxius municipals solien presentar un estat d’ordenació i conservació lamentable. M’abstindré pietosament de descriure quin era l’estat caòtic de l’arxiu de Llíria. Això ha canviat amb els anys, i no dubte que haurà de canviar més. I eixa és la raó de la meua gelosia: no tinc una altra vida per a començar de nou a investigar i gaudir de les millors condicions de disponibilitat i accés als materials documentals que existeixen ara. Què li farem?
4
Finalment la tercera raó té un nom propi. En la presentació ha participat també Marc Baldó, que té bastant a vore amb el fet que tant Josep Màrius com jo hagem pogut estar presents a l’acte presumint del títol de doctors. Perquè ell fou el director de les nostres respectives tesis, bé, codirector en el cas de la de Josep Màrius, que comptà també amb la supervisió d’Antonio Calzado, un estudiós a qui m’uneix una amistat nascuda d’un interès comú: la història de les bandes de música en el primer franquisme. La meua tesi, sobre la Llíria de la postguerra, la defenguí en setembre de 1990, i des d’aleshores ha corregut molta aigua baix els ponts. Tanta que és una tesi que ha quedat obsoleta, com els radiocassets, les cintes de vídeo, les motos amb sidecar o els pantalons de campana. Cal reconèixer-ho. La seua, llegida en juny de 2023, no dubtaré de qualificar-la d’història “último grito”, sobretot per la rabiosa actualitat de molts dels seus plantejaments metodològics, inimaginables trenta-tres anys abans. Sortosament en historiografia no existeix l’obsolescència programada i confie que esta aportació serà consultada amb profit durant dècades. En fi, i és a on vull anar, tinc clar que sense el saber, la calidesa i la tolerància de Marc com a director dubte que la meua tesi haguera arribat a bon port. Supose que Josep Màrius ha de tenir una opinió semblant. I com no recorde haver tingut abans l’oportunitat d’agrair-li-ho a Marc públicament, ho he fet en l’acte referit. Una coneguda expressió en castellà diu que “de bien nacido es ser agradecido”. La versió en valencià és més bròfega: “qui no és agraït és un malparit”.
Però no escric açò per a posar-me nostàlgic ni per a parlar de Marc Baldó ni de mi, sinó del llibre de Josep Màrius Climent. No crec que calga justificar la importància de l’assumpte tractat a Vençuts, exclosos i explotats: estudia els avatars patits per joves en edat militar que havien fet la guerra en l’Exèrcit Popular de la República (eren, per tant, vençuts), que foren classificats com a “desafectes” al règim victoriós (el que els convertí en exclosos; els que foren conceptuats d’addictes o indiferents sí que foren integrats en les unitats militars armades) i la mà d’obra dels quals fou utilitzada pel propi exèrcit per a realitzar determinades obres públiques, fins i tot les subcontractades a empreses privades (i per això explotats). Classificar, classificar i tornar a classificar és una ocupació típica dels règims no democràtics i policíacs, sempre recelosos de diferenciar entre els nostres i els que no ho són, encara que uns i altres poden ser en qualsevol moment sospitosos. Per al franquisme fou una obsessió, atrapat en el simplisme de distingir espanyols com Deu mana (o com Franco volia) i els diabòlics espanyols “anti-espanyols”. Una obsessió que ja començà durant la pròpia guerra, quan distribuí en categories els presoners que feia l’exèrcit rebel, però que arribà al màxim en 1940 (Climent titula un capítol “La gran porga de 1940 i l’arrelament del franquisme”), en un context en què la Segona Guerra Mundial feia que el règim necessitara tenir sobre les armes un gran contingent de soldats. Com fiar-se dels joves valencians mobilitzats pels “rojos” que havien de seguir, per edat, en les files de l’Exèrcit? La resposta és simple. Organitzant una gran operació de catalogació que tenia com a peça bàsica els poders locals. Els informes de l’alcalde, de la Falange de cada poble i de la Guàrdia Civil eren els instruments bàsics per a distingir als qui havien de formar com a soldats dels qui, privats de llibertat (tampoc és que els soldats foren molt lliures), haurien de ser internats en unitats de treballadors forçats. I aparèixer o no aparèixer com a “desafecte” en eixos informes depenia d’aconseguir avaladors inequívocament franquistes que firmaren els formularis a on es recollia tal conceptualització. No cal que explique què podia fer-se –i fins a on podien arribar els familiars de l’afectat– per a obtenir els avals ni el curiós tràfic que originava. Hi ha molta literatura al respecte.
El tractament que Climent fa del tema és ambiciós i, alhora, eficaç. Combina la mirada «macro» i la mirada «micro”, és a dir, segons convé mira com en un telescopi o com en un microscopi. Així, comença exposant els antecedents històrics de l’utilitarisme punitiu (això és, aprofitar-se laboralment dels castigats alhora que es fa del treball una modalitat de castic) en els estats liberals, en l’expansió colonial i en les manifestacions del militarisme més enllà d’Espanya, i en els estats totalitaris, camps nazis i soviètics inclosos. Però l’espina dorsal de la seua aproximació es troba en la consideració de 1610 internats valencians als batallons de treballadors forçats, corresponents als que estaven allistats als dèsset caps de partit de la província, amb l’exclusió de València, que curiosament no conserva documentació al respecte. És, per tant, una mostra parcial del conjunt, ja que no inclou ni la ciutat més poblada de la província ni els centenars de pobles grans o menuts que no tenien jutjat de primera instància. Tanmateix, quan l’autor introdueix elements qualitatius, no dubta d’emprar testimonis que van més enllà d’estos dèsset pobles. No, però, quan empra metodologies quantitatives.
Òbviament, Llíria és un cap de partit judicial des que la revolució liberal creà en el segle XIX tal categoria. I, per tant, és un dels casos que entren en la consideració del professor Climent. Emprant diverses fonts, identifica, és a dir, ens diu el nom i els cognoms, de 56 llirians que foren alhora vençuts, exclosos i explotats. La llista està plena de noms coneguts (el fill d’un alcalde cenetista executat, el germà d’un exiliat…). Sense anar més lluny, el primer que apareix (estan ordenats alfabèticament) és un cosí germà de mon pare, Àngel Adrià Fombuena.
També trobem altres informacions sobre Llíria ben interessants. Per exemple, hi ha un quadre a on es replega el desplegament de les forces de l’Exèrcit d’Ocupació (eixe és el nom que es donava a ell mateix l’exèrcit de Franco en estes terres) a data 19 d’abril de 1939, poc més de dos setmanes després del final de la guerra. Allí apareix el desé Tabor de Regulars de Melilla, els “moros” que recordaven els nostres majors, però també un grup d’artilleria, un altre de transmissions, i el tercer batalló del Regiment de Cavalleria Villarrobledo, tots ells formats per soldats “cristians”. Sense dubte, un volum de forces armades considerable.
I, per cert, fins i tot hi ha una aparició momentània d’un llirià “victoriós”, una espècie de cameo a càrrec del doctor Marco Merenciano, el psiquiatra que ha passat a la història per haver denunciat al doctor Peset Aleixandre, l’antic rector de la Universitat de València que acabà sent afusellat a Paterna. Marco Merenciano, a qui a Llíria coneixien com “el Negrito” (sembla que era molt moreno de pell), era cunyat del funcionari de presons que tenia a càrrec la dependència carcerària que ara conté la biblioteca municipal i que en la postguerra estava atestada d’internats. I el psiquiatra apareix citat per Josep Màrius Climent com un dels dos màxims dirigents de la “quinta columna” que funcionà clandestinament a València durant la guerra. La recompensa que obtingué, cal afegir, fou la direcció del manicomi de Jesús.
D’altra banda, i malgrat que el llibre se centra en els joves explotats com a mà d’obra forçada en edat militar, un epígraf tracta específicament dels penats-treballadors del sistema penitenciari espanyol de l’època, aquells presos, singularment presos polítics, que treballaren sota la promesa que així reduirien la seua condemna. I parla sobretot del destacament penal que participà en les obres del Pantà de Benaixeve. A mi estes fulles m’han tocat amb força el cor perquè el meu avi matern, José Montolío, fou un d’aquells vençuts que hagueren de realitzar treballs ben perillosos, de manera que alguns perderen la vida, en la famós embassament que es dedicà al Generalísimo. En especial m’ha cridat l’atenció un paràgraf en què l’autor addueix el testimoni publicat d’un pres il·lustre d’eixe destacament, Carlos Lloréns Castillo. A casa sempre s’ha dit que l’abuelo (ho dic en castellà, era un jornaler del camp xurro) s’ofegava a Sant Miquel dels Reis i necessitava respirar l’aire lliure. També, em fa la impressió (ell morí nonagenari, així que tinguí moltes oportunitats d’escoltar les seues “batalletes”) que igualment anà perquè volia fugir de les humiliacions del dia a dia de la presó. En el seu cas concret les pressions de un capellà, que em sona que era del seu poble i que volia que l’ajudara a missa. En fi… Carlos Lloréns, arquitecte condemnat per comunista, escrigué, i Josep Màrius copia, que després de “meses de estar recluido en pequeños calabozos de la Comisaría de Policía y en no muchas mayores celdas de la cárcel Modelo, la perspectiva de trabajar en plena naturaleza, rodeado de montañas y bosques de pinos, me llenaba de ilusión”. Em fa la impressió d’estar escoltant a ma abuelo un quart de segle després de mort.
Carlos Lloréns, per cert, era germà de Vicente Lloréns, un dels més importants historiadors valencians que han existit i que hagué de desenvolupar la seua carrera en l’exili. Arribà a catedràtic de Princeton. Havia hagut de fugir, si no m’equivoque, perquè durant la guerra havia estat oficial del cos de carabiners. I Vicente Lloréns era íntim amic, en l’exili dominicà primer i als Estats Units després, de dos exiliats fortament relacionals amb Llíria: la parella formada per Rafael Supervía i Guillermina Medrano. Ell, nascut a Riba-roja, es convertí en veí de Llíria un temps després, quan son pare fou traslladat ací com a secretari de l’Ajuntament, de manera que tingué al poble anys i anys els seu domicili familiar i es casà amb una xica de Llíria, germana del carnisser Enrique Manuel Gasent, “Bomba”, un altre home que passà uns anys en l’exili. Ella, Guillermina, famosa perquè fou en 1936 la primera dona regidora de l’Ajuntament de València, professionalment era mestra a Llíria, ja que tenia la plaça en propietat a l’actual col·legi Sant Vicent Ferrer, a on feu classe durant el curs 35/36. Destacats republicans d’esquerres, del partit d’Azaña, ambdós acabaren instal·lant-se a la capital dels Estats Units, a on Rafael treballà de professor de literatura espanyola a la universitat George Washington i Guillermina de mestra d’espanyol a la Sindwell Friends School, un col·legi vinculat als quàquers que escolaritzava fills de l’elit política de la capital nord-americana: congressistes, ambaixadors, alts funcionaris… Un centre privat d’alt standing molt diferent a les escoles de Llíria. Em va pel cap que Guillermina arribà a donar classe a la filla de Nixon. També se sap que Indalecio Prieto es quedava a casa del matrimoni quan visitava Washington. I que entre els amics de Rafael i Guillermina destacaren Juan Ramón Jiménez i Zenobia Camprubí durant els temps que esta extraordinària parella residí a Washington.
Supose que més d’un heu d’estar pensant que me n’ha anat per les branques i he perdut l’oremus. No estem referint-me a un llibre sobre treballadors forçats? Què fan ací Supervía, Guillermina, Vicente Lloréns, Juan Ramon, Zenobia, Indalencio Prieto o el president Nixon, aliens per complet al contingut de Vençuts, exclosos i explotats? No patiu, representaran de seguida un paper en el tancament del meu text. Paciència.
Torne al llibre, per tant, i correc cap al final. A mi m’han resultat especialment interessants les pàgines en què l’autor s’entreté en narrar fragments biogràfics d’homes concrets. Retalls de relats de vida que es concatenen per oferir un bon exemple d’un mètode que els historiadors solem emprar amb cura i de manera creixent, la prosopografia, és a dir, la biografia col·lectiva. Perquè si, en efecte, com emfatitza Marc Baldó en el pròleg de llibre, Josep Màrius Climent “fa una prosopografia completa dels explotats localitzats i contrastats”, identificant-los, registrant la unitat en què estaven destinats i els llocs en què esta operava, els seus oficis, el seu estat civil i si tenien o no fills i la seua militància política i sindical anterior, això s’adoba amb l’atenció a les peripècies i experiències que conegueren alguns d’ells i que les fonts documentals, testimonials o orals han permés reconstruir, les quals prenen en el discurs històric d’este llibre un valor molt major que el simplement il·lustratiu.
Així coneixem, per exemple (i he triat estos casos a ull entre les dotzenes que hi figuren), a Ramon Fasanar, de Xàtiva, que havia caigut presoner de l’exèrcit franquista en 1938 i havia estat posat en llibertat en 1940, però que en 1941 fou classificat com a desafecte, fou objecte d’un informe desfavorable de l’Ajuntament, l’enquadraren en un batalló de treballadors forçats a Girona, del qual es va evadir, i quan l’agarraren l’enviaren al batalló de desertors de Tarifa i, finalment, a la companyia de castic de Sierra Carbonera, en el Camp de Gibraltar, “probablement la destinació més dura i mortífera del sistema de treball esclavitzant franquista”. També tenim a Vicent Hernandorena, de Carlet, que contava a la seua neta com el cuiner del batalló feia estraperlo amb els queviures a la seua disposició a més de dirigir cada dia el res del rosari que els soldats-treballadors havien de fer. I a Leopoldo Canet, de Llutxent, presoner a Tarifa, que junt a altres companys va buscar i menjar-se la pell d’un xoto que els mandos havien tirat després de fartar-se l’animal. Així com a Vicent Bori Esteve, de Llíria, que era de la quinta de 1940 i estava destinat a un batalló de soldats treballadors a la província de Girona, i que a l’altura de 1942 fou declarat inútil total per al servei (portava, per tant, quatre o cinc anys fora de casa, primer de soldat “roig” i després de treballador forçat) certificant-se que la malaltia causant d’això no havia estat responsabilitat de ningú. I, un cas més luctuós, tenim a Vicent Campos Asensi, de Bétera, que morí en desembre de 1943 en la Tercera Agrupación del Servicio de Colonias Penitenciarias Militares de Talavera de la Reina, que s’encarregava de construir un pantà i un canal per aprofitar les aigües del riu Alberche, i que havia estat privat de llibertat 4 anys, 7 mesos i 10 dies.
Insistisc, són casos que he triat quasi a l’atzar. Llegits en conjunt s’extrau una imatge realment impressionant del maltractament quotidià que es vivia en les unitats militars de treballadors, de les formes de tortura que sovintejaven, de les humiliacions constants, de l’arbitrarietat que apareix per ací i per enllà, de l’explotació econòmica i laboral, de les racions de misèria que només es pal·liaven gràcies als paquets que enviaven les famílies des de casa (i que de vegades es perdien pel camí), de com els capellans castrenses no feien precisament gala de caritat cristiana… Es trau la impressió que la vida als batallons de treballadors no es diferenciava massa de la que patien els deportats als camps de treball de les SS (parle dels camps de concentració ordinaris, no dels camps d’extermini). La diferència potser se situava en la intensitat de les actuacions punitives, però no en els principis justificatius i operatius.
D’altra banda, Ramon Fasanar, Leopoldo Canet, els tres Vicents, Bori, Campos i Hernandorena, i tants altres com ells, eren gent “comuna i corrent”, no “vips” de la història. De prop ningú és normal, cantava Caetano Veloso (és una referència que m’agrada), però tots entenem què volem dir quan usem eixa categoria. També era gent corrent mon tío Àngel o ma abuelo Montolío. Unes persones a les que igualment podríem aplicar l’apel·latiu de nadies.
I dic “nadies”, en castellà, perquè el concepte prové d’un conegut poema d’Eduardo Galeano, Los nadies, que conté versos com estos:
Los nadies, los hijos de nadie,
los dueños de nada.
Los nadies, los ningunos, los ninguneados,
corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos,
rejodidos.
……..
(Los nadies)
que no figuran en la historia universal,
sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadies,
Que cuestan menos
Que la bala que los mata.
Un historiador gallec, Francisco J. Leira Castiñeira, una obra del qual està inclosa per Climent en la bibliografia de Vençuts, exclosos i explotats, ha començat a utilitzar els nadies com a categoria historiogràfica fins al punt que ha titulat un llibre (que no és el citat per Josep Marius) Los nadies en la guerra de España. A mi em resulta especialment volguda la història que ens posa en contacte amb els nadies, els ningunejats. Què és, al capdavall, un apel·latiu que quadra perfectament als treballadors forçats tractats en l’obra de Climent. En parlar d’ells, en dotar-los de nom i cognoms, d’identitat individual, deixen de ser ningú i cadascun d’ells es converteix en algú. I això humanitza la història, una idea que l’autor recull en algun moment del seu llibre.
També la democratitza, vull afegir. Perquè la història, quan s’atreveix a mirar a gent que té noms i cognoms no pot limitar-se al tracte amb Juan Ramón, Zenobia, Indalecio Prieto, els germans Lloréns, Supervía o Guillermina (ja els tenim ací). Ni amb Nixon, ni amb Marco Merenciano, ni amb el doctor Peset ni amb els alumnes de la Sindwell Friends School que acabaven estudiant a Harvard, a Yale o a Princeton. Als lectors i lectores del meu escrit potser els interessa tant o més la història dels seus pares (dels d’ells, no dels pares dels alumnes del col·legi washingtonià), que per regla general anaren a les escoles públiques de Llíria, adés i ara una perfecta antítesi de l’elitisme. Necessitem i hem de perseverar en el cultiu d’una història inclusiva que atorgue visibilitat als ningunejats i les ningunejades per les velles històries que parlaven sobretot de reis, “herois”, bisbes, “grans capitans” i glòries locals. I Vençuts, exclosos i explotats ja des del títol transita per eixe camí. Per això he afirmat adés que els seus plantejaments i la seua metodologia són de rabiosa actualitat.
La storia siamo noi, attenzione, nessuno si senta escluso, diu un vers del cantautor italià Francesco De Gregori que m’agrada. La història som nosaltres, atenció, ningú se senta exclòs. El llibre de Climent estudia uns homes joves que el règim de Franco exclogué de la “normalitat militar”, de la “normalitat de la mili” i ara amb els seus poders d’historiador l’autor els reintegra al rovell de l’ou de la història. No és poc mèrit. Perquè la història la fem tots, no sols les elits, no sols els vips a temps complet (Nixon, Prieto, Juan Ramón, Zenobia, el rector Peset…) o a mitja jornada (Supervía, Guillermina Medrano, el psiquiatra Marco Merenciano…), i també la portem com una motxilla al damunt. Cadascú de nosaltres ha de lidiar amb experiències històriques pròpies, cadascú de nosaltres té o ha tingut pares i mares, oncles i ties, avis o veïns majors que li han transmès volent o sense voler trossos de passat, d’un passat recent que sovint no és còmode ni feliç, sinó que incorpora la memòria de traumes i injustícies. I eixa motxilla, igualment ho volguem o no, pesa en les nostres vides, les condiciona, les pertorba i tot. Karl Marx, a qui sembla que ja no està de moda citar, és autor d’una frase extraordinària: “la tradició de totes les generacions mortes oprimeix com un malson els cervells dels vius”. I, afegeisc jo, contra més recent és la generació morta, més notem la seua pressió en el cervell, amb més força ressonen les seues veus en les nostres orelles.
La història és, per tant, cosa de tots. I llibres com el que comente, ben documentat, ben armat i ben escrit, no fan sinó confirmar-ho. Confie que qui s’anime a llegir-lo em donarà la raó. A mi, com a simple lector, no com a historiador, m’ha permés retrobar-me amb mon tío Àngel, imaginar els carrers del meu poble trepitjades per un exèrcit colonial o evocar un fragment de la vida de ma abuelo Montolío. Confíe igualment que algunes de les persones que m’hagen acompanyat fins ací puguen tindre experiències paregudes. I com a historiador només puc afegir que chapeau!
