Francesc Rozalén: Vicent Andrés Estellés i la romeria a Sant Miquel de Llíria en temps de pandèmia

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS I  LA ROMERIA A SANT MIQUEL DE LLÍRIA EN TEMPS DE PANDÈMIA

                                                                                  Francesc Rozalén Igual 

El dia 11 de març de 2020 l’Organització Mundial de la Salut anuncià que la  Covid-19 pel seu elevat nivell de propagació s’havia convertit en una pandèmia mundial, amb el corresponent confinament al nostre país i les conseqüències que encara estem patim. Créiem que les pandèmies era cosa del passat i que sols estaven present en l’imaginari col·lectiu actual a través de les novel·les històriques o pel·lícules. Pensàvem que l’era de les grans malalties epidèmiques que causaven devastadores catàstrofes col·lectives havia acabat amb la mal anomenada grip espanyola de 1918 coneguda a les terres valencianes com la “cucaracha”; que la nostra societat caracteritzada pels avanços tecnològics, mèdics i científics estava vacunada contra aquestes plagues considerades abans com un castic de Déu. Però la realitat ens ha fet veure que som més fràgils i vulnerables del que pensàvem.

 

I.- Sant Miquel de Llíria, protector contra les calamitats públiques

En aquest nou context de crisi sanitària, a més d’altres esdeveniments pertot arreu, s’han suspés festes amb un gran arrelament popular. Així ha ocorregut també a Llíria amb una gran resignació per part de tots. Però m’ha cridat molt l’atenció el tancament durant tot el mes de setembre del monestir de Sant Miquel per evitar les aglomeracions de gent;  un dels santuaris  més important i visitat al País Valencià en els inicis de la tardor, quan se celebra la seua festivitat. El fet de tancar l’església als pelegrins durant les epidèmies hauria de ser bastant habitual en la llarga història del santuari llirià perquè des de l’edat mitjana els episodis de pesta han sigut nombrosos i de vegades un problema  endèmic. Només al segle XV es comptabilitzaren 28 brots d’epidèmia al Regne de València, i en algunes ocasions les autoritats manaven tancar les esglésies malgrat ser una mesura molt antipopular. Al segle XIX hi hagueren sis epidèmies de còlera amb una elevada mortalitat; en la de 1855 moriren a Llíria 276 persones en 15 dies. La vida dels nostres avantpassats sempre penjava d’un fil ja que l’home es trobava absolutament indefens davant les forces de la natura i ho ignorava tot respecte als processos de formació de les malalties infeccioses. Per això les societats de l’Antic Règim davant els greus problemes que portaven les plagues, epidèmies i elements atmosfèrics no els quedava altre remei que recórrer a la  religió. I un bon exemple d’aquestes creences i comportaments ho tenim al santuari de Sant Miquel de Llíria.

La fama del santuari llirià i la vitalitat que encara manté la seua romeria ve donada perquè alberga una imatge devocional de l’arcàngel considerada miraculosa per la pietat popular, que té un origen diví ja que segons conta la tradició fou tallada per àngels i que a més conserva uns poders taumatúrgics i terapèutics. Una actitud i pensament molt antic que té un dels seus millors exponents en personatges com el franciscà Antonio Andrés, important predicador al segle XVIII del convent de Llíria, quan deia que la solució als problemes terrenals estava en el poder diví representat per sant Miquel, al qual acudien  llirians i forasters quan les catàstrofes naturals posaven en perill la vida de les persones. Per això davant les calamitats públiques com plagues, epidèmies, sequeres… els llirians buscaven la solució a aquests problemes recorrent al seu extens santoral local, en especial a la imatge de Sant Miquel, al qual ja al segle XVIII el treien  en rogatives i processons. Per aquest motiu no ens ha d’estranyar que els pelegrins que visitaven el santuari de Llíria recitaren  cobletes com aquesta quan tornaven  als seus pobles:

Adéu, Sant Miquel de Llíria

i les beates també;

que si no tinc epidèmia

ja tornaré l’any que bé.

La popularitat a Sant Miquel de Llíria iniciada al segle XIV anà agafant tanta força que inclús arraconà al sant especialitzat contra pestes, epidèmies i malalties contagioses com fou el cas de l’antic co-patró de Llíria, sant Roc, al qual se l’havia dedicat un retaule a l’església de la Sang. El poble de Llíria anà perdent devoció a aquesta advocació, fins que la secular popularitat de l’arcàngel sant Miquel obligà l’Església oficial a reconèixer-lo com a patró canònic de Llíria el 24 de setembre de 1885, justament uns mesos després que Llíria patira la terrible epidèmia del còlera amb un balanç de 390 morts. Paradoxalment el mateix any de la mortífera epidèmia desaparegué el co-patronatge de sant Roc -sant epidèmic per excel·lència-, quan el normal és que en aquestes circumstàncies haguera recuperat el seu prestigi com a sanador. De la devoció a l’antic co-patró de Llíria ja no hi queda pràcticament res. Fins i tot es perderen els balls vinculats a la seua festa com és el cas de la dansa de Sant Roc també coneguda com a dansa del Oficis, molt semblant a la que encara es balla en les festes sexennals de Morella; dansa que últimament l’ha recuperada el grup de Danses El Tossal de Llíria.

El vigor que sempre ha tingut la  romeria de Llíria ve donada perquè el poder miraculós que té la imatge, la seua especialització segons la pietat popular, és el resultat de ser considerada una imatge a la qual no se li concedeix una especialització sanadora concreta sinó múltiple, ja que sant Miquel de Llíria pot solucionar qualsevol necessitat. Com bé deia el predicador valencià Antonio Andrés:

            En este Santísimo Arcángel tiene Liria un antidoto contra todo veneno, un refrigerio contra todo ardor, una medicina común à toda la dolencia, y un general asilo contra todas las calamidades.

 

II.- Vicent Andrés Estellés, difusor de la romeria a Sant Miquel de Llíria

Un dels difusors més il·lustres de la romeria a Sant Miquel de Llíria ha sigut el poeta   Vicent  Andrés Estellés, el qual coneixia molt bé el santuari perquè des de xiquet solia vindre amb els seus pares en carro des de Burjassot a fer el  pelegrinatge. El dramatisme i el sofriment que es respirava al santuari l’impressionà de tal manera que posteriorment aquest ambient el traslladà a algunes de les seues poesies, com les recollides  en la seua obra Mural del País Valencià.  En una d’aquestes poesies, Estellés versava així el comportament de sa mare en la visita a Sant Miquel:

Creia la mare en els miracles.

Agafava un braçat de ciris

i els duia a Sant Miquel de Llíria.

Ho feia sempre a la vuitava.

Amb els braços en creu, descalça,

pujava resant la muntanya.

En un altre llarg poema anomenat Yo queria ir contigo, pertanyent al llibre Primera soledad escrit l’any 1956, Estellés ens mostra magistralment el dramatisme que es vivia en la romeria a Sant Miquel de Llíria. Aquesta poesia és un monòleg on l’autor recorda el desig que tenia de portar la seua filla malalta (morta als tres mesos d’edat) a Sant Miquel de Llíria per complir una promesa. Estellés aprofita l’ocasió per descriure el sofriment  que es respirava en el camí d’accés i en l’església del  santuari de Llíria: la desesperació dels pelegrins pregant a crits, pujant descalços i a genollons com a promesa; les lamentacions dels captaires, mancos, coixos, tolits ensenyant les seues lacres i  implorant la caritat pública; dones plorant i resant a crits… Escenes en definitiva que mostraven un  ambient de gran dramatisme. Era la fragilitat humana, la misèria de les classes populars abandonades i marginades en busca d’una protecció que no trobaven en la societat d’aleshores.

Però Estellés també ens aportà aspectes de la romeria a Sant Miquel de Llíria més lúdics i alegres, com foren els  innumerables versets -a tall de gasetilles rimades sobre temes d’actualitat-  publicats entre els anys 1959 i 1974 en el diari Las Provincias, en la secció “Bon dia” i signades amb el pseudònim de Roc. Cada any, per finals de setembre i principi d’octubre, sempre dedicava els versets de la secció a Sant Miquel de Llíria.  Eren uns versets planers escrits amb gràcia  i  en un llenguatge col·loquial on es mostra l’Estellés més popular que escrivia en valencià per a arribar al major número de lectors. En aquests versets ens descriu l’ambient que veia al santuari, però també la vitalitat festiva dels carrers de Llíria, la fira amb els gaiatos i les medalletes, la paella que els pelegrins es menjaven  a la Font de Sant Vicent…

Una de les imatges que més impactava a Estellés en els passejos per Llíria era els basquets de magranes a la porta de les cases i els crits de les dones anunciant la venda de la fruita: ¡A les primeres magranes de l’any! Un fruit que procedia dels nombrosos magraners qui hi havia a l’horta vella de Llíria. Estellés reconegué que la imatge de les magranes de Llíria que es collien per la santmiquelada l’havia utilitzat en moltes  de les seues poesies:  Aquelles il·lustres magranes/ com les metàfores de Góngora que definia en un dels seus poemes. Les magranes i Sant Miquel de Llíria perdurarien per sempre en la seua memòria:

Llíria prepara la festa

de Sant Miquel, el gran dia,

quan arriba als seus carrers

un aire de romeria.

Les opulentes magranes

esclaten ja, d’alegria,

i en l’aire vibren cançons

que diran el goig de Llíria.

Llíria prepara la festa

de manera ben complida.

I en Sant Vicent, si Déu vol,

una paella a migdia.

                                                                                            (Las Provincias, 26-09-1964)

Però a Estellés també li sorprenia, i ho traslladà  a la seua obra poètica,  altres imatges dels carrers de  Llíria com les carabasses assecant-se  als balcons; els melons de tot l’any penjats a les bigues de les cambres i que es veien des del carrer amb els balcons oberts; les paelles que es menjaven a la Font de Sant Vicent baix d’una garrofera, o la compra de vi en les nombroses bodegues de Llíria que el venien en les cases particulars  que s’anunciaven amb un garbó de remulla  de garrofera penjat al balcó. En 1960 així definia Estellés alguns dels seus desitjos quan visitava  Llíria:

Lo que més m’agrada a mi

és anar allí, lector,

i sentir la calentor

estimulant del bon vi.

Omplir-me de pas el si

de pomes i de magranes,

-són les magranes més sanes

que mai es puguen trobar-

i baix d’un pi disfrutar

de les brises novençanes.  

Com a mostra de tota aquesta rica literatura popular de Vicent Andrés Estelles sobre Sant Miquel de Llíria, he seleccionat altres dues poesies de les nombroses que publicà al diari Las Provincias durant 15 anys:

Divendres, 29 de setembre de 1961

Setembre té les cistelles

totes plenes de magranes.

 

(La pols i les teranyines,

despertes en les andanes).

 

Ja ve Sant Miquel de Llíria,

ja ve Sant Miquel Arcàngel.

 

(El vi que canta en la bóta,

l’olor de xulles torrades…)

 

S’omplirem de medalletes

de dalt a baix de les solapes.

 

(En els balcons de setembre,

maduren les carabasses).

 

Ja ve Sant Miquel de Llíria,

ja ve Sant Miquel Arcàngel).

 

Dilluns, 7 d’octubre de 1963 

Comença la festa en Llíria

i la festa no s’acaba.

Gaiato, barral de vi,

poma, raïm i magrana.

 

Hem d’anar a Sant Miquel

el dia de la vuitava.

Les xulles en les brases,

després el te de muntanya.

 

Anirem a Sant Vicent

i vorem com corre l’aigua,

entre una olor de paelles

a l’una i a l’altra banda.

 

Comença la festa en Llíria

i la festa no s’acaba.

Medalletes i promeses,

i costa amunt la pregària.

El ciri encés en la mà,

Sant Miquel de llarga capa.

 

El calendari i el cor

-l’un parla, si l’altre calla-

em diuen que hui diumenge

es celebra la vuitava.

Jo sé qui tindrà el cor hui

tot el dia en la muntanya.