SEVERÍ ALBARRACÍN BROSETA:
LÍDER LLIRIÀ DE L’ALÇAMENT OBRER MÉS IMPORTANT DEL SEGLE XIX A ESPANYA
Francesc Rozalén Igual
Severí Albarracín Broseta (1850-1878).
I – A mode d’introducció
Els pròxims dies es compliran 150 anys de la revolució obreroanarquista d’Alcoi que tingué lloc durant els dies 7 al 12 de juliol de 1873, la qual comptà com a líder a un destacat dirigent anarquista nascut a Llíria, el mestre Severí Albarracín Broseta, encara a hores d’ara un desconegut per a la societat en general. Amb aquest motiu, he cregut convenient recuperar un article que sobre aquest interessant personatge vaig publicar fa quasi 24 anys en el llibre de la Fira i Festes de Sant Miquel de 1999, i que al final d’aquesta introducció transcric íntegrament. Malgrat el temps transcorregut, l’article encara manté la seua vigència perquè aquesta revolució i els seus protagonistes, tan vilipendiats per la història oficial, no han sigut objecte d’una investigació profunda i objectiva que superara els tòpics més infames. Almenys els estudis d’alguns historiadors ens han aproximat als fets distorsionats de la revolució alcoiana, així com també l’elaboració d’uns pocs treballs acadèmics durant aquesta última etapa.
Pel que fa al jove Severí Albarracín, com a líder de la insurrecció de caràcter llibertari i sindicalista, també recaigué sobre ell una espècie de llegenda negra manipulada per la historiografia burgesa. Fins i tot també rebé crítiques despiadades d’algun teòric marxista oposat a l’anarquisme bakuninista que professava Severí.
Els esdeveniments d’Alcoi tingueren l’origen en un conflicte laboral que mostrava la sobreexplotació que patien els obrers, amb jornades de treball que podien arribar a les 18 hores, unes dures condicions de vida i salaris precaris. Per als més destacats historiadors hispanistes com Gerald Brenan i Raymond Carr o l’historiador americà Murray Bookchin, la insurrecció internacionalista d’Alcoi tingué aspectes de revolució social. L’historiador Bookchin, basant-se en el que ja va dir Brenan en 1943, afirmà que “por primera vez en la historia de España se producía un levantamiento armado, orquestado no por elementos previsibles tales como el ejército, la Iglesia o los liberales, sino por una organización de clase trabajadora manifiestamente revolucionaria. Por primera vez en España, el proletariado industrial había actuado como una fuerza insurreccional independiente”. Per a la historiadora argentina, Clara Lida, els esdeveniments d’Alcoi representen l’alçament obrer més important del segle XIX. L’historiador Manuel Cerdà, que ja va publicar el 1980 un interessant llibre sobre la insurrecció alcoiana, opina que els fets d’Alcoi representen “la primera vaga general de caràcter revolucionari que tingué lloc a l’Estat espanyol”.
També volguera recordar que aquesta revolució social tingué lloc en el context de la Primera República, que enguany compleix 150 anys de la seua proclamació davant la indiferència d’una gran part de la societat espanyola, malgrat haver sigut una destacada experiència democratitzadora. Com manifesta la historiadora i professora Florencia Peyrou en un llibre recent: “aunque se ha vinculado de manera duradera y persistente la Primera República con el caos y la anarquía, fue un momento de apertura que permitió la eclosión de debates y proyectos, la práctica efectiva de libertades y derechos largamente exigidos y una muy intensa movilización y politización popular, tanto en ámbito urbano como rural”.
Un temps després d’haver publicat l’article sobre Severí en l’any 1999, vaig tindre l’oportunitat de reconstruir el seu arbre genealògic a partir de les dades del Registre Civil, amb la intenció de conéixer als seus descendents actuals. Una informació que he mantingut inèdita fins a aquest moment. Un dels seus familiars posteriors va ser Julian Albarracín Faubel, el qual de jove obrí una escola per a ensenyar als xiquets dels jornalers llirians. Més endavant també va ser un membre destacat de la col·lectivitat anarquista de Llíria el 1936. Finalment patí la repressió franquista i va estar tancat a la presó durant uns 15 anys. La germana de Julian, Salvadora Albarracín Faubel, fou la propietària del popular Forn de Paller que regentava amb el seu espós Vicente Silvestre. Aquest forn estava ubicat al carrer del Rei En Jaume i ha tancat fa uns anys.
A continuació transcric l’article sobre Severí Albarracín tal i com el vaig publicar en el llibre de la Fira i Festes de Sant Miquel en setembre de 1999:
II – Severí Albarracín Broseta.
Un llirià desconegut, dirigent anarquista i líder de la revolució obrera d’Alcoi de 1873
Primera pàgina de l’article publicat en 1999 al llibre de la Fira i Festes de Sant Miquel de Llíria.
La fragilitat de la memòria històrica, i com a conseqüència l’oblit del passat, de vegades és sorprenent, sobretot quan afecta l’espai històric que ens és més pròxim. Aquest és el cas de la figura desconeguda a Llíria del jove Severí Albarracín Broseta (nascut en aquesta ciutat fa 149 anys), el qual arribà a ser un destacat dirigent nacional del primer moviment anarquista que sorgí a Espanya la segona part del segle XIX; també va ser el líder de l’efímera revolució obreroanarquista d’Alcoi de 1873. Unes quantes generacions després, a la seua ciutat natal no se’n conserva cap memòria històrica. Ni els actuals descendents familiars són conscients d’haver tingut un personatge tan singular.
Per a la història del moviment obrer, és clar que Severí Albarracín no és un personatge desconegut, com tampoc no ho és per a la història obrera d’Alcoi, on realitzà una breu però important part de la seua activitat política. Albarracín ha sigut un personatge poc estudiat. Els llibres que parlen de l’incipient anarquisme del segle XIX, saben que era valencià però desconeixien el lloc d’origen. Així, Josep Termes, en un llibre ja clàssic, Anarquismo y sindicalismo en España. La Primera Internacional (1864-1881), publicat l’any 1972, també diu que Albarracín era natural de València. Algunes enciclopèdies de temàtica valenciana posen com a lloc de naixement la ciutat de València, però amb interrogant.
Fou un historiador d’Alcoi, Antonio Revert Cortés, qui va descobrir el lloc de procedència i les dades familiars de Severí Albarracín i ho publicà el 1975 en un llibre de difusió local: Agustín Albors, entre la libertad y el orden. Però aquest historiador no citava cap font documental que certificara el naixement d’Albarracín a Llíria. Vaig intentar comprovar aquest aspecte consultant el Registre Civil de Llíria, on la primera anotació és de l’any 1874. Repassí infructuosament les partides de naixement i de defunció fins a l’any 1930 per veure si apareixien les dades d’alguns possibles germans o dels seus pares. Finalment, després de diversos intents, poguí posar-me en contacte amb l’historiador senyor Revert (persona ja major que encara vivia a Alcoi) i em desvetlà la font documental que confirma el naixement d’Albarracín a Llíria. Aquesta font va ser l’extensa causa criminal (consta de més de 12 gruixuts volums) que instruí el Jutjat d’Alcoi contra Severí Albarracín i la resta d’insurrectes. En aquesta documentació consta el certificat d’estudis de Severí expedit per l’Escola Normal de València on apareix el seu títol de mestre i altres dades personals.
Severí Albarracín nasqué a Llíria l’any 1850, fill d’un jornaler anomenat Julian Albarracín i de Maria Àngela Broseta. És a dir, els seus orígens eren molt humils. Passà la seua infantesa a Llíria, un poble amb una economia majoritàriament agrícola i bastant endarrerida; la ciutat, segons Madoz, tenia 8524 habitants l’any 1847. Els fills d’aquells jornalers llirians estaven condemnats a ser uns analfabets i a portar una vida mísera i ser mà d’obra barata al servici de terratinents i de cacics locals. Però Albarracín degué de ser un jove molt inquiet i d’intel·ligència brillant. En aquell temps era estrany que el fill d’un jornaler d’origen rural poguera estudiar, i menys encara que ho fera a València. Ara bé, en el cas d’Albarracín així ocorregué. Segons consta en el seu expedient acadèmic arxivat al Jutjat d’Alcoi, als 17 anys es matriculà en l’Escola Normal de Mestres de València, on cursà els tres anys de magisteri, de 1867 a 1870. L’informe acadèmic el qualifica com a estudiant “bueno y de conducta irreprensible”.
En acabar els estudis de magisteri, sembla que Severí continuà vivint a València, on prompte es va introduir en els ambients polítics de la capital. Primerament milità en la Joventut Republicana i fou mestre dels xiquets del Centre Republicà de València. Però Albarracín començava a ser conscient de l’opressió de la classe obrera i per això no li convencia el republicanisme d’aleshores. Al final fou expulsat del Centre Republicà per la seua ideologia extremista.
Als 21 anys s’afilià a l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) fundada a Londres el 1864. El difusor a Espanya d’aquesta Associació va ser el dirigent italià Fanelli, amic i seguidor del pensador anarquista Bakunin. Fanelli fou el creador a Espanya de les faccions de l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, de tendència bakuninista i on també milità Albarracín. A València i Alcoi trobem prompte algunes societats obreres adherides a la nova Associació de la Primera Internacional, en la qual ingressà l’Aliança de Bakunin.
El mes de juny de 1870 tingué lloc a Barcelona el congrés constitutiu de la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors, on dominaria la tendència anarquista bakuninista en oposició a la marxista que representaven Marx i Engels. En aquest important congrés s’assentaren les bases d’un nou obrerisme, de classe i revolucionari. Albarracín es trobà còmode en l’ideari de la Primera Internacional espanyola i per això tingué un destacat paper en aquesta organització. L’any següent d’afiliar-se a la AIT, ja participà activament en el segon congrés de Saragossa d’abril de 1872 on va ser nomenat secretari de la comarca sud i membre del nou Consell Federatiu.
Severí Albarracín amb el segell de l’Associació Internacional de Treballadors de la qual fou el secretari del Consell Federal d’Espanya.
A finals de setembre de 1872 se celebrà a Còrdova el tercer congrés de la AIT, on també assistí Albarracín en qualitat de membre del Consell Federatiu. A més, com a mestre, intervingué en aquest congrés en l’elaboració d’una resolució sobre “Medios de establecer escuelas puramente internacionalistas en el mayor número posible de poblaciones”. Allí entrà en contacte amb una nombrosa representació de delegats alcoians (la segona després de la de Barcelona) que l’octubre de 1872 havien constituït a Alcoi una secció de la AIT. En aquest congrés es va elegir Alcoi com a seu d’una nova Comissió de la Federació Regional Espanyola de la AIT, de la qual Severí també formà part. A partir dels inicis de 1873, Albarracín traslladà la seua residència a Alcoi. En aquesta ciutat prompte es convertí en el principal dirigent de la Comissió Federal, ja que el president i el secretari, per motius polítics, hagueren d’exiliar-se a l’estranger. Alcoi quedava, doncs, com a seu de la Primera Internacional a Espanya i la direcció sota la responsabilitat d’Albarracín. A més a Alcoi es convertí en el principal líder obrerista local. Un periòdic internacionalista de l’època el definia com un jove “activo, nervioso, de inteligencia despejada”. Recordem que Albarracín tenia aleshores 23 anys i una sòlida formació teòrica. Havia llegit les obres d’intel·lectuals com Marx, Engels i Prouhdon, però sobretot a Bakunin, que amb el seu pensament llibertari va ser qui més l’influí. En general, com indica Pedro Sánchez Ferré, “la intelectualidad ácrata, heredera del optimismo filosófico de la ilustración, se entregó por completo a la tarea de preparar al hombre y a la sociedad para merecer ese futuro soñado que tanto tiene de paraíso terrenal cristiano. Ellos infundieron un sentimiento dignificador a las masas y dieron un ejemplo de bondad desinteresada”.
Albarracín trobà a Alcoi un lloc ideal per a posar en funcionament les seues idees anarquistes. Alcoi havia esdevingut una ciutat atípica al País Valencià, ja que era l’única que s’havia industrialitzat plenament i comptava amb una vertadera classe obrera que era conscient de la seua opressió. Per aquest motiu, la Primera Internacional hi arrelà ràpidament. El proletari alcoià ja tenia consciència de classe perquè vivia en un estat de contínua explotació, amb uns salaris tan baixos que no cobrien el nivell de subsistència. Les esgotadores jornades laborals de 12 hores, massa sovint s’allargaven fins a les 16 i 18 hores. En aquest escenari de superexplotació obrera, Albarracín i el Consell de la Internacional d’Alcoi realitzaren una intensa activitat fins al mes de juliol de 1873.
A principis de març el Consell Local convocà els obrers d’Alcoi i de la comarca a una manifestació i concentració a la plaça de bous, amb Albarracín d’orador. El motiu fou oposar-se radicalment al nou estat de la Primera República espanyola que s’havia proclamat, i també exigir una rebaixa en l’horari del treball i un augment de salaris. El 9 de març es va celebrar la manifestació concentració i Severí dirigí la paraula als treballadors dient-los que calia destruir “todas las instituciones y privilegios de la presente sociedad burguesa”, aconsellà “la organización revolucionaria del proletariado fuera de toda organización autoritaria dirigida por los burgueses”, per a la qual cosa és necessari “el armamento de los trabajadores sin pertenecer a las Milicias burguesas, a fin de estar dispuestos a lo que pueda suceder”.
Albarracín i la Federació anarquista alcoiana continuaren conscienciant activament el proletariat amb butlletins i proclames que tenien la signatura de Severí. Però malgrat les reivindicacions, les classes populars no milloraven les condicions de treball. A la vista del descontent obrer, començà a plantejar-se la necessitat de convocar una vaga general insurreccional. El desencadenant va ser la situació en la qual es trobaven els treballadors d’una de les fàbriques papereres que estava en vaga des d’abril. Aleshores Albarracín i el Consell Federal aconsellaren als obrers alcoians de solidaritzar-se amb ells declarant una vaga general. Açò es va aprovar en l’assemblea general que se celebrà a la boqueta nit del 7 de juliol. Els treballadors acordaren fer seues les reivindicacions dels vaguistes que consistien a demanar reducció de jornada laboral a 8 hores i augment de salaris. Una comissió d’internacionalistes anà a entrevistar-se amb l’alcalde (el republicà Agustín Albors) qui els manifestà que les reivindicacions eren molt exagerades i avisà els fabricants del que passava.
El dia 8 de juliol la vaga general fou un èxit, amb la possibilitat d’estendre-la als pobles de la comarca. Seguint les narracions dels fets de Josep Termes i Manuel Cerdà, a la vista dels desacords i de la impossibilitat de resoldre el conflicte amb les autoritats existents, una comissió d’internacionalistes encapçalada per Albarracín exigí a l’alcalde que declinara el comandament en una junta revolucionària que s’encarregaria de solucionar les dificultats. L’alcalde continuà mantenint-se intransigent i telegrafià al governador civil demanant-li tropes. A la vesprada del dia 9 es reuniren davant l’Ajuntament entre sis mil i vuit mil vaguistes; va ser aleshores que la força pública disparà contra la multitud, matà un obrer i en ferí uns quants més. Aquests s’apoderaren dels carrers, detingueren alguns propietaris i cremaren unes quantes fàbriques, i també la Casa Consistorial. El poble estava tan exaltat que fins i tot alguns destacats internacionalistes hi hagueren de posar ordre. Aquesta breu revolució, coneguda pel “Petroli”, s’aturà quan les tropes del govern vingudes des de València assetjaren Alcoi, on entraren el matí del 13 de juliol. El balanç fou l’assassinat de l’alcalde Albors i la mort de 15 persones més, set de les quals eren guàrdies civils i tres obrers. Continua dient Manuel Cerdà que “sobre la classe treballadora alcoiana va recaure una fortíssima repressió. Qualsevol testimoni, sense ser ni tan sols comprovat, era suficient per empresonar una persona”.
Fracassada la revolució llibertària, Albarracín va ser acusat de sedició, incendi i homicidi (recordem que la causa criminal que inicià el Jutjat d’Alcoi abraça més de 12 volums). Per aquest motiu Severí hagué de fugir a Madrid, on els companys anarquistes l’amagaren per una temporada. Allí visqué amb el nom fals de Gabriel Albajés fins que el 10 d’abril de 1874 fou detingut per les forces d’ordre al moment en què dipositava en Correus un paquet de propaganda revolucionària per a Catalunya. Per tal que no es descobrira la seua personalitat, un company anarquista es declarà autor del manifest revolucionari. En aquesta situació, Albarracín hagué de fugir a Suïssa, en concret a les muntanyes del Jura, on residien els principals dirigents del moviment anarquista. Ajudat pels internacionalistes suïssos, Albarracin s’hi dedicà a impartir classes de llengua castellana i a treballar de gravador. Allí participà l’any 1876 en el Congrés de Berna que va reunir els partidaris de la Internacional anarquista ja escindida de la Internacional marxista. En aquest congrés tingué l’ocasió de conèixer el dirigent i pensador rus Kropotkin, amb el qual encetà una profunda amistat. Aquest s’havia convertit en el principal teòric anarquista en morir Bakunin l’estiu de 1876. El primer contacte que Kropotkin tingué amb l’anarquisme hispànic fou per mitjà del seu amic Albarracín, que el posà al corrent de l’evolució del moviment llibertari.
Severí Albarracín va ser amic de l’escriptor rus Kropotkin, considerat un dels principals pensadors del moviment anarquista.
Quan a principis de juny de 1877 Severí va tornar a Espanya per participar en unes projectades insurreccions que estaven a punt d’esclatar, Kropotkin el volgué acompanyar, cosa que al final no pogué ser per diversos motius. Poc després, el 10 d’agost, Albarracín escrigué una carta a Kropotkin posant-lo al corrent de la fallida insurrecció. Però la curta vida del jove Severí estava a punt d’esgotar-se i ja no pogué veure més Kropotkin, que visità Espanya el juny de 1878. Uns mesos abans, Severí Albarracín moria a Barcelona com a conseqüència d’una tuberculosi. He tingut ocasió de consultar la seua partida de defunció i l’òbit ocorregué a les tres de la matinada del dia 5 de febrer de 1878 al carrer del Parlament número 29. El mateix dia fou soterrat al cementeri del Poble Nou de Barcelona.
Vint-i-huit anys tenia Albarracín quan va morir. Vertaderament una vida breu però intensa. Llegint els apunts de la seua biografia, sembla que és un personatge de novel·la. Aquest revolucionari passional, radical i utòpic, d’origen tan humil, arribà a posseir una elevada intel·ligència i educació que posà al servici dels més oprimits. La posterior historiografia burgesa el tractà injustament com una persona diabòlica. Tal vegada per això el desconeixement que hi ha hagut d’Albarracín ha sigut tan gran, fins al punt que a la seua ciutat natal no queda ni rastre de la seua memòria. Tanmateix, a Alcoi és una figura ben coneguda per la transcendència que tingué en la història de la ciutat del segle XIX. Per això mateix, la primera corporació municipal democràtica de 1979 posà el seu nom a un carrer d’una de les barriades obreres alcoianes.
Amb aquest article he volgut recuperar per a Llíria la memòria d’aquest sorprenent llirià desconegut. Però ¿com el podríem recordar a la seua ciutat natal? Albarracín, pel seu talant ideològic, és clar que estaria en contra de qualsevol reconeixement públic. Ara bé, malgrat tot, els personatges emblemàtics com Albarracín formen part del patrimoni del poble i per això cal recuperar la seua memòria històrica. Igual que feren els d’Alcoi, almenys se li podria dedicar algun carrer a Llíria. Les autoritats municipals tenen la paraula.
(Publicat al llibre de la Fira i Festes de Sant Miquel. Llíria, setembre de 1999)
