Francesc Rozalén: Sant Miquel de Llíria: la trajectòria d’un ermitori beateri amb més de set-cents anys d’història

SANT MIQUEL DE LLÍRIA:

LA TRAJECTÒRIA D’UN ERMITORI BEATERI AMB MÉS DE SET-CENTS ANYS D’HISTÒRIA

Francesc Rozalén Igual

L’Ajuntament de Llíria aprovà en el ple del 25 d’octubre de l’any passat, per unanimitat de tota la corporació municipal, declarar el 2026 com a “Any commemoratiu del 700 aniversari de la fundació del Reial Beateri de Sant Miquel de Llíria”, agafant com a data de fundació el 27 d’abril de 1326, segons una tradició amb pocs fonaments històrics i que sols té uns cent anys de vigència. En el treball que acabe de publicar en el número 16 de la revista Lauro quaderns d’història i societat, estudie amb detall la invenció de la data de fundació i recolzant-me  en algun document desconegut fins ara i en altres poc estudiats, aporte una nova cronologia per a donar llum als orígens fundacionals, defensant que el primitiu ermitori de Sant Miquel, transformat posteriorment en un beateri habitat per beguines o beates, va ser fundat fa més de set-cents anys. En el present article, redactat amb vocació divulgadora, expose alguns aspectes que he tractat amb més profunditat en el meu estudi de Lauro.  

 

LES FESTES COMMEMORATIVES DE L’ANY 1900 QUE CELEBRAREN EL CINQUÉ CENTENARI DE LA FUNDACIÓ DEL BEATERI EL 1400  

L’any 1900, l’Ajuntament de Llíria també volgué commemorar el cinquè centenari de la fundació del beateri de Sant Miquel, ja que aleshores pensaven erròniament que havia sigut fundat el 1400. Per a celebrar un esdeveniment tan especial construïren l’actual escala d’accés al santuari, així com la façana exterior, la qual conserva al centre, i baix de la fornícula de sant Miquel, la data ben visible de l’any 1900. A més, varen editar un cartell artístic i monumental per a anunciar les festes del cinqué centenari de la fundació del monestir. Era un cartell vertical de grans dimensions, semblant als que s’editaven per a la Fira de Juliol de València o per a les corregudes de bous. Per a donar més esplendor a les extraordinàries festes del centenari, l’Ajuntament invità a participar a les confraries del Remei i de la Puríssima, i cosa insòlita, aconseguí que les dues confraries rivals participaren conjuntament en la cavalcada unitària que es va celebrar, així com en la processó de sant Miquel amb la desfilada de les imatges de la Puríssima i de la Mare de Déu del Remei. Fins i tot algunes de les famílies més riques de Llíria també volgueren col·laborar en la commemoració centenària, com és el cas d’Etelvina Gil Izquierdo, la qual donà per a la imatge primitiva de sant Miquel un sumptuós manto o capa que la imatge hauria d’estrenar en la processó del dia de la seua festivitat.  

Sembla que es volgué organitzar una commemoració centenària basada en una cronologia incorrecta, una demostració de la confusió i poca informació que en aquella època hi havia sobre la fundació del beateri. El més probable és que volgueren celebrar els 500 anys de la profunda reforma del beateri que el 1406 portà a terme el rei Martí I l’Humà, quan nomenà els jurats de Llíria administradors de la comunitat, assegurant-se així que la institució depenguera del poder civil (en lloc de la jerarquia eclesiàstica) representat per les autoritats municipals de la vila. Tot açò ho recordarien els regidors de l’Ajuntament perquè uns anys abans, el 1893, havien renunciat als drets històrics sobre el beateri per facilitar que la institució es transformara en un orde diocesà sota l’autoritat de l’arquebisbe de València. 

 

LES LLEGENDES I TRADICIONS SENSE FONAMENT HISTÒRIC SOBRE LA FUNDACIÓ DE L’ERMITORI BEATERI DE SANT MIQUEL

L’escassesa de documentació fiable d’una institució de la baixa Edat Mitjana com és el beateri de Sant Miquel de Llíria ha donat lloc que s’hagen fet les més diverses interpretacions sobre els seus orígens fundacionals, de vegades recorrent a la tradició, a les llegendes o a les explicacions dels cronistes antics. Davant la poca documentació és normal que afloraren llegendes i tradicions que intentaren donar llum a una institució tan antiga, amb una memòria ja perduda. 

El Diccionari enciclopèdic de Pascual Madoz publicat a mitjans del segle XIX, una de les obres importants d’aquella època, ens sorprén afirmant que el beateri de Sant Miquel ja existia abans de la conquesta del Regne de València per Jaume I el Conqueridor. És a dir, que ja existia en època islàmica, quan Llíria estava solament poblada per una comunitat musulmana que seguia les creences d’Al·là i l’Alcorà i tenia com a centre religiós la seua pròpia mesquita. Evidentment l’afirmació recollida en el Diccionari de Madoz no té cap trellat ni cap fonament històric perquè en aquella època encara no hi havia població cristiana a Llíria. 

Una altra tradició popular molt arrelada i transmesa pels antics cronistes considera el rei Jaume I el Conqueridor com a fundador del beateri de Sant Miquel, en agraïment per l’ajuda rebuda en les batalles contra els moros, i en particular perquè  la vespra de la festivitat de sant Miquel, un 28 de setembre de 1238, se signaren les capitulacions de la ciutat musulmana de València després d’haver estat assetjada durant cinc mesos. Per això, aquells guerrers medievals, amb mentalitat de croada, pensaren que sant Miquel els havia ajudat en l’empresa. A partir d’aleshores els nous pobladors li reteren un culte molt fervorós al príncep i capità de les milícies celestials. 

 

LA INVENCIÓ DEL 27 D’ABRIL DE 1326 COM A DATA DE FUNDACIÓ DEL BEATERI 

La tradició d’atribuir la fundació del beateri de Sant Miquel a Jaume I canviaria en les primeres dècades del segle XX amb la redacció d’unes cròniques manuscrites per la religiosa arxivera del monestir de Sant Miquel, Francisca de Paula Juan, la qual, ordenant la documentació de l’arxiu, trobà un paper amb un text antic que, segons pensà, aclaria per fi l’origen fundacional del beateri. Aquest text el copià a les seues cròniques manuscrites i diu el següent:  

L’Magestat d’En Jaume II,

dit l’Just ynstytuin l’Ermiter d’

Sent Michael, eb devotes donnes ere-

miticades et almoynades per zon en-

carch, e subjugat als Clergues d’ l’

Vila d’Liria; e les dites donnes

constantment pregaren a Deu no

bandegés e llansés zon ira al seu

regne en castich d’ l’ánima

tacada d’zon fill En Jaume” 

L’anterior text ens explica els motius de la fundació: que Déu no castigara el regne per la renúncia del fill del rei, l’infant Jaume, a ser l’hereu de la corona, qualificant al príncep de ser un mal fill segons els cronistes antics, encara que la historiografia moderna no ho analitza així.

Les interpretacions de l’arxivera sobre el text que ella considerava aclaridor sobre els orígens del beateri encara tingueren més conseqüències, ja que s’atreví a posar dia, mes i any al fet de la fundació. En què es basava l’arxivera per fer aquesta afirmació? Sols ens diu que: “Lo expuesto aquí viene corroborando la opinión de que la fundación del primer Eremitorio fué a 27 del mes de Abril del año 1326”. Davant aquesta contundent afirmació, l’arxivera no aporta cap documentació que ho sostinga; a més, el text que ella considera fundacional tampoc aporta cap data. És, per tant, una opinió personal, no argumentada, i per consegüent és poc creïble. A més, el paper antic amb el text no es conserva perquè desaparegué en els esdeveniments de 1936, per la qual cosa sols tenim la transcripció que feu a les seues cròniques. El que sí sabia l’arxivera és que el rei Jaume II morí el 2 de novembre de 1327; per tant, havia d’elegir una data de fundació que fora anterior. Un altre problema que planteja el text fundacional és saber en quina època va ser redactat, ja que per a algun investigador és molt posterior a l’època de Jaume II. Per les característiques lingüístiques del text i alguna apreciació de caràcter històric, el text l’hem datat a finals del segle XVI com a més prompte, o també del segle XVII. En definitiva, aquest text és una recreació posterior redactat per algun erudit per a reinterpretar l’origen del beateri per mitjà d’una narració que té més caràcter devocional i espiritual que històric. Posteriorment alguns cronistes copiaren l’opinió de l’arxivera, difonent-la i donant-la per vàlida sense més argumentació, i així ens ha arribat fins l’actualitat, en què s’ha volgut commemorar la fundació amb una data tan poc consistent. 

 

LA NOVA DOCUMENTACIÓ QUE AVALA UNA ANTIGUITAT DE MÉS DE SET-CENTS ANYS PER A L’ERMITORI

Un nou i important document ens ajuda a aclarir els orígens de la primitiva ermita dedicada a sant Miquel. Es tracta d’un testament en pergamí i redactat en llatí, de l’any 1314, atorgat per un veí de Llíria, Bernat Maça. És un document que hem pogut conéixer en els últims anys gràcies a l’adquisició que el 2023 va fer l’Arxiu Municipal de Llíria en el mercat d’antiguitats, per mitjà de l’arxiver i historiador Carles Asensi Torres. Un pergamí que s’ha convertit en el més antic que actualment conserva l’Arxiu Municipal. El testador, Bernat Maça, atorga uns diners a diverses esglésies de València que justament estan en procés de construcció. Però a més, fa unes altres donacions a dues esglésies de Llíria: la parròquia de Santa Maria (actual església de la Sang) i a l’ermita de Sant Miquel. Aquestes donacions es podien destinar a la construcció o ampliació dels edificis, però també a la seua reparació o manteniment. El que sí tenim clar és que el 1314 ja existeix una ermita, construïda anteriorment i per tant en ús, o bé podria estar encara construint-se. L’ermitori  funcionaria un temps com un humil ermitori de caràcter devocional on el retor de la parròquia  podria celebrar missa en certes ocasions. En els seus inicis podria ser una mena d’ermita senzilla i humil encara no habitada per ermitans o ermitanes, és a dir, que no tenia una comunitat de beates. Aquesta ermita estaria ubicada en l’actual tossal de l’antic poblat ibèric on probablement hi hauria les restes d’alguna fortificació d’època islàmica, donades les característiques del lloc, estratègicament tan ben situat i des d’on es domina un extens territori.

Possiblement la cartoixa de Portaceli podria haver influït en la promoció de l’ermita de Sant Miquel, ja que la parròquia de Llíria depenia de la cartoixa des de l’any 1273 i a més és la que elegia al seu retor. I justament uns anys abans, els cartoixans construïren el 1312 una ermita en un tossalet de  l’entorn del conjunt monàstic dedicada a l’arcàngel. I no cal oblidar que la influència de la cartoixa a Llíria va ser molt  important des dels primers anys de la seua fundació. 

 

LA FORMACIÓ DE LA PRIMERA COMUNITAT DE BEGUINES O BEATES AL PRIMITIU ERMITORI DE LLÍRIA

Les “dones de Sant Miquel” que formaren la primera comunitat de beguines o beates a la primitiva ermita de Llíria varen pertànyer a un peculiar moviment reformista i espiritual que sorgí en plena crisi religiosa de l’Edat Mitjana. Aquestes comunitats de dones foren conegudes per beguines i eren com unes laiques pietoses que portaven una vida de pobresa i treball manual en cases reduïdes agrupades al voltant d’una capella, que reberen el nom de beguinatge o beateri. Una altra característica és que les beguines no estaven subjectes al poder de la jerarquia eclesiàstica  sinó al civil . En el cas del beateri de Sant Miquel passà a estar sotmés a l’administració dels  jurats de Llíria i els seus successors, que n’exerciren la jurisdicció fins el 1895.  

El moviment beguí s’estengué ràpidament pel Regne de València durant el llarg regnat de Jaume II, sobretot a partir del suport i protecció que tingueren per part de l’influent Arnau de Vilanova, metge personal i conseller del rei. A mitjans del segle XIV el moviment beguí ja estava ben arrelat a la ciutat de València i gaudia de la protecció de les autoritats municipals, tant dels jurats com del Consell, per la qual cosa ja podria expandir-se a altres llocs, com possiblement el cas de Llíria; aleshores és quan algun grup de beguines es podria haver traslladat a l’ermitori de Llíria per viure sota els ideals de pobresa i llibertat religiosa del moviment beguí. A finals del segle XIV ja està documentat el ràpid prestigi que les dones o beguines de Llíria tenien entre els governants de València, fins al punt de tindre-les en compte quan demanaven ajuda espiritual per a resoldre greus problemes com epidèmies, sequeres, fam, guerres o conflictes socials. Les cartes que adreçaven els jurats pregant oracions davant la divinitat eren dirigides a monestirs tan importants com les prestigioses cartoixes de Portaceli i Valldecrist, i també a la comunitat de dones que habitaven el beateri de Llíria.  Tot açò ens demostra la fama i bona consideració que prompte assoliren les “dones de Sant Miquel de Llíria”, el que ens fa suposar que aquella primera comunitat de beguines, que al voltant de mitjans del segle XIV podrien haver arribat a Llíria, no eren unes simples desconegudes establides en una ermita rural, sinó que ja eren conegudes i estimades a la ciutat de València per la seua espiritualitat i la santedat que practicaven en la vida comunitària. I per tots eixos motius molt prompte es convertiren en un referent per als governants de València.

 

ELS ÚLTIMS CENT ANYS DE VIDA MONÀSTICA A SANT MIQUEL

Fins l’any 1895 Sant Miquel de Llíria funcionà com un típic beateri, un llarguíssim període de més de 550 anys per a una institució d’arrels medievals. Però a les acaballes del segle XIX el beateri estava en decadència i amb escassesa de vocacions. Senzillament el que passava és que el beguinatge -com a moviment- ja era un anacronisme, així és que esgotada la institució i amb ganes d’adaptar-se als nous temps, el beateri deixava d’existir per passar a convertir-se en un orde de l’Església Catòlica. Pel que fa al  beateri de Sant Miquel, el canvi es produí el 1895, després d’un llarg període de conflictes de quasi 20 anys amb les autoritats municipals de Llíria, que fins a l’últim moment s’oposaren al canvi perquè això suposava renunciar als drets històrics sobre la seua administració i el seu control. Finalment, la comunitat de beates es transformà per primera vegada en religioses diocesanes i fundaren una nova congregació que depenia de l’arquebisbat de València. El nom que adoptaren és “Institut de Religioses de Maria Propagadora en el Misteri de la Visitació”, encara que en un primer moment l’Institut també conservà el nom de “Beates de Sant Miquel”. Fou a partir d’aquest moment quan el beateri, transformat en un orde religiós eclesiàstic, començà a ser conegut per Monestir de Sant Miquel.  

La nova congregació religiosa de Llíria era essencialment de vida contemplativa, encara que també organitzà exercicis espirituals i en alguna  època es dedicaren a l’ensenyament per a xiquetes, però l’experiència sols durà dos anys perquè fou un desastre econòmic. 

L’Institut de religioses tingué una vida de 82 anys. L’any 1977 i arran de la falta de vocacions, les religioses de Sant Miquel, conegudes a nivell popular com les “miguelines”, es fusionaren amb una congregació de religioses franciscanes. Aquesta congregació abandonà el monestir de Sant Miquel l’any 1996, també per falta de vocacions, i fou substituïda per una institució religiosa d’origen mexicà, que l’ocupà fins al mes de desembre de l’any 2000. Novament la falta de vocacions ha portat que el monestir des d’aleshores ja no tinga una comunitat de religioses.  

 

UN DELS SANTUARIS VALENCIANS MÉS POPULARS

Amb el transcurs dels segles, el beateri medieval es convertí en un santuari, fins convertir-se en un dels més populars de l’antic Regne de València. El santuari alberga una imatge devocional de l’arcàngel considerada miraculosa per la pietat popular, per la qual cosa els pelegrins i devots han considerat que té poders taumatúrgics i terapèutics. Per tots aquests motius, Sant Miquel de Llíria ha esdevingut una de les imatges devocionals més arrelades en els llauradors i en els pobles de l’horta de València.  

Molt prompte, la nova imatge gòtica  agafà una extensa fama, com ho confirmen els nombrosos pelegrins que ja a començament del segle XV visitaven el santuari, o bé les indulgències que concediren cardenals de Roma per a tot aquell que visitara el beateri de Llíria. El prestigi social del santuari es mantenia ben viu al segle XX, com ho confirma la nombrosa presència de Sant Miquel de Llíria en l’obra literària del poeta Vicent Andrés Estellés. La capacitat que el santuari ha tingut per a evocar noves llegendes, com a conseqüència de la seua popularitat, ens ha arribat fins als temps moderns amb la difusió entre els pelegrins i els mitjans de comunicació de la història d’una relíquia de caràcter meravellós que es guardava al santuari llirià. Es tractava de la ploma autèntica de l’arcàngel sant Miquel, convertit per a molts pelegrins en un personatge humà de carn, ossos i plomes, una de les quals es conservava miraculosament a Llíria. 

 

CONCLUSIONS

El primitiu ermitori convertit posteriorment en Reial Beateri de Sant Miquel de Llíria ha estat la institució més antiga de la ciutat, amb més de set segles d’història, i també la que més ha perdurat en actiu. Una institució que ens transporta a les primeres generacions de repobladors cristians que expulsaren la població musulmana.

En quant a la data de fundació de l’ermitori el 27 d’abril de 1326, segons l’opinió de l’arxivera religiosa del monestir, hem vist que va ser una aportació de collita pròpia, ja que no la va argumentar ni menys encara aportà alguna documentació que ho avalara. Aquesta data de fundació poc creïble és la que posteriorment difongueren alguns cronistes durant el segle XX, donant-la per vàlida sense més argumentació. A més, el text antic en què es basa l’arxivera no és del regnat de Jaume II ni tampoc d’època baixmedieval, sinó molt posterior, de finals del segle XVI o del XVII, redactat per algun erudit amb una intenció més devocional que històrica.   

La troballa el 2023 d’un testament en pergamí redactat en llatí corresponent a un veí de Llíria i datat el 1314 aporta una nova cronologia per a l’ermitori de San Miquel que avança els seus orígens fundacionals. El que sí està clar és que l’ermita ja existia el 1314, i per tant, és probable que el seu origen fora encara anterior.

Les noves investigacions sobre els beguins i les beguines de la ciutat de València i el prestigi que a mitjans del segle XIV havien aconseguit amb el recolzament de les autoritats municipals ens ofereixen una nova cronologia aproximada per a la fundació de la primera comunitat de dones eremites convertides en beguines o beates, que habitaren a mitjans del segle XIV l’ermita de Llíria quan ja estava dedicada anteriorment a sant Miquel. Unes dones que procedirien de les comunitats de beguines de València i que comptarien amb la protecció dels seus governants.   

Els qui estiguen interessats en aprofundir en l’estudi en el qual es basa aquest article divulgatiu  poden consultar la recent publicació del número 16 de la revista Lauro quaderns d’història i societat. La revista també estarà pròximament disponible en la web de la Biblioteca Municipal de Llíria on també es podrà adquirir.   

També es podrà consultar en el portal bibliogràfic Dialnet.