Francesc Rozalén: L’exili de Salvador Morató Pérez i la seua família a Algèria i Uruguai

L’EXILI DE SALVADOR MORATÓ PÉREZ I LA SEUA FAMÍLIA A ALGÈRIA I URUGUAI

Francesc Rozalén Igual

El tema de l’exili republicà  a Llíria, com altres temes que afecten a la Memòria Històrica, no s’ha estudiat ni reconegut suficientment com a conseqüència de l’oblit, la negació, o el maltractament a l’hora d’assumir eixe passat. A nivell acadèmic s’ha estudiat bastant l’exili que afectà intel·lectuals, polítics i professionals famosos, però quasi no s’ha estudiat la d’aquells ciutadans anònims que en la seua lluita per la llibertat hagueren de patir les conseqüències de l’exili. Pel que fa a Llíria, de moment s’ha pogut confeccionar una llista provisional de quasi 40 llirians i llirianes exiliats amb els seus familiars i que sabem que és incompleta. Una llista en la qual hi ha algunes persones que  tingueren una destacada vida cultural, política i econòmica en  els països que els acolliren i dels quals ho desconeguem quasi tot.

El passat 15 de setembre  tinguí l’oportunitat de publicar en La Veu de Llíria un article sobre dos d’eixos exiliats anònims que acabaren a Algèria i França, l’exalcalde llirià Juan Antonio Motes Calvo i la seua filla Palmira, la qual havia mort feia uns mesos i estava considerada l’última representant de l’exili republicà a Llíria. Gràcies a la publicació d’aquest article, vaig poder contactar amb un familiar d’un altre exiliat del qual també ho desconeguem quasi tot. Es tracta de Salvador Morató Pérez, un dels membres de la cúpula dirigent d’Esquerra Republicana a Llíria. La  neta de Salvador Morató viu a Galícia i durant les passades festes de Sant Miquel havia vingut a Llíria a dipositar al cementeri les cendres de la seua mare, Trinidad Morató, que havia mort a Cantàbria en el 2017 quan tenia 98 anys. La neta és Marina Adé Morató, nascuda a Uruguai, i durant dos dies vaig tindre l’oportunitat de parlar amb ella, la qual m’ha facilitat la informació i documentació necessària per a publicar aquest article, així com les fotografies procedents de l’arxiu familiar que també publique.

 

1.- Salvador Morató, membre de la cúpula dirigent d’Esquerra Republicana a Llíria

Salvador Morató Pérez (Llíria, 1891- Montevideo, 1993) va ser l’únic dels cinc fills que sobrevisqué (els germans moriren de xiquets) del matrimoni  format per Margarita Pérez Villanueva i Juan Bautista Morató Calvo, un culte republicà d’arrels blasquistes que treballà d’empleat en l’oficina del Registre de la Propietat de Llíria. Salvador s’educà en una llar familiar on predominaven els valors socials que defensava el republicanisme i de xiquet  tingué l’oportunitat  d’anar a escola i formar-se fins a exercir d’empleat públic com a carter urbà. Encara que a finals del segle XIX, segons opinava el cronista José Durán, Llíria tenia unes escoles “indignas de merecer este nombre”, el més probable és que Salvador assistira com alumne a un centre privat on anaven els xiquets de les famílies benestants, el Colegio San Miguel, dirigit per l’oncle del prestigiós acadèmic Rafael Lapesa.

Ja en la dècada dels anys vint, la situació de les dues escoles de Llíria continuava sent molt precària, amb sols dos  mestres que havien d’atendre a 200 alumnes, sense comptar els nombrosos xiquets que no estaven  escolaritzats. Davant d’aquesta situació, Salvador Morató, com a republicà i conscient de la importància que té l’educació, constituí l’any 1926  amb 4 llirians més una “junta pro-escuelas” amb l’objectiu de reivindicar i agilitzar la construcció d’unes noves escoles públiques que amb molt d’esforç s’inauguraren el 1931. Conegudes per Les Escoles són les que encara estan en funcionament amb el nom actual de Col·legi Sant Vicent.

Salvador Morató es va casar el 1916 amb Dolores Pérez Ibáñez, una lliriana tradicional i catòlica amb la qual va tindre dues filles, Doloretes i Trinidad, i un fill, Luis.

L’any 1936 Salvador va formar part de la Comissió d’Abastos del Comité Executiu Popular de Llíria en representació d’Esquerra  Republicana. Quan s’inicià la guerra no fou mobilitzat per l’edat (tenia 45 anys) i els tres anys de conflicte bèl·lic els passà a Llíria encarregant-se dels temes d’abastos i dels servicis de racionament, una missió important sobretot en algunes etapes com en el 1938 quan Llíria es convertí en un important centre logístic de la rereguarda de la guerra, ja que el front de batalla estava situat a 30 quilòmetres del nucli urbà i s’havia d’alimentar una gran població. Durant la primavera i estiu de 1938, l’Estat Major de l’exèrcit republicà s’instal·là al centre urbà de Llíria i a les seues masies; a més, la ciutat hagué d’acollir milers de militars que participaren en la batalla de Llevant, una gran victòria republicana silenciada per la historiografia franquista. En aquesta situació, l’abastiment d’aliments per a una concentració tant gran de persones era una missió  important i sembla que Salvador Morató col·laborà en aquestes tasques. El cronista José Durán, que escrigué un dietari sobre els anys de la guerra, ens conta que els grans casinos de les dues societats musicals de Llíria s’hagueren d’habilitar com a magatzems de sacs d’aliments. També el pa que se subministrava a l’exèrcit el feien 10 dels 12 forns de Llíria, on treballaven 300 forners en torns de 8 hores cadascú. És a dir, que els forns estaven funcionant les 24 hores del dia.

 

2.- L’exili a Algèria       

Com ja vaig explicar en l’article dedicat a la família Motes, el 14 de març de 1939 la cúpula dirigent d’Esquerra Republicana a Llíria, formada per Salvador Morató i 6 persones més, hagueren d’exiliar-se embarcant al port de València en el vaixell mercant anglés  Stancor que els portaria a França. Ja en alta mar els abordà el  creuer  franquista Canarias, aleshores un altre vaixell anglés els resguardà però hagueren de canviar la ruta i en lloc d’anar a França es dirigiren a Orà protegits per aquest vaixell anglés. Per aquell temps Algèria era una colònia francesa i les autoritats consideraven els exiliats espanyols uns estrangers indesitjables, per aquest motiu reberen amb hostilitat els 111 exiliats (homes, dones i xiquets) i en arribar estigueren tancats 10 dies en alguns camps de concentració.

En maig de 1939 un grup de tres valencians i tres llirians, entre ells Salvador Morató, intentaren eixir d’Algèria i viatjar a Mèxic, els país de l’esperança, i per això escrigueren una carta a l’ambaixador mexicà a París, però no sabem per quin motiu no ho aconseguiren. També intervingué en les gestions Guillermina Medrano, mestra i  destacada dirigent republicana amb vincles d’amistat  a Llíria,  però tampoc aconseguí traslladar a Mèxic als quatre llirians que continuaven tancats en els camps de concentració del país magrebí.

Els quatre anys que Salvador Morató va estar tancat en diversos camps de concentració d’Algèria s’han pogut documentar gràcies als treballs d’Eliane Ortega Bernabeu, una incansable investigadora  filla i neta d’exiliats valencians,  nascuda a Orà, on residí fins a 1972, i que a més té un gran coneixement del país algerià. Salvador estigué tancat en els camps de concentració de Morand (Boghari), Carnot i Cherchell a Algèria fins que el varen traslladar al de Bou-Arfa, situat en els confins entre Algèria i Marroc, on portaven els exiliats més joves i forts, que eren obligats a treballar en condicions infrahumanes en la construcció del Ferrocarril Transsaharià. En aquest camp vigilat per tropes colonials de marroquins, els exiliats espanyols vivien en unes condicions de misèria brutal i rebien un tracte disciplinari ofensiu i humiliant.  Com Salvador  ja no era tan jove (recordem que  ja tenia al voltant de 50 anys) no el destinaren als treballs més durs de picar pedra per al llit dels raïls del tren, sinó que estigué treballant en la granja i fent faenes agrícoles.

Al camp de concentració de Bou-Arfa, els exiliats espanyols esclavitzats vivien en tendes anomenades marabouts amb una capacitat per a 8 persones. La tenda en la que vivia Salvador estava ocupada a més per 7 espanyols: quatre militants de la CNT, un socialista, un militant del POUM i un altre del Partit Sindicalista. Un dels quatre cenetistes era  el jove Víctor Adé García, un destacat  anarquista amb el qual Salvador inicià una bona amistat que portaria uns anys després a que es convertira en el  seu gendre en casar-se amb la seua filla Trinidad. Aquesta relació familiar portà a que la figura de Víctor fora decisiva per a decidir més endavant l’exili de Salvador a Uruguai. La interessant trajectòria de Víctor Adé mereix per si sols una monografia. El pare d’aquest aragonés nascut a Alagón va ser expulsat del poble per motius polítics (era socialista i anticlerical) i la família es traslladà a Barcelona on Víctor estudià arts gràfiques i després treballà de tipògraf. Militant de la CNT des dels 18 anys, quan s’inicià la Guerra Civil s’allistà com a milicià voluntari en la Columna Los Aguiluchos de la FAI  lluitant en el front d’Aragó. Posteriorment arribà a ser comissari de batalló i després de brigada (la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió, formada  per anarquistes i que tingué un paper rellevant durant la guerra i també  participà en la batalla de Llevant que abans he citat).

Durant els anys que Víctor estigué tancat al camp de concentració de Bou-Arfa, va intentar escapar-se d’aquest infern en tres ocasions. En les dues primeres fou apressat i el tancaren en la presó d’Orà on va ser apallissat i tornat a Bou-Arfa. La tercera fugida la va fer quan entraren els aliats de la Segona Guerra Mundial a Algèria i els camps de concentració començaren a tancar-se a poc a poc. L’any 1943 Salvador Morató ja pogué eixir del camp de Bou-Arfa. Conforme els exiliats espanyols eixien d’aquests camps, s’anaven reunint en grups per a organitzar-se la vida a Orà i poder treballar. En el grup de Salvador  també estava Víctor Adé, el qual es posà a treballar per als americans en un magatzem d’aliments i també com a xòfer. Aquests destacaren de Víctor la seua capacitat de treball, la iniciativa i la intel·ligència que posseïa.

Salvador isqué del camp de concentració amb una salut precària. Intentà tornar a Espanya però la pena de mort que  li va imposar el Règim franquista encara estava vigent. És aleshores quan demanà ajuda a la família que vivia a Llíria: la seua esposa, Dolores, i els tres fills (Doloretes, Trinidad i Luis). Va ser la seua filla Trinidad la que es prestà voluntàriament a viatjar a  Algèria per a cuidar al seu pare malalt, però les autoritats franquistes no la deixaren eixir d’Espanya fins el 1948. Cal dir que Trinidad era dels tres germans la més fidel als principis republicans del seu pare, la més compromesa i la més activa socialment. Inicià els estudis de magisteri abans de la guerra i els va acabar durant els primers anys de la postguerra però no pogué exercir mai perquè, fidel als seus ideals republicans, no volgué jurar els Principios del Movimiento Nacional, és a dir, els valors, les idees i la doctrina que definien el franquisme.

Trinidad  isqué de València cap a Algèria el 2 de gener de 1948 amb la intenció d’estar  una temporada amb el seu pare però es va quedar definitivament, iniciant així un exili voluntari. Allí conegué a Víctor Adé que, com ja he dit anteriorment, es convertiria uns anys després en el seu marit. Però la vida a  Algèria començà a complicar-se perquè el país entrà en una inestabilitat política amb atemptats dels algerians  reivindicant la independència. És aleshores quan Salvador, la seua filla i Víctor  no volgueren viure els conflictes d’una altra possible guerra i es plantejaren abandonar el país. Elegiren uns quants països d’Amèrica com  Mèxic, Xile, Argentina o Uruguai. Finalment Víctor recomanà que tots anaren a Uruguai perquè ho tenien més fàcil per aconseguir la documentació ja que comptava amb l’ajuda dels americans amb els quals treballava. A més Uruguai era aleshores un país estable, tolerant en qüestions religioses i polítiques i comptaven amb el recolzament de les autoritats. En novembre de 1950 tant Salvador  com la seua filla embarcaren cap a Montevideo i uns mesos després ho féu Víctor.

 

3.- La vida a Llíria de la família Morató després de la guerra

Només acabada la Guerra Civil, a Llíria quedaren l’esposa de Salvador Morató, les filles Doloretes i Trinidad  i el fill Luis que vivien en  la gran  casa familiar  del carrer de Sant Vicent, actual número 39, molt pròxima a la seu de la Banda Unió Musical. Amb ells també vivia la mare de Salvador, l’àvia Margarita Pérez Villanueva, esposa de  Juan Bautista Morató que havia mort el 1921. En aquestes situacions els familiars femenins dels exiliats solien patir l’escarni i la doble repressió de les autoritats franquistes, tant per ser familiars de republicans com pel fet de ser dones. Així va ocórrer amb l’esposa de Juan Antonio Motes que malgrat ser una persona tradicional i despolititzada hagué de patir la presó i posteriorment el desterrament de Llíria sols per ser l’esposa de Motes. Però cap membre de la família Morató va ser empresonat i a més patiren una repressió molt diferent, menys agressiva, que té la seua explicació com ara veurem. Tot aquest comportament encara contrasta més quan les dones i filles dels republicans foren utilitzades per la dictadura per a humiliar els familiars exiliats.

En acabar la guerra, la gran casa dels Morató fou ocupada pels oficials de l’exèrcit  franquista durant quasi un any i obligaren a la família a viure en la cambra. Sí que és veritat que durant aquest temps els militars que convivien en la mateixa casa varen respectar la integritat de les quatre dones. A més,  les dues filles de Salvador Morató,  Doloretes i Trinidad, pogueren treballar durant alguns anys de la postguerra en la fàbrica lliriana de filats de llana de Rufino Badenas, mentre el germà Luis es dedicava a cultivar les terres de la família. Un comportament molt atípic en els anys durs de la postguerra quan les autoritats franquistes solien complicar la vida dels familiars dels exiliats i de vegades confiscaven les seues propietats.

 

4.- El protector a Llíria de la família Morató

La peculiar postguerra que visqueren a Llíria els membres de la família Morató va ser  possible gràcies a les bones relacions que mantenien amb Juan Izquierdo Alcaide, important terratinent, cacic i  influent polític de l’època de la Restauració que va exercir entre 1898 i el 1923 els càrrecs d’alcalde de Llíria, president de la Diputació de València, diputat al Congrés Nacional durant cinc legislatures en representació del Partido Liberal, Director General  de Presons i molt amic del comte de Romanones. Quan Trinidad Morató  viatjà el 1948 a  Algèria per a cuidar al seu pare, qui avalà la documentació per a que li expediren el passaport va ser Juan Izquierdo. Fins i tot aquest li aconsellava que jurara els Principios del Movimiento Nacional i que així treballaria de mestra.

La relació d’amistat de la família Morató amb Juan Izquierdo sembla que suavitzaria el fet que la repressió amb ells no fora tan cruel. Però aquesta protecció i amistat tan atípica té un component sociològic molt peculiar que ara intentaré explicar. Juan Izquierdo va ser un fervent partidari de la Banda Unió Musical, com també ho era la família Morató. De fet, Izquierdo fou soci fundador d’aquesta societat el 1903 i un dels seus destacats impulsors i protectors. De vegades, quan era elegit per a algun càrrec, la Banda Unió Musical li dedicava concerts en el seu honor. Per aquests motius Izquierdo tenia bona amistat amb Juan Bautista Morató Calvo, pare de Salvador, que havia sigut músic de la Banda Unió Musical i després exercí en aquesta societat el càrrec de tresorer el 1908 i el de president en els anys 1910-1911. No cal oblidar tampoc que dins la lògica del caciquisme, Izquierdo intentaria crear amb els partidaris de la Unió una relació clientelar per al seu benefici polític.

Tant Juan Izquierdo com Juan Bautista Morató havien forjat la seua amistat en la societat musical, malgrat posseir ideologies  oposades. El primer, pertanyent al Partido Liberal, representava el vell caciquisme i el segon era un republicà d’arrels blasquistes. Però ambdós compartien una mateixa passió que els unia: la societat Unió Musical. Per a comprendre  aquesta “solidaritat” entre dues persones tan diferents cal recordar que Llíria era una ciutat on la població estava dividida en dues parts oposades, tant des del punt de vista geogràfic, religiós i musical. És el que en termes antropològics es defineix com una societat semicomunal, és a dir, dividida en dues meitats rivals. Aquesta rivalitat es manifestava  a través de les dues societats musicals: la Banda Primitiva i la Banda Unió Musical, formades per membres de tots els estrats socials. És a dir, eren unes societats interclassistes. I com ja van manifestar els antropòlegs que han estudiat aquest tipus de comunitats, a Llíria, per damunt de la divisió en classes socials, s’ha donat en primer lloc una divisió entre meitats, per això entre els seus membres es produeix un debilitament de la consciència social o bé se sublimen els conflictes de classe convertint-los en primer lloc en conflicte entre meitats rivals.   Per aquesta causa, Juan Izquierdo i Juan Bautista Morató, malgrat les diferències ideològiques,  tenien per damunt de tot  un ferm vincle, la Unió Musical, que enfortia la seua amistat i el sentiment solidari d’identitat semicomunal. La relació clientelar que Izquierdo haguera pogut mantindre amb els partidaris de la Unió, ara en la postguerra ja no tenia sentit perquè Izquierdo era bastant major i s’havia convertit  en  una persona amortitzada políticament des de la dictadura militar de Primo de Rivera, encara que mantenia el seu prestigi i era respectat pel nou Règim. També cal tenir present que durant la postguerra, l’esposa de Juan Bautista Morató, Margarita, vivia a Llíria en la mateixa casa amb les netes i esposa del seu fill Salvador Morató. I la presència de l’àvia que morí el 1948  també seria un motiu de respecte per a que Juan Izquierdo protegira  la família.

 

5.- L’exili a Uruguai

Però tornem a l’època  (finals de 1950 i els inicis de 1951) en què tant Salvador Morató com la seua filla Trinidad i el seu futur espós Víctor Adé abandonaren Algèria per a iniciar un nou exili a Uruguai, on els tres situaren  la seua residència en  la capital del país, Montevideo. Prompte Víctor i Trinidad  es casaren en 1952 i convisqueren en la mateixa casa amb Salvador. Víctor treballava en una impremta i més endavant el 1963 ja pogué muntar-se la seua pròpia, on Salvador li ajudava en algunes faenes. Posteriorment la resta de la família que quedava a Llíria també optà per traslladar-se definitivament a Montevideo. L’any 1954 se’n va anar la seua esposa, Dolores,  i  finalment els dos fills:  Luis en 1962 i  i Doloretes en 1963.

Ja assentats a Montevideo, tant Salvador com Víctor es mantingueren molt actius políticament,  participant en les activitats i reivindicacions del Centre Republicà Espanyol d’aquesta ciutat que es caracteritzà per la defensa de la legalitat del govern de la República, per mantenir la visibilitat de la causa republicana  i per  l’ajuda als exiliats. Víctor formà part de la junta directiva d’aquesta entitat  durant molts anys fins que es dissolgué en 1991, per la qual cosa la família Morató sempre n’estigué molt vinculada.

El Centre també organitzava festes socials amb un caràcter més lúdic però cada 14 d’abril, dia de la proclamació de la República, tenia lloc a Montevideo una gran festa  per a celebrar aquest esdeveniment i al qual acudia la família Morató. Organitzaven una caravana d’autobusos i cotxes per a fer un recorregut pels llocs que, des dels primers anys de la dècada dels quaranta, les autoritats uruguaianes  havien dedicat en els espais públics de la ciutat per a recordar  la Segona República Espanyola. Primerament passaven per la Plaça de Lluís Companys (president de la Generalitat de Catalunya i exministre de la República  afusellat pel règim franquista), on tots els republicans espanyols oferien un homenatge amb uns parlaments i una ofrena floral al monument que se li dedicà al centre  enjardinat d’aquesta plaça. La comitiva continuava el recorregut visitant les places i monuments dedicats al president de la República, Manuel Azaña, i a la ciutat de Guernica en record del bombardeig fet pels nazis,  on també es feia l’ofrena floral i uns parlaments. El recorregut finalitzava en un gran parc que portava el nom de “Segona República Espanyola” situat a les afores de Montevideo  on se celebrava la festa i actes centrals de la commemoració. Aquesta festa es continuà celebrant tots els anys fins el 1973 quan s’instaurà la dictadura militar. Sorprén comprovar que després de tants anys, encara actualment la memòria de la República Espanyola és present en el nomenclàtor de Montevideo amb les places i monuments dedicats a Manuel Azaña, Lluís Companys, Guernica i el Parc de la Segona República Espanyola.

Durant els anys que la família Morató estigué exiliada a Uruguai, també mantingueren una estreta relació amb una altra família de Llíria, la formada per José Llopis Dasí, que primerament s’havia exiliat a Brasil el 1954 i tres anys després ho féu a Uruguai. Aquest llirià inicià un exili voluntari amb la família fart ja de viure una postguerra de repressió  i de contínua estigmatització pel seu talant republicà. Com a exiliats polítics, els Llopis també participaren de les activitats del Centre Republicà Espanyol de Montevideo. Cal destacar que Llopis aprengué a Brasil l’ofici de la serigrafia artística i després el perfeccionà a Uruguai. Per això quan tornà a Llíria el 1965 obrí un taller que més endavant  adoptà el nom de la Ibero-Suiza, el qual prompte es convertí en un dels dos tallers espanyols que introduïren aquesta nova tècnica que utilitzaven els americans. Els més importants artistes nacionals portaren les seues creacions a aquest taller per la qualitat que aconseguia en l’estampació de l’obra gràfica.

De tota la família Morató, foren Salvador, Trinidad i Víctor els més conscienciats i els més lluitadors per la causa republicana. Els tres eren bons lectors i es preocupaven d’estar al dia dels esdeveniments polítics i socials, per eixe motiu els diaris que arribaven a casa tots els dies estaven molt sol·licitats perquè els tres els llegien. Trinidad era més aficionada a llegir novel·les, però Víctor era més partidari dels assajos tant polítics com històrics. També llegien setmanaris polítics com l’anomenat Marcha, una revista d’anàlisi polític i cultural semblant a El Viejo Topo a Espanya, aquella revista dels inicis de la transició que es convertí en un referent del pensament d’esquerres en aquella època. Salvador, als 100 anys complits, encara continuava llegint la premsa tots els  dies i ho feia ajudant-se amb una lupa, tal i com podem veure en una de les fotos que il·lustren aquest article. També cal ressaltar que tant el pare com la filla es mantingueren fidels a la llengua dels valencians i la continuaren parlant a Montevideo. De fet, la filla de Trinidad continuà parlant el valencià malgrat ser el pare aragonés.

Cap membre de la família Morató tornà mai més a Espanya, excepte Trinidad i la seua filla Marina que vingueren de visita l’any 2000. Finalment en el 2003 tornaren definitivament a Espanya Trinidad, la seua filla Marina amb l’espós i el fill. La resta de membres de la família Morató ja havien mort abans a Montevideo. Salvador morí en 1993, justament dos dies abans de complir els 102 anys, i Víctor a l’any següent, als 82 anys.

 

6.- El regrés a Llíria de Trinidad Morató i l’amnèsia col·lectiva  

En un article que Trinidad publicà l’any 2002 al llibre de la Fira i Festes de Sant Miquel, recordava les seues impressions quan va visitar Llíria dos anys abans, després de quasi 53 anys d’exili voluntari. En un dels  paràgrafs Trinidad deia el següent  referint-se als veïns de Llíria:

“Me pareció ver a la gente muy feliz y como si el mundo hubiera borrado de su mente la guerra civil y la terrible dictadura sufrida. Yo los envidio, pues a pesar del tiempo transcurrido no he conseguido hacerlo. Puede que a ello haya contribuido el haber pasado hace unos años por otra dictadura en mi patria de adopción. ¿Acaso a nadie le importan los derechos humanos?”.

Amb aquest breu text, Trinidad exposava l’amnèsia col·lectiva que ha dominat en la societat espanyola durant les dècades de  democràcia en relació a la Memòria Històrica. Perquè durant aquella època d’amnèsia, els qui haurien d’oblidar eren els perdedors de la Guerra Civil  ja que els vencedors mai han oblidat.  Cal recordar que la primera llei que es preocupava per aquests temes fou del 2007, una llei insuficient i amb entrebancs per a desenvolupar-la en els anys posteriors. El passat octubre, 44 anys després d’entrar en vigor la  Constitució Espanyola, s’ha aprovat una nova Llei de Memòria Democràtica que malgrat els avanços respecte a la llei anterior encara continua sent insuficient.

Totes aquelles persones que havien respectat la legalitat  vigent en temps de la República i més s’havien compromés amb els canvis de modernitat en el seu país, aquells que més l’estimaven, foren condemnats a exiliar-se, a sofrir la tragèdia del desarrelament i en molts casos a no tornar a veure mai més la seua terra nativa. Davant aquesta història tan de temps silenciada, de vegades maltractada, i per a la majoria de la gent poc coneguda, és el nostre deure  com a demòcrates i per una qüestió de  justícia,  recordar i reconèixer els sofriments, els sacrificis i la lluita de tots els exiliats i en particular dels nostres veïns de Llíria. Tots formen part  d’una memòria dolorosa que encara en les primeres dècades  del segle XXI  no ha trobat un consens democràtic que siga capaç de restituir la dignitat de les víctimes del franquisme. La pau i la justícia no poden progressar amb falses premisses que silencien el passat i la democràcia no es pot construir sobre l’oblit. Quaranta cinc anys després de ser instaurada  la democràcia és necessari que la societat conega tot aquest  passat i reconega el sacrifici de tots els qui lluitaren per construir un món més lliure i solidari. D’aquesta manera estarem creant una nova cultura que eduque les noves generacions en els valors de respecte, pau i tolerància.