Francesc Rozalén: L’encertada recuperació de l’aiguamoll de La Font de Sant Vicent de Llíria

L’ENCERTADA RECUPERACIÓ DE L’AIGUAMOLL DE LA FONT DE SANT VICENT DE LLÍRIA

Francesc Rozalén Igual

 

El passat  23 d’abril vaig tindre l’oportunitat d’assistir a la visita organitzada per l’Ajuntament de Llíria per a explicar a la ciutadania la intervenció en la recuperació de l’històric aiguamoll de la Font de Sant Vicent, una visita molt didàctica i aclaridora que estigué a càrrec de  Toni Pérez, tècnic municipal de  Mediambient  i llicenciat en Ciències Ambientals.

 

1.- L’intent de dessecar l’antiga Selveta del parc

Els qui érem xiquets allà per la dècada dels anys seixanta anomenàvem La Selveta a la zona que està entre el xalet modernista i l’eixida del canal d’aigua de les fonts. Era un espai amb una vegetació espesa  plena de joncs i amb aigua durant algunes èpoques de l’any, que utilitzàvem com a lloc de jocs i amagatalls. Aquesta zona humida on sorgia l’aigua quan augmentava el nivell freàtic de l’aqüífer que alimenta els ullals, s’intentà dessecar en la dècada dels anys cinquanta plantant eucaliptus, ja que aquests arbres redueixen el nivell d’aigua en zones pantanoses, però tenien l’inconvenient que la varietat que plantaren no desenvolupava arrels en profunditat. Són els majestuosos eucaliptus de gran altura i grossor que tots coneguem. Però el procés de dessecar la zona continuà en les dècades posteriors tirant camions i camions de terra amb la intenció d’aterrar l’espai humit que s’havia  format de manera natural. Ara bé, la natura sempre és constant i a les  llargues torna a buscar els seus camins primitius. Per això, quan ha augmentat el nivell freàtic de l’aqüífer de les fonts, els ullals brollen amb més intensitat i ha tornat a eixir aigua en la zona humida de l’antiga Selveta malgrat l’aterrament que es féu, una tendència que sembla es va a mantindre. Aquest aflorament d’aigua s’ha produït com a conseqüència del menor aprofitament dels aqüífers subterranis del terme municipal, que arribà a tindre un centenar de pous en funcionament, fins que el 1982 la tan desitjada aigua del  Canal Principal del pantà de Benaixeve començà a regar  l’immens secà llirià transformat en regadiu a partir dels anys setanta.

 

2.- La zona humida vol recuperar el seu espai

Fa uns anys l’Ajuntament ja hagué de fer front a un nou  problema en tornar a aflorar aigua a l’antiga zona humida i provocar la caiguda d’alguns dels grans eucaliptus i amenaçar l’estabilitat d’altres amb el corresponent risc per a les persones. Els cartells informatius que ha posat l’Ajuntament a l’exterior del xalet ho explica amb claredat: La raó de la caiguda dels arbres és la pujada del nivell freàtic en l’àrea, la qual cosa provoca que el sòl es sature d’aigua i disminuïsca la força de cohesió que li permet resistir la tensió provocada pel pes d’aquests grans arbres. Episodis de vent i pluja poden incrementar el risc de caiguda dels arbres. Davant d’aquest problema l’Ajuntament de Llíria es posà en contacte amb el Centre per a la Investigació i l’Experimentació Forestal de la Generalitat Valenciana que són els qui amb el tècnic municipal de Mediambient han dirigit la intervenció de recuperació de l’aiguamoll. Així es recuperà l’esperit del Pla Especial de Protecció del Parc de  Sant Vicent aprovat pel plenari de l’Ajuntament el 1995 que ja pretenia protegir aquesta zona palustre. Per cert, que aquest projecte va ser una vertadera llàstima que no es portara a terme en la seua integritat. Fou una aposta valenta per a ordenar d’una vegada el desordre en les intervencions que ha patit el  parc al llarg del temps. Projectes mediambientals com el del Parc de Sant Vicent haurien de tindre un consens complet per part de totes les forces polítiques municipals i executar-les independentment dels equips que gestionen el govern de l’Ajuntament. La ciutadania agrairia aquesta actitud en pro de recuperar el paisatge tradicional i la vegetació natural d’un lloc tan emblemàtic per als llirians.

 

3.- La intervenció en la recuperació de l’aiguamoll

Com tots els aiguamolls del nostre clima mediterrani, l’aigua que acumulen pot ser permanent o periòdica. Està clar que en el cas de Sant Vicent l’acumulació d’aigua dependrà del nivell freàtic de les fonts i podrà arribar a assecar-se en determinats moments. A més són ecosistemes capaços d’albergar una gran diversitat d’aus i un tipus de vegetació dependent de l’aigua. En la intervenció també s’ha fet una plantació  de vegetació arbòria  i arbustiva  autòctona al voltant de la nova llacuna i s’han retirat  espècies invasores com la canya comú. Per altra banda s’han talat oms que patien la malaltia de la grafiosi i evidentment també eucaliptus, seguint les recomanacions del Pla Especial de Protecció del Parc el qual indicava que calia eliminar una gran part dels Eucaliptus globulus i plantar Ulmus minor als espais lliures deixats després de la tala. Però també s’han deixat alguns grans exemplars d’eucaliptus que de moment estan sans encara que s’han podat per a equilibrar-los i assegurar-los. Cal tenir també present que els eucaliptus no deixen créixer altre tipus de vegetació pels seus voltants i han sigut una de les causes de la degradació de l’omeda que ocupava les voreres de la llacuna. Per contra s’ha fet una nova plantació d’una varietat d’oms resistents a la grafiosi cedits pel Ministeri i altres arbres de ribera com els àlbers, freixes, xops  o els salzes. Entre l’any passat i enguany s’ha fet al parc la repoblació forestal més gran des dels inicis del 2000. Segons m’informa el tècnic de Mediambient, Toni Pérez, entre la ribera de la llacuna de les fonts i  la zona de l’aiguamoll s’han plantat 202 arbres (la meitat oms)  i 320 arbustos. També en els bancals de secà s’han plantat 350 arbres entre carrasques, pins blancs i pinyoners, a més de 600 arbustos, tot de vegetació autòctona. Per altra banda s’ha posat una nova cartelleria per a explicar les característiques dels arbres més monumentals i singulars, així com per a conèixer  la fauna i la vegetació.

Una altra qüestió que també s’ha tingut en compte és l’impacte que podria tindre aquest xicotet aiguamoll en la salubritat del lloc en ser el parc  tan  visitat  per les persones. La cartelleria que explica la intervenció ho diu molt clar respecte a l’espècie més conflictiva: El mosquit tigre té preferències per xicotets embassaments d’aigua per a la seua criança, per exemple tolls, bassals, fang, jardineres, etc. Per tant, no és un mosquit que vaja a criar en zones extenses entollades. L’aiguamoll, al ser un ecosistema més biodivers, els depredadors, especialment els amfibis, faran un control efectiu de larves de mosquits o plagues. D’igual manera, les espècies de plantes ajudaran a la depuració de les aigües. Una massa única d’aigua facilita el monitoratge i els tractaments de control en casos de ser necessaris. 

 

4.- Una inversió de futur per al parc

Una intervenció d’aquest nivell té el problema de no ser entesa per una part de la ciutadania si no s’explica correctament. Jo en particular sóc molt sensible a la tala de qualsevol arbre perquè el considere una font de vida, i com diu el naturalista Joaquín Araújo, els arbres son la mejor medicina para combatir esta fiebre de la atmósfera que llamamos cambio climático. Pero como los árboles son, al mismo tiempo, las principales víctimas del calentamiento global merecen todavía  más comprensión y apoyo por nuestra parte.  Per tots aquests motius m’ha dolgut veure talar eixos enormes eucaliptus que semblaven oferir tanta fortalesa i vitalitat. Ara bé, considere que ha sigut una tala necessària pel perill que suposaven per a les persones i també per a recuperar un ecosistema natural que s’havia intentat fer desaparèixer. En aquesta intervenció s’ha actuat de manera molt  fidel a les recomanacions del citat Pla Especial de Protecció del Parc el qual indicava que calia prestar una especial atenció als exemplars d’Eucaliptus globulus que han assolit una grandària considerable i que condicionen la vida de la resta d’espècies per tal com són uns eficaços competidors per l’aigua freàtica i perquè lliuren fitotoxines al sòl que impedeixen el creixement vegetal.

La nombrosa vegetació autòctona que s’ha plantat en uns anys es farà més frondosa i tornarà a enriquir el lloc per al gaudi de tots. Ha sigut una inversió de futur que millorarà  el conjunt del parc i que ha estat feta en una època on tenim més sensibilitat en la recuperació d’espais naturals. Els qui sí han agraït ràpidament la recuperació de l’aiguamoll han sigut els vistosos ànecs collverd que l’han convertida en la seua casa familiar.

 

I.- La riquesa paisatgística del Parc de Sant Vicent

Després d’haver exposat i valorat positivament aquesta intervenció en la recuperació de l’aiguamoll i en la millora de la vegetació, volguera aprofitar l’ocasió per a tornar a incidir i posar en valor la gran riquesa paisatgística que ofereix el parc.

La Font de Sant Vicent ha sigut des de l’inici de la nostra era un recurs fonamental per a garantir la subsistència de les diverses civilitzacions que poblaren el territori edetà. El progrés de Llíria sempre ha estat vinculat a les crescudes i minvades de l’aigua de les fonts, que arribaven a la ciutat i a les seues hortes a través d’un canal que  seria conegut com Séquia Major, una mena de cordó umbilical que donava vida als llirians. Per eixe motiu l’administració de les aigües de les  fonts ha estat des d’antic a càrrec de les autoritats municipals. Però modernament aquestes aigües  han perdut part del valor econòmic perquè les hortes tradicionals que rega ja no són rendibles. A més, l’actual extens  regadiu de  Llíria depén d’altres aigües no sacralitzades: són les dels nombrosos pous del terme municipal i sobretot  les del pantà de Benaixeve.

 

I.1 – Un parc natural modificat per la intervenció humana

Sant Vicent és un parc natural que històricament ha estat profundament modificat per la intervenció humana. Els caps de setmana és utilitzat per nombrosos veïns de l’àrea metropolitana de València i els llirians també varen retrobar-se quotidianament amb el parc sobretot a partir de l’any 1995 quan s’inaugurà el camí de vianants i bicicletes que uneix Llíria amb les fonts.  Aquesta recuperació fou afavorida per les diverses inversions de millora que totes les corporacions municipals de la democràcia hi han realitzat amb major o menor encert. Aquestes intervencions han volgut augmentar les zones de vegetació, de vegades plantant arbres de manera indiscriminada: pins en companyia de garroferes i d’oliveres o aquests arbres de secà compartint espai amb d’altres de jardí o de boscos de ribera. Però cal reconèixer que malgrat la falta de planificació, el paratge de Sant Vicent, amb l’ampliació fins al Prat i el camí de vianants des de Llíria, és una de les millors inversions que han pogut fer els ajuntaments democràtics. És un dels servicis que fa més agradable la vida a Llíria, perquè el Parc de Sant Vicent dóna qualitat de vida als llirians.

Passejar per l’arbreda de Sant Vicent amb els raigs del sol travessant la muralla de vegetació, observar com brolla amb abundància l’aigua cristal·lina dels ullals arenosos, veure el moviment escorredís de les tenques, escoltar el murmuri de l’aigua i impregnar-se de la pau que emana de la soledat d’aquest paratge és una cura de salut per als nostres esperits, tan estressats pels sorolls i el ritme que imposa la vida moderna. Aquest espectacle de la natura encara ens sorprén més quan va acompanyat del concert de fauna voladora que ens ofereixen els nombrosos ocells, des dels més casolans i familiars com el teuladí, gafarró o cadernera, fins als qui visiten el parc temporalment com el pit-roig, l’oriol o el pinsà.

També la variada vegetació i la seua simbologia ens ajuda a aconseguir aqueix estat de pau interna: els alts pins considerats símbols de la immortalitat; els oms, amb la seua peculiar càrrega simbòlica; els xiprers amb el seu port clàssic: l’arbre de la vida que evoca la immortalitat i la resurrecció; les acàcies, amb els seus valors sagrats; les oliveres, amb la variada simbologia que tenien per als grecs i els romans: pau, purificació, força, victòria, recompensa… Els diversos elements que caracteritzen les fonts i el parc com són l’aigua que fecunda els camps i ha saciat la set ancestral dels edetans, la vegetació, la fauna, les ressonàncies històriques i religioses, la riquesa econòmica, ser l’escenari on es desenvolupa la identitat comunitària dels llirians durant algunes festes… En definitiva, tots aquests aspectes doten el paratge d’una espiritualitat especial, el fan transcendental, com si d’un lloc màgic es tractara.

 

I.2 – Els colors de la tardor al parc

Segons el meu parer, l’estació més preciosa de l’any a Sant Vicent és la tardor, sobretot durant la segona quinzena de novembre, quan el bosc esclata en una metamorfosi de colors. És l’època en què els nombrosos oms que envolten la llacuna evolucionen en una variada tonalitat d’ocres fins que els arbres comencen a despullar-se i  les fulles cauen convertint el paratge en una extensa estora de fulles. Si a més bufa un poc de vent, les fulles seques cauen a l’aigua donant una imatge de gran malenconia. Els plataners, un arbre tan urbà i que també ha estat introduït al camí de vianants, aporta un cromatisme especial, sobretot quan les grans fulles lobulades estan en el trànsit entre el verd,  groc i marró. La policromia que formen la variada tonalitat d’ocres que presenta l’omeda, el groc dels xops, els diversos matisos dels plataners, les fulles seques de color marró i les gammes de verd dels immensos pins, converteixen els voltants de les fonts en un bell paisatge de postal amb colors tardorals.  És l’estació de la mort lenta de la naturalesa, l’estimada i cantada pels poetes modernistes perquè era la que millor representava la malenconia i el temps perdut.

 

I.3 – La renaixença de la primavera i alguns arbres monumentals

Quan arriba l’estació del renaixement de la naturalesa, la primavera amb el seu esclat de vitalitat, cal reconèixer que al parc és matinadora.  I el desordre botànic de Sant Vicent comença a despertar perquè el bon oratge estimula els arbres a fabricar clorofil·la, i així, de nou, iniciar el procés de la fotosíntesi i la producció d’aliment perquè rebroten noves branques i fulles verdes. Primerament brotaran els arbres de fulla caduca: els oms majestuosos, les elegants acàcies amb els seus penjolls primaverals de flors blanques perfumades, els plataners robusts, els xops altius, els salzes blancs de branques erectes, les moreres, que antigament es cultivaven amb abundància a Llíria per a la indústria de la seda… I a la simfonia de verds acabats de nàixer s’uneixen els dels arbres de fulla perenne: l’extens pinar de pins pinyoners amb alts troncs que poden créixer fins als 30 metres, els enormes i ja escassos eucaliptus, les palmeres, els xiprers esvelts, les garroferes amb el seu peculiar verd fosc, les oliveres platejades, alguna carrasca testimonial com a arbre autòcton dels nostres boscos i ara en regressió… i fins i tot alguns margallons, càdecs  i els joncs de les zones humides. Un dels arbres que caldria introduir més al Parc de Sant Vicent és el lledoner, de tanta tradició a les hortes de Llíria i que actualment se n’està perdent el cultiu. Al parc hi ha pocs exemplars de lledoners, alguns  plantats en la repoblació que sobre el 2000 es féu en la zona d’inici de la séquia Major.

Entre els arbres monumentals del parc, n’hi ha un que té una càrrega simbòlica molt especial i que ja he donat a conèixer des de l’any 2005 en altres publicacions.  Es tracta d’un enorme om situat al costat de l’escalinata d’accés a l’ermita que es plantà l’any de la Revolució de 1868, la coneguda per la Gloriosa per les enormes esperances de canvi que hi posaren les classes populars.  El llirians, per celebrar aquesta desitjada revolució, s’inspiraren en el que s’havia fet en la Revolució Francesa en convertir l’om en l’arbre de la llibertat, el que simbolitzava l’anhelada llibertat que donava pas a una nova època. Per aquest motiu els llirians celebraren la desitjava revolució inspirant-se en els revolucionaris francesos i també  plantaren un om que es convertí en un monument, en un símbol de la llibertat que seria recordat per les futures generacions.

 

I.4 – Un lloc de retrobament i d’esplai

El paratge de Sant Vicent ha sigut tradicionalment un espai de retrobament per a molts valencians. Ací han tingut lloc activitats tan diverses com els aplecs de republicans dels anys vint o els valencianistes dels anys seixanta, i durant un temps a partir de  1999, de la romeria del Rocio que cada any celebraven els andalusos que vivien a les comarques centrals del País Valencià. Però els llirians modernament han tornat a gaudir del Parc de Sant Vicent gràcies al camí de bicicletes i vianants. Ara ja no són sols els veïns de l’àrea metropolitana de València els qui més l’utilitzen. Dia rere dia, i encara que siga amb una visita fugaç, son nombrosos els veïns que gaudeixen del parc.

Abans del “boom” de la construcció de xalets i casetes de camp allà pels anys setanta, el paratge actuava com si fóra la gran casa d’esplai dels llirians, un lloc on es desenvolupava la nostra sociabilitat. A l’estiu les famílies hi anaven a sopar i a fer-se caragolades. Quan arribava el bon temps, era normal anar-hi a passar el dia. Ara bé, la proliferació de casetes i xalets trencà tota aquesta tradició i ens férem més individualistes. Però les coses han tornat a canviar. Es torna a viure un renaixement del Parc de Sant Vicent com li ha ocorregut a la vella figuera que hi ha al costat de l’ermita. Del tronc mig sec, envellit i retorçat, encara ixen algunes branques jóvens, com si en un afany desesperat de supervivència es resistira a morir. Així mateix, de la desmemòria dels llirians ha sorgit una vegada més la necessitat de tornar a gaudir de les fonts i del Parc de Sant Vicent. Que la nova intervenció en la recuperació de l’aiguamoll i en la millora de la vegetació siga motiu per a reivindicar la importància d’aquest meravellós paratge de la Font de Sant Vicent.