Francesc Rozalén: La història poc coneguda del baldaquí d’estil neoclàssic de la basílica de l’Assumpció de Llíria

LA HISTÒRIA POC CONEGUDA DEL BALDAQUÍ D’ESTIL NEOCLÀSSIC DE LA BASÍLICA DE L’ASSUMPCIÓ DE LLÍRIA

Francesc Rozalén Igual

Amb motiu de la declaració pel papa Francesc de l’església arxiprestal de l’Assumpció de Llíria com a basílica, volguera fer unes aportacions sobre l’origen i la història poc coneguda del baldaquí d’estil neoclàssic ubicat al presbiteri. Treball acompanyat d’una selecció de fotos algunes de les quals encara no s’havien publicat. 

Ja fa molts anys que vaig definir l’Assumpció com una església d’aires catedralicis, no sols per les seues dimensions sinó també per la seua qualitat artística. Però el baldaquí que vull comentar, procedent de la catedral de València, té també els seus valors artístics i una peculiar trajectòria històrica fins que es va  decidir traslladar-lo a l’Assumpció l’any 1977. Una decisió encertada perquè l’actual basílica reunia totes les condicions necessàries per acollir aquesta  peça artística de grans proporcions.

 

1 – Una església amb aires catedralicis finançada per les institucions forals de Llíria   

Abans d’endinsar-nos en la història del baldaquí és necessari en primer lloc conéixer alguns aspectes de l’església de l’Assumpció que el va acollir, ja que estem davant el millor monument barroc de l’època de la Contrareforma catòlica al País Valencià. Ni les esglésies del Carme o de Sant Miquel dels Reis, ambdues de València, ni la de Xelva, li fan ombra a la de Llíria. 

L’any 2001 ja vaig publicar un treball en la revista Lauro on afirmava que l’Assumpció era un monument en l’oblit, bastant desconegut per la societat en general i per molts sectors de la comunitat científica i acadèmica. Deia també que era un monument poc estudiat pels investigadors de l’art. Tal vegada si l’església haguera estat situada a la ciutat de València, de segur que no hauria passat tan desapercebuda. 

Els llirians del segle XVII edificaren amb molt d’orgull aquest sumptuós temple construït a l’època foral, quan el municipi gaudia d’unes institucions d’autogovern com mai no havia tingut i alhora experimentava un important creixement econòmic i demogràfic. El Consell General de la Vila constituït per 101 llirians són els qui aprovaren la construcció de l’església a càrrec dels recursos públics. Per tant, l’església fou pagada íntegrament pels veïns de tot el poble de Llíria a través dels impostos que recaptaven les autoritats municipals en la societat sacralitzada de l’Antic Règim, en la qual la religió i el poder civil estaven mesclats. I per tal que quedara ben clar qui n’havia finançat les obres, l’escut de la vila apareix en diversos llocs: a les quatre petxines de la cúpula i dalt de les finestres del tambor, així com també a la façana retaule de tanta qualitat artística. Fins i tot el monumental retaule major del presbiteri tenia l’escut de Llíria ja que també va ser finançat per les institucions municipals de la Llíria foral. També invertiren en altres bens mobles de l’església com l’orgue, els retaules del creuer, el de la capella de la comunió i alguns més ubicats en les naus laterals.   

Molts diners invertiren les autoritats municipals en una església tan grandiosa. El 1670, quan ja faltava poc per finalitzar-ne les obres, la vila disposava d’escassos recursos i per això els jurats sol·licitaren l’ajuda econòmica del nombrós clero parroquial. Aquests es negaren i a les autoritats forals no els quedà altra solució que posar un impost al consum de la carn per dedicar-lo a l’acabament de l’església. Aleshores el clero intentà denunciar i impedir aquest augment legal. Però els jurats els contestaren que si no volien pagar l’impost, que no menjaren carn o que la compraren d’altres pobles. Davant d’aquesta fermesa, el clero amenaçà els jurats, el justícia i el consell de la vila amb l’excomunió.    

Actualment sols veiem la nuesa dels murs del temple, així que és necessari recórrer a la imaginació per fer-se una idea de com estaven revestits antigament amb els magnífics 12 retaules de fusta tallada i daurada, que hi creaven una atmosfera d’esplendor i teatralitat com requeria el cerimonial barroc. Calia destacar el magnífic retaule major del presbiteri amb 14 escultures, nombrosos angelets i 12 excepcionals columnes salomòniques, considerat un dels millors del primer barroc valencià. L’arquitectura d’aquest retaule es va inspirar en la façana retaule del propi temple. Perquè ens fem una idea de la grandiositat de l’església en volumetria i altura, aquesta té una planta rectangular amb unes mesures aproximades de 50 metres de llarg, 25 metres d’amplària i una altura de 40 metres fins a la llanterna de la cúpula. 

L’arquitectura de l’Assumpció, el seu  interior,  així com la  façana retaule, ens parlen amb molta claredat sobre una època de profunda crisi per al món occidental catòlic: la Contrareforma, un període d’afermament de l’Església tradicional i dels dogmes atacats per la Reforma protestant. El Concili de Trento (1545-1563), on començà la Contrareforma, va consagrar l’ús de les imatges com a instrument d’adoctrinament. L’art al servei de l’Església tenia com a finalitat commoure, persuadir i convèncer el poble cristià. Per això la façana retaule de l’Assumpció és com un gran teló teatral, té un gran aparell escenogràfic que commou i impressiona, al temps que ofereix un contingut d’adoctrinament. Des del punt de vista iconogràfic es representa el triomf de l’Església sobre el paganisme, defensant alhora els principis i dogmes catòlics d’escultures claus pel seu simbolisme i significat. Un dels sagraments més atacats pels protestants va ser el de l’eucaristia, tan present en alguns aspectes artístics de l’Assumpció i tan relacionat amb el simbolisme i història del baldaquí que acull i que després veurem.  

2 – L’esplendor artístic de l’Assumpció captivà els ducs de Berwick, Llíria i Alba per convertir-la en la seua església funerària   

El tercer duc de Berwick i Llíria tingué un apreci especial per la nostra ciutat en residir durant 23 mesos a Ca la Vila, actual Ajuntament. Després de 13 anys casat encara no tenia descendència, cosa que preocupava enormement el duc perquè  posava en perill l’herència dels seus títols. A més, la seua esposa s’havia posat malalta i elegiren viure a Llíria un temps per veure si millorava. Durant la seua estança a Ca la Vila la duquessa es curà i a més va quedar embarassada de l’únic fill que tindrien, el qual nasqué en març de 1752 i va ser  batejat a l’església de l’Assumpció amb grans festes que organitzà la ciutat. Tots aquests fets el portaren a que quan finalitzà la construcció del palau que havia construït a Madrid, li posara el nom de Llíria en record als esdeveniments tan feliços que havien viscut a la nostra ciutat. Però és que a més també ordenà que a la seua mort, les seues despulles foren soterrades a l’església  de l’Assumpció, cosa que va ocórrer el 1786. La seua tomba s’instal·là en el paviment del presbiteri i tenia una luxosa làpida sepulcral, en la qual curiosament apareixia en primer lloc el títol de duc de Llíria i després la resta dels nombrosos títols nobiliaris que tenia. Cal tindre  present que aquest duc va elegir l’església de l’Assumpció també per ser una magnífica església barroca que era l’estil que encara estava de moda en aquella època. Aquesta església  no sols era  grandiosa per la seua arquitectura sinó com ja he dit anteriorment  també per la seua decoració interior, amb uns artístics i innovadors retaules. Cal observar que totes les tombes s’encontraven situades en el lloc més sagrat i luxós de l’església, el presbiteri. Amb aquesta elecció els ducs apostaven per la dignitat i la magnificència del lloc, a més d’estar més pròxims al camí de Déu que els portaria a la salvació. 

El 1818 morí a Florència la mare del seté duc de Berwick, Llíria i Alba, el qual volgué traslladar-ne les despulles a l’església de l’Assumpció, continuant així amb la tradició que ja encetà  el seu besavi (el tercer duc de Berwick i Llíria) en elegir  l’església lliriana per a quan morira. Per tal motiu encarregà a un dels millors escultors de l’època, el cordobés José Álvarez Cubero, el magnífic mausoleu neoclàssic de marbre que encara es conserva en el mur de la dreta del presbiteri de l’Assumpció. La construcció d’aquest  panteó durà alguns anys  i va ser acabat per un altre important artista,  Antonio Solá, fins que fou instal·lat a l’Assumpció en 1832. El seté duc també ordenà que quan morira fóra soterrat a la mateixa església en una senzilla tomba ubicada en el paviment, als peus de l’artístic mausoleu que li havia dedicat a la seua mare.  

La sumptuositat de l’Assumpció motivà que els futurs ducs de Berwick, Llíria i Alba volgueren continuar utilitzant-la com a panteó de les seues famílies. Així, el vuité duc, en morir el 1860 la seua jove esposa (germana de l’emperadriu Eugenia de Montijo) també decidira soterrar-la a l’Assumpció. L’emperadriu Eugenia volgué que la seua germana reposara en un artístic panteó de marbre que ella finançaria. El projecte no es va poder realitzar per l’oposició del clero parroquial. Era desig també del duc viudo convertir l’església lliriana en panteó que guardara les despulles dels seus avantpassats i dels descendents, a la qual cosa també s’oposà el clero parroquial al·legant que “ya había bastantes muertos en la Iglesia”.  Davant la negativa del clero, el duc intentà comprar una casa veïna a l’església per construir-hi una sumptuosa capella on traslladar tots els seus familiars difunts que estaven disseminats per tot Espanya. D’aquesta manera la capella  de Llíria es convertiria en el panteó familiar dels ducs de Berwick, Llíria i Alba. La capella estaria comunicada amb l’església per una porta i el duc encarregà el projecte de construcció d’aquesta capella funerària agafant com a model el Panteó dels Reis del monestir de l’Escorial. Però aquest projecte tampoc no es pogué assolir ja que els propietaris de les cases s’hi negaren a vendre-les. Al final tant l’artístic  mausoleu de la duquessa com  la construcció de la capella funerària es féu en el monestir de clausura de la Immaculada de Loeches (Madrid).   

 

3 – El baldaquí que havia d’acollir la relíquia del Sant Calze a la catedral de València 

L’església de l’Assumpció patí la pèrdua irreparable dels 12 retaules barrocs cremats durant els esdeveniments de la revolució social de juliol de 1936 com a conseqüència del cop d’estat  de tots aquells que es rebel·laren contra un govern eixit de les urnes, d’unes eleccions democràtiques i legals. Com ja he dit anteriorment, el retaule major era excepcional, tant per la qualitat estètica com pel seu caràcter innovador en la incorporació d’elements barrocs. El presbiteri va quedar amb una gran nuesa, sense l’orgue, el cadirat de fusta de noguera del cor, les escultures i els quadres que el revestien. Quan s’acabà la guerra es volgué solucionar la nuesa del presbiteri amb la instal·lació d’una gran escultura de la Mare de Déu de l’Assumpció dins d’un nínxol senzill que s’ubicà al mig de l’enorme mur de la capçalera del presbiteri, obra del taller de Vicente Bellver. 

Durant la postguerra es construiren els actuals retaules de fusta del creuer i el púlpit. No obstant això, la majoria de les vuit capelles laterals es revestiren amb uns altars que sols tenen uns nínxols  simples per a acollir les imatges. Més endavant, en els inicis dels anys setanta, es va decidir solucionar la nuesa que encara tenia el presbiteri construïnt un nou retaule que reproduïra el destruït. Es van dissenyar dos esbossos de la part arquitectònica del retaule on encara no estaven incloses les imatges. El primer esbós, amb més càrrega decorativa, volgué  inspirar-se en el retaule destruït però sense tenir en compte les columnes salomòniques que el varen caracteritzar. El segon esbós era més simple però també el més fidel a la façana retaule de l’església. En aquest segon esbós es varen incloure dues imatges al segon cos que representen a sant Vicent Màrtir. El fet que siguen les mateixes imatges ens fa pensar que s’inclogueren sols per veure l’efecte que tenia amb la part arquitectònica del retaule. Aquest projecte de nou retaule es valorà el seu cost que fins i tot es va quantificar sense comptar les imatges, però davant la magnitud econòmica de la construcció, la idea s’abandonà quan la catedral de València decidí desmuntar el baldaquí i l’Assumpció va veure la possibilitat de reclamar-lo. 

Als anys setanta s’havia iniciat la demolició de l’arquitectura neoclàssica de la catedral de València per recuperar l’aspecte del gòtic inicial. Una de les peces que ja no interessava era el baldaquí d’estil neoclàssic que s’havia construït i instal·lat l’any 1941 al creuer, davall del cimbori, per a encobrir l’altar major. A més també hi havia interés en ampliar l’espai litúrgic del temple i el baldaquí molestava. És aleshores quan l’arxiprestal de Llíria tingué l’oportunitat de demanar a l’arquebisbat que el baldaquí desmuntat el 1974 es traslladara a l’Assumpció i així solucionar de manera definitiva la nuesa que tenia  l’enorme presbiteri. Cal recordar que en un principi la col·legiata de Xàtiva també es va interessar pel baldaquí. 

El baldaquí catedralici té uns orígens i una història curiosa que és bastant desconeguda. Quan finalitzà la Guerra Civil es feren unes obres a la catedral per a reparar els danys i dotar-la de  més capacitat. Per tal motiu es va decidir desmuntar el cor que estava situat a meitat  de la nau central i traslladar-lo al presbiteri. També es va desmuntar el rerecor, la part posterior del cor, que tenia un retaule neoclàssic instal·lat el 1777. Aquest retaule va substituir un altre gòtic que s’havia desmuntat per traslladar-lo a l’aula capitular, actualment capella del Sant Calze. 

És aleshores quan en 1940 el capítol metropolità va encomanar la construcció del citat baldaquí reutilitzant els materials i elements ornamentals procedents del retaule del rerecor neoclàssic desmuntat. L’encàrrec li’l feren a Vicente Traver, un dels més prestigiosos arquitectes valencians del segle XX, amb obra sobretot a les ciutats de Sevilla, València i Castelló. També fou arquitecte diocesà de Tortosa i de l’arxidiòcesi de València amb obres com el palau arquebisbal o el seminari de Montcada. En l’obra civil cal destacar la seua intervenció en l’edifici de l’antic Banc de València al carrer de les Barques del cap i casal on s’encarregà de tot el procés ornamental de la façana. 

Vicente Traver utilitzà pràcticament totes les peces del retaule del rerecor neoclàssic desmuntat  per a construir el baldaquí i s’inspirà en els que hi havia en les basíliques majors de Roma. Per tant, hem de tenir present que el baldaquí es dissenyà i es començà a muntar en 1940 però quasi tots els materials i ornamentació que el componen són de l’any 1777, és a dir, són  d’estil neoclàssic que és el que aleshores estava de moda i s’utilitzà a la catedral de València per tapar el gòtic inicial. Cal indicar que els arquitectes que dirigiren la renovació neoclàssica de la catedral foren Antonio Gilabert i Lorenzo Martínez, considerats uns dels  més prestigiosos de la València del segle XVIII.  

Els marbres  que s’utilitzaren en el retaule del rerecor neoclàssic i per tant en el baldaquí són  nobles i de gran bellesa: marbre ònix, carrara, rosa buscarró, marbre negre del país i també jaspi. Tot açò es pot  comprovar en les fotografies que il·lustren aquest  article, en les quals podem veure el retaule del rerecor neoclàssic de la catedral i el baldaquí, tant quan estava instal·lat a la catedral de València com actualment a l’Assumpció de Llíria. Observem que les columnes, amb els seus capitells corintis daurats, i els basaments de marbre negre que les sustenten són les mateixes que les del rerecor, com també ho són els gerros decoratius de la seua part superior i que al baldaquí estan ubicades en els extrems de l’arranc de la cúpula. També la part superior del baldaquí, amb les peces rectangulars de marbre negre i rosa, procedeixen de la cornisa del retaule del rerecor. Per a donar-li més altura a les quatre columnes se’ls va afegir en la base uns suports nous de marbre rosa amb decoració vegetal. La cúpula del baldaquí està rematada amb una creu que s’anomena arquebisbal i que té doble braç. És un símbol que s’utilitza per a representar que el bisbe de la diòcesi té la dignitat d’arquebisbe.  

El desig del capítol metropolità era tenir un baldaquí sumptuós i de gran qualitat artística perquè el volien destinar per a acollir la relíquia del Sant Calze que havia d’estar exposat a l’altar major de la catedral. Cal recordar que aquesta relíquia es venerava de manera pública des de l’any 1916 en l’aula capitular, convertida en capella del Sant Calze. Fins i tot la premsa valenciana dels inicis dels anys quaranta es va entusiasmar amb la possibilitat de dedicar la catedral  al Sant Calze. Passats uns anys, finalment el capítol catedralici abandonà aquest projecte i la relíquia del Sant Calze continuà exposada per a la veneració pública en la seua capella de l’antiga aula capitular.  

 

4 – El trasllat del baldaquí a l’Assumpció de Llíria  

El baldaquí es va traslladar a l’actual basílica lliriana l’estiu de 1977. D’aquesta manera, i com ja he dit anteriorment, se li donava una solució definitiva al tema de revestir l’enorme presbiteri, que té una altura de quasi 20 metres, quan el baldaquí en té 10.  Així mateix també s’hi instal·là el gran orgue de tubs procedent  de l’església de la Companyia de Jesús a València, així com es pintaren els murs imitant la decoració a base d’esgrafiats tan presents en l’església. Tot amb la intenció de recuperar en part la magnificència que tenia l’anterior presbiteri barroc.   

El baldaquí arribà a Llíria desmuntat en uns camions i recorde l’espectacle que suposà veure’l per peces a la plaça Major, com podem comprovar en les fotos que il·lustren aquest article. S’hagué de desmuntar la part del mur de l’escalinata que coincidia amb la porta de l’església. Es construí una rampa perquè poguera entrar una gran grua i es recobrí  el sol de l’interior del temple amb fustes perquè el pes de la màquina es repartira millor i també es muntaren uns raïls per facilitar el desplaçament de les peces. D’aquesta manera la grua pogué instal·lar el baldaquí peça a peça.  

Per altra banda, volguera destacar el simbolisme eucarístic que té el baldaquí i que justament coincideix amb els mateixos valors que imposà la Contrareforma als temples com el de l’Assumpció, on l’eucaristia havia d’estar ben present, com ara veurem amb tres exemples. En primer lloc, amb la construcció d’una capella de la comunió, aspecte pioner en l’arquitectura valenciana gràcies a les recomanacions de l’arquebisbe Isidoro Aliaga, que seguia l’exemple del que aleshores es feia a Roma. Un segon exemple és el relleu de la façana retaule situat en un lloc ben visible, dalt de la porta d’accés, on es representa l’eucaristia tan atacada pels protestants, els quals no creien que Crist hi era present. Un tercer exemple es troba en el tercer cos de la façana, dalt del nínxol de sant Miquel, on apareix un relleu que en ocasions s’ha confós amb la mítica au fènix, però que en el context de l’esperit eucarístic tridentí que té el temple s’ha d’associar al pelicà, emblema representatiu de l’eucaristia.   

L’ús dels  baldaquins prengué més força a partir del Concili de Trento  i s’estengué sobretot en catedrals i basíliques per realçar el misteri eucarístic.  A més, el baldaquí de l’Assumpció que, com ja he dit anteriorment, es construí per acollir el Sant Calze a la catedral de València, conté un text escrit en llatí que reforça el seu caràcter eucarístic. Aquest text està transcrit en la seua part superior, en la base que sustenta la cúpula. Diu així:  

Per ipsum et cum ipso et in ipso, 

est tibi Deo Patri omnipotenti,

in unitate Spritus Sancti, 

omnis honer et gloria.

La seua traducció és la següent: 

Per Ell, amb Ell i en Ell,

vós, Déu Pare omnipotent, 

en la unitat de l’Esperit Sant, 

rebeu tot honor i tota glòria.

És la pregària eucarística que el sacerdot  recita després de la consagració en la missa i abans d’entrar en el ritus de la comunió.

Però és que, a més, la part superior del baldaquí està plena d’al·legories eucarístiques; en concret n’hi ha vuit repartides en la part inferior de la cúpula: l’anell pasqual, el cérvol, xanglots de raïm, una cistella amb pa, els coloms eucarístics… La més destacada és la que està en la part més visible per als fidels: és, ni més ni menys, una reproducció de la relíquia del Sant Calze.  En definitiva, estem davant d’un baldaquí on l’arquitecte Vicente Traver sabé reflectir molt bé tot l’esperit eucarístic que demanava el capítol metropolità, ja que havia de ser el lloc on s’exposara la relíquia del Sant Calze per a la veneració pública.         

Volguera acabar aquest article ressaltant la qualitat de les dues obres artístiques d’estil neoclàssic que acull el presbiteri de l’Assumpció i que ací he comentat: el baldaquí i el mausoleu de marbre  de la cinquena duquessa de Berwick i Llíria construït pels dos millors escultors neoclàssics en les primeres dècades del segle XIX a Espanya. Seria interessant que per la qualitat artística d’aquest mausoleu es poguera contemplar tot sencer.  Per això caldria llevar uns quants cadirats del cor posats quan s’instal·là el baldaquí, els quals  tapen la base del mausoleu que conté la sentida inscripció que li va dedicar el seu fill:

DE UN HIJO AGRADECIDO EL SENTIMIENTO

Y LA PIEDAD, EN LAGRIMAS BAÑADA,

A UNA MADRE QUERIDA Y VENERADA

CONSAGRAN ESTE HUMILDE MONUMENTO.  

Llíria és una de les ciutats històriques més antigues del País Valencià amb un impressionant patrimoni històric, artístic i arqueològic que abraça més de 2500 anys. La instal·lació del baldaquí a l’Assumpció va solucionar l’estat lamentable en què es trobava el presbiteri però també va suposar afegir una nova peça al patrimoni artístic. La ciutat té obres ibèriques, romanes, àrabs, romàniques, gòtiques, renaixentistes, barroques i ara també han augmentat les d’estil neoclàssic  amb el baldaquí. Tant de bo tot aquest patrimoni fora més apreciat pels edetans i servira per a millorar la qualitat de vida dels seus veïns. 

Finalment he d’agrair als rectors de la basílica de l’Assumpció, Miguel Ángel Gómez i José Alonso, la possibilitat d’escanejar algunes de les fotos del trasllat del baldaquí que es publiquen en aquest treball i que es conserven a l’arxiu parroquial, així com poder consultar els esbossos del projecte de nou retaule per al presbiteri i  les facilitats per a fotografiar el baldaquí.