Francesc Rozalén: Joaquín Ibáñez Martín: la memòria recuperada d’un mestre exiliat

JOAQUÍN IBÁÑEZ MARTÍN: LA MEMÒRIA RECUPERADA D’UN MESTRE EXILIAT

Francesc Rozalén Igual

El pròxim dilluns 17 de febrer de 2025, a les 18:00 h, es presentarà a Ca la Vila un llibre sobre  Joaquín Ibáñez Martín, nascut a Llíria l’any 1911, un mestre  quasi desconegut i amb una interessant trajectòria que amb 28 anys hagué d’exiliar-se a Mèxic en acabar la Guerra Civil. El llibre ha estat escrit per Jesús Moya Casado, qui ha comptat amb la col·laboració de la família de Joaquín, la qual ha aportat  documentació de l’arxiu particular.  Com a l’acte de presentació del llibre  assistiran 12 familiars que es traslladaran des de Califòrnia i Mèxic, l’alcalde de Llíria els farà entrega de la Medalla al Mèrit Civil que el Govern d’Espanya atorgà a Joaquín abans de morir però que després ja no se li pogué lliurar. Nascut un 16 de febrer, l’acte tindrà una connotació especial per a la família, ja que se celebrarà el dia següent al seu aniversari de naixement.

Joaquín forma part dels més de 40 llirians i llirianes exiliats amb els seus familiars, i que a hores d’ara encara és una llista incompleta. El tema de l’exili a Llíria, com altres temes que afecten a la Memòria Democràtica, no s’ha estudiat  suficientment ni s’ha reconegut com a conseqüència de l’oblit, negació o maltractament a l’hora d’assumir el període de la repressió exercida durant la dictadura franquista. Des del punt de vista acadèmic s’ha estudiat bastant l’exili exterior que afectà els intel·lectuals, polítics i professionals famosos, però quasi no s’ha estudiat la d’aquells ciutadans anònims que en la seua lluita per la llibertat hagueren de patir les conseqüències de l’exili. L’any  2019 l’Ajuntament va celebrar el primer acte en reconeixement als exiliats de Llíria, a proposta del Comissionat de Memòria Històrica vigent en aquell  moment. 

 

1 – Les arrels d’una família distingida 

Abans de detenir-nos en la biografia de Joaquín, sí que volguera parlar un poc sobre un oncle seu per via materna, perquè així ens fem una idea de la posició social  d’aquesta família. L’oncle s’anomenava Joaquín Martín Sornosa, procedent d’una de les famílies antigues i importants de Llíria, propietari de la masia de la Mona reedificada i ampliada en 1928. Va ser militar i estudià a l’acadèmia de Saragossa, on coincidí com a estudiant amb el futur rei Alfons XIII, amb el qual encetà una bona amistat. De fet, la família lliriana de Joaquín  conservava  cartes que s’escrivien els dos amics. Arribà al grau de comandant abans de la República i quan s’inicià la Guerra Civil ja estava jubilat, però el govern republicà el va mobilitzar. Quan finalitzà la guerra, gràcies a les amistats que Joaquín Martín Sornosa tenia amb militars d’alta graduació que havien sigut companys d’ell en l’exèrcit d’abans de la República, s’aconsegueix que la dictadura franquista solament el desterre de Llíria. La família de Joaquín Martín Sornosa era coneguda a nivell popular com els Monos i a ell en concret li deien  el “Comandant de la Mona”. Açò va ser així perquè Joaquín Martín Sornosa tenia un oncle que era propietari de  terres a Àfrica. En un moment determinat les va vendre i se’n tornà a  Llíria però se’n dugué  una mona, la qual tenia al balcó de la casa familiar situada al carrer de la Llibertat, un carrer on residia la classe benestant de la ciutat com propietaris de terres o professions liberals.  

 

2 – La formació d’un jove que estudiava en un col·legi religiós   

Però tornem a la biografia apassionant de Joaquín Ibáñez Martín, el protagonista d’aquest article. El seus pares, Florentino i Amparo la Mona, vivien al carrer Major (el de més activitat econòmica al segle XIX), en una casa que l’anomenaven “la casa gran” ja que darrere tenia un gran hort que arribava fins al carrer de la Llibertat.  De xiquet assistí al col·legi de les monges de Santa Anna i a l’escola pública de Llíria però com sembla que era espavilat i bon estudiant, la família l’ingressà com alumne intern del Col·legi La Concepció d’Ontinyent, pertanyent a l’orde franciscà. No ens ha d’estranyar que el portaren a un col·legi tan distant de Llíria, ja que la família dels Monos (tenint en compte  la divisió sociològica del poble en dues meitats rivals per qüestions musicals i religioses) pertanyien a la  Banda Primitiva i ja sabem que tots els seus partidaris també estaven vinculats a l’església de l’antic convent de Sant Francesc. Fins i tot els més practicants formaven part del Tercer Orde Franciscà. A  més el pare de Joaquín, Florentino Ibáñez, va ser músic flautí de la Banda Primitiva i participà el 1888 en el certamen de València, quan la banda guanyà per primera vegada el primer premi. Justament quan Joaquín ingressà al col·legi, un altre edetà de la Banda Primitiva, Vicente Pérez Jorge, estava estudiant al seminari franciscà menor. Joaquín finalitzà els estudis de Batxiller amb notes brillants però li va passar com a  l’edetà José Maria Estívalis Cabo (escriptor, periodista i  cineasta llibertari conegut per Armand Guerra): ambdós, com a joves inquiets i d’intel·ligència brillant, abandonaren els estudis religiosos. Posteriorment preparà les oposicions a mestre i les aprovà abans de la República. En primer lloc el destinaren a un poblet de Galícia, i després, a l’illa de La Palma, on estigué uns quants anys. 

 

3 – El compromís polític i social d’un mestre vinculat als ideals modernitzadors de la República 

Quan finalitzà el curs 1935-1936, en juliol viatjà en vaixell des de  Canàries a la Península per desplaçar-se després a la casa familiar de Llíria, però en el transcurs del viatge s’inicià la guerra i el vaixell sols arribà fins a Cadis. D’ací viatjà a Barcelona, on es va allistar  voluntàriament en l’exèrcit republicà quan tenia 25 anys. Cal dir que Joaquín era un jove  molt compromes socialment ja que militava en  Esquerra Republicana i també estava afiliat al sindicat Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament (FETE-UGT)  i ocupà el càrrec de delegat a l’illa de La Palma. Es va formar com a militar en l’Escola Popular de Guerra, i en el Diari Oficial del Ministeri de Defensa Nacional del  29 d’abril de 1938 el promogueren a tinent en campanya de l’Arma d’Enginyers (Transmissions). Com a persona amb formació acadèmica i d’elevada intel·ligència mantingué una intensa activitat durant la guerra. Coneixem tots els càrrecs que va ocupar gràcies a la documentació que custodia l’Arxiu Històric de la Fundació Pablo Iglesias: 

• Delegat de Companyia i Delegat de Propaganda i Cultura en el Primer   Batalló “Azaña”.
• Oficial de Transmissions en campanya. 
• Professor en el Centre d’Instrucció núm. 2. 
• Cap de Transmissions de la 102 Brigada Mixta, 43 Divisió. 
• Cap de Transmissions de la Xarxa Artillera del 24 Cos de l’Exèrcit. 

 

4 – L’exili i el tancament al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer

Amb la caiguda de Barcelona en gener de 1939 es produí el major èxode que ha sofert el poble espanyol en temps moderns. Sols durant els primers mesos, al voltant de 500.000 persones creuaren els Pirineus per a inciar un viatge sense retorn per a molts i en unes condicions lamentables. I un d’aquests exiliats va ser Joaquín, que fou internat al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer, al Rosselló. En la documentació sobre els republicans dels camps de concentració francesos que conserva l’Arxiu Històric de la Fundació Pablo Iglesias, Joaquín apareix classificat en el grup dels intel·lectuals, entre pintors, escultors, metges, enginyers, periodistes… 

La vida en aquests camps va ser inhumana, un calvari de fam i maltractes. Justament Maria  Amparo Ibáñez, filla de Joaquín, va tenir la deferència d’enviar-me  la lletra d’una cançó que conservava el seu pare i que els exiliats cantaven mostrant la misèria d’aquests llocs tan indignes. La música pertanyia al tango “Esta noche me emborracho” que va popularitzar Carlos Gardel, però els exiliats li posaren un títol francés: “Allez, Allez”. Transcric el text de la cançó perquè reflexa molt bé l’estat d’ànim dels refugiats, les males condicions en què vivien, el maltractament a mans dels guàrdies senegalesos i gerdarmes francesos i la nostàlgia de l’Espanya republicana: 

Somos los tristes refugiados

a estos campos llegados 

después de mucho andar, 

hemos pasado la frontera

a pie y por carretera

con nuestro pobre ajuar.

Mantas, macutos y maletas  

dos  latas de conservas 

y algo de humor,

es lo que hemos podido salvar  

después de tanto luchar

contra el fascio invasor. 

Y en la playa de Argelès-sur-Mer 

nos fueron a meter 

¡encerrados pa no comer! 

Y pensar que hace tres años 

España entera 

era una nación feliz,

libre y obrera;

abundaba la comida, 

no digamos la bebida, 

el tabaco y el papel.  

Había muchas diversiones 

la paz en los corazones, 

tiempos buenos a granel.

Y hoy, que ni cagar podemos, 

sin que venga un “mohamet”,

tratándonos como penados

y nos griten los soldados…

¡Allez!…  ¡Allez!…

Vientos, chabolas incompletas,

ladrones de maletas,

¡arena y mal olor!

Mierda, por todos los rincones, 

sarna hasta los cojones,

¡Fiebre y dolor!

Colas para un plato

de lentejas hirviendo

y, si con suerte,

encuentras una lata 

y si no con las puras 

manos quemándote

porque no hay con que. 

Y alambradas para tropezar, 

de noche al caminar

buscando tu chalet

y por todas partes donde vas, 

te gritan por detrás… 

¡Allez!… ¡Allez!…

Y si el vientre te apura 

y a la playa vas a oscuras 

te pueden asesinar.  

En mal año hemos entrado, 

no sabemos ya que hacer, 

cada dia sale un bulo

y al fin te golpean gritando

¡Allez!… ¡Allez! 

5 – L’exili a Mèxic i el començament d’una nova vida 

Mesos després, el 24 de maig de 1939, Joaquín tingué la sort d’exiliar-se a Mèxic en el vaixell Sinaia, que fou la primera evacuació col·lectiva de 1599 refugiats espanyols que organitzà el Govern de la Segona República. Açò va ser possible gràcies al recolzament i generositat que oferí Mèxic i el seu president Lázaro Cárdenas acollint no sols els exiliats intel·lectuals, sinó també tots els refugiats espanyols possibles tancats a França. Una actitud digna que cal recordar quan els dirigents d’altres països democràtics es negaren a ajudar a la República espanyola traïda pels militars colpistes. El president mexicà rebia els exiliats espanyols declarant: “No os recibimos como náufragos de la persecución dictatorial, sino como a exponentes de la causa imperecedera de las libertades del hombre”. Després d’una llarga travessia, finalment el vaixell Sinaia  arribà el 13 de juny al port de Veracruz, on els refugiats foren rebuts pels mexicans amb grans mostres de solidaritat. En aquest article es publica una foto del desembarcament  on podem veure l’alegria de tots els exiliats baixant del vaixell, i en primer plànol, marcat amb un cercle roig, identifiquem al jove  Joaquín vestit amb camisa blanca, corbata i una jaqueta al llom saludant amb el puny en alt com a símbol de solidaritat. 

Ja instal·lat a Mèxic, Joaquín encetà bones amistats amb els exiliats vinculats a Llíria, com va ser el cas de la família Manaut, ja que el pare i dos fills s’hagueren d’exiliar, mentre que el tercer fill, el pintor José Manaut, es quedà a Espanya on patí la repressió franquista amb presó, depuració professional i posterior desterrament del lloc de residència. També mantingué amistat amb els tres germans de la família Pérez Martínez: Ernesto (exalcalde de Llíria), Vicente (marí mercant) i el metge i diputat nacional, Miguel. Però va ser amb Emilio Veses Sabater (exalcalde de Llíria) amb qui encetà una relació d’amistat molt especial, el qual fins i tot actuà de testimoni en la seua boda.

Tant Joaquín com Emilio estigueren molt vinculats a la Casa Regional Valenciana de Mèxic. De fet, Joaquín va ser un dels membres fundadors, exercí alguns càrrecs en la junta directiva, com el de tresorer, i fins i tot va ser  president durant uns anys. Aquesta activitat era bastant habitual entre els exiliats espanyols en els països que els varen acollir, com ocorre en el cas d’una altra família lliriana, la de Salvador Morató Pérez, que hagué d’exiliar-se a Uruguai i també estigueren molt vinculats al Centre Republicà Espanyol de Montevideo. Aquestes associacions era una manera de mantenir la defensa de la causa republicana, ajudar els exiliats però també d’organitzar actes lúdics i festes que mantinguera viva la identitat, en aquest cas valenciana, dels seus associats. Per exemple, La Casa Regional Valenciana de Mèxic organitzava activitats culturals, tenia un club de futbol, celebrava amb molta intensitat la festa de les falles plantant un monument i fins i tot organitzava Jocs Florals de la Llengua Catalana. També publicava algunes revistes de les quals Joaquín va ser un habitual col·laborador. La seua activitat social fou  molt intensa a Mèxic i fins i tot va fundar una associació anomenada “La paella de la amistad” que tenia com a objectiu recaptar fons per a les persones majors del sanatori espanyol. 

Com a mestre de l’ensenyament primari és possible que en un principi Joaquín  es vinculara als anomenats “col·legis de l’exili”, unes institucions creades per la col·lectivitat republicana i que es desenvoluparen sobretot  a Mèxic. Aquests col·legis es fundaren  amb la finalitat d’oferir treball als mestres republicans exiliats i alhora facilitar l’escolarització dels xiquets que havien pogut fugir amb els seus pares.  Més endavant, Joaquín va estudiar enologia, una disciplina  que no li era desconeguda, ja que procedia d’una ciutat on el cultiu de la vinya i l’elaboració de vi era l’activitat econòmica més important de la Llíria de les primeres dècades del segle XX. Amb aquesta formació, Joaquín fundà a Mèxic  una bodega de vins. Entre els brandis que va produir, hi havia un que li posà el nom d’Edeta, en honor a la seua ciutat de naixement. L’últim brandi que va elaborar es deia Cordón Real, una marca que a Mèxic aconseguí una bona fama. Joaquín va morir a Mèxic el 26 d’agost de 1993 però encara va poder rebre el títol de la concessió de la Medalla al Mèrit Civil atorgada pel Govern Espanya. Faltava entregar la pròpia medalla, que com he dit al principi de l’article, serà l’alcalde de Llíria qui l’entregarà a la família de Joaquín en l’acte de presentació del llibre el dia 17 de febrer. 

 

6 – La necessitat de recuperar la memòria de tants exiliats anònims 

L’exili suposà per a tots els afectats un canvi terrible. Hagueren de deixar tota la seua vida anterior, les seues arrels, els costums, de vegades la família, les seues pertinences, propietats…, i alhora partir cap a la incertesa buscant un horitzó desconegut, sense perspectiva de futur. En definitiva, aquells que havien respectat la legalitat vigent en temps de la República i més s’havien compromés amb els canvis de modernitat en el seu país, foren condemnats a exiliar-se, i en molts casos a no tornar a veure mai més la seua terra nativa.

Recuperar la memòria oblidada i marginada de persones com Joaquín contribueix a reparar una antiga injustícia, a lluitar contra l’oblit i la desmemòria i ajudar a saldar un deute moral que la democràcia espanyola segueix tenint amb els qui defensaren una Espanya tolerant, pacífica, culta i solidària. Per contra, els qui defensaren aquests ideals foren perseguits, encara que durant els anys de l’exili mantingueren viva eixa idea d’Espanya malgrat estar lluny de la seua terra i ho feren amb una enorme dignitat. Per aconseguir eixa recuperació de la memòria d’aquells combatents per la llibertat serà imprescindible la col·laboració de tots els ciutadans i ciutadanes que estiguen preocupats pel manteniment, la consolidació i l’ampliació de la democràcia, que no es pot construir sobre l’oblit i el silenci. 

Finalment volguera agrair a la filla de Joaquín, Maria Amparo Ibáñez, i a un altre familiar de Llíria, Encarna Torres Ferrandis, la informació que m’han facilitat  per a poder confeccionar aquest article, que té com a finalitat donar a conèixer la trajectòria d’un mestre llirià compromés amb els ideals modernitzadors de la  República i que després de tants anys encara és desconegut al seu poble de naixement.