Francesc Rozalén: Genoveva Pons: la mestra republicana de l’escola de Llíria que patí la repressió franquista

GENOVEVA PONS: LA MESTRA REPUBLICANA DE L’ESCOLA DE LLÍRIA QUE PATÍ LA REPRESSIÓ FRANQUISTA

Francesc Rozalén Igual

La Delegació de  Memòria Democràtica de la Diputació de València en col·laboració amb l’Ajuntament de Llíria han publicat el diari de presó de  Genoveva Pons Rotger, mestra republicana que exercí a l’escola pública de Llíria i que també va patir l’empresonament a la ciutat edetana i a la de València durant els primers anys de la dictadura franquista. El llibre té una bona edició i maquetació i ha sigut presentat a Ca la Vila ahir 28 de març, dia en què deixaren  morir a la presó d’Alacant el poeta Miguel Hernández i que es dedica a recordar i homenatjar les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura franquista. L’acte ha comptat amb la presència especial de la neta de Genoveva, Mª Fernanda Triviño Alfonso, que resideix  a Colòmbia, on la seua àvia visqué exiliada gran part de la seua vida. Maria Fernanda, amb la seua família, han fet un llarg viatge des de Bogotà per estar present en la presentació del llibre. La sala de Ca la Vila va omplir-se d’un nombrós públic que volgué recolzar l’acte de reconeixement a una mestra tan injustament represaliada.  

La vida de Genoveva se’ns presenta com un clar exemple d’aquelles mestres republicanes que patiren la repressió política, penitenciària i de gènere, també la depuració professional, l’exili interior i finalment l’exili exterior a Colòmbia amb tot el que va comportar de desarrelament. El cas de Genoveva és també un exemple dels milers de republicans i republicanes anònims que no pogueren fugir d’un règim assassí i que han sigut els grans oblidats de la història. Com a ciutadans anònims, no havien tingut un protagonisme destacat en la vida política, social o cultural, i fins fa poc els seus noms no han començat a recuperar-se. Genoveva va ser una persona compromesa que volgué fer bé la seua faena de mestra vocacional i moderna. Representa els nombrosos docents que sense buscar protagonisme volgueren millorar la societat a partir de l’educació. 

I – Una mestra vocacional compromesa amb els ideals modernitzadors de la República  

Genoveva Pons Rotger (Ferreries, Menorca, 1912 – Bogotà, Colòmbia, 1994) va viure la seua infantesa i joventut a València, on estudià magisteri. Aprovà les oposicions en temps de la República i com a funcionària  pública es va incorporar al seu destí definitiu a l’escola de Llíria en començar el curs de 1934.  Aleshores tenia vint-i-un anys i estigué en total dos cursos, fins juliol de 1936. Vingué a Llíria amb tota la il·lusió d’una jove després d’aprovar les oposicions i considerava que el “Magisterio es un sacerdocio, tengo vocación”, una de les metàfores freqüents que s’utilitzava en aquella època d’il·lusions i entusiasme per a definir els nous mestres que necessitava la República. Exercí la seua tasca de docent a la nova escola pública inaugurada en octubre de 1931, coneguda a nivell popular com Les Escoles, encara que el nom oficial en l’actualitat és Col·legi d’Educació Infantil i Primària Sant Vicent Ferrer.  

Les mestres vocacionals com Genoveva representaven l’esperit de la nova escola republicana que volia millorar una societat endarrerida, amb una ensenyança que hauria de garantir un futur laic, democràtic i progressista. Una escola inspirada en molts principis defensats per la Institución Libre de Enseñanza, aquella venerable institució fundada el 1878 que tingué un important paper en la modernització i regeneració de la societat espanyola. Les mestres com Genoveva es varen comprometre amb els ideals de canvis socials que propugnava la República a través de l’educació i la cultura, i per això també es varen  afiliar als partits republicans i als sindicats progressistes. Genoveva arribà a Llíria amb molta il·lusió per a “poner en práctica todo lo aprendido y soñado: educar a la infancia, fundar bibliotecas, luchar contra el analfabetismo.”  A més, es va imbuir de les tècniques del pedagog Freinet i les posà en pràctica a l’escola de Llíria. Però com a mestra vocacional, també va exercir el seu compromís fora de l’aula donant classes nocturnes al casino El Corral, que era la seu lliriana d’Esquerra Republicana, fundant una biblioteca o treballant a l’estiu amb els xiquets en les colònies escolars. 

 

II – La repressió política i penitenciària

Uns mesos després de finalitzar la Guerra Civil, l’acte de detenció de  Genoveva i son pare  es va produir el 17 de juliol de 1939 i estigué a càrrec d’un veí de Llíria vestit de falangista i amb pistola que es presentà a la casa on vivien a València. Van ser conduïts a Llíria enganyats amb l’excusa que havien de fer-los unes preguntes, però en realitat  a  Genoveva la tancaren en la presó de  dones habilitada en una casa particular del carrer Major número 49 de Llíria i al seu pare a la presó del Partit Judicial ubicada a l’actual Biblioteca Municipal. Ningú va dir-los per quin motiu els tancaven. És curiós observar que el falangista que els havia detingut el 17 de juliol és el que uns dies després, el 21 i 23  de juliol, interposà  les  denúncies amb falsedats contra la filla i el pare. En la denúncia contra Genoveva, tornada a ratificar el 26 de juliol, arribà a dir miserablement que:

“por su condición de Maestra Nacional, hacia o daba escuela a pequeños

de Izquierda Republicana, en esta población, a los que les practicaba

el amor libre y corrompiendolos en sus teorias faciles de inculcar en la niñez” (sic). 

Aquesta denúncia tan infame interposada per un jove falangista, així com la llibertat amb la que actuà, ens mostra el paper fonamental que la Falange i els seus militants varen tenir durant el primer franquisme en la repressió contra tots els qui recolzaren la República i també en tot el procés de depuració dels funcionaris públics. Fou l’única denúncia que va rebre Genoveva i en el procés sumaríssim també es recull el testimoni de dues persones que valoraren la seua conducta moral impecable, contradient el denunciant. Tot fa pensar que darrere d’aquesta denúncia podria haver també una història de desamor i un desig de venjança personal per un amor no correspost entre dos jóvens. El fet que es conegueren, la recerca i la detenció a València per l’únic denunciant, la crueltat de la denúncia i la necessitat de fer-li més mal a través d’una altra denúncia a son pare ens porta a aquesta observació. Aquest comportament també ens mostra que generalment les denúncies fetes pels veïns i fomentades per la dictadura varen ser una ferramenta important en el procés de repressió franquista, convertint-se en proves irrefutables per a la justícia militar.  

Així començava per a Genoveva una trista etapa de quasi tres anys per les dependències de cinc presons de Llíria i de València que afectaren profundament la sensibilitat del seu esperit humanista, i en les quals visqué amb múltiples penalitats físiques i psicològiques. Uns llocs caracteritzats per estar les preses amuntegades, on passaven fam i misèria, on es podien contraure malalties infeccioses per les escasses condicions higièniques, patien violència sexual, eren maltractades i denigrades… Per altra banda, els continus trasllats de presó que patí Genoveva eren també una manera de reprimir psicològicament, de generar un estat d’inquietud i d’ansietat tant a l’empresonada com a sa mare, que vivia desemparada sense recursos i amb el marit i la filla tancats.

Després d’estar quasi 5 mesos tancada a la presó de dones del carrer Major, el 4 de desembre de 1939 la traslladaren a la presó habilitada a la cambra de l’Ajuntament de Llíria. El 8 d’octubre de 1940 tornà a ser traslladada a la nova presó militar  instal·lada a l’antic convent trinitari del Remei a Llíria, on va coincidir amb son pare, condemnat a 20 anys de presó. Cal recordar que aquesta  presó amb fama de ser molt severa, arribà a acollir en condicions infrahumanes 1.561 reclusos durant els primers anys de la dictadura. Més endavant tornaren a traslladar a Genoveva a València, a la Prisión Nueva Convento de Santa Clara, habilitada per a dones. Finalment la tornaren a traslladar per cinquena vegada a la Prisión Provincial de Mujeres de València, fins que el dia 5 de març de 1942 aconseguí la llibertat condicional.  Unes setmanes després tingué lloc la celebració del corresponent Consell de Guerra Sumaríssim. La sentència la condemnava, “como autora del calificado delito de Auxilio a la rebelión”, a sis mesos i un dia de presó però va complir trenta-un mesos i vint dies. I tot pel fet de ser fidel als principis democràtics de la República i voler millorar la societat per mitjà de l’educació. 

Tota aquesta violència institucionalitzada en forma de processos sumaríssims ha estat qualificada per la historiografia com una farsa jurídica, però també com “juicios espectáculo”, paròdia, pantomima… Que Genoveva i tots els qui foren jutjats amb aquesta jurisdicció castrense foren condemnats per “adhesión, auxilio o excitación a la rebelión” és un esperpent. Justament serien acusats de rebels tots aquells que s’havien mantingut lleials als poders legítims d’un govern elegit democràticament. I serien jutjats pels sublevats militars que donaren el colp d’estat, és a dir, tots aquells que es rebel·laren contra un govern eixit de les urnes, d’unes eleccions legals. 

 

III – La depuració professisonal i l’expulsió del Magisteri 

Genoveva també va ser depurada professionalment i per tant expulsada del cos de Magisteri, la qual cosa significava que tenia prohibit treballar de docent en la funció pública. Un dels sectors més afectats per les purgues dels vencedors que s’havien rebel·lat contra la legitimitat  democràtica de la República fou el de les mestres i els mestres republicans, als quals se’ls considerava responsables d’haver propagat entre la societat i els joves les idees republicanes. El procés de depuració afectà aproximadament a uns 61.000 mestres, dels quals una quarta part varen ser sancionats de diferents maneres, i d’aquests uns 6.000 foren purgats i expulsats definitivament de les escoles. Per això, un dels bisbes que justificà la sublevació militar, Enrique Pla i Deniel, futur cardenal i Primat d’Espanya, propugnava en una carta pastoral que s’havia d’aniquilar la semilla de Caín” referint-se als mestres. 

Dels 20 professors que componien el claustre de l’escola de Llíria, la depuració s’aplicà a sis mestres, de les quals Genoveva i  dues més foren expulsades definitivament dels cos de Magisteri. L’informe sobre el procés de depuració que l’alcalde de Llíria envià a les autoritats franquistes considerava que aquestes tres mestres republicanes eren “enemigos peligrosos al Glorioso Movimiento Nacional”.  Genoveva pensava que algunes companyes mestres de l’escola de Llíria varen testimoniar en contra d’ella tal vegada no sols per motius ideològics sinó també per enveges professionals. 

 

IV – L’exili interior i l’exili exterior a Colòmbia  

Una vegada Genoveva pogué eixir de la presó, es va haver d’enfrontar a una nova realitat que també seria dramàtica: l’exili interior, caracteritzat per l’aïllament i l’exclusió, de sentir-se estrangera i marginada dins del seu país. Començava una nova etapa de silenci sepulcral, en la qual els anteriors republicans eren constantment vigilats per les autoritats del règim franquista.  Cal recordar que la dictadura franquista dissenyà un sistema policial que funcionà com un verdader instrument de repressió i de control social amb una obsessió especial sobre els republicans considerats sempre culpables.  

Un altre drama era poder sobreviure sense recursos durant la postguerra interminable, en una època de misèria sense precedents. Quan més endavant Genoveva es casà amb un antic militant socialista que també va patir la presó, va adonar-se que la dictadura mai els deixaria viure en pau. La desesperació davant tanta inseguretat motivà que Genoveva, amb sa mare i el seu marit, s’autoexiliaren  a Colòmbia el 1952, on aconseguí treballar de mestra en un col·legi de Bogotà. S’iniciava així l’última etapa que tancaria la llarga època de sofriments que s’inicià en 1939. Per fi Genoveva podia viure en pau i amb dignitat en un país que respectava l’arribava dels exiliats espanyols. 

Quaranta anys després que Genoveva haguera sigut expulsada del Magisteri, pogué tornar a Espanya des de Colòmbia per a reincorporar-se al seu treball de mestra el 23 de febrer de 1979 a un col·legi de Torrent, fins que el dia 1 de desembre de 1979 ja es va poder jubilar quan tenia 67 anys. Durant aquest temps volgué visitar les ciutats de València i Llíria que tant l’havien marcat en el seu sofriment. En la visita a Llíria encara recordava la competència que hi havia entre les dues societats musicals llirianes i l’èxit que tenia la representació de les sarsueles, nomenant El Rey que rabió que durant els mesos previs a l’inici de la Guerra Civil tantes vegades es posà en escena als dos teatres de Llíria. 

V – La redacció del diari Tres años de antaño 

La trajectòria de Genoveva la podem conéixer gràcies a un interessant diari que va redactar durant els anys que estigué tancada a la presó franquista. Més de 40 anys després, en 1984, va recuperar aquest diari que tenia oblidat, per publicar-lo a Bogotà, on residia, en una edició reduïda per a familiars i amics. El citat diari, Tres años de antaño, és el que correspon a la part principal del llibre que ara es publica, facilitant així l’oportunitat que siga conegut per un públic més ampli. El diari, escrit en l’escenari dramàtic de la presó, té qualitat literària i és de gran riquesa testimonial.

De tots els tipus de diaris possibles, els diaris íntims escrits sense cap intenció de publicar-los solen ser els més interessants ja que gaudeixen de la frescor i de la immediatesa dels esdeveniments viscuts. I això és el que va fer Genoveva en la soledat de les presons: relatar els fets acompanyats de reflexions i bolcar també les emocions, els sentiments i els pensaments aflorats en un entorn que cada dia degradava un poc més la condició humana dels empresonats. Quan el 1984 es decidí a publicar el diari escrit per a la seua intimitat, ho va fer perquè pensava que els tràgics fets viscuts per una generació que començava a desaparèixer no s’haurien  d’oblidar.  

VI – La publicació del diari amb diversos estudis que recupera la memòria de Genoveva 

El procés de recuperar la memòria de Genoveva el va iniciar la mestra Guadalupe Marín Mas, la qual conta en el text que aporta al llibre tot el procés que inicià amb la mestra Roser Santolària Domingo per fer realitat la publicació del diari Tres años de antaño. Roser és a més qui ha redactat el pròleg del nou llibre, el qual també acull un breu text de Mª Fernanda Triviño, neta de Genoveva, i que ha donat el permís perquè el diari es puga publicar.  

El volum editat també recull estudis de cinc historiadors i investigadors que tracten de contextualitzar el temps en què visqué Genoveva i la seua trajectòria com a mestra compromesa amb la nova escola republicana. L’investigador de Ferreries Joan Manel Martí Llufriu aporta un text on fa un recorregut per la biografia de Genoveva. A més, Llufriu s’ha preocupat de recuperar la memòria oblidada de Genoveva difonent-la des de Ferreries a tota Menorca.

L’historiador edetà Carles Asensi Torres ofereix en el seu text una aproximació històrica a les escoles de Llíria des de mitjans del segle XIX i aprofundeix en el projecte de construcció de l’edifici de les escoles graduades per a xiquets i xiquetes, destacant la implicació i reivindicació de la societat lliriana en aquest projecte.

L’historiador edetà Joan Josep Adrià Montolío, amb el seu estudi, contextualitza la Llíria que va rebre  Genoveva, estudiant els aspectes econòmics de la ciutat com també els polítics (un poble d’hegemonia republicana) i els culturals, amb la presència de la rivalitat musical de les dues bandes. 

La professora de la Universitat de València M. del Carmen Agulló Díaz, com a experta en l’estudi de les mestres republicanes i en la depuració franquista del magisteri, aporta un text on destaca el compromís cívic, polític, sindical i pedagògic de les mestres com Genoveva, alhora que també destaca la seua passió per utilitzar les tècniques Freinet.

Pel que fa a la meua aportació, en qualitat d’historiador presente un estudi en el qual em centre en el cas de Genoveva com un clar exemple d’aquelles mestres republicanes que patiren la repressió política,  penitenciària i de gènere; la depuració professional, l’exili interior i finalment l’exili exterior. 

El llibre també conté una sèrie de poesies escrites per Genoveva durant diverses etapes de la seua vida. Cal destacar l’apartat gràfic del llibre, ja que està il·lustrat amb nombroses fotografies de Genoveva que fan un recorregut per la seua vida i que han estat aportades per la seua neta, Maria Fernanda. 

La recuperació  del diari que va escriure Genoveva i que es torna a publicar en aquest llibre és un acte de justícia per recobrar la memòria d’una mestra que tan injustament va sofrir la repressió franquista. I tot pel fet de ser fidel als principis democràtics de la República i voler millorar la societat per mitjà de l’educació. La publicació del llibre sobre Genoveva i del seu diari és també un acte de reconeixement que ajuda a reparar una antiga injustícia, a lluitar contra l’oblit i la desmemòria i ajudar a saldar en definitiva un deute moral que la democràcia espanyola segueix tenint amb tots aquells que defensaren una Espanya tolerant, pacífica, culta i solidària. Perquè la consolidació i ampliació de la democràcia no es pot construir sobre l’oblit i el silenci.

La pau i la justícia no poden progressar amb falses premisses que silencien el passat. Una societat basada en els principis democràtics és necessari que conega tot aquest passat i reconega el sacrifici de tots els qui lluitaren per construir un món més lliure i solidari. D’aquesta manera estarem creant una nova cultura que eduque les noves generacions en els valors de respecte, pau i tolerància.