Francesc Rozalén: Es compleixen 10 anys de la reapertura del Cine La Unió de Llíria: la supervivència d’una sala històrica

ES COMPLEIXEN 10 ANYS DE LA REAPERTURA DEL CINE LA UNIÓ DE LLÍRIA: 

LA SUPERVIVÈNCIA D’UNA SALA HISTÒRICA

Francesc Rozalén Igual

El pròxim 24 de desembre es compliran 10 anys de la reapertura del Cine La Unió de Llíria, una sala històrica regentada per la societat Unió Musical. La vida d’aquest cine des  que començà la seua activitat, probablement el 1914, fins l’actualitat, és digna d’elogi per tots els entrebancs que ha hagut de superar durant la seua dilatada trajectòria. Ha superat guerres, èpoques de fam i necessitats amb la interminable postguerra, la llarga censura fins que fou abolida el 1977, crisis econòmiques, la penetració massiva de la televisió dins la família, l’aparició del vídeo domèstic als anys vuitanta,  la competència de les sales dels centres comercials, canvis en els hàbits de consum del públic,  considerar l’entrada de cine com un bé de luxe gravat amb un elevat IVA del 21%. També suposà un repte els avanços tecnològics en els sistemes de projecció en haver de canviar les antigues màquines per a rotllos de cel·luloide  per altres digitals. I finalment la pandèmia del coronavirus amb totes les seues conseqüències devastadores: tancament obligatori dels cines, la desconfiança de la gent a estar en llocs tancats, la reducció obligatòria de l’aforament de la sala, la paralització històrica de la potent indústria de  Hollywood i la no estrena de noves pel·lícules. Un panorama demolidor que en els últims anys ha portat a clausurar nombroses sales de cine per tot el món. Ha sigut la clàssica lluita de David contra Goliat. Però el Cine La Unió, acostumat a lluitar contra totes les adversitats,  després de quasi dos anys de pandèmia ha superat tots els entrebancs i  com un au fènix ha torna a renàixer i a créixer amb més vitalitat.

El Cine La Unió  està considerat actualment com la sala degana en actiu més antiga del País Valencià. Està documentat que l’any 1926 ja oferia cine al seu teatre projectant pel·lícules mudes, encara que aquesta activitat probablement començaria l’any 1914 amb la construcció del primer teatre de la Unió. La societat encara conserva el piano modernista  que estava ubicat en l’antic fosso de l’orquestra i que s’utilitzava per a fer l’acompanyament musical en la projecció de les pel·lícules mudes. La Unió  fou, a més,  pionera en la difusió del cine sonor i es convertí en una de les primeres sales valencianes que, en juny de 1930,  incorporà aquest nou invent  a la seua sala.

 

I.- La Unió Musical recupera la tradició cinèfila de Llíria 

Escriure sobre la història del cine a Llíria durant quasi un segle de vida és  reconèixer el seu paper socialitzador i la gran incidència que tingué en l’educació emocional i sentimental, no solament dels llirians, sinó també de molts habitants de les comarques del Camp de Túria i els Serrans. Semblava que aquesta  magnífica tradició s’havia perdut per a sempre després que tancara l’últim cine de Llíria, que fou el de la Unió Musical en novembre de l’any 2001, com a conseqüència de la  competència de les multisales dels centres comercials com les de l’Osito a L’Eliana. Ja anteriorment havien tancat a Llíria els altres cines històrics  com  el Clarín, el Carliste i el més modern, el Sorio.

Durant dècades els cines de  Llíria havien sigut uns importants referents en potenciar l’oci i la cultura en bona part de la nostra comarca. Per això la  recuperació de les projeccions setmanals de cine amb una programació estable durant tot l’any i amb pel·lícules d’estrena ha sigut una de les millors iniciatives d’aquesta última dècada.  Aquesta recuperació  estigué a  càrrec d’una societat musical, en aquest cas la Unió Musical, quan el 24 de desembre de 2011 reobria la seua històrica sala després de 10 anys d’inactivitat, amb el propòsit d’oferir pel·lícules d’estrena i també per al públic infantil a preus populars. Cal agrair aquesta iniciativa a l’afany de la junta directiva que regia en aquella època  els destins de la societat i a un grup entusiasta de joves socis que amb treball, imaginació, esforç i una bona programació començaren a portar endavant la iniciativa.  A més, com sempre ha sigut, era la mateixa societat qui gestionava directament el cine a través d’aquests joves socis (des de la programació fins a la projecció) i açò sí que té mèrit perquè s’havia perdut el contacte amb les distribuïdores i es començava de zero. De fet, els joves que gestionaven el cine hagueren de demanar ajuda a un projectista del Cinestudio d’Or de València per a que els explicara com fer funcionar la vella màquina de projecció de la Unió. La iniciativa de la Unió Musical en reobrir el cine encara ha estat més atrevida per haver-se donat en una època de greu crisi  econòmica i de  tancament de moltes sales pertot arreu.

 

Amb la reapertura del Cine La Unió i el seu funcionament durant els últims 10 anys, s’ha tornat a donar a Llíria una situació de privilegi en tindre la ciutat un cine que ofereix projeccions setmanals, quan en capitals de província com Castelló de la Plana, Oviedo, Lugo, Jaén i ciutats grans  com Algeciras o Móstoles han desaparegut els cines en les seues àrees urbanes. Fins i tot  s’han format plataformes cíviques a nivell nacional en contra del tancament dels cines urbans. Aquestes associacions també estan publicant  manifestos en defensa dels cines com espais culturals i de convivència veïnal.

La  reapertura del Cine La Unió el 2011 també coincidí amb el canvi tecnològic en els sistemes de projecció. Les històriques màquines com les que posseeix la Unió que funcionaven amb els clàssics rotllos de cel·luloide de 35 mil·límetres tenien els dies comptats. S’imposaven els moderns equips de projecció digital que milloraven la qualitat de les imatges i el Cine La Unió ho resolgué amb eficàcia instal·lant en desembre del 2012 una nova màquina digital d’alta qualitat i un nou sistema de so  Dolby Digital d’alta fidelitat. També es canviaren els altaveus repartits per la  sala per a millorar la música i els efectes especials de les pel·lícules.

 

II.- La popularització del cine a Llíria per les societats musicals

La popularització del cine a Llíria durant el segle XX ha estat a càrrec sobretot de les dues societats musicals: la Unió i el Clarín. Els altres dos cines de Llíria estigueren funcionant menys temps: el Carliste ho feu durant 20 anys (1965-1986) i el Sorio funcionà sols 6 anys (1978-1984). Fins i tot durant els anys 1985-1986 la Unió també gestionà l’explotació del cine el Carliste.  Cal reconèixer que les dues societats musicals, unes entitats sense ànim de lucre, es prengueren aquesta activitat amb molt d’interés perquè els guanys del cine serviren per a finançar l’encomiable  activitat musical i educativa de cadascuna. Per això saberen resoldre salomònicament el tema de la rivalitat i les dues societats musicals arribaren a un acord per repartir-se equitativament les empreses distribuïdores de les pel·lícules.

 

Les relacions que hi havia en la Unió entre la banda de música, el quadro artístic (per a representar sarsueles i teatre) i el cine eren tan intenses que durant molts anys s’organitzaren en el seu teatre espectacles maratonians, on es combinava en una mateixa sessió la projecció d’una pel·lícula, el concert de la banda i una representació teatral. Així va ocórrer en maig de 1926 segons consta en el programa de mà que reproduïsc en aquest article.

El cine de la Unió així com el del Clarín, començaren a viure una època d’esplendor durant la llarga postguerra, en un temps on hi havia una gran necessitat de refer els espais de sociabilitat. Era l’època de la fam i de l’estraperlo, però també del nacionalcatolicisme, de la censura, de la repressió i de la manca de llibertats. Per això, els dos cines de les societats musicals es convertiren en els centres principals per a l’oci i l’evasió de la dura vida quotidiana, no solament dels habitants de Llíria, sinó també de la comarca del Camp de Túria i bona part dels Serrans.

 

Aquestes necessitats socials feren que durant la dècada dels anys quaranta del segle XX es multiplicaren els espectadors que assistien a les sessions de cine i per tant augmentaren considerablement els ingressos de les dues societats, fins a tal punt que animaren a la Unió Musical a enderrocar l’antic teatret de 1914 i construir l’any 1949 l’actual teatre amb una major capacitat.

Gràcies al cine de les dues societats musicals, el públic de Llíria sempre ha mostrat una gran afició i cultura cinematogràfica,  vertadera font de saviesa i lloc on somiar xiquets i adults. A més, es tingué l’oportunitat de veure molt prompte les noves tecnologies que s’introduïen a Espanya, com el cine en technicolor i en cinemascope. Tot açò era un privilegi per a un poble de característiques rurals com era Llíria, així com la possibilitat de veure les grans pel·lícules de la història del cine universal que sols es podien gaudir en les grans ciutats espanyoles, amb el permís, evidentment, de la rígida censura franquista, que a través del control de les pel·lícules i del NO-DO, intentava adoctrinar els espectadors en els principis del Movimiento, de l’Espiritu de la Raza, del  Imperio i de la moral del nacionalcatolicisme. El noticiari franquista NO-DO, una espècie de telediari de la dictadura, era d’exhibició obligatòria en els cines fins el 1968. Cal detallar a més que  durant els primers anys de la postguerra als cines de Llíria també es projectà  el noticiari alemany UFA on es feia apologia del nazisme i s’exaltaven les seus victòries durant la Segona Guerra Mundial.

Les sessions de cine es feien durant diversos dies a la setmana amb l’exhibició de dues pel·lícules  i totes les  que s’estrenaven a Espanya prompte es projectaven a Llíria. Per exemple, la famosa pel·lícula Casablanca s’estrenà a Espanya en desembre de  1946 i tardà tan sols unes setmanes en projectar-se al Cine La Unió. El mateix va ocórrer amb  la llegendària pel·lícula Lo que el viento se llevó que s’estrenà a Espanya en novembre de 1950. Per cert que aquesta última pel·lícula estigué projectant-se  durant una setmana  amb dues sessions diàries i amb l’aforament complet. És curiós comprovar l’èxit que tingué aquesta pel·lícula que tardà 11 anys en projectar-se a Espanya perquè la censura franquista opinà que la protagonista tenia una vida de “lascivia contumada”. Fins i tot l’autoritat eclesiàstica influí perquè la qualificaren de “gravemente peligrosa”.

Tots els caps de setmana els dos cines de Llíria  s’omplien d’espectadors procedents tant de la ciutat com de les comarques veïnes. Fins i tot es feien sessions adaptades a l’horari del trenet per facilitar l’arribada de públic dels pobles veïns. Els espectadors  acudien a l’hivern amb la seua manta per a abrigar-se quan encara no hi havia calefacció. També existien abonaments amb dret de butaca reservada durant tot l’any. L’organització del públic en la sala estava a càrrec d’una nombrosa colla de porters i acomodadors que vestien un elegant uniforme.

 

Com a les sessions de cine acudia molt de públic hi havia el costum al descans de les projeccions de perfumar i desinfectar la sala amb un producte que es deia Odorol, cosa que feia l’acomodador  amb una espècie de polvoritzador, impregnant també als espectadors que estaven pels extrems de les files de butaques de fusta o cadires de boga. A partir de 1964 ja s’instal·laren màquines per a refrigerar la sala a l’estiu i calfar-la a l’hivern.

Les projeccions de cine no s’interrompien durant l’estiu ja que La Unió inaugurà en juny de 1946  el cine a l’aire lliure, el “cine d’estiu”, que s’oferia en un extens pati que hi havia al costat del seu teatre. També l’empresari  llirià José Solaz (conegut per “Morro”) féu projeccions de cine d’estiu al frontó de la Piscina Municipal amb el nom de “Cine Verano Piscina”.  Aquesta activitat la va continuar posteriorment El Clarí. En 1955 la Unió implantà al seu cine d’estiu les anomenades “sessions fémina” en les quals les dones tenien gratis l’entrada al cine. Era una estratègia per a augmentar l’assistència de més espectadors.

 

III.- El cine com a incentiu per a estudiar música a Llíria

L’escola de música de les dues societats musicals era el viver dels futurs instrumentistes de la banda i conseqüentment, un dels pilars fonamentals de l’entitat, per eixe motiu els directius i els mestres intentaven motivar l’interés dels alumnes per l’aprenentatge musical. Un dels al·licients que utilitzaren era el del cine que es feia als seus teatres. Així, els xiquets de l’escola d’educands  eren premiats setmanalment amb el regal d’una entrada per assistir al cine si prèviament havien cantat bé la lliçó del mètode de solfeig o tocar la de l’instrument. Els abnegats professors antics, que treballaven de manera altruista  per amor a la societat, no sabien massa de pedagogia però sí tenien clar com potenciar l’interés dels xiquets per la música regalant aquestes entrades. Molts d’aquells xiquets i joves volien arribar a  ser músics de la banda perquè a partir d’aquell moment tindrien gratis l’entrada al cine per a tota la vida, ja que aquest privilegi el gaudien tant els músics en  actiu com els ja jubilats. Per això donar una entrada era un dels millors regals que podien fer a un xiquet perquè per a nosaltres el cine ens obria les portes a un univers apassionant.

Assistir a les sessions de cine era tota una aventura. El ritual de cada sessió començava amb l’encesa de les llums de color que envoltaven la bocana de l’escenari. Després s’obria lentament el teló de vellut roig i començaven a aparèixer en la pantalla blanca les primeres imatges de la pel·lícula que ens transportava a somiar mil aventures, asseguts en la zona de la general en una cadira de boga. També ens hipnotitzaven els “quadrets” de les pel·lícules que s’exhibien a la porta del cine, els vistosos cartells que estaven repartits pels principals carrers de Llíria i els prospectes o programes de mà  que en comprar l’entrada ens donaven en els quals s’anunciava les pel·lícules de la setmana pròxima i es reproduïa les atractives imatges dels cartells. Alguns xiquets teníem el costum de col·leccionar aquests prospectes i guardar-los en una caixa de sabates.

Una altra activitat que potenciava la Unió era oferir matinals de cine gratis per a tots el socis el dia de Nadal amb l’exhibició de pel·lícules musicals.

 

IV.- La lluita del Cine La Unió per a sobreviure a la pandèmia 

Però tornem al temps actual perquè malgrat l’agreujament de la pandèmia durant alguns mesos, aquesta no ha aconseguit doblegar el funcionament del Cine La Unió. La sala hagué de tancar el 14 de març de 2020 per ordre de les autoritats i pogué tornar a obrir tres mesos i mig després el 4 de juliol amb totes les mesures sanitàries obligatòries. Cal reconèixer també que les grans dimensions de la sala i la seua nombrosa capacitat facilitaren que les distàncies de seguretat sanitària foren més efectives. Més endavant, el 4 de gener de 2021, davant l’agreujament  de la situació de pandèmia, es tornà a tancar el cine per a reobrir-lo el passat 2 d’abril funcionant amb més normalitat fins l’actualitat.

 

L’etapa tan complicada de la pandèmia també ha facilitat que el Cine La Unió continue modernitzant-se i per això ha digitalitzat la taquilla del cine podent-se comprar les entrades a través de la seua web i del Facebook. A més el cine està molt actiu en les xarxes socials i promociona les pel·lícules a través de Facebook i Instagram motivant la participació del públic sortejant entrades i  consumicions del baret. Per altra banda, el compromís de la Unió amb el cine ha sigut molt elevat, tant en els esforços realitzats com en les inversions per a millorar la sala: nova màquina digital, equip de so i nova pantalla. Sense oblidar les importants inversions que s’han fet renovant la caixa escènica i ampliant l’escenari. Perquè un dels grans avantatges del teatre de la Unió és que funciona com una sala multiús. Pot funcionar com a auditori per a fer concerts, per a representacions teatrals i evidentment com a sala de cine. Cal agrair els esforços fets  per a introduir totes aquestes millores, com també la dedicació de la vocal de la junta, Manoli Martín, compromesa amb el bon funcionament del cine i  la implicació, treball i entusiasme del jove Guillem Beltran, que és l’actual gestor del cine i un dels qui formaren en el 2011 l’equip de joves que el posaren en marxa.

El Cine La Unió no sols ofereix una programació d’oci sinó també educativa i cultural. Per això, es important la iniciativa que durant uns anys s’ha fet col·laborant amb l’Escola Oficial d’Idiomes projectant pel·lícules d’estrena en versió original, quan tots sabem que aquestes sessions són minoritàries i sense ànim de lucre. També col·laborant amb els col·legis i instituts de Llíria oferint sessions per als seus alumnes. Per tot això, l’activitat del cine La Unió també s’ha de veure des del punt de vista de la rendabilitat educativa i cultural. I més en una societat musical que té com a objectius la difusió de la música, l’educació i la cultura.

 

V.- Un futur esperançador

Els nous avanços tecnològics permeten que les sales de cine, a més de projectar pel·lícules, puguen ampliar la seua oferta a altre tipus d’espectacles culturals com les retransmissions (en directe o en diferit) dels espectacles de les grans companyies i teatres famosos a nivell mundial:  òpera, ballet, concerts, documentals o musicals. Fins i tot podrien retransmetre en directe grans partits de futbol a nivell nacional o mundial. La sala de cine es converteix així en una gran finestra oberta al món que podem veure des d’una gran pantalla asseguts en la butaca del cine del nostre poble.  A més, l’experiència d’assistir a un espectacle en un lloc públic on compartim vivencies amb els altres, té un gran valor en una època protagonitzada per un excés d’individualisme. Les sales de cine representen una magnífica forma de socialització on els espectadors comparteixen emocions, pensaments i ploren i riuen junts. Tampoc hem d’oblidar la funció del cine com a espectacle i per això veure projectades les pel·lícules en la gran pantalla és tan important com escoltar la música en  els grans auditoris.

Els cines són espais culturals inseparables del caràcter i la identitat dels nostres pobles. Són llocs on podem accedir al coneixement d’altres cultures, d’altres maneres de veure la societat i el món. A més, les sales de cine contribueixen de manera singular en l’educació emocional i sentimental de moltes persones. Per això una ciutat sense cines sempre serà una ciutat menys culta i menys creativa. El cine és art i bellesa però també màgia que en certa manera desapareix quan es tanca una sala de cine. Per eixe motiu hem de continuar recolzant amb la nostra assistència el Cine La Unió, una iniciativa que tant de bé fa a Llíria i als pobles veïns.