Francesc Rozalén: Els antics casinos de les dues societats musicals de Llíria: testimonis de dècades passades

ELS ANTICS CASINOS DE LES DUES SOCIETATS MUSICALS DE LLÍRIA: TESTIMONIS DE DÈCADES PASSADES 

Francesc Rozalén Igual

M’han fet arribar un vídeo curtet que circula per YouTube amb una preciosa cançó, “En el bar del poble”, interpretada pel cantautor valencià Paco Muñoz i amb 18 magnífiques fotografies en blanc i negre captades als anys setanta “en un bar de Llíria”, segons consta en els crèdits finals del vídeo. Aquest fet m’ha motivat a escriure un article sobre el món dels antics casinos de les dues societats musicals de Llíria, un món que ja ha desaparegut no fa massa temps i que la modernitat ha transformat pels canvis esdevinguts en els costums, els gustos i la forma de vida.

Els qui m’han enviat el vídeo no saben realment de quin bar es tracta i em pregunten si és possible que siga l’antic casino de la Unió Musical. Evidentment els dic que no perquè el casino de la Unió, construït el 1908 quan a Llíria sols hi havia dos cafés, era una verdadera peça de museu d’estil modernista mesclat amb elements decoratius d’un historicisme eclèctic. El casino no tenia una façana massa interessant, però el seu interior era de gran bellesa, segons es pot contemplar en algunes de les fotos panoràmiques que ací publique fetes en la vesprada del Divendres Sant de 1974, unes setmanes abans d’enderrocar-lo. Cal destacar que en aquestes fotos podem veure el casino ple d’unioners en un dia de festa,  fent tertúlies o bé jugant als jocs de taula. La majoria van vestits amb la roba dels diumenges, amb jaqueta i corbata, alguns porten capell però la majoria encara porta la gorra o la boina tradicionals.

Al saló de la Unió  destacava la seua lluminositat, amb tres grans finestrals i una doble porta d’accés des del carrer, tot envidrat, seguint els models dels edificis modernistes on es preferia que foren grans, transparents i lleugers. Per això la sala tampoc tenia al mig cap pilar. També destacava el gran pòrtic de tres portes de l’interior del casino que donava accés a la resta de dependències de la Societat, amb una decoració més treballada. Estilísticament podríem dir que la decoració d’aquest gran pòrtic era d’un historicisme eclèctic on de manera molt encertada es mesclaven diversos estils.

El modernisme destacava al casino de la Unió en les vidrieres de portes i dels tres finestrals amb dibuixos de composició geomètrica i cristalls de colors. L’estil neoclàssic ressaltava en les pilastres estriades i en els falsos capitells, i el barroc en el dentell ondulat que rematava el frontis, amb una decoració molt delicada a base de filigranes d’escaiola. També destacava el fris perimetral que conformava l’arrancada de l’alt sostre, amb una àmplia ornamentació barroca a base de filigranes i motius florals d’escaiola que estava en harmonia amb la resta de la decoració del casino. Els finestrals i les portes també es ressaltaven amb un dentell ondulat d’estil barroc.

Els  divans o bancs de cuir amb respatller que circumdaven tot el perímetre de la sala, l’elegant decoració de la part baixa de les parets amb tela de seda adamascada emmarcada amb profusió de fusta tallada, els espills ovalats i els aplics metàl·lics d’art nouveau per a posar els bastons i els barrets, li donaven al local un peculiar aire parisenc, com aquells casinos on es reunien artistes, pintors i escriptors en la ciutat més avantguardista d’Europa. Un casino com aquell que descrivia Camilo José Cela en la seua novel·la  La colmena, o Valle-Inclán en Luces de bohemia. Totes les parets de la sala estaven decorades amb els premis que anava guanyant la banda i les fotos d’alguns dels millors directors, com el retrat gran del mestre Manuel López Varela, el que li atorgava un particular ambient musical i bohemi. En una vitrina del saló s’exposava en un lloc preferent tots els premis que la banda va guanyar en el Concurs Mundial de Música de  Kerkrade (Holanda) el 1962, així com la Bandera de Sant Lambert com a símbol de la més alta distinció internacional d’aquest concurs.

Desgraciadament aquest casino de gran bellesa artística l’enderrocaren a principis de maig de 1974 per a construir els actuals locals socials. Els antics dirigents i socis de la Unió consideraren oportú enderrocar-lo en una època urbanística de “desarrollismo” desbocat, on dominaven les ànsies de modernitat i de fer edificis funcionals amb poca estètica. Des del meu punt de vista, en aquesta etapa faltava sensibilitat artística. Crec que en l’actualitat, la societat en general té més interés per la conservació dels edificis antics i possiblement el preciós casino no s’haguera enderrocat. Hui en dia hi ha mitjans tècnics suficients i altres criteris de conservació i de recuperació patrimonial que hagueren permés integrar-lo dins l’estructura d’un edifici més modern.

Tornant al casino que apareix al vídeo citat, aquest és més modern i senzill en la seua decoració però la verdadera bellesa està en les  imatges de les  persones  que omplin el saló. Les persones majors que hi apareixen, com també ho poden comprovar en la selecció de fotos que ací publique, semblen personatges de pel·lícula que ens mostren tot un món que ja ha desaparegut. Però deixem de moment aquests aspectes per a després i passem a descobrir quin és  el bar que mostra el  vídeo. Es tracta de l’antic casino del Clarín, de la Banda Primitiva de Llíria, construït el 1951 i que també el varen desfer en juny de 1979 per a edificar l’actual. Cal aclarir que anterior a aquests casinos la Primitiva en tingué un altre més vell que enderrocaren el 1950.

Al vídeo que comente apareixen algunes imatges que demostren a que societat musical pertany, com és el cas d’un plat de ceràmica penjat a la paret amb el retrat del mestre José Mª Malato. També baix del televisor de la sala apareix una escultura de bronze del Colós de Rodes, obra de l’escultor Octavio Vicent, corresponent a una distinció que la comissió de la falla de la Plaza del Caudillo de València (ara Plaça de l’Ajuntament) atorgava cada any a les institucions i personalitats que destacaven en el món de la cultura, la política i la indústria. En 1978 atorgaren la distinció de Colossos del País Valencià a  la Banda Primitiva i a la Unió Musical, la qual també conserva l’escultura a la seua sala de trofeus. No direu que no és sorprenent que una comissió fallera gestionada pels franquistes més poderosos utilitzaren per a la distinció el nom de  País Valencià, tan manipulat políticament en la primera etapa de la democràcia per a dividir als valencians. I això que el terme País Valencià està reconegut legalment en el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia aprovat el 1982.

Les 18 fotos del casino que apareixen al vídeo són poc conegudes i les va fer  un català, José Mª Llopart, en l’hivern de 1978, durant les primeres hores de la vesprada d’un dia feiner, quan la sala estava plena de persones majors. Aquest aficionat a la fotografia visqué uns anys a València i en una visita que féu a Llíria entrà per casualitat a un bar de la ciutat per a prendre’s un café. Aquest bar era el casino de la Primitiva i prompte quedà sorprés  de l’ambient social que impregnava tot el saló i de les persones que l’omplien. Aleshores tornà al seu cotxe a per la màquina de fotos i estigué un temps al bar  fins que a poc a poc, amb el gran angular de la màquina, anava fent fotos sense que s’adonaren els protagonistes. A José Mª Llopart, com a seguidor del cantautor Paco Muñoz, se li va ocórrer unes dècades després  muntar un vídeo amb la cançó “En el bar del poble” i aleshores se’n va recordar que aquelles fotos oblidades que casualment havia fet al casino de la Primitiva eren perfectes per a ambientar el vídeo. Senzillament la lletra que cantava Paco Muñoz era el mateix que es reflectia en les imatges que anys enrere havia fet a Llíria. Aquest vídeo el penjà després en YouTube i és el que podeu veure en l’enllaç que es detalla al final de l’article.  Agraïsc a José Mª Llopart la selecció de fotos del vídeo que m’ha enviat i que ací publique amb el seu permís.

Cal dir que les tauletes del saló que veiem al vídeo i també a les fotos del casino de la Unió ja no són aquelles tradicionals de marbre blanc amb peus de ferro forjat, ni tampoc les cadires. Però a la barra de marbre dels dos casinos adornada amb unes prestatgeries encara es mostra una selecció de botelles de conyac, d’anís i de licors, així com tabac i algunes caixes de puros havans. A més, damunt del mostrador del casino de la Primitiva veiem un botijó a disposició de la clientela per a que  pogueren beure aigua. Les parets d’aquest saló també  estan decorades  amb els premis que anava guanyant la banda i les fotos d’alguns dels millors directors.

Els cafés i casinos com els de la Unió i la Primitiva tingueren el seu origen al segle XIX i estigueren vinculats a l’ascens d’una nova burgesia que buscava en aquests locals un lloc per a l’oci,  per  a relacionar-se i fer reunions socials. L’escriptor  Leopoldo Alas, conegut pel pseudònim “Clarín”, descrigué amb gran mestria l’ambient d’aquests casinos en la seua novel·la La Regenta. Més endavant els artistes i escriptors els varen utilitzar per a viure el seu món bohemi i de tertúlies. Un bon exemple és el del poeta Antonio Machado, que freqüentava bastant els casinos i va retratar magníficament algun dels seus tertulians banals en aquell poema que comença amb el vers “Este hombre del casino provinciano”. Però tant els casinos com els cafés es van popularitzar ràpidament pels àmbits rurals i urbans influïts també per l’auge del republicanisme, encara que l’escriptor i líder del republicanisme blasquista,  Vicente Blasco Ibáñez, declarava en 1907 que “una escuela laica vale por todos los casinos”. Per tot això de vegades els casinos estaven lligats a associacions o als partits polítics dominants en aquella Espanya caciquil de la Restauració i del bipartidisme. A Llíria, per exemple, a la Plaça Major hi havia dos casinos: el del Partit Liberal, liderat pel cacic Juan Izquierdo, més endavant ocupat per la Dreta Regional  Valenciana; l’altre casino era el republicà  que posteriorment es traslladà al carrer de la Puríssima i adoptà el nom de casino El Corral, ubicat en un edifici que encara existeix. Ací tingueren la seu els partits Radical Socialista i després Esquerra Republicana. Fins i tot els carlistes tenien un local que rebia el nom de Círculo Tradicionalista però que a nivell popular era conegut com el “casinet carlista”, situat a l’actual  Plaça del General Santes.

Però els casinos de les dues societats musicals també tenien una clientela molt variada des del punt de vista ideològic i dels estrats socials. No cal  oblidar que les dues societats musicals eren interclassistes,  emmarcades en una ciutat que històricament ha estat dividida en dues meitats rivals, amb unes peculiaritats  geogràfiques, musicals i religioses  diferents que han servit per a desenvolupar el tradicional antagonisme entre les dues parts. Tots aquests aspectes ja comencí a estudiar-los en els  inicis dels anys noranta (els interessats poden aprofundir en aquests temes en el treball “Sociabilitat i identitat en un poble semicomunal: el cas de Llíria”, que el 1995 vaig publicar en el número 8 de la revista Lauro).

Durant moltes dècades  els casinos de la Unió i de la Primitiva foren uns llocs emblemàtics de les societats on s’aglutinava l’activitat social, cultural i musical de tots el unioners i clariners. De vegades els seus salons també s’utilitzaven per a celebrar els banquets d’esdeveniments familiars de músics i socis. A més era un lloc d’encontre i de tertúlies on al voltant de les seues tauletes es reunien i també practicaven els jocs de taula. De vegades hi havia grups de socis que ocupaven sempre la mateixa taula per a jugar i xarrar. Cal recordar la importància que tingueren aquestes tauletes per a crear vincles d’amistat i fomentar la sociabilitat, així com ser espais per a la creació d’opinions entre els socis (“Què diuen en les tauletes?” era l’expressió popular per preguntar dels temes que interessaven a la Societat).

En el vídeo veiem que el saló de la Banda Primitiva està ple de clariners que al voltant de les tauletes juguen a les cartes o al xamelo que és la variant valenciana del dòmino.  Els vocals de centre de les mateixes Societats eren els encarregats d’entregar gratuïtament les baralles noves als components de les tauletes ja que normalment cadascuna tenia la seua pròpia baralla. Després els xiquets de l’escola de música anàvem al conserge del casino a demanar les cartes velles per a jugar a bufos. Altres jocs de cartes que es practicaven als dos casinos de Llíria eren: manilla, brisca, solo, truc, burro, subhastat, mus, tute… així com el parxís. Jocs que fomentaven la socialització i ajudaven a desenvolupar les habilitats socials, però els joves actuals ja quasi no juguen a aquest tipus de jocs i prefereixen els que ofereixen les noves tecnologies.

Respecte a l’ambient que presenta el vídeo sobre el casino de la Primitiva és pràcticament masculí, perquè les dones en poques ocasions hi assistien.  En les fotos de la Unió, per exemple, en veiem sols dues prenent café i tres més que entraven a la Societat a fer alguna gestió, una d’elles és una velleta vestida de negre amb la indumentària tradicional i davantal gris. Aleshores no existien les llars dels jubilats  i totes les vesprades el saló s’omplia d’hòmens  per a xarrar, jugar als jocs de taula, fumar i prendre sobretot la beguda per excel·lència, el café,  en aquelles tassetes i plats que moltes vegades portaven esgrafiades l’escut de la Societat. També els músics, evidentment, freqüentaven el casino, sobretot abans i després dels assajos de la banda.  Al saló de la Primitiva ja s’havia introduït un element de modernitat, un televisor en blanc i negre que sols uns pocs estan mirant, un aparell que encara no abundava en totes les cases. Fins i tot hi havia penyes d’amics disposats a treballar en tot el que fera falta per a la seua societat i que tenien una taula reservada al casino.  Açò mateix passava amb les penyes Sinagües i Corbata  composta cadascuna per uns 20 clariners i que al casino tenien lloc propi amb el nom de la penya i l’escut de la societat gravada en el marbre de la taula que utilitzaven. També és  curiós observar que quasi tots els vells que apareixen al vídeo  porten la boina o la gorra al cap, i fins i tot hi ha algú que encara en 1978 porta la indumentària tradicional amb la brusa negra. Mirant les fotos i el vídeo així com l’ambient del local, ens sembla tot molt distant i que corresponen a unes imatges bastant antigues quan fa tan sols 44 anys, una demostració més dels canvis tan profunds que ha experimentat la societat en unes quantes dècades.

Una altra activitat que es feia als dos casinos de Llíria era ser un lloc per a llegir la premsa diària, encara que cal tenir present que no tots els assistents sabien llegir. Fins i tot rebien algun setmanari com passà a la Unió  que estava subscrita a  La Codorniz, una revista d’humor gràfic i literari  atípica durant la dictadura franquista que es definia com “la revista más audaz, para el lector más inteligente”.

Com molt bé canta Paco Muñoz en la cançó del vídeo:

                                    “En el bar del poble

s’hi parla de tot

en el bar del poble

s’hi critica tot”.

Però per a mi, el millor d’aquest vídeo, a part de la cançó,  són les precioses 18 imatges i els primers plànols dels vellets  que ja han desaparegut. El fotògraf  José Mª Llopart ha sabut captar molt bé l’ambient d’un casino freqüentat per les classes populars de Llíria, amb uns rostres plens d’arrugues que mostren  el patiment d’uns oficis que han desgastat  físicament als seus protagonistes: llauradors, jornalers, artesans… Fixeu-vos, per exemple, en les mans dels vellets. Eixes mans grans i rugoses reflexes d’una vida dura, cansades del treball físic però que ara es consolen en ser protagonistes dels jocs de taula. Tot un món, el de la cultura dels casinos i cafés,  que perdurà durant molt de temps però que des de la pandèmia del coronavirus s’està accelerant la seua desaparició. Com també ha desaparegut ja l’ús de l’antic nom, el casino,  que encara utilitzaven els nostres avis. Ara ja no és el casino de la Unió o del Clarín, ara l’hem substituït per la paraula “bar”, un anglicisme més dels tants que actualment abunden en el castellà. Però als bars de les Societats, alguna cosa més ha canviat: ja no són espais exclusivament masculins i també són  nombroses les tauletes de dones que es reuneixen per a prendre un café o infusió, xarrar o berenar. En definitiva els casinos de les dues societats musicals eren un lloc no sols per a l’oci escàs que oferia la vida tradicional, sinó també espais per a la convivència, per a la tertúlia  i com una manera de  socialitzar-se que ja és història. Per tot això, és convenient que les joves generacions educades en l’individualisme del mòbil i de les xarxes socials, coneguen almenys de que manera tan senzilla  es socialitzaven els seus avis.

Els invite a que òbriguen el vídeo en el següent enllaç amb una durada d’uns tres minuts i gaudisquen de la música de Paco Muñoz i de les imatges de José Mª Llopart.