Francesc Rozalén: El cineasta Armand Guerra: la recuperació d’un dels edetans més universal i més desconegut

EL CINEASTA ARMAND GUERRA:

LA RECUPERACIÓ D’UN DELS EDETANS MÉS UNIVERSAL I MÉS DESCONEGUT

Francesc Rozalén Igual

El silenci i l’oblit sobre una figura tan excepcional com la de l’edetà de naixement José María Estívalis Cabo (Llíria, 1886 – París, 1939), més conegut pel pseudònim d’Armand Guerra, ha estat total fins als anys noranta. El descobriment casual l’any 1991 de la seua pel·lícula inacabada rodada en els inicis de la Guerra Civil, Carne de fieras, reconstruïda gràcies al treball de la Filmoteca de Saragossa, inicià una lenta recuperació que s’ha intensificat en les darreres dècades però que encara ens ofereix llacunes en la seua intensa vida política i artística. Per al gran públic podem dir que Estívalis encara és una persona bastant desconeguda, i ho és fins i tot en la seua ciutat de naixement malgrat els esforços per corregir-ho. Ja en els anys 2003-2004, dins de les activitats programades per a commemorar el 750 Aniversari de la Carta de Poblament de Llíria, estava la de recuperar la memòria perduda d’alguns llirians singulars, i com a membre de la Comissió Tècnica vaig proposar incorporar a Estívalis. Fins i tot proposàrem a l’Ajuntament que li dedicara un carrer, cosa que no es va aconseguir. 

Estívalis va ser una persona amb moltes inquietuds, un activista en defensa de la revolució llibertària, un esperit aventurer des de la seua joventut, a més d’un destacat intel·lectual anarquista víctima del silenci imposat per la dictadura de Franco i oblidat per la historiografia i el món del cine. Periodista, escriptor, traductor, orador, tipògraf, un apassionat idealista, un anarquista compromés amb les classes populars i sobretot un brillant cineasta avantguardista amb aportacions pioneres en el cine mut i sonor de les primeres dècades del segle XX, com molt bé ha estudiat l’historiador Antoni Llibrer Escrig analitzant la seua vessant artística i cinematogràfica i destacant l’originalitat de la seua mirada en les imatges que rodà. Estívalis utilitzà en la seua vida artística diversos pseudònims: Silavitse (el seu cognom al revés), Cantaclaro (en l’última etapa de la seua vida), i sobretot Armand Guerra, el que més emprà. Un pseudònim en valencià ben explícit sobre el seu esperit revolucionari.  

El nivell intel·lectual d’Estívalis i la seua facilitat per a les llengües eren tan elevats que el podem considerar un poliglot, ja que coneixia 10 idiomes. Com a nascut a Llíria parlava la seua llengua materna, el valencià; també el castellà, la llengua de l’educació que rebé al seminari i la dels intel·lectuals llibertaris. A més, parlava francés, italià, alemany, i també coneixia l’anglés, el rus, el grec i l’àrab. Així mateix, sabia llatí pels coneixements adquirits al seminari.

Amb motiu d’acomplir-se enguany els cent anys de la primera projecció d’una pel·lícula sonora a Espanya promoguda per Armand Guerra, l’Ajuntament de Llíria ha volgut declarar el 2026 com a “Any Armand Guerra” amb la intenció d’ajudar a difondre la vida i l’obra d’aquest cineasta edetà tan poc conegut. Així, el llibre de la Fira i Festes de Sant Miquel li dedica una secció especial i el número 16 de la revista Lauro quaderns d’història i societat també li dedica un monogràfic amb uns treballs d’investigació que aporten nous coneixements i noves interpretacions sobre la vida i l’obra d’aquest impressionant cineasta, escriptor i activista llibertari encara en procés de recuperació. 

 

1. Els orígens humils d’Estívalis 

L’acta de naixement d’Estívalis ens informa que nasqué el 4 de febrer de 1886 a la llar familiar situada al carrer Alt de Xelva número 15, el qual fou modificat per l’Ajuntament el 1897 a carrer de Xelva, que és la denominació que encara es conserva actualment. És una zona situada a la part de baix del tossal de Santa Bàrbara i del calvari, als afores de la ciutat, a l’oest del nucli històric, i que serví d’expansió urbana durant el segle XIX, habitat per famílies molt humils. 

El carrer on vivia la família Estívalis-Cabo pertanyia a un dels barris alts de la ciutat on tenien la llar els jornalers i els llauradors més pobres. Justament Estívalis va nàixer cinc mesos després de l’epidèmia del còlera que afectà Llíria entre finals de juny i principis de setembre de 1885, la qual provocà la mort de 384 persones. Les taxes més altes de mortalitat es varen donar sobretot en els barris més pobres, com era el que habitava la família Estívalis-Cabo, on les mesures sanitàries i d’habitatge eren més precàries. Més endavant, aquests barris foren un dels llocs on hi havia bastants famílies acollides a la beneficència municipal i on existia un elevat analfabetisme. Durant el període de la Segona República, aquests barris alts de Llíria eren el lloc amb predomini d’Esquerra Republicana i la CNT.

José María Estívalis pertanyia a una família humil de cinc germans nascuts a Llíria, encara que quan van canviar la residència a València  nasqueren dos germans més. El pare era un jornaler del camp amb treballs eventuals, una persona proletaritzada que havia de vendre la seua força de treball per a poder sobreviure. Davant la precarietat familiar, hagueren d’emigrar a València per a poder subsistir. Probablement la família traslladà la residència de Llíria a València entre els anys  1889 i 1890, per tant és en aquesta ciutat on inicià els estudis a l’escola pública fins que ingressà al seminari.  

 

2. Els estudis en un seminari innovador sota la protecció d’un sacerdot de Llíria 

En els estudis que s’han publicat sobre Estívalis no s’ha aprofundit en la seua etapa com a seminarista fins a l’adolescència. Per contra, aquesta etapa de formació, fonamental per al desenvolupament personal i social dels jóvens, va ser molt important en el procés educatiu d’un xiquet que quan entrà al seminari ja era brillant i amb talent. L’educació que rebé en aquest centre religiós, molt especial com després veurem, serví per a despertar una sèrie d’inquietuds i d’habilitats que desenvoluparia ja en la joventut. Aquesta etapa desconeguda de la vida d’Estívalis l’he estudiada i la investigació es publica en el monogràfic que el pròxim número de 2026 de la revista Lauro Quaderns d’història i societat dedica a Armand Guerra. La revista es presentarà el   pròxim dimecres 23 de setembre a la Biblioteca Municipal de Llíria.  

Estívalis escrigué en un article publicat a la premsa anarquista que “pasé mi niñez metido entre curas y frailes, primero como monaguillo; más tarde como interno en un seminario”. Després ens diu que havia sigut escolanet de la parròquia de Sant Nicolau a València, considerada una de les més antigues i prestigioses. Més endavant també ens diu que va ser escolanet de la Reial Capella de la Mare de Déu dels Desemparats, actualment la basílica on es venera a la patrona de València. Per a poder ingressar d’escolanet en aquestes esglésies importants comptaria amb l’ajuda d’un familiar que era sacerdot. En les dites esglésies el xiquet Estívalis exerciria les funcions habituals d’un escolà, ajudant en la litúrgia i en els rituals. L’any 1899 ja està treballant com a aprenent en una tipografia de València, el que vol dir que havia abandonat el seminari quan ja tenia complits els 14 anys.

Després d’uns anys exercint d’escolà ingressà al seminari. Però, a quin en concret?, ja que a finals del segle XIX a València n’hi havia quatre. A més, el Seminari Conciliar Central, que depenia de l’arquebisbat, passava per una etapa de crisi perquè havia disminuït la qualitat de l’ensenyament i cada curs perdia alumnes. Però Estívalis no ingressaria en aquest seminari en decadència sinó en una nova institució religiosa que estava agafant prestigi i cada curs augmentava el número d’alumnes. Com explique en el treball que es publica a la revista Lauro, Estívalis ingressaria com a alumne intern al Col·legi de Vocacions Eclesiàstiques de Sant Josep del carrer d’Alboraia a València, també conegut com a seminari dels pobres, una mena de col·legi fundat el 1884 que admetia els alumnes des de xiquets per a convertir-se en seminaristes, i que tenia com a objectiu principal augmentar la qualitat acadèmica i espiritual dels futurs sacerdots. Per aconseguir aquests objectius, el col·legi feia una selecció acurada de xiquets pobres però amb molt de talent, exigint-los un elevat rendiment intel·lectual i de treball i una obediència total. 

 

Estívalis podria estudiar en el Col·legi de Vocacions Eclesiàstiques gràcies a l’ajuda i la protecció d’un prestigiós sacerdot de Llíria, Luis María Albert Fombuena, que havia estat molt vinculat des de jove a aquest col·legi, del qual havia sigut alumne i on més endavant tindria responsabilitats directives. A més, va ser un gran col·laborador del beat tortosí Manuel Domingo i Sol, fundador l’any 1883 de l’Hermandad de Sacerdotes Operarios Diocesanos, la qual tenia com a finalitat fundar col·legis de vocacions eclesiàstiques repartits per diverses ciutats espanyoles. L’objectiu principal de l’Hermandad era el foment i la formació de vocacions eclesiàstiques en xiquets pobres i aconseguir uns sacerdots instruïts, és a dir, cultes, davant el baix nivell cultural del clero de l’època. Cal destacar que Luis María Albert també arribà a ocupar, durant diverses etapes, la direcció del col·legi de València, que tant estimava i on estudiaria Estívalis en l’última dècada del segle XIX. 

 El prestigi i la influència que Luis María Albert tenia al Col·legi de Vocacions Eclesiàstiques de València el veiem també en l’ajuda que prestà a nou xiquets nascuts a Llíria perquè pogueren ingressar com a alumnes al citat col·legi, segons he pogut documentar. Per altra banda, era bastant habitual que famílies humils de Llíria amb una prole nombrosa visitaren la casa del sacerdot demanant-li ajuda perquè algun dels fills més espavilats poguera ingressar al seminari. Açò suposava tenir la manutenció assegurada per al xiquet durant la formació, una qüestió important per a les famílies humils de jornalers. Posteriorment, si el xiquet prosperava com a sacerdot suposava una bona oportunitat de promoció social, estabilitat i prestigi. Si finalment no prosperava com a sacerdot, almenys hauria adquirit una formació gratuïta. En definitiva, va ser Luis María Albert qui ajudà i protegí l’intel·ligent xiquet Estívalis perquè poguera ingressar al seminari dels pobres, afavorit per la situació humil de la família, que havia fugit de la misèria que tenien a Llíria. 

Els alumnes que entraven de xiquets als col·legis de vocacions eclesiàstiques començaven a rebre una preparació religiosa i espiritual, però també una formació humana i acadèmica recolzada en l’estudi del llatí i de les humanitats clàssiques que els dotaren d’una base intel·lectual i lingüística necessària per als estudis superiors. Fins i tot el reglament intern recollia la necessitat d’impulsar el coneixement de les llengües modernes. Si els xiquets sabien llegir i escriure i a més tenien talent, podien entrar molt prompte al col·legi, sobre els 9 anys, cosa probable que ocorreguera amb el xiquet Estívalis, donades les seues qualitats i capacitats. 

Les activitats complementàries, tant educatives com recreatives, també eren importants en el procés educatiu dels alumnes. Així, per exemple, l’interés que Estívalis mostrà pel teatre, ja des de jove, fins a actuar en representacions teatrals de caire popular i posteriorment com a actor en les pel·lícules que dirigia, podria haver tingut els orígens en l’educació rebuda de xiquet i d’adolescent al col·legi seminari, on es promocionava l’activitat teatral, musical i les arts plàstiques. Totes aquestes activitats podrien haver estimulat les qualitats d’Estívalis per a escriure i per a l’oratòria. Cal recordar que Armand Guerra fou un bon orador. Durant la Guerra Civil feia discursos que es radiaven en l’emissora Unión Radio de Madrid, i fins i tot participava en mítings i oferint conferències. 

És important destacar que Estívalis pogué estudiar en un col·legi que oferia una educació de qualitat i innovadora per a l’època i que, com ja he comentat anteriorment, rebria una educació religiosa però també una bona formació en matèries humanístiques que despertaria les seues habilitats per a les llengües, cosa que no ocorria igual en el Seminari Conciliar Central, que passava per una crisi no sols de vocacions sinó també de disminució del nivell educatiu.  

Tot fa pensar que Estívalis seria un xiquet inquiet, amb altes capacitats intel·lectuals i amb creativitat que pogué desenvolupar en un bon col·legi, el qual el portaria anys després a evolucionar cap a un pensament crític i abandonar la institució religiosa que exigia provar la idoneïtat intel·lectual, moral i espiritual. Quan isqué del seminari als 14 anys ja tindria una bona preparació intel·lectual, que amb la seua elevada energia i la necessitat de buscar noves experiències i desafiaments, afavorí que s’involucrara prompte en la convulsa societat valenciana dels inicis del segle XX, amb una conflictivitat social i un anticlericalisme que anaven en augment.

L’experiència d’Estívalis a les dues esglésies on fou escolà i altres que conegué bé, com la de Sant Martí, també situada al centre de València, el varen portar a adonar-se de les actituds corruptes i de la falta de moral del nombrós clero amb què es relacionà, i marcarien l’inici del seu futur anticlericalisme. Per tots eixos motius podem dir que Estívalis, abans de ser anarquista, ja s’havia convertit en un anticlerical convençut. 

 

3. Un rodamon llibertari a l’avantguarda del cinema 

Després d’abandonar el col·legi seminari es posà a treballar d’aprenent en una impremta, com ja he dit anteriorment, justament en un sector on prompte es desenvolupà una forta consciència de classe social. En 1906 ja va ser detingut i empresonat per encapçalar una vaga de tipògrafs. En eixir de la presó fugí clandestinament a França, i ja en plena joventut començà a publicar articles en el setmanari de l’Havana ¡Tierra!, considerat el més important de l’anarquisme al Carib durant el segle XX. També començà a publicar novel·les socials per entregues a la premsa anarquista. Estívalis ja s’havia convertit en un jove compromés, en una època en què el republicanisme blasquista i l’anarquisme foren les dues ideologies que oferiren a les classes populars la força necessària per a dur a terme els intents de transformació social, política i econòmica. En aquest procés de maduració d’Estívalis i d’acceptació de la ideologia anarquista, el seu anticlericalisme primitiu també va madurar, heretant una tradició que ja estava ben present en el segle XIX i que des dels primers anys del segle XX va augmentar-ne la seua intensitat amb l’accés del blasquisme al govern de la ciutat de València. Era un anticlericalisme visceral contra una Església sempre al costat dels poderosos i del poder polític i d’una jerarquia i un clero que havien traït els valors del cristianisme primitiu que predicà Jesús. Una vegada acceptà Estívalis l’ideari anarquista, es convertí en un declarat “ateo convencido sin necesidad de mentor”, com declarà en un article publicat en la premsa anarquista.

 

Estívalis també col·laborà en unes altres publicacions llibertàries com el periòdic Nosotros, portaveu de la Federació Anarquista Ibèrica, i el setmanari Tierra y Libertad de Barcelona, i començà a publicar cròniques i crítiques cinematogràfiques en revistes com Popular Film. Podem considerar Estívalis un rodamon, pels nombrosos països on viatjà mogut pel seu activisme anarquista: França, Suïssa, Alemanya, Itàlia, Grècia, Turquia, Egipte i els països per on transcorre el riu Danubi, que creua Europa d’oest a est. La seua estada a Egipte i als Balcans per a divulgar els ideals llibertaris li serví per a escriure una novel·la sobre un revolucionari, Stefánoff, publicada a l’Havana el 1914. Un llibre que es considerava perdut i que s’ha pogut recuperar gràcies a les investigacions del professor Francesc Hernàndez Dobón. Feliçment l’Ajuntament de Llíria torna a publicar aquest llibre oblidat dins de les activitats programades de l’Any Amand Guerra.  

 

Estívalis prompte s’adonà del poder que podia tenir l’invent del cinematògraf i de les enormes possibilitats que oferia el nou llenguatge universal per a difondre els ideals llibertaris i així arribar amb més facilitat a la classe obrera. Com a cineasta es va formar a París i sobretot a Alemanya, on durant 12 anys estigué treballant per a l’UFA, l’estudi cinematogràfic més important d’Europa. Exercí nombrosos oficis en la indústria del cine: actor, director, traductor de guions, director de doblatge, productor… A més, va ser el fundador l’any 1917 de l’empresa productora Cervantes Films a Madrid per a rodar les seues pròpies pel·lícules, però solament va poder filmar-ne unes poques. El seu esperit pioner el tornem a veure quan volgué fundar el 1931 a València els estudis Hispano-Cineson amb l’objectiu de rodar pel·lícules sonores, però el projecte no acabà de desenvolupar-se per diversos motius. Segons alguns investigadors, aquest projecte seria l’origen de la famosa productora CIFESA. També va ser un entusiasta defensor de la col·laboració hispanoalemanya per a produir pel·lícules. Així mateix, s’involucrà en projectes innovadors, com el naixement del cine sonor, que conegué a Berlín, i per aquest motiu va ser el promotor de la primera exhibició de cinema sonor que es projectà a Espanya, en concret a València, el 2 de maig de 1926. Per a aquesta ocasió, Armand Guerra gravà un curtmetratge de presentació, que esdevingué la primera cinta sonora projectada a Espanya, en què actuava i dirigia.

 

Desgraciadament, gran part de la seua filmografia no s’ha conservat o ens ha arribat fragmentada. El 1913 Armand Guerra fundà a París amb un grup d’anarquistes francesos la cooperativa Le Cinema du Peuple, amb la intenció de rodar pel·lícules de contingut social en oposició al cine burgés i que mostraren l’explotació de la classe treballadora i la vida mísera de les classes populars. Recordem, per exemple, que el 1914 estrenà Les misères de l’aiguille (Les misèries de l’agulla), una pel·lícula que exposava el drama d’una obrera explotada que va quedar viuda i amb un xiquet. En el fullet que es va imprimir per a l’estrena exposen que és una pel·lícula feminista, i per això, com diu el professor Hernàndez, la podem considerar la primera pel·lícula feminista de la història amb guió i direcció del nostre protagonista. Una altra pel·lícula d’interés social va ser La Commune!, la primera part d’un film que reconstrueix els fets històrics que donaren lloc a la Comuna de París de 1871. Aquesta pel·lícula muda de 1914 va ser dirigida i realitzada per Armand Guerra, el qual també participà com a actor. Justament aquesta pel·lícula va ser elegida el 2021 pel Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia de Madrid per dedicar una sala a Armand Guerra, situada a la segona planta de l’edifici Sabatini, on s’exhibeixen les millors obres de les avantguardes artístiques. El museu projecta aquesta pel·lícula permanentment perquè la considera una obra pionera en l’àmbit del cine obrer. Armand Guerra també rodà algunes pel·lícules distintes a la seua trajectòria social, com pot ser el cas de la comèdia El amor solfeando, de l’any 1930 (també coneguda amb el títol El profesor de mi mujer), una coproducció França-Espanya-Alemanya. Aquesta fou la primera pel·lícula sonora en castellà i comptà com a protagonista amb  Imperio Argentina; fou també la primera pel·lícula cantada de l’actriu i la que la va popularitzar. Es feren versions en castellà, francés i alemany.   

 

4. Documentalista en la Guerra Civil 

Estívalis va ser un militant molt compromés amb la CNT, com ho demostra la seua nombrosa col·laboració en els diaris anarquistes o la participació en els projectes que encetava el sindicat. És el cas de l’organització d’un equip cinematogràfic per a gravar, en els primers mesos de la Guerra Civil, imatges en el front de batalla sobre la participació dels anarcosindicalistes, amb les quals muntar tres reportatges que no s’han conservat. El caràcter aventurer d’Estívalis es mostra una vegada més en aquestes gravacions on posà en perill la seua vida en nombroses ocasions. De fet, un dels membres de l’equip va ser ferit. En una altra ocasió, un capità republicà estigué a punt de matar-los perquè els havien confós amb uns espies. Totes aquestes experiències les va recollir en el seu llibre A través de la metralla. Escenas vividas en los frentes y en la retaguardia, publicat el 1938, del qual s’han fet cinc edicions (tres en castellà, una en francés i l’altra en italià), un llibre de memòries sobre la seua activitat en el front durant els primers mesos de la Guerra Civil per a gravar uns documentals on es ressaltara el compromís i l’activitat desenvolupada pels anarcosindicalistes. També gravà l’experiència de tres comunitats llibertàries en què es posaren en pràctica les col·lectivitzacions: Brihuega, a la serra de Guadarrama; Membrilla (Ciudad Real), i a Pedralba, el poble veí a la seua ciutat de naixement. Aleshores Estívalis va escriure que “Pedralba es un pueblecito laborioso de tres mil quinientos habitantes, situado en las cercanías de Liria, la antigua Edeta”. A Pedralba de segur que coneixeria a Narciso Poymerau, un dels introductors de l’anarquisme a la Serrania i al Camp de Túria, considerat el gran profeta del moviment llibertari en aquestes comarques.

 

Els dirigents de la CNT valoraren molt les qualitats d’Estívalis com a bon orador i conferenciant brillant, per això li encarregaren participar en mítings i donar conferències i altres actes de propaganda per a informar sobre la revolució llibertària i l’evolució de la Guerra Civil. Fins i tot participava en programes radiofònics emetent discursos. En 1937, el Comité Nacional del sindicat el proposà per a participar en una sèrie d’actes de “propaganda oral” per França, oferint nombrosos mítings pel sud del país portant la veu de la Confederació. En una altra ocasió, el secretari del Comité Nacional de la CNT envià una carta als coreligionaris francesos recomanant la vàlua d’Armand Guerra per a dirigir un nou diari a França, la qual cosa demostra la seua competència i la seua preparació, així com l’apreci que li tenien els dirigents de la CNT.

Els biògrafs que han escrit sobre Estívalis destaquen el seu breu exili i la mort inesperada al poc de temps. Quan a finals de gener de 1939 començà l’evacuació de Barcelona i l’exili a França, Estívalis es pogué reunir a París amb la seua família. Setmanes després, un 10 de març de 1939, moria al metro de París víctima d’una trombosi cerebral. Tenia aleshores 53 anys. Posteriorment, la seua companya, que s’havia traslladat a Perpinyà, davant l’entrada dels nazis a França, destruí tota la documentació i l’obra que conservava per salvar la vida. Començava així el llarg període de silenci i d’oblit sobre la figura i l’obra d’un llibertari compromés, un lluitador idealista i un avantguardista en el món del cinema. Més de 80 anys després encara estem recuperant la seua obra i reconstruint les nombroses llacunes de la seua biografia.