EL CINE LA UNIÓ: UNA DE LES SALES EN ACTIU MÉS ANTIGUES D’ESPANYA
Francesc Rozalén Igual
El cine La Unió és ja un cine més que centenari i per eixe motiu s’ha convertit actualment en una de les sales comercials en actiu més antigues a nivell nacional. Però abans d’aprofundir en aquest aspecte, vegem en primer lloc des de quan començà la Unió a projectar pel·lícules al seu teatre i per quin motiu ho va fer tan prompte.
I – El primer teatre de 1914 propietat de la Unió
Durant els anys 1905-1913 la Unió utilitzà com a teatre l’edifici municipal de l’antic Pòsit (actualment Biblioteca Pública) que era conegut pel “Teatre El Dipòsit o del Poll”. Però ja el 31 d’agost de 1914, tres dies després de començar la Primera Guerra Mundial, s’inaugurà el primer teatre que la Unió va construir, destinat a acollir els concerts de la banda i les obres que representava el quadro artístic: sarsueles, betlems, sainets… on també molt prompte començà a utilitzar-se per a projectar pel·lícules mudes. Als anys vint està documentat que la celebració d’espectacles on es combinava en una mateixa vesprada la projecció d’una pel·lícula, una representació teatral i el concert de la banda, ja era habitual al teatre de la Unió, així com també estava molt arrelada les sessions de cine els caps de setmana.
La Unió fou pionera en la construcció d’un teatre propi per part d’una societat musical. Pensem per exemple que el famós teatre Olympia de València no s’inaugurà fins a més d’un any després, en novembre de 1915. També, com a societat musical, va ser pionera en incorporar al seu teatre les projeccions del nou invent del cine mut. Però totes aquestes iniciatives tan innovadores tingueren un protagonista, una espècie d’ideòleg que convencé als dirigents de la Societat per a que es portaren endavant. I tot ens fa pensar que aquest ideòleg fou el músic, compositor, director de la banda i del quadro artístic, Miguel Asensi Martín, que a més va ser un dels principals impulsors de la fusió de la Música Vella i la Música Nova per a fundar en 1903 la Unió Musical. El protagonisme tan rellevant que el mestre Asensi tingué durant les primeres dècades en les qüestions musicals de la Unió, així com el seu treball de compositor valencià, ha estat estudiat recentment per Carlos Pascual Górriz en un magnífic treball de Final de Grau del Conservatori Superior de València.
Miguel Asensi va estar molt vinculat al moviment valencianista de les primeres dècades del segle XX, amb una gran activitat creadora en el món musical i en el teatre líric valencià, estrenant obres tant a València com a Madrid. De fet l’any 1926 va ser un dels dos fundador del Teatre Regional de València. Gràcies al llibre del “Teatre El Dipòsit o del Poll” donat a la Unió per Dolores Portolés Borrell, se sap que Asensi tingué un gran protagonisme en la configuració i desenvolupament del quadro artístic de la Societat. Per això no ens ha d’estranyar que Asensi fóra el principal impulsor perquè la Unió tinguera un teatre propi.

Programa de mà del 23-05-1926. En una mateixa sessió es representava una obra de teatre, el concert de la banda i es projectava una pel·lícula (AUM).
II – El protagonisme del compositor Asensi i de l’escriptor Maximilià Thous en els inicis del cine a la Unió
Amb el mestre Asensi també col·laborà en nombrosos projectes musicals el seu amic Maxilimilià Thous Orts (el qui va posar la lletra a l’himne de l’Exposició Regional de 1909 posteriorment convertit en Himne Regional) un dels escriptors i periodistes cabdals en el món cultural valencià en el primer terç del segle XX, el qual creà la lletra i els llibrets per a moltes de les composicions musicals d’Asensi, tant foren sarsueles, com revistes musicals o cançons.
A part d’autor teatral, Thous també va estar molt vinculat al món de l’espectacle, actuant com a actor, director i empresari que promocionava el teatre valencià. A més, Thous va ser també un dels pioners en la introducció del món del cine a València. De fet, quan es construí el teatre de la Unió, dirigia un setmanari literari, El Guante Blanco, on incorporà per primera vegada una secció sobre cine, amb crítiques de pel·lícules que ell mateix signava. Als compradors d’aquesta revista de vegades els obsequiava amb entrades per a les sessions del cine Moderno, una de les sales pioneres a València en l’exhibició estable de pel·lícules. Fins i tot Thous assistí a París a un congrés internacional de cine i també viatjà a Berlín per aprendre les novetats tècniques i comercials del cine. A Berlín coincidí amb un altre valencià, un llirià que treballava en el cine alemany, José Maria Estivalis Cabo, conegut pel pseudònim d’Armand Guerra, destacat intel·lectual llibertari, periodista, actor, director de cine i pioner en els inicis del nou llenguatge cinematogràfic. Un edetà oblidat que ja vaig proposar de recuperar-lo per a Llíria en el 2004 i que caldrà insistir perquè es reconega les seues extraordinàries aportacions al món del cine.
La intensa vinculació de Thous amb la indústria del cine el va portar a convertir-se a més en director, guionista i productor de cine i arribà a rodar 5 pel·lícules. Amb tota aquesta trajectòria cinèfila i la bona amistat que tenia amb Asensi, no ens ha d’estranyar que fóra el que convencera al seu amic de l’oportunitat d’incorporar les projeccions de cine al nou teatre de la Unió, una innovadora activitat que cada vegada tenia un recolzament popular més ampli. En definitiva es tractava d’imitar el que des de feia alguns anys estaven oferint amb èxit alguns teatres de València, els quals alternaven les representacions teatrals amb la projecció de pel·lícules. Cal també tenir present que València, amb Barcelona i Madrid, varen ser les principals ciutats a nivell nacional on més es desenvolupà l’activitat cinematogràfica durant les primeres dècades del segle XX.

Programació de 1930 per al cine de la Unió amb pel•lícules mudes i sonores publicada en la revista Escenarios el 20-09-1930 (AMLL).
Els dirigents de la Unió, que tant admiraven i respectaven el mestre Asensi, és de suposar que el projecte del cine l’agafaren amb interés perquè podria representar una bona font d’ingressos per a la Societat, la qual havia fet unes inversions extraordinàries amb la compra dels solars per a construir els locals socials, el casino i el teatre, a més d’haver adquirit un nou instrumental per a la banda. La nova activitat del cine pogué conviure al teatre amb els concerts i representacions del quadro artístic que periòdicament se celebraven. Cal recordar que l’invent del cine mut es féu molt prompte popular convertint-se en un espectacle de masses. Per això als anys vint molts teatres de València i d’Alacant començaren a convertir-se exclusivament en cines. Fins i tot és possible que degut als coneixements i contactes que tenia Maximilià Thous, fóra ell mateix el que ajudara a posar en marxa la iniciativa del cine de la Unió.
L’amistat entre Asensi i Maximilià Thous la tornem a veure quan les dues bandes de Llíria assistiren en setembre de 1929 al concurs de bandes de música de l’Exposició Internacional de Barcelona, amb la qual va col·laborar Thous. De fet va ser el que ideà i organitzà en el mes d’octubre una Setmana Valenciana en la qual participà la banda de la Unió que va oferir tres concerts a Barcelona. En aquesta setmana d’exaltació de la cultura valenciana també participà un grup de 20 balladors llirians que interpretaren la Dansa dels Oficis. A més, en els concerts, també s’interpretà el poema simfònic Bruixes en l’horta del mestre Asensi i es féu un recital on s’interpretaren les Cançons per al Poble amb música d’Asensi i lletra de Thous. En definitiva totes aquestes activitats ens demostren la bona amistat i gran col·laboració que hi havia entre Asensi i Thous, gràcies als quals participaren a Barcelona les agrupacions de Llíria.

Pel•lícules mudes i sonores programades al cine de la Unió per a projectar-les durant les festes de Sant Miquel de 1930, publicat en la revista Escenarios el 20-09-1930 (AMLL).
La intensa amistat que el mestre Asensi mantingué amb Thous es manifestà novament amb el seu fill, Maximilià Thous Llorens, que també va ser escriptor i l’any 1922 escrigué la lletra de la Cançò de lluita o Cant de redempció amb música composta per Asensi. Aquesta cançò, als anys vint, es va convertir en un dels himnes del valencianisme polític que volia que substituira a l’Himne Regional perquè tenia un esperit més reivindicatiu.
La popularitat que ja tenia el cine de la Unió la podem veure quan a finals dels anys vint la sala era gestionada pel periodista i empresari Vicente Soto Lluch, director i fundador de la revista Escenarios, una de les millors revistes de cine que s’editava a València. Aleshores les millors pel·lícules mudes d’àmbit internacional s’estrenaven molt prompte a la Unió. La força que havia agafat el cine de la Unió la podem tornar a veure quan es convertí en una de les primeres sales valencianes que en juny de 1930 incorporà el nou invent del cine sonor.
El compromís que la Unió adoptà per recolzar el cine el vegem també en un fet que ocorregué en octubre de 1932. Aleshores l’empresari que gestionava la sala, Vicente Soto, havia deixat de pagar a les distribuidores 2.718 pessetes pel lloguer de les pel·lícules que es projectaven. Davant aquesta situació, les distribuidores deixaren de llogar pel·lícules a la Unió mentren no es pagara el deute. Com la Societat en eixe moment no disposava de recursos líquids, va ser el vicepresident el que es va oferir a saldar el deute amb els seus estalvis particulars. La finalitat era que el cine no parara i que la Unió tornara prompte a projectar pel·lícules al seu teatre.
Durant la llarga postguerra, el cine a Llíria tornà a agafar més popularitat degut a la precària situació política, econòmica i social del país. El públic assistia al cine massivament i la Unió guanyava molts diners, per eixe motiu es decidí l’any 1949 enderrocar l’anterior teatre que sols tenia 35 anys per a construir l’actual amb un major aforament. D’aquesta manera, al tindre el nou teatre més capacitat per a albergar a més espectadors, s’augmentarien els beneficis de l’explotació del cine que servien per a finançar l’activitat musical i educativa de la Societat.
III – La supervivència d’una de les poques sales històriques a nivell nacional
El cine de la Unió és també un dels pocs a nivell nacional que més anys ha estat en actiu des de la seua fundació, ja que sols va estar tancat 10 anys (2001-2010) com a conseqüència de la competència de les multisales dels centres comercials. La reapertura del cine en desembre de 2011 també coincidí amb el canvi tecnològic en els sistemes de projecció. Les històriques màquines com les que posseeix la Unió que funcionaven amb els clàssics rotllos de cel·luloide de 35 mil·límetres tenien els dies comptats. S’imposaven els moderns equips de projecció digital que milloraven la qualitat de les imatges i el Cine La Unió ho resolgué amb eficàcia instal·lant en desembre del 2012 una nova màquina digital d’alta qualitat i un nou sistema de so Dolby Digital d’alta fidelitat. També es canviaren els altaveus repartits per la sala per a millorar la música i els efectes especials de les pel·lícules i es posà una nova pantalla gegant d’alta definició.
Actualment podem considerar el cine La Unió no sols el més antic en funcionament al País Valencià sinò també un dels pocs cines antics amb caràcter comercial que queden en actiu a Espanya. Hi ha uns quant cines a nivell nacional que tenen algo més d’antiguitat que el de la Unió però aquests cines han perdut el seu caràcter comercial. És el cas, per exemple, del cine Alfonsetti a Betanzos (La Coruña) o la Sala Mozart de Calella (Barcelona) que actualment són sales de propietat municipal que s’utilitzen per a diversos tipus d’espectacles i on el cine es programa de manera puntual, de vegades amb entrada gratuïta, ja no tenen una programació estable, han deixat de ser cines comercials i per tant no és prioritari projectar pel·lícules d’estrena. Un altre dels cines antics és el Doré a Madrid, construït un any abans que el de la Unió, però que des de 1989 ja no és una sala comercial en convertir-se en seu de la Filmoteca Espanyola. En quant a la ciutat de València, l’Olympia deixà de projectar cine en 1983 per dedicar-se exclusivament a les representacions teatrals. Per contra, el cine La Unió continua mantenint el seu esperit comercial amb el que va nàixer, però amb un aspecte important que cal ressaltar, ja que la Unió és una societat sense ànim de lucre i els beneficis del cine sempre s’han destinat a finançar la seua activitat musical i educativa. Tampoc cal oblidar que el cine no sols ofereix una programació d’oci sinó que també té uns valors educatius i culturals que es posen al servici de Llíria i de la comarca del Camp de Túria.
En definitiva el cine La Unió és una sala més que centenària que ha pogut sobreviure a tots els entrebancs apareguts en la seua dilatada trajectòria. Ha superat guerres, èpoques de fam i necessitats amb la interminable postguerra, la llarga censura fins que fou abolida el 1977, crisis econòmiques, la penetració massiva de la televisió dins la família, l’aparició del vídeo domèstic als anys vuitanta, la competència de les multisales dels centres comercials, canvis en els hàbits de consum del públic… També suposà un repte els avanços tecnològics en els sistemes de projecció en haver de canviar les antigues màquines per a rotllos de cel·luloide per altres digitals. Finalment tampoc hem d’oblidar la pandèmia del coronavirus amb totes les seues conseqüències devastadores i la competència de les noves formes de consum amb les plataformes digitals. Un panorama demolidor que en els últims anys ha portat a clausurar nombroses sales de cine per tot el món.
El cine és art i bellesa però també màgia que en certa manera desapareix quan es tanca una sala de cine. Per eixe motiu hem de continuar recolzant amb la nostra assistència el cine La Unió, amb la seua gran sala clàssica adaptada a les noves tecnologies i la seducció de la gran pantalla; un cine acollidor i familiar que ofereix una programació estable, variada i amb estrenes internacionals a un preu popular. Un cine que tant de bé fa a Llíria i als pobles de la comarca.