Francesc Rozalén: Centenari del naixement de Pascual Enguídanos: un escriptor edetà internacional

 

CENTENARI DEL NAIXEMENT DE PASCUAL ENGUÍDANOS: UN ESCRIPTOR EDETÀ INTERNACIONAL 

Francesc Rozalén Igual

El pròxim dimecres 13 de desembre de 2023 es compliran 100 anys del naixement de l’escriptor edetà Pascual Enguídanos Usach (1923-2006), nascut al carrer Major, en la casa que actualment té el número 31. El dia del seu aniversari, l’Ajuntament de Llíria descobrirà a la façana de la  casa natal una original inscripció de ceràmica que recull els títols de les 332 novel·les que va escriure. A més, durant el mes de desembre i els posteriors, l’Ajuntament i la Biblioteca Municipal han organitzat una sèrie d’actes per a commemorar el centenari i que poden llegir en la imatge del cartell que acompanya aquest article. M’agradaria destacar el magnífic llibre de gran format, amb quasi 400 pàgines, que l’Ajuntament ha editat com un homenatge que la ciutat de Llíria ofereix a Pascual. Cal destacar les més de 400 imatges originals que conté el llibre, creades per l’il·lustrador Juan Miguel Aguilera i que estan inspirades en l’univers literari de l’escriptor edetà.

Pascual ha estat més conegut a través de diversos pseudònims literaris, especialment de l’anglés George H. White. Considerat un dels millors escriptors de novel·la popular del segle XX a Espanya, és també l’iniciador de la ciència ficció contemporània al nostre país. Les nombroses novel·les d’aquest gènere que va escriure són les més elaborades i les més valorades pels estudiosos i lectors. També va conrear altres gèneres escrivint novel·les de l’oest, de comandos o bèl·liques, policíaques i fins i tot  unes poques de les anomenades del gènere rosa. A Llíria visqué la major part de la seua vida on desenvolupà la seua tasca literària entre els anys 1951 i el 1978.

Fa uns 20 anys, quan el recuperàrem per als actes del 750 Aniversari de la Carta de Poblament de Llíria,  Pascual encara era un escriptor pràcticament desconegut. Sols un sector dels aficionats a la ciència ficció i uns pocs estudiosos coneixien la seua trajectòria literària. Actualment podem afirmar que ja és un escriptor recuperat, com ho demostra el fet que algunes webs prestigioses ja recullen informació de Pascual. És el cas de la Real Academia de la Historia, que en el seu diccionari biogràfic recull un extens article sobre la seua vida i obra. També podem trobar informació en altres webs com la Biblioteca Nacional o en l’Instituto Cervantes.

A Pascual el vaig conéixer l’any 2002, quan ja estava en la darrera etapa de la seua vida. Aleshores tinguí el privilegi de conversar amb ell sobre la seua vida i obra i em va impressionar que una persona d’origen humil, autodidacta i tan brillant, vivint en la precarietat cultural d’un poble rural com Llíria, haguera pogut crear una literatura amb tanta imaginació.

 

1 – La trajectòria lliriana, el període de formació i el compromís cívic

Pascual, fill de pare llirià conegut pel malnom de Fresolets i de mare amb ascendència familiar de Casinos, nasqué en una casa on el pare treballà en diversos oficis, destacant els que exercí en algunes bodegues i trulls de Llíria. L’any del seu  naixement, en 1923, encetava una època de crisi política i econòmica. La llarga Restauració borbònica s’havia desplomat i donà pas a la dictadura militar  de Primo de Rivera, mentre que el poble de Llíria iniciava un dels períodes de sequera més llargs que arribaria fins a 1932. També va ser l’època en què la fil·loxera afectà el cultiu de la vinya de Llíria. Aquestes adversitats afectaren el treball del pare de Pascual i evidentment repercutiren en la precarietat de l’economia familiar.

En els anys d’infantesa, assistí primerament al col·legi de monges de Santa Anna i a partir d’octubre de 1931 a les noves escoles nacionals que s’havien acabat d’inaugurar (l’actual col·legi Sant Vicent). Com tants xiquets de la seua època, es divertien amb mil aventures jugant amb els amics pels tossals que envolten Llíria.

Posteriorment estudià el batxiller per lliure i el va superar amb nota d’excel·lent. Però Pascual fou sobretot un gran lector, un devorador de tot tipus de llibres que queien a les seues mans. De xiquet, llegia i escrivia molt bé, i els seus mestres pensaven que copiava les redaccions. En l’etapa d’adolescència ja va escriure el seu primer relat literari anomenat “Flecha Roja”. En aquesta etapa llegia tots el còmics d’aventures que es publicaven, com els de Bill Barnes. Un dels seus herois favorits era Flash Gordon que llegia  a través del popular tebeo Aventurero. Pascual va afirmar el següent:

“Aunque en mi casa no había ambiente literario, tenía un compañero de clase que conociendo mi pasión por la lectura se ofreció a prestarme libros que descubrió en la cambra de su casa apilados y cubiertos de polvo que en algún tiempo pertenecieron a su abuelo que tenía afición por las novelas de aventuras, novelas que me leí  hasta que no había más”.

De jove llegí Dostoievski, Agatha Christi…, i sobretot les novel·les fantàstiques del Coronel Ignotus que tant li influïren posteriorment. Li agradaven especialment les obres de Blasco Ibáñez, Clarín i Zola…, i en general tota la literatura clàssica, que era de la poca que els patètics censors deixaven circular en aquelles tràgiques i obscures nits del franquisme més intolerant. En la seua joventut llegí la major part de les obres de l’escriptor francés Jules Verne, precursor de la ciència ficció. També llegí les obres d’un altre precursor de la ciència ficció, l’escriptor i pensador anglés Herbert George Wells, amb el qual compartia les idees socialistes dels seus llibres. Quan Pascual començà a publicar les seues novel·les de ciència ficció a partir de 1953, desconeixia pràcticament tota la literatura nord-americana d’aquest gènere, ja que aquesta no aplegava a Espanya per l’aïllament internacional en què es trobava el país.

Pascual visqué la infantesa, la joventut i gran part de la seua vida d’adult a Llíria. Persona senzilla i molt discretra, va viure en un complet anonimat, ja que pocs veïns sabien de la seua tasca d’escriptor. El seu reduït cercle d’amistats  a Llíria durant la joventut, i que després mantingué d’adult, formava part d’una elit cultural destacada: el metge Francisco Furio, el funcionari d’Obres Públiques, Joaquín Santapau, o Amadeo Vives, que com a bon dibuixant encara li féu algunes portades per als seus llibres de la col·lecció Favorita de l’Editorial Valenciana. Una altra afició de Pascual durant la joventut va ser tocar la guitarra, que segons els amics ho feia molt bé, i la utilitzava per a animar les reunions. També era aficionat a la pintura i en l’exposició que li dedicàrem en el 2016 ja s’exposaren alguns dels seus quadres.

Pascual hagué d’abandonar els estudis primaris quan en 1938 tancaren l’Escola Pública en convertir-la en hospital de guerra, ja que el front de batalla estava a uns 30 quilòmetres de la ciutat. Aleshores es posà a treballar en la cooperativa coneguda per La Campesina carregant sacs de garrofes. Després va treballar en una mina extraient pedra per a coure-la i triturar-la per a fer caolí. Fins que l’any 1944 s’incorporà al servici militar a Mahó, també treballà d’obrer de vila, fuster, oficinista i fins i tot va estudiar  un curs de comptabilitat. Durant la postguerra interminable va treballar  d’encarregat en un magatzem de vins. Posteriorment fundà a Llíria amb dos llauradors una empresa dedicada a la comercialització del vi. Gràcies a aquesta activitat pogué comprar-se la primera màquina d’escriure i així va començar a practicar el domini del teclat. Però aquest negoci acabà sent una ruïna i hagueren de tancar-lo.

Persona amb inquietuds culturals, Pascual fou durant els anys quaranta col·laborador de la revista lliriana Estímulo. Aquesta publicació reuní a un grup de joves llirians on podien expressar alguna inquietud cultural i que, malgrat la ideologia falangista de la revista, va assolir una bona qualitat literària en els articles costumistes que s’hi publicaven. També fou col·laborador d’aquella activa emissora local de l’any 1961 anomenada Radio Juventud. Durant els anys seixanta fou col·laborador esporàdic del llibre de festes de Sant Miquel. El seu compromís amb la cultura local féu que acceptara ser membre de la junta directiva de la Unió Musical durant els períodes 1958-1964 i 1988-1991, exercint el càrrec de vocal de premsa i propaganda i redactor del butlletí de la societat. Com a gran aficionat al cine, també s’involucrà en les tasques per millorar les projeccions cinematogràfiques en el teatre de la Unió. Fins i tot impulsà una campanya per a motivar l’afició del xiquet pel cine.

 

2 – Un gran aficionat al cine en un poble de tradició cinèfila

Una persona com Pascual, amb una imaginació tan sorprenent, connectà molt bé amb la cultura del cine i prompte s’hi convertí en un gran aficionat. L’inici d’aquesta afició la pogué desenvolupar des de xiquet a Llíria, gràcies als dos magnífics teatres de les societats musicals (la Unió i la Primitiva) que també funcionaven com a sales de cine i foren les que crearen la gran tradició cinèfila des de la segona dècada del segle XX. Per aquest motiu, el públic de Llíria sempre ha mostrat una gran afició i cultura cinematogràfica, verdadera font de saviesa i lloc on somiar xiquets i adults. Tot un privilegi per a un poble de característiques rurals on pogueren gaudir, amb permís de la censura franquista, de les grans pel·lícules de la història del cine universal que no sempre es projectaven en totes les ciutats espanyoles. En una de les redaccions escolars de l’any 1938 que Pascual escriví ja afirmava:

“Las películas que más me gustan son las policíacas y las referentes a la vida ruda del oeste. Aún me gustan más las de aviación y marinos. También me gustan mucho las cómicas por Stan Laurel y Oliver Hardi. Las policíacas y de comboyes me gustan por las aventuras que pasan los personajes. Y las de aviación por los arriesgados vuelos y batallas.”.

En una altra redacció escolar on participaren els alumnes del col·legi  sobre la “Fiesta del Niño de 1938” (una celebració republicana que substituí a la dels Reis d’Orient),  Pasqual tornava a mostrar el seu interés primerenc pel cine quan va proposar que en aquest tipus de festes dedicades als xiquets  s’havien d’organitzar sessions especials de cine.

Pascual acudia de xiquet als cines de Llíria en companyia del seu pare el qual era un republicà simpatitzant de Blasco Ibáñez. Les primeres pel·lícules que veié encara eren mudes però a partir de 1930 les societats musicals ja incorporaren el cine sonor a les seues sales. Ja de jove continuà visitant totes les setmanes els cines de Llíria amb la colla d’amics, convertint-se aquesta activitat en la més important per a potenciar l’oci, la cultura i l’educació emocional i sentimental dels veïns de Llíria. Els 5 anys que Pasqual  visqué al Cabanyal de València (1952-1957) també tenia costum d’assistir tots els diumenges al cine en companyia de la seua esposa i del seu fill Manolín. En una carta a un amic conta (com si fóra una narració literària) la tragèdia de la riuada de València del 14 d’octubre de 1957, i diu que la vespra de la riuada que era diumenge, havien quedat en anar tota la família al cine, però el xiquet es posà malalt  i al final sols anà ell a veure les pel·lícules que exhibien al Cine Lírico del Grau. En eixir del cine es trobà amb els inicis de la riuada.

Pascual reconegué que la gran afició que tenia pel cine des de ben xiquet, també l’havia ajudat a cultivar la seua imaginació literària. Anys més tard reconeixeria que li hauria agradat portar les seues novel·les al cine. L’ambient i l’escenari de les seues creacions de ciència ficció tenien tots els ingredients necessaris per a ser portades  a la gran pantalla, no debades, el director de cine Juan Piqueras en una ocasió visità Pascual i s’interessà per portar al cine les seues novel·les, encara que per diverses qüestions tot quedà en projecte.

 

3 – Un dels millors escriptors de novel·la popular

El fenomen de la novel·la popular es desenvolupà a Espanya sobretot a partir de la postguerra, en una època definida per la cultura popular com  “els anys de la fam”, una expressió que ho diu tot: fam, cartilles de racionament d’aliments, estraperlo, malalties infeccioses, empresonaments,  nacionalcatolicisme, repressió, por, manca de llibertats… Era també una època adversa per a la creació i per a la llibertat de l’escriptor, a més d’estar  aïllats de la cultura europea i americana. Recordem el paper estèril de la censura durant el franquisme. Totes les novel·les havien de passar primer pels censors que inclús prohibien usar determinades paraules i expressions. Eren temps on encara no existia la televisió i per això aquest tipus de novel·letes, com el cine o la ràdio, es convertiren en ferramentes per a l’oci i també per a poder evadir-se  d’unes condicions de vida tan pèssimes i amb tanta por i repressió.

Aquestes novel·letes tenien unes dimensions reduïdes, amb 124 pàgines aproximadament i unes portades coloristes i molt imaginatives. El preu de compra era barat (a principi costaven un duro)  i es venien cada setmana als quioscos. A Llíria es podien comprar o intercanviar al mercat del dijous. Algú les ha qualificat com “l’aliment cultural de milions d’espanyols durant els anys durs del franquisme”. La temàtica era bastant variada: oest, policíaques, bèl·liques o de comandos, espionatge, rosa o de ciència ficció. Els escriptors les escrivien amb poc de temps, pressionats pels editors que els demanaven una novel·la cada setmana.

La finalitat d’aquestes novel·les era l’entreteniment i l’evasió dels problemes quotidians,  per això hi predominava l’aventura, l’acció, l’emoció i el romanç. Els lectors buscaven la distracció pura i per això no tenia  complexitats psicològiques ni disquisicions intel·lectuals.

Tota aquesta producció literària ha estat injustament qualificada com a infraliteratura i per tant menyspreada per la crítica literària culta. Però ara, cada vegada són més els estudiosos que, malgrat la baixa qualitat de moltes  d’aquestes novel·letes, destaquen l’existència d’autors dignes de ser rescatats. I un d’aquests és l’edetà Pasqual Enguídanos Usach, un gran creador dotat d’una imaginació sorprenent, considerat un dels millors escriptors de literatura popular i l’iniciador de la ciència ficció contemporània a Espanya. En definitiva Pascual oferí en la seua producció literària de ciència ficció alguna cosa més que aventura i entreteniment, que era el que demanaven els editors i el públic, i per això ens presenta una societat del futur molt avançada i plena d’utopies, escrites amb una gran qualitat literària.

Per tot això, l’obra de Pascual ha estat recuperada i valorada pel món acadèmic. Ara el consideren un dels millors escriptors de literatura popular. Tot estudi sobre les novel·les fantàstiques dediquen una part important a la seua obra. Fins i tot algunes universitats com la de València i la Politècnica de Catalunya li han dedicat estudis.

 

4 – La producció literària amb els pseudònims: George H. White, Van S. Smith i Armando Ravel

Pasqual Enguídanos fou un escriptor autodidacte que començà a escriure per necessitats econòmiques l’any 1951, en el context d’una Llíria rural i d’economia estancada. Cal recordar que les cartilles de racionament dels aliments encara estaven vigents. Escrivia dues novel·les al mes, i això que es considerava un escriptor lent perquè tenia per costum elaborar un esquema d’allò que anava a narrar i documentar-se’n molt abans d’escriure. S’introduí en el món de la novel·la popular  escrivint alguns títols rosa per a la col·lecció Favorita de l’Editorial Valenciana, signades amb el pseudònim d’Armando Ravel. Però prompte s’adonà que aquesta classe de gènere no el convencia i l’abandonà per escriure novel·les bèl·liques basades en la Segona Guerra Mundial que publicava en la col·lecció Comandos de l’Editorial Valenciana. Anys després mostraria la seua satisfacció per les novel·les publicades d’aquest gènere, on n’hi havia de molta qualitat. També escrigué novel·les policíaques i sobretot nombroses novel·les de l’oest per a l’Editorial Bruguera. Moltes d’aquestes novel·les es traduïren al portugués i es publicaren per al mercat de Brasil i Portugal. És curiós comprovar que a Pascual no li agradava la guerra. Opinava que les batalles i les matances estaven en les seues novel·les perquè el gust del públic així ho exigia. Les editorials estudiaven les possibilitats del mercat i oferien allò que el públic volia. Es lamentava que un important sector d’aquell públic no era capaç d’entendre l’acció en un altre sentit.

Però foren sens dubte els llibres de ciència ficció publicats en la nova col·lecció de Luchadores del Espacio, de la qual fou el creador, que el consagraren com un escriptor de qualitat. Foren totes aquelles novel·les que, per motius de política editorial, publicà amb el pseudònim de George H. White. Quan a partir de 1958 es convertí en un escriptor habitual de l’Editorial Bruguera, li demanaren l’exclusivitat de tot el que escriguera amb el pseudònim George H. White. Per aquest motiu, adoptà un altre pseudònim, el de Van S. Smith, per a poder continuar escrivint i publicant  a l’Editorial Valenciana. És a dir, era un mateix escriptor que publicava alhora novel·les de ciència ficció i de l’oest amb dos pseudònims diferents. A partir de 1965 traslladà la seua residència a València en entrar a treballar com a funcionari d’Obres Públiques i compaginà aquest treball amb la tasca d’escriptor. Quan es va jubilar, tornà a traslladar definitivament la seua  residència a Llíria.

Dins la col·lecció de Luchadores del Espacio publicà La Saga de los Aznar, una sèrie de 59 llibres editada en dues etapes, 1953-1959 i 1974-1978, i que és considerada la millor sèrie de ciència ficció escrita a Espanya. Pasqual començà a publicar els llibres de La Saga abans de l’explosió de la ciència ficció nord-americana que posteriorment colonitzà les formes d’escriure i el tractament temàtic de la majoria dels escriptors europeus. La Saga és una història del futur de la Humanitat, on ens presenta una societat utòpica, que assoleix nivells d’epopeia galàctica. Ja el 1978 aconseguí en la Convenció Europea de Ciència-ficció celebrada a Brussel·les el màxim guardó a la millor sèrie europea de ciència ficció. L’any 1994 li concediren el premi Ignotus a la labor de tota una vida, concedit per l’Associació Espanyola de Fantasia i Ciència-ficció. Finalment, el 2003 el Congrés Nacional de Fantasia i Ciència-ficció li concedí el prestigiós premi Gabriel, premi que l’any 2002 fou atorgat a l’important l’escriptor català Joan Perucho.

Quant a l’estil literari de Pascual Enguídanos, era un escriptor perfeccionista i en primer lloc elaborava  esquemes i dibuixos de les novel·les. Utilitza una prosa senzilla i efectiva, a més, és molt directe amb frases poc adjectivades i poques frases subordinades, i això facilita que se’l puga entendre amb molta facilitat. També se sentia orgullós de la seua sintaxi i de la seua ortografia. En una entrevista recordava que l’Editorial Bruguera li comentà que no utilitzaven en els seus textos cap revisor ni cap corrector d’estil, ja que eren del tot innecessaris.

Les novel·les les escrivia en la màquina que es comprà durant la postguerra  però a partir de 1970 adquirí una Olivetti portàtil. Cal recordar que les escrivia amb una còpia posant un paper de calco ja  que havia de presentar-les  a la censura i a l’editorial. Com a perfeccionista, li agradava presentar els textos nets d’errates de mecanografia. Si hi apareixia alguna, trencava els folis i els tornava a escriure. Quan tenia molta faena perquè havia d’escriure per a l’Editorial Bruguera i l’Editorial Valenciana, recorria a l’ajuda de l’amic Paco Valle, el qual  impartia classes de mecanografia, i així li ajudava a passar-les a màquina. Aleshores Pascual gravava  cada dia una part de la novel·la en un magnetòfon i Paco li les transcrivia a màquina.

Actualment existeixen en internet associacions de seguidors de l’obra de Pascual Enguídanos i les seues novel·les de ciència ficció són objecte d’estudi en llibres i revistes especialitzades. Fins i tot, modernament també es publiquen novel·les d’altres autors que estan inspirades en l’univers que creà Pascual. A més, des de 1999 se celebra anualment un congrés dels seguidors de la seua obra i que porta el nom d’Aznarcon. A més a més, La Saga de los Aznar es tornà a reeditar a partir de l’any 1999 per l’Editorial Silente.

En total, Pascual Enguídanos escrigué 332 novel·les classificades de la següent manera: novel·les de ciència ficció, 94; novel·les de l’oest, 149; novel·les bèl·liques o de comandos, 47; novel·les policíaques, 34; novel·les rosa, 8. Cal recordar que les 35 novel·les de La Saga de los Aznar que publicà durant la dècada dels cinquanta, les tornà a reescriure en els anys setanta i foren publicades entre els anys 1974-78. En aquests anys també amplià La Saga amb 24 novel·les més fins a completar les 59 novel·les de què consta.

També va escriure guions per a còmics publicats en diferents col·leccions i basats en les seues novel·les fantàstiques, que foren editats en castellà, francés i portugués. Fins i tot algunes aventures dels populars personatges  Jaimito i  Roberto Alcázar y Pedrín han estat inspirades en la seua obra.  Per exemple en l’any 1960 es publicà el còmic Visitantes de otro mundo amb aventures de Roberto Alcázar y Pedrín, basat en la seua novel·la Ellos están aquí editada el 1957.  Per altra banda,  en la revista juvenil Selecciones de Jaimito, Pascual publicà l’any 1959 el còmic Cita en la luna, inspirat  en una de les seues novel·les que porta el mateix nom. En 1961 s’edità la sèrie de còmics Fredy Barton el audaz que també fou traduïda al francés. Estava inspirada en la sèrie Mas allá del sol i en la pròpia Saga de los Aznar. En 1962 es publicà una sèrie d’aventures de l’oest en el còmic Apache King amb guions de George H. White.

La Saga s’edità en còmic  a partir de 1959 en Hazañas de la Juventud Audaz  amb guió de Pascual. En 1969 La Saga en còmic es publicà a França i posteriorment es reedità en diferents ocasions fins 1984. En 1972-73 La Saga en còmic es publicà en portugués. En 1978 l’Editorial Valenciana edità en castellà la versió gràfica de La Saga publicada en França i Portugal.

 

5 – L’Editorial Bruguera féu de Pascual un escriptor internacional

 Els escriptors de novel·les populars no sabien la repercussió que tenien les seues obres perquè les editorials no els informaven del tiratge d’exemplars que es venien, ni tampoc de les vegades que les reeditaven. Per tal que ens fem una idea de la difusió que tingueren, alguns estudiosos han afirmat que, per exemple, l’Editorial Valenciana, considerada una de les millors en literatura  popular,  solia imprimir 50.000 llibrets de les millors novel·les que es repartien pel territori nacional. I el millor escriptor i el més valorat per la resta d’escriptors que escrivien per a aquesta editorial era sens dubte Pascual Enguídanos.

L’escriptor edetà també va publicar 168 novel·les en la prestigiosa Editorial Bruguera, editorial que distribuïa els seus llibres i historietes per Espanya i per tots els països americans de parla hispana, a més de Portugal i Brasil traduïts al portugués. Les vendes d’aquesta editorial augmentarien considerablement perquè el seu mercat abraçava molts països. Bruguera es convertí als anys cinquanta en una de les editorials més importants pel volum de vendes i per la gran difusió que tenien les seues publicacions. Podríem afirmar que arribà a  convertir-se en una  multinacional de l’edició i en emblema de la literatura popular. Per a abastir el mercat nacional, Bruguera tenia delegacions en moltes capitals de província, però és que també feia el mateix en Hispanoamèrica on tenia filials en tots els països de parla hispana i portuguesa com Brasil, i evidentment també en Portugal. Cal destacar que Bruguera es convertí en la segona empresa editorial exportadora d’Espanya i a més tenia una àmplia cadena de distribució pròpia.

Pascual formava part d’un selecte grup format pels millors escriptors de Bruguera, per a la qual va escriure novel·les  policíaques, de comandos o bèl·liques, però sobretot de l’oest, el gènere que predominà en la novel·la popular a partir de 1940.  De fet aquesta editorial és la que el va buscar i li va oferir pagar-li tres vegades més del que cobrava en l’Editorial Valenciana, a canvi d’escriure exclusivament per a ells, cosa que, com he dit anteriorment, féu a partir de 1958 amb el pseudònim de George H.White. Coneguem novel·les seues traduïdes al portugués, per tant, com a un dels bons escriptors de Bruguera, els seus llibres es distribuïren per Portugal i Brasil i el mateix ocorreria en tots els països d’Hispanoamèrica. Segurament ni Pascual era conscient de que s’havia convertit en un escriptor internacional com a conseqüència de la gran difusió que arribaren a tindre les seues novel·les en el mercat de parla hispana. Bruguera, per tant, convertí Pascual en un escriptor internacional.

Algunes novel·les de Pascual també es traduïren al francés i va haver un projecte per a fer el mateix per a La Saga de los Aznar però que al final no es portà a cap. Per contra, i com ja he exposat anteriorment, La Saga, adaptada per al còmic i amb guions de Pascual, sí que es va traduir al portugués i al francés.

Pascual deixà de publicar l’any 1978, als 55 anys. Encara va escriure dues novel·les més que Editorial Valenciana ja no va publicar pel tancament de la col·lecció Luchadores del Espacio i pels  problemes econòmics que començà a tindre l’empresa, fins que tancà definitivament en 1984. Dos anys abans, en 1982, també va tancar l’emblemàtica Editorial Bruguera. La popularitat de les novel·letes havia entrat en decadència pels canvis en els gustos dels lectors i  el gran impacte que suposà l’expansió de la televisió. Sembla que per aquests motius, Pascual es va desil·lusionar i deixà d’escriure. En la darrera etapa de la seua vida i amb un elevat pessimisme se sorprenia que les seus novel·les encara despertaren interés.

Si Pascual haguera viscut en un altre context social i polític, en contacte amb la literatura  contemporània exterior i amb temps per a escriure de forma pausada, possiblement haguera pogut desenvolupar-se com un gran escriptor de novel·les.  La seua sorprenent capacitat d’imaginació  i la qualitat de la seua escriptura ho avalen.

Que la commemoració del centenari del naixement de Pascual Enguídanos servisca per a continuar recuperant i valorant la seua obra. També perquè les generacions més joves tinguen la oportunitat de conéixer i poder llegir els llibres d’un escriptor que passà en la vida amb humilitat i desapercebut per als seus conveïns.