Primer Ajuntament democràtic
1979: JÚLIA ARASTEY ROGLÀ, UNA DONA EN EL PCE.
Per tancar aquesta sèrie d’articles, dedicats a les dones que fa 40 anys van formar part de les candidatures municipals de Llíria, només queda parlar de l’altra dona que també va ser regidora el 1979 i que també va ser l’única dona que va concórrer a la seua llista, en aquest cas en la candidatura del PCE: JÚLIA ARASTEY ROGLÁ.
Si pionera és la persona que dóna els primers passos en alguna activitat humana, podem dir, sense por d’equivocar-nos que JÚLIA ARASTEY ROGLÁ és una pionera.
Filla de Miguel Arastey, “el groc”, la seua mare, Júlia Roglà, és de Benissanó, motiu pel qual va viure allí fins la mitat dels anys 70, quan es van traslladar a Llíria, on ella ja assistia a l’institut, primer al vell i després al nou. És en aquesta època estudiantil quan va començar a involucrar-se en les activitats de l’Associació de Veïns de la qual guarda molt bons records i moltes amistats, especialment recorda algunes dones que en aquells dies estaven per allà: Pura Cubells, Manola Gesta, Encarna Ferrandis, …..
Tota la seua vida ha estat lluitant per les seues idees i el 1979, amb dinou anys, va ser una de les dues úniques dones regidores de l’Ajuntament de Llíria, formant part de la candidatura del PCE que amb 2305 vots i 6 regidors, recolzats pels regidors del PSOE (2) i d’ARS (2), van triar al primer alcalde democràtic de Llíria, Josep Maria Jordán Galduf. En aquell govern, Júlia va ocupar la regidoria de joventut, no debades era, i continua sent a hores d’ara, la regidora més jove que s’ha assegut al Ple de l’Ajuntament de Llíria, també la regidoria de tercera edat i va ser l’encarregada del butlletí municipal durant dos anys llargs. De les seues tasques com a regidora recorda especialment el treball realitzat per a la constitució de l’associació de jubilats i pensionistes al costat de persones ja desaparegudes com Pedro Frontera i Daniel Peñarrocha.
Vint anys després, el 1999, per segona vegada en la seua trajectòria político-local, va formar part de l’equip de govern de l’ajuntament, després que BLOC-EU donara suport a la candidata a l’alcaldia del PSOE. En esta ocasió va ser regidora de foment econòmic, iniciatives comercials, escoles taller i agència de desenvolupament local, unes tasques que va desenvolupar amb gran capacitat de treball, il·lusió, rectitud i honradesa, un treball del que, per raons òbvies, li estic profundament agraïda.
En 1979, Júlia estava estudiant Filosofia a la Universitat, compaginant els estudis amb treballar en el que li eixia i compartint amb la joventut d’aquells anys, estudiants o treballadors, l’oposició al règim franquista, en el seu cas, des del PCE, el partit en el qual militava el seu pare, Miguel Arastey, “el Groc” del qual va heretar els seus principis. No era, per tant, una casualitat que formara part d’aquella candidatura, perquè a la seua casa es parlava de política, es parlava de sindicats, es parlava de vagues, de manifestacions, dels maquis, de treballadors, de llibertat, dels problemes del poble. A més, estava embarassada de la seu filla, Tànit, una cosa que sabien molts pocs en aquell moment. Res d’això la va fer recular en el seu compromís tant és així que només en una ocasió, 1991, no ha format part de la candidatura municipal, primer del PCE i després d’Esquerra Unida, on continua militant i treballant.
En 1979, el fet de ser l’única dona en la candidatura del PCE i una de les dues úniques regidores en aquella corporació municipal, no va ser vist com un èxit de les dones, com un avanç. En aquell moment el gran èxit i l’avanç era celebrar les eleccions. Diu Júlia que no va tenir aleshores consciència d’haver estat relegada a tasques menors ni de patir discriminació en el partit pel fet de ser dona, ni en la candidatura, ni a l’ajuntament, encara que és cert que les dones tenien més dificultats per afrontar el seu compromís polític, com també és cert que en aquella època era molt fàcil demonitzar algú, sobretot si era dona, jove i comunista.
Assumint amb optimisme una vida no exempta de dificultats, la seua vida laboral ha transcorregut a Benissanó i a Llíria: als magatzems de cebes, a la Conservera, de dependenta en un magatzem i a La Jijonenca, d’administrativa a la Cooperativa,… i en cap lloc ha oblidat la lluita pels drets de les treballadores. Va ser secretària comarcal de CC.OO. al Camp de Túria-Els Serrans als anys 80, organitzant eleccions sindicals a totes les empreses i tallers de la comarca per tal d’obtenir el màxim de delegades laborals. Després, ella va ser presidenta del Comité d’empresa de la Cooperativa.
Josep Maria Jordán diu de Júlia que era una jove amb gran responsabilitat, valentia i maduresa, compromesa i molt treballadora que, per la seua joventut, li donava molta frescura a la candidatura. Reflexiona també sobre el fet que tot i que eren moltes les dones donant suport a la candidatura, passats 40 anys, resulta colpidor que només una ocupara un lloc en la candidatura.
I resulta colpidor perquè les dones que en aquells anys participaven en l’activitat política, ja tenien clar que hi havia que crear estructures dins dels propis partits per dur a terme la lluita feminista des de dins, però també des de les institucions locals o estatals tan recentment estrenades. I efectivament les dones varen crear associacions, es van organitzar, però foren poques les que ho aconseguiren. Aquestes dones, aquestes associacions són les que ja en la legislatura constituent (1977) van aconseguir que els partits polítics incorporaren en les seues propostes alguns temes que, malauradament, encara avui segueixen sent qüestionats per algunes ideologies.
Un exemple d’això són les tres dones que el 1977 van formar part del grup parlamentari del PCE: Pilar Brabo Castells, Mª Dolors Calvet i Puig i Dolores Ibárruri Gómez i entre les propostes d’aquell grup destaquen les demandes d’amnistia als delictes d’adulteri, avortament i difusió d’anticonceptius, també van presentar esmenes a la Constitució en defensa del divorci, la despenalització de l’avortament, els mètodes de planificació familiar i la coeducació. En la campanya del referèndum sobre la Constitució, en la qual el PCE va defensar el vot afirmatiu, diputades com Pilar Brabo, van fer campanya parlant de la igualtat en el matrimoni, la no discriminació a les mares solteres i fills fora del matrimoni i la possibilitat de legalitzar el divorci, encara que també es van alçar veus més crítiques com la de la també diputada Mª Dolors Calvet, que va recolzar el projecte, però creia que les dones “segueixen sent les grans ignorades de la Constitució,…. que continua tenint un llenguatge masclista i que en qüestions com la monarquia estableix una clara discriminació per a la dona“. (M. Moreno Seco, “A la sombra de “Pasionaria”, mujeres y militancia comunista”).
Les conviccions de Júlia estan fortament arrelades en l’herència familiar i cultural però també en la pròpia experiència, tot un bagatge que, sens dubte, ha transmès a la seua filla Tànit, així com als que estan al seu voltant. Júlia, que és optimista per naturalesa, defensa les seues idees amb passió i respecte cap al contrari, per a ella és important la consciència de classe obrera que, pensa, s’ha perdut en gran mesura, un motiu més per seguir reivindicant els drets, les millores laborals i la dignitat de la classe obrera. Lluitadora pels drets de la dona, pensa que tot no és anar un 8 de març rere d’un altre 8 de març a una manifestació, que cal seguir lluitant, que si les dones parem, el món para, i això encara no ho hem demostrat.