ELS FELIÇOS ANYS 20
A més d’iniciar un nou any, hem iniciat una nova dècada, i no és una dècada qualsevol, és la dècada dels anys 20!, com ens estan recordant aquests dies els mitjans de comunicació.
Un recordatori que ens porta a repassar què sabem d’aquells denominats “feliços anys 20”, “anys locos”, “dècada daurada”, “revolucionaris anys 20”, “dècada prodigiosa” …, fins a l’extrem de comparar aquella dècada, amb la que ara comencem, bé perquè ens agrada recordar el passat, o bé per allò de que qualsevol temps passat va ser millor i, encara que no els visquérem, hem sentit parlar tant dels feliços anys 20 de segle passat, que arribem a enyorar allò que no coneguérem.
Durant la Primera Guerra Mundial les dones, substituint als homes, s’havien incorporat al mercat laboral, exercint els papers que abans havien estat privatius d’ells, tant en la societat com en el món laboral. A l’acabar la guerra, els EUA es van convertir en la locomotora de l’economia mundial, exportant a tot el món el model de vida americà, el “American way of life”: consum, publicitat, crèdit fàcil i venda a terminis. Però les dones no estaven disposades a retrocedir, a deixar els seus treballs per tornar a les tasques de la llar, i van pensar que podrien aconseguir drets fonamentals i majors cotes d’independència, seguint els exemples de les sufragistes de finals del segle XIX i primeres dècades del XX. Als EUA, per exemple, va ser el mateix any 1920 quan es va aprovar el sufragi femení.
Però, tot i que Marie Curie ja havia rebut dos premis Nobel (1903 i 1911), encara que s’havia aconseguit el sufragi femení en alguns països, encara que durant la dècada es seguiria aconseguint en molts altres, les dones continuaven sota la tutela dels homes. Potser va ser per això que els gestos van cobrar importància, i els feliços anys 20 es van convertir en l’època no només de la felicitat, també de la llibertat, una època en la que mentre s’oblidava la guerra, les dones van decidir acurtar les faldilles, baixar els escots, esborrar les cintures d’avispa i acomiadar-se del corset; es van tallar els cabells a l’estil garçon o el pentinaren a l’estil bob; fumaven en públic, sortien a ballar fox-trot, xarleston …, i anaven, soles o acompanyades, a escoltar música, jazz o blues sobretot; muntaven en bicicleta, conduïen cotxes, i es van posar a practicar esports. Van començar a tenir importància els moviments feministes, van guanyar el dret a vot, es van incorporar al mercat laboral i a estudiar professions liberals i van iniciar la conquesta de la llibertat sexual.
Aferrada encara a la societat decimonònica, Espanya va participar poc de tota aquesta revolució cultural i econòmica dels feliços anys 20, només una minoria de dones va tenir l’oportunitat de viatjar a l’exterior o de llegir i entrar en contacte amb publicacions europees, adoptant actituds i comportaments que es distanciaven de l’ideal femení convencional, tot i que també és cert que sota la dictadura de Primo de Rivera, el 1924, es va autoritzar en eleccions municipals, el “vot femení amb restriccions”, pel qual només podien votar dones majors de 23 anys “emancipades”, quedant fora les casades i les prostitutes. Tot un avanç per a aquella societat, malgrat que mai es van celebrar aquelles eleccions municipals.
Cent anys després, les dones tenim dret a vestir-nos amb llibertat, a votar, a exercir una professió, al divorci, a l’avortament, a administrar els nostres béns, a planificar la nostra maternitat, uns drets que en un passat no molt llunyà, resultaven reivindicacions radicals i que en l’actualitat semblen estar plenament assumides i, encara que la igualtat formal i la prohibició de discriminació per raó de sexe, estan garantides a quasi tot el món, els drets conquerits corren el risc de desaparèixer cada vegada que algú els qüestiona.
Per això, dones i homes, seguim lluitant contra les diferents formes de violència contra les dones, pels drets sexuals i reproductius, per la igualtat en l’ocupació i en els salaris, contra la feminització de la pobresa, per un repartiment equilibrat del poder, contra la mercantilització del cos de les dones, … i seguim recorrent junts el camí de la igualtat, un viatge amb avanços i retrocessos però sense resignar-nos a veure com desapareixen o es difuminen els drets aconseguits.
Sabem com van acabar els feliços anys 20, de manera que el meu desig és que aquesta nova dècada no acabe com aquella.