Autors: Josep M.Izquierdo “Elpoetadelfoc” i Manolo Sánchez Vidagany
Foto aportada per Maria Jose Civera Barona.
LES FALLES DELS 60 A LLÍRIA
Les falles a Llíria han sigut
com qui diu com el Guadiana,
grans, menudes hem tingut…
que han passat com la tronada.
Llíria sempre tan musical
amb falles no té puixança,
però les festes de març…
mai no han perdut l´esperança.
Als seixanta al Raval
es visqué época daurada,
imposant-se els cadafals,
molt ben fets, de bona planta.
També com no a la Plaça
plantaren falles ben grans,
plenes d´art, enginy i gràcia,
com aquella de l´elefant.
I Gonzalo de Còrdova era
un lloc rar per a plantar,
allà dalt i no és cap broma,
feien festes de bon grat.
Fou década prodigiosa
que abruptament va acabar,
quan el gran Pedro Vicente,
de dol omplia el Raval.
Les falles varen desfer-se
-tot en orris se´n va anar-
la festa fallera a Llíria,
va viure un éxode llarg.
Fins que a l´any 82
-l´any d´aquell famós Mundial-
va sorgir Plaça de Pedralba…
i “El faller” tornà a sonar.
Vos he contat breu la història
que té Llíria amb Sant Josep,
però per sort a hores d´ara…
ja en són sis per celebrar!
Josep M. Izquierdo
“Poetadelfoc”
Foto del grup “Foto de Llíria”
Una història de falles a Llíria
De vegades les idees i projectes s’hi plasmen als moments menys esperats i eixe és el cas d’aquesta publicació que veu la llum durant les actuals festes de falles de 2024. El present escrit pren forma arran d’una xarrada sobre els llibrets i història de les falles de Llíria als anys seixanta celebrades a la Biblioteca Pública l’Almodí de Llíria. Xarrada basada en una idea de Josep M Izquierdo conegut com el Poeta del foc i en la que també va col·laborar el divulgador Manuel Sánchez. A la conferència s’hi va parlar de la importància dels llibrets de falla, on queden plasmats els fets d’una festa sempre efímera que converteix en cendra les vivències i història de la seua pròpia celebració. Els llibrets formen part de l’estructura que envolta la gestació i plantà d’una falla. La seua composició pot anar des d’unes simples fulles tal com sol passar a les falles més modestes fins a una composició amb les característiques d’allò que entenem habitualment com “un llibre”; cas que es dona a falles com Na Jordana, una les comissions falleres històriques de la ciutat de València que té com un dels seus objectius la difusió cultural, objectiu que sols es pot assolir si es disposa d’una certa solvència econòmica i és que, com diríem en llenguatge satíric tan propi de les falles “amb diners torrons”. Als llibrets s’hi poden trobar col·laboracions de poetes, escriptors satírics, historiadors i artistes gràfics, imprescindibles per a fixar les imatges d’un món en essència efímer com n’és el de les nostres falles. De fet, la presència i conservació dels llibrets de falla, la informació, la documentació gràfica que ens aporta així com la transmissió oral de les vivències de la gent de Llíria que en el seu temps va participar en la celebració de la festa ens augura un futur prometedor respecte a la investigació relacionada amb el món faller a Llíria. Tant si parlem de passat, com de present i futur.
Un altre objectiu de la xarrada consistia a parlar de les falles passades a Llíria, així doncs, parlem-ne: els orígens de les falles a la nostra ciutat es remunten a les primeres dècades del segle XX, encara que la documentació mostra una estructuració de la festa a partir dels primers anys trenta d’eixe segle, fet que es fa palés amb la presència de diverses falles el 1934 on es planten a diversos carrers com ara a la plaça del general Santes, Plaça Major o carrer Sant Josep. Ben curiosa n’es la nomenclatura, que ens ajuda a contextualitzar el fet faller en aquell moment, ja que els noms dels carrers es relacionen amb el moment polític que vivia el país, així la Plaça Major s’hi anomena aleshores plaça de la República, la Plaça del general Santes s’hi dedica també a un general però de signe ideològic distint com Espartero d’adscripció liberal. També ens mostra els anhels de la gent, que s’hi expressa mitjançant els lemes de les falles, alguna de la qual mostra la necessitat de construcció d’un escorxador, obra que al final s’hi va portar a cap.
Les falles dels anys trenta conviuen amb una altra festa molt arrelada a la Llíria del moment com són les Carnestoltes, que en aquell moment encara s’hi celebraven. Les tendències ideològiques del republicanisme en aquell moment , malgrat que participen als Carnestoltes locals del moment, el consideren com una festa associada al passat, en tant que les falles representen un signe de modernitat sense connotació religiosa, fet que facilitarà la identificació entre la festa fallera i els sectors esquerrans de caire anticlerical, molt presents a la societat en aquell moment històric.
Les falles no s’hi celebraran durant la guerra civil de manera normal, sols a algunes ciutats com València i associades a la propaganda de guerra. Basat en aquell període trobem l’article del pintor valencià Josep Renau “sentit popular i revolucionari de la festa de les falles”, autèntic manifest de la ideologia esquerrana respecte a la festa de les falles. A partir del 1939 la situació canviarà radicalment, la dictadura franquista il·legalitzarà els partits polítics de tendència republicana i els sectors socials i culturals proclius a aquesta ideologia deixaran de tenir presència i veu a la societat del moment. Respecte a les falles, el nou règim aplicarà una política intel·ligent que va més enllà de la pura repressió i al contrari que fa amb el Carnestoltes no prohibeix la seua celebració sinó que passarà a exercir un control total, adaptant a la seua idiosincràsia, una festa amb un tarannà popular que podem qualificar de l’antítesi dels seus motius fundacionals.
Al contrari que a València, a Llíria n’ho si plantaran falles durant els primers anys de la postguerra, tan sols d’una forma espontània i per voluntat del veïnat s’hi donaran alguns casos, com una falla de 1950 que per les seues característiques podem qualificar d’un cas ben curiós que paga la pena contar: parlem d’una falla infantil “mòbil”, muntada sobre un carret de rodes que era transportada pels diversos barris de Llíria, essent el desig dels fallers que aquesta fora cremada en el carrer que millor els acollira. Durant la resta de la dècada dels cinquanta s’hi plantaran diverses falles de manera espontània, però sense la creació d’unes estructures que poguessen garantir una continuïtat en la celebració de la festa. Caldrà esperar fins als anys seixanta del segle XX perquè es done un intent seriós en aquest sentit, en què es donarà un ressorgiment de la festa de les falles a Llíria que, no obstant això, no va assolir el principal anhel dels seus promotors que era aconseguir la consolidació de la festa en l’àmbit local, tal com va succeir a altres localitats del Camp de Túria com ara Benaguasil, Riba-roja o Vilamarxant, fet que no s’hi donarà a Llíria fins als anys vuitanta del segle XX . Anem però a pams, que la nostra intenció és parlar de falles del passat i el present el deixarem per a tancar aquest article.
Tornant doncs a la dècada dels seixanta cal descriure el context en què sorgeixen les diverses falles llirianes del moment, anys que coincideixen amb una millora generalitzada del nivell de vida de la població i una certa relaxació en els costums fruit dels canvis de l’evolució de la societat, canvis d’ordre moral als que el règim franquista va haver d’adaptar-se encara que sense cedir-ne el control. En un moment en què va imposant-se la modernitat sorgiran noves formes d’oci, a Llíria el veïnat en gaudirà de noves: a més de diverses opcions esportives, sales de cine o la piscina construïda en plena postguerra s’hi disposarà d’una cadena local de ràdio…a tota aquesta oferta s’hi afegiran algunes falles que van sorgint en diversos barris de Llíria com ara el Raval, la Plaça Major o el carrer Gonzalo de Córdoba.
A Pedro Vicente, Pasqual Asensi, Amparito “La Blanca”, els Terços i la resta de llirians i llirianes que foren pioners de la festa de les falles a Llíria.
Aquest fet s’hi donarà durant la primera meitat dels anys seixanta s’hi assolirà una coordinació de les diverses falles a escala local, la qual cosa permetrà el desenvolupament d’activitats característiques de les falles del moment com ara el “tren faller”, fenomen comarcal i que encara s’hi celebra hui en dia diverses localitats del Camp de Túria com Benaguasil, Vilamarxant o Llíria. El tren faller dels anys seixanta a la nostra ciutat va comptar amb una gran participació, en una mena de rememoració de l’antic carnestoltes que com ja hem ressenyat no se celebrava des del 1936. La festa de falles d’aquells anys assumirà unes estructures organitzatives hui en dia oblidades com ara el nomenament de la Reina de la flor, la Musa de la poesia, la Reina del foc i per descomptat la Fallera Major, a qui aquestes acompanyaven conformant una mena de “cort d’honor”. La documentació gràfica ens mostra fotos de les diverses falles plantades i activitats inherents a la festa d’aquells anys com el ja esmentat tren faller, fotos que formen part d’aquest article. Respecte a les falles s’hi observa una gran qualitat artística i també hi posseien un alt valor etnogràfic, ja que mostra els canvis urbans produïts amb posterioritat als carrers i places on s’hi ubicaven les falles. També es força interessant el tema de la indumentària, tant pel que respecta a la pròpia de la festa fallera com a l’habitual d’aquells temps de transició cap a la modernitat. S’hi conserven imatges de falles que en el seu moment gaudiren , i molt, de la simpatia del veïnat com ara la famosa falla de la tortuga, plantada al Rabal i que duia com a lema precisament “a pas de tortuga”, referint-se probablement a la lentitud en què arribava a la població la sempre necessària educació , entesa en els seus aspectes m’es bàsics com ara l’alfabetització. Com a anècdota farem una ressenya a l’oratge que hi feia els diez que hi va estar plantada la falla, i és que plovia tant que calgué fer-ne dues portes, una a la part superior del monument i a l’inferior per evacuar l’aigua, ja que el punt on es va plantar la falla, l’encreuament entre el carrer de la Puríssima i el Carrer Major, era força costerut i perillava l’estructura de la falla.
Foto aportada per Manolo Sánchez.
El carrer Gonzalo de Córdoba degut a la seua ubicació geogràfica als vessants de la Torreta, va rebre el suport del veïnat dels diversos carrers que s’hi trobaven al mateix espai geogràfic, compost barri del Pic, l’Aldea i el Barranquet. La participació del veïnat s’hi pot qualificar de “multitudinària i les falles d’una certa qualitat, a la memòria d’alguna gent ha quedat la falla del “cavallet” encara que la que més s’hi coneix és la del llaurador mirant cap a l’horta vella de Llíria, hui en dia desapareguda, ja que el lloc on s’hi plantava la falla n’es un punt molt elevat de la població, entre l’antic trinquet i el carrer del Beateri, un lloc amb unes vistes privilegiades. La difusió d’aquesta falla per les xarxes socials ha ajudat, i molt, a la recuperació de la memòria d’aquest monument faller, reduït a cendres el 1962.
La Plaça Major plantava unes falles d’una gran qualitat, com la de l’“elefant”, ben coneguda gràcies a les fotos que conservava Pasqual Asensi i la seua difusió en diverses socials. Aquesta falla va comptar amb la col·laboració de reconeguts artistes fallers, com ara l’edetà Devís, ben curiosa n’és la foto en què un nombrós grup de col·laboradors de la falla visita la masia de les Travesses, on residia el gran propietari Juan Izquierdo per tractar d’obtenir suport per a la falla.
El 1965 les falles de Llíria reben un cop letal, la mort prematura d’una de les ànimes d’aquesta festa a Llíria com era Pedro Vicente Albiach, molt vinculat a la falla del Raval impedeix la plantà d’aquesta, que no s’hi cremarà fins a 1966. No sabem si la resta de falles feren el mateix, ni si és aquest el motiu, però a partir d’aquell 1965 les falles a Llíria decauen i desapareixen sense arribar a la dècada dels setanta. Hi ha intents lloables, com la del fotògraf Novella, que n’hi fa algunes per pròpia iniciativa, i que per modestes que foren s’hi mereixen un reconeixement des d’aquestes pàgines. El mateix passa amb la falla infantil de la plaça de Ripoll, feta amb tota la il·lusió per part dels xiquets i xiquetes del veïnat. No serà doncs fins al 1982 quan s’hi torne a encendre la flama fallera a Llíria, i que aquest any 2024 està més encesa que mai.
Autors: Josep M.Izquierdo “Elpoetadelfoc” i Manolo Sánchez Vidagany
Foto del grup “Fotos de Llíria”
– PER LES FALLES DE VALÈNCIA –
No podem ser imparcials,
perquè ho fem tot per les falles.
Vivim, patim i sentim
i lluitem en mil batalles.
I ens toca alçar-nos del terra
superant els mil revessos,
que este ofici porta implícits,
per tants desgavells comesos.
Existeix sempre una força
que és més forta que nosaltres,
que ens captiva i ens atrapa,
i sovint no entenen altres.
Esta terra ens ha parit
per treballar per la festa;
per eixa recerca llarga,
dins d´este Art que conquesta.
Pintors, escultors, poetes
i molta gent col.labora,
per crear els monuments,
que el públic després adora.
Treballem honestament
deixant el cor en cada cosa,
per això ens sap molt greu,
quan molta gent la destrossa.
I estem oberts al progrés,
a l´aire fresc necessari,
que porta la innovació…
i estimem extraordinari.
Malgrat tot seguim lluitant
dia a dia amb insistència,
per la nostra vocació…
per les falles de València.
JOSEP M. IZQUIERDO « Poetadelfoc »
“Edeta en flames, una història de falles a Llíria”. Pòdcast de ‘Cròniques Edetanes’