ANDROCLES
un pensador
que anava un dia
per una ombria
i amb gran temor
veié una fera.
Era un lleó
més corpulent
que una figuera
i amb cabellera
llarga i lluent
com un paó.
Mes no ha mostrat
ferocitat;
per com camina,
ben prompte es nota
que té una espina
en una pota.
L’animal vol
que l’home el traga
del seu dolor,
que un punxó dol
més que una daga
d’escorxador.
Androcles fa
el que suposa
que és adient
i el lleó se’n va
fent una posa
d’agraïment.
El temps avança
rodant les quatre
estacions
amb l’esperança
que ens fa combatre
amb passions.
Androcles guia
els educands,
observa i pensa
que bo seria
anar forjant
més benvolença.
Mes pel mester
de fer pregó
d’interrogants
inquietants
per al poder,
va a la presó.
En el jutjat,
l’han condemnat
quatre barons,
ha de morir
llançat al circ
entre els lleons.
Serà la pena
executada
d’immediat;
la plaça és plena
d’una gentada
sens pietat.
Androcles és
abandonat
enmig del cercle
nu i sense res
quan d’un forat
ixen les feres.
Els assistents,
vomitant ràbia
i una cridòria
inflamatòria,
són més cruents
que els de la gàbia.
L’espectacle és
examinar
com esquarteren
l’innocent pres
i al temps bramar
com uns que imperen.
Mes hi ha un lleó
que no el devora
com cal sinó
que el veu, l’olora,
el reconeix
i el protegeix.
Els dos sers vius,
que coincidiren
lliures pels prats,
ara sospiren
quan són captius
i empresonats.
Tant l’animal
com la persona
han mantingut
el pols vital
i els acarona
la gratitud.
Carles Subiela


