Amparo Castillo: Les treballadores industrials de la Llíria del passat

 

 

 

Les treballadores industrials de la Llíria del passat

 

Amparo Castillo Mas

 

L’origen del 8 de març com a Dia Internacional de les Dones està intrínsecament lligat al paper de les dones a les fàbriques tèxtils. L’agenda i quadern municipal per la Igualtat de Gènere 2021 de l’Ajuntament de Llíria fa al·lusió a l’essència de les reivindicacions històriques de les dones fabrils i és a més un homenatge a les llirianes que van ocupar l’espai públic a les fàbriques de la localitat al segle XX. Treballs de recerca com aquest son essencials perquè la nostra història com a ciutadania i com a poble no quede a l’oblit.

 

 

Descosir la invisibilitat és gratificant però no és una tasca gaire fàcil. Els darrers anys amb la companyia de Joanjo Adrià i Montolio i Carles Asensi Torres estem portant endavant la recopilació de testimonis orals i la digitalització de fotografies i altres documents que permeten que la  història recent del poble no es perda quan les generacions que ens precedeixen ja no estiguen i que a més estan a l’abast de totes i tots a l’Arxiu Municipal. Reivindicar el paper de les dones es un deute que la societat lliriana té amb un grup de la població que va aconseguir transformar la seua posició no sols a l’espai públic sinó també al privat i que es van convertir en referents per a les darreres generacions. Com s’indica al pròleg de l’agenda «mostrar la importància de les treballadores fabrils, il·luminar els espais que han ocupat i les feines que han realitzat, convertir-les en agents – i no pacients- dels canvis històrics dels dos darrers segles, no és cap concessió a les modes del present, sinó un profund acte de justícia».

Tant a l’agenda com al quadern municipal que es van presentar a la ciutadania el darrer mes de desembre, es plasma la història de huit fàbriques de la localitat on les dones com a mà d’obra tenien un pes fonamental en la producció i on destaca la vaga de treballadores de la fàbrica de Ríos  l’any 1943 com a exemple de sororitat. Les fàbriques com a espai eren escenari de les desigualtats de classe, però també de les de gènere i per tant deuen ser estudiades amb les ulleres violeta posades.  De cada una d’elles podem trobar un text explicatiu, la definició d’un concepte que permet a la persona que l’observa conèixer els termes més importants des de la perspectiva de gènere, i una il·lustració d’Anna Penya (Premi Nacional del Còmic 2018) que dona color i vida als records. Quan la regidora i l’agent d’igualtat de la localitat ens van reunir teníem clar el tema i les pautes de disseny del projecte que anàvem a seguir, és vam plantejar treballar-ne fins a dotze fàbriques, una per cada mes de l’any, però no va ser possible obtenir suficient informació de les següents empreses: Creaciones Edetà, bosses de mà de Jose García, Ca Matilde i el Mejicano.

Les fàbriques que si es poden trobar a l’agenda estan ordenades per l’any en què van posar en marxa la seua producció.  A continuació es mencionara de forma sintetitzada les característiques de cada fàbrica i el rol de les dones dintre d’aquestes.

 

La fàbrica de la Seda (1894-1940) és la primera factoria de la qual tenim constància. Va ser fundada per Francisco Cotanda Porcar. Les dones que treballaven a les seues instal·lacions rondaven el centenar enfront de la mitja dotzena d’homes. Els teixits que es confeccionaven requerien una gran habilitat ja, que eren molt delicats i la jornada laboral era de nou hores.

 

 

 

La fàbrica de conserves La Cervantina (1916-1929) d’Enrique Blat comptava amb una mà d’obra pràcticament femenina, el seu nombre de persones a la plantilla fluctuava segons l’època de l’any, però  al llibre de L’Atzarosa vida d’Enrique Blat  s’assenyala que van treballar quaranta dones i sols tres homes ( Enrique, el seu germà i un operari) a la plantilla.

 

 

 

 

La fàbrica d’espart de Cantó o més coneguda com Les Maces (1927-1966): es trobava ubicada a la zona del Canó i estava especialitzada a picar espart que es collia a les llomes de Llíria o procedents d’Hellín i es trenava per a fer espardenyes, cabassos i objectes semblants. Igual que amb La Cervantina la mà d’obra fluctuava al llarg de l’any, però podia arribar a màxims de 160 persones en plantilla. Les dones solien dur a terme les feines de trenat mentre que els homes es trobaven en la zona de picat.

 

 

 

 

 

La més coneguda per la població pel que va suposar com a  motor de canvi urbanístic, demogràfic, econòmic i social i pel volum de la seua plantilla va ser la fàbrica de sacs dels germans Ríos Seguí (1929-1974). A les seues instal·lacions ubicades al Pla de l’Arc es confeccionaven sacs per a emmagatzemar i transportar productes agrícoles, ciment i altres materials, el que la diferencia de les  fàbriques anteriorment mencionades és la introducció de la mecanització del procés de producció. Les dones estaven encarregades majoritàriament de les tasques de filat, teixit i acabat. La bretxa salarial de gènere ens indica que a Ríos el salari d’una treballadora representava al voltant d’un 60% o un 65% del que obtenia un home fent la mateixa tasca.

 

 

 

 

La fàbrica de filats de llana de Rufino Badenes coneguda popularment com Les Mantes (1934-1959): la mà d’obra superava el centenar de persones i la factoria va arribar a treballar les vint- i – quatre hores del dia a conseqüència de l’augment de la demanda de madeixes de llana. La seua plantilla estava conformada majoritàriament per dones que atenien principalment les màquines de filar.

La fàbrica de mobles de Valero (1933-1988): va exportar mobles a tot el món. Josefina Valero (titular del negoci) és recordada per les persones que hem pogut entrevistar per haver estat una de les primeres dones de Llíria en conduir un cotxe i per vestir amb pantalons. Pel que respecta a la plantilla, les dones eren particularment abundants en la secció del poliment o la xapa.

 Madu (1959-2011) comptava amb una plantilla que va arribar a superar sobradament el mig centenar de persones, bona part d’elles eren dones. El que la feia singular era l’abundant ús del treball domèstic femení, ja que fases de la producció com la cosida de botons  o les puntades decoratives es feien a la llar i es portaven una vegada confeccionats a la seu de la fàbrica ubicada a Reixuxeina.

La fàbrica de caixetes de fusta d’Alario i Aliaga coneguda com Les Caixetes (1960-1991) es produïen caixes per a embalar i transportar fruites i verdures. La plantilla oscil·lava al voltant de la trentena de persones i la meitat d’elles eren dones.

 

 

 

 

Per últim, la fàbrica de tèxtils texans Lois ( 1971-2008) va ser coneguda a mundialment i malgrat que no estava ubicada en Llíria va ser inclosa per el gran nombre de persones de Llíria que hi treballaven per la seua proximitat entre les poblacions. La seua plantilla ocupava un nombre important (més de mig miler) de treballadors i sobretot, de treballadores que feien la feina de tall i confecció de les peces.

 

Saber d’on venim i qui som és un ingredient necessari per a reflexionar millor sobre on volem anar. Aprofite aquestes últimes paraules per dues coses per una banda, donar les gràcies a totes les persones que ens esteu acompanyant  a fer possible aquest projecte d’investigació que està plasmant-se tant l’agenda municipal com el llibre de La fàbrica de Ríos: una indústria del passat llirià (1929-1974). Sense vosaltres no haguera sigut possible. I a vosaltres totes i cada una de les que heu treballat tant a les fàbriques, en amo o us heu ocupat de la llar i les tasques de cura,  que sense ser conscients heu aconseguit canviar el destí de les darreres generacions. Gràcies!