Josep Mª. Jordán: Germans del Mediterrani

LLETRES D’HORABAIXA

GERMANS DEL MEDITERRANI

Josep Mª Jordán Galduf

 

En aquesta ocasió vull entonar una pregària per la Mediterrània. Pel nord i el sud de la Mediterrània, dos mons ben propers però que semblen tan llunyans i oposats.

Fa vint-i-cinc anys eren moltes les esperances que hi havia en l’anomenada política mediterrània de la Unió Europea. Aleshores (1995) es va crear una Associació Euromediterrània que pretenia estretir les relacions entre les dues ribes del Mare Nostrum, aportar una major ajuda financera de la UE als països de la riba sud i impulsar-ne el desenvolupament socioeconòmic. Tanmateix, s’ha de reconéixer que no hi ha hagut molt d’èxit, en general. 

No vull parlar ja de l’Orient Mitjà, completament desarborat ara mateix, entre altres coses per la destrucció de Síria i l’expansió del gihadisme, cosa que ha provocat onades massives de refugiats cap a Europa. Però, i el Nord d’Àfrica? Com ha evolucionat aquesta àrea els darrers anys?

Tunísia ha sigut l’únic país que va eixir prou ben parat d’aquells intents de transició democràtica que derivaren de la il·lusionant primavera àrab de 2011, ja que compta amb un sistema polític democràtic i ha persistit en el manteniment d’unes bones relacions amb la Unió Europea. Amb tot, hi ha moltes tensions entre els diferents partits polítics i no hi deixen de colpejar els atemptats terroristes de caràcter gihadista. Mentrestant, Egipte preserva la seua estabilitat només a costa d’una deriva autoritària del règim polític, i Líbia s’ha fragmentat com a país i viu en un clima constant de guerra i violència. 

Més a prop nostre estan Algèria i el Marroc, dos països que no van experimentar directament cap primavera àrab el 2011, però que ja havien encetat aleshores uns altres camins de canvi institucional. La situació d’ambdós països, però, és ben distinta. El Marroc manté un procés d’obertura i de reformes polítiques i econòmiques en combinació amb unes estretes relacions amb la Unió Europea. Mentrestant, hi ha un menor esperit reformista a Algèria, país que mostra encara una notable opacitat, tot i que manté activa la voluntat de diàleg amb la Unió Europea. 

En conjunt, tot i les bones intencions de l’Associació Euromediterrània, durant els darrers vint-i-cinc anys no s’ha pogut construir ni un espai d’estabilitat ni una dinàmica de prosperitat compartida, ni s’han intensificat prou els contactes culturals i humans entre les societats del nord i el sud de la regió. Certament, hi ha hagut aspectes molt positius, però que no han resultat suficients per a generar un procés de convergència (econòmica i social) entre les dues ribes de la Mediterrània. 

¿Està condemnat el Mediterrani a ser una fossa, una frontera que separa irreversiblement dos mons irreconciliables i desiguals, o es pot superar aquesta situació? 

L’any 2020, parlar de la Mediterrània és sinònim d’immigració i refugiats. Comparat amb 1995, hui en dia encara és més visible la imatge de la Mediterrània com una enorme frontera, sovint infranquejable. El temor de les societats i dels governs europeus a una arribada massiva de refugiats o immigrants és utilitzat sovint pels governs del sud per aconseguir certes contrapartides. I al nord coexisteixen els discursos de la por amb altres iniciatives distintes que, des dels governs i la mateixa societat civil, intenten desfronteritzar aquest espai i proposen polítiques i discursos més amables. 

Sens dubte, de tots els temes que hi ha a hores d’ara sobre la taula, l’agenda migratòria és un de les més importants i marcarà segurament el to del conjunt de relacions de la regió, junt amb el tema de la seguretat. 

En efecte, la zona mediterrània és, en el present, un escenari de diversos conflictes. El 2020 la violència persisteix a Síria i a Líbia i, en qualsevol moment la temperatura pot augmentar a Palestina o al Líban. 

En vista d’aquest panorama, el repte serà desplegar una agenda mediterrània en positiu. Una agenda que amplie el tipus de projectes de cooperació de forma que, junt amb les relacions econòmiques i comercials, s’eleve la prioritat d’altres assumptes referits a l’ocupació i la joventut, al medi ambient i les energies renovables, a l’empoderament de la dona i el diàleg cultural. 

En aquest sentit, cal fer valer els instruments disponibles que han estat creats al llarg dels darrers vint-i-cinc anys de cooperació entre el nord i el sud a la regió. Des de les institucions al nivell més alt com és la Unió per la Mediterrània fins a tota la xarxa d’iniciatives que porten a terme les ciutats, les organitzacions de la societat civil o els sectors econòmics. 

Ara per ara, és cert que no han culminat les esperances transformadores que van emergir vint-i-cinc anys enrere amb el llançament de l’Associació Euromediterrània, però tampoc no estan soterrades definitivament. D’altra banda, la Mediterrània és hui en dia un dels espais més vulnerables al canvi climàtic i a altres formes de degradació mediambiental. 

En essència, el gran repte actual del Mediterrani, és fer d’aquest espai (entre el nord i el sud) un autèntic punt de trobada i de germanor, un pont per a la convivència i la comunicació cultural i humana, i evitar que siga el centre d’una àrea tempestuosa, frontera de conflictes, de desastres i de mort. Preguem i treballem tots plegats per això.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here