Josep Mª. Jordán: Pregària per Europa (2ª part)

LLETRES D’HORABAIXA

PREGÀRIA PER EUROPA (2ª Part)

Josep Mª Jordán Galduf

 

Com superar l’actual situació d’escepticisme i adreçar els passos cap a una major esperança en el futur del projecte europeu? Això ens preguntàvem en l’article anterior, el qual acabava amb un clam per avançar en una política de cohesió social i territorial de la Unió Europea. A la fi, tinc la convicció que només una Europa preocupada per la inclusió i la capacitació dels ciutadans més desfavorits té futur com a projecte compartit. Aquest és el nucli central de la segona part d’aquesta pregària per la Unió Europea.     

Sens dubte, els esforços de la Comissió Europea  (i del conjunt de la Unió) van recentment en bona direcció. La nova Comissió presidida per Ursula von der Leyen (amb Josep Borrell com a vicepresident i alt representant de la Unió per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat) sembla ben conscient que ara ens cal: 1) completar la unió econòmica i monetària i aconseguir un millor desenvolupament social; 2) restablir la confiança de la ciutadania i generar un major sentiment d’unitat (tot reconeixent la diversitat), i 3) reforçar el paper de la UE com a actor en el món davant els reptes (i les responsabilitats) d’un món globalitzat.

Destaquem a continuació algunes de les grans preocupacions ciutadanes que hi ha ara mateix sobre la taula. La primera, una sensació de risc econòmic derivat, entre altres factors, del conflicte comercial entre els Estats Units i la Xina, de la desacceleració econòmica d’Europa i del possible impacte del Brexit. I, per damunt de tot, hi ha la cavil·lació de si hem aprés les lliçons necessàries de la crisi anterior i disposem d’instruments suficients per a enfrontar un eventual crac financer o una nova gran crisi econòmica. A aquestes preocupacions cal sumar-ne unes altres de més llarg recorregut sobre el futur del capitalisme (i com reformar-lo), sobre l’impacte de la digitalització i l’automatització (en l’àmbit laboral i fiscal) o sobre l’augment de les desigualtats i la precarització social. 

Al capdavall, després d’una dècada reduint el tipus d’interés i aplicant mesures d’austeritat pressupostària, l’economia europea no remunta prou o no ho fa a un ritme suficient. La reflexió crítica també es trasllada al món empresarial, amb un corrent de pensament que creu que aconseguir més beneficis no pot ser l’únic objectiu del sistema, sinó que això ha d’anar acompanyat d’una major responsabilitat social i mediambiental. Finalment, hi ha el debat sobre com orientar adequadament el model de desenvolupament cap al futur. 

I en parlar de model de creixement, cal recordar que, al moment àlgid de la passada crisi, la UE va adoptar l’Estratègia 2020 amb la idea de promoure un creixement intel·ligent, sostenible i integrador. Es van fixar, així, tot un seguit d’objectius, com ara invertir un 3% del PIB en R+D o reduir en 20 milions el nombre de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa o en risc d’exclusió social, per posar-ne només dos exemples. També es van aprovar un conjunt d’iniciatives emblemàtiques en matèria de joventut, agenda digital o política industrial. Ha arribat, per tant, l’hora de veure què s’hi ha aconseguit i, en funció d’això, articular millor la nova estratègia de cara al 2030. 

Aquesta nova estratègia anirà acompanyada d’un nou marc pressupostari plurianual (per al període 2021-2027) que el Consell Europeu debatrà el proper dia 20 de febrer. En aquesta cimera europea de caràcter extraordinari hi haurà de segur un cert enfrontament entre els països partidaris de contenir al màxim la despesa comunitària (com ara Dinamarca, Holanda, Àustria o Suècia) i aquells altres països favorables al major increment possible d’aquesta (com ara Espanya, Portugal, Polònia, Romania o Grècia). Tot fa pensar que el resultat se situarà en algun punt entremig que determinarà la postura que adopten els països més grans (com Alemanya, França o Itàlia).   

El projecte d’integració europea va ser ideat en el seu origen amb un sentit i una raó de ser que van més enllà de l’àmbit econòmic. En efecte, la integració econòmica tenia un caràcter instrumental per a fer possible una Europa de les persones i els ciutadans. Cal insistir en aquest llegat dels pares fundadors del projecte i desenvolupar una autèntica ànima europea. Una ànima connectada amb les necessitats socials i territorials, amb les distintes expressions culturals i amb la coresponsabilitat en la gestió solidària de l’ordre global. Davant el desencantament actual, preguem i treballem tots junts per aquesta Unió Europea. 

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here