Llirianismes: El viatge dels parents

fotos: Mateu Sanchis

La Mort. Allò que és amb certesa. El fet inevitable. Hi ha una sentència que diu «En aquesta vida tot és mentida, excepte la mort».

Però. ¿Que és la mort? ¿És la fi? ¿És la mort una fase més de la vida? No ho sabem, cap que ha travessat el llindar no ha tornat.

El que és cert és que, la mort, com a fenomen i com a identitat, ha estat sempre present entre nosaltres des de l’albor de la humanitat.

El dia de hui, i des de fa dècades, els processos lligats a l’evolució d’una societat, encadenada a un sistema materialista que s’ha anat estenent amb la globalització, ha fet que desapareguen els lligams que ens unien a una cosa tan quotidiana i tan humana com la mort.
Fins fa relativament poc, abans que la mort també fóra absorbida pel capitalisme, la mort esdevenia un àmbit domèstic.

La mort formava part de la vida, de la comunitat. Era la família la que acompanyava fins a l’últim alé el difunt, era la família la que amortallava el finat i comunicava la seua mort, la que vetlava en la seua pròpia casa, en un clar eixample de binomi vital, al difunt.

Foto: Mateu Sanchis


El negoci de la mort, sempre ha estat present. Sempre hi han hagut enterradors i fabricants de taüts. Però hui en dia això també ha canviat, ja ningú vol saber res de la mort, és un ambient que, per a nosaltres, s’ha tornat estrany, un fet del qual volem fugir. És molt trist, abandonem als nostres en el temps del seu trànsit, els deixem en llocs allunyats, en magatzems de fred, hem perdut la connexió existent que s’ha mantingut durant mil·lennis. Hem transformat als difunts en negoci, hem materialitzat el fet sagrat, hem venut la mort.

Amb aquesta reflexió vàrem començar la segona edició del Viatge dels Parents, que vàrem iniciar als Mausoleus Romans, continuant amb l’església de l’Assumpció, i que va concloure al Fossar Vell i l’església de la Sang, un viatge a través del temps, amb la intenció de conéixer com vivien els nostres avantpassats, llirians i llirianes, com tu i com nosaltres, amb la quotidiana Mort.

foto: Mateu Sanchis

Mausoleus Romans

Llei de les XII Taules

Allò que sabem dels romans ho coneguem gràcies a la seua conscient i meticulosa passió per deixar-ho tot escrit.
La mateixa legislació romana primigènia escrita, les Lleis de les XII Taules, establia la prohibició de qualsevol pràctica funerària a l’interior del «pomerium», és a dir, dintre dels límits de la ciutat. I ho feien per dos motius, un i funcional: evitar la propagació de malalties i males olors que els difunts despenien, ja fossen cremats a les pires funeràries o inhumats.
La segona causa, i principal, per evitar per tots els mitjans que la mort, pròpia de deus de l’avern, els déus negres i obscurs, afectaren la venturosa tranquil·litat de la ciutat, evitant entrar en conflicte amb els déus i la possible fugida de la divinitat protectora de la ciutat.

Les necròpolis, ciutats dels morts, devien ser els escenaris de les pràctiques i rituals funeraris, llocs propis de divinitats infernals, allunyades de les ciutats.

foto: Mateu Sanchis

La cerimònia funerària
Les cerimònies funeràries romanes eren heretades de generació en generació, procurant sempre no equivocar-se en la seva praxi. Una errada podia esdevenir fatal en la vida dels familiars del finat. La por i la superstició eren la tònica dominant en aquests ritus funeraris.
Cada membre de la família era l’encarregat d’una part i al paterfamilias pertoca tota la responsabilitat d’efectuar les pompes funeràries de manera correcta. Si el finat era el paterfamilias , aquesta responsabilitat era del primogènit. En tot cas, els ritus devien portar-se a la pràctica de manera òptima perquè el difunt passara a convertir-se en un benefactor de la família, en un dels déus domèstics, anomenats Divinitats Manes.
Al contrari, si no s’oferien els ritus amb correcció esdevenia, fins a la reparació, un esperit inquiet, que els romans anomenaven Lèmurs.
Al moment de la mort, en l’últim sospir el moribund rebrà un bes d’acomiadament als llavis per part d’un membre d’un ésser estimat que n’era l’encarregat de donar-lo. Després, ja finat el moribund, se li cridarà tres voltes i se li tancaran els ulls.
Es netejarà, es perfumarà i s’amortallarà el cadàver, que s’exposarà sobre un túmul, la família col·locarà branques de xiprer a la porta que anunciaran la mort.
Durant tres dies el difunt rebrà la visita de familiars, amics, i si s’escau, clients. Al tercer dia el cos recorrerà els principals carrers del pomerium en processó, entre planys, de vegades llançats de manera teatralitzada per ploraneres per demostrar la gran estima i el dolor per la pèrdua. El seguici, més o menys complex, sempre depenent de l’estatus social del finat, acabara al fòrum, des d’on es dirigira al lloc on s’afrontarà el moment més dolorós, la cremació a la pira funerària.
El cos es consumirà i des d’eixe moment iniciarà el viatge cap a l’inframón i la llacuna Estígia, on s’hi ajudarà amb el petit cresol que la família col·locarà a la tomba per enllumenar el trànsit per la foscor, al costat de unes monedes per pagar el barquer Caront.

A partir d’eixe moment caldrà tenir cura per a mantenir el nou esperit tranquil, feliç, a l’altre món.

Cal alimentar-lo amb sacrificis, rituals, perquè ajude els vius, o almenys no els faça malbé la vida a la terra. Aquests rituals són nombrosos, nosaltres descriurem els més coneguts: les Parentàlia, les Lemuria i les Rosàlia o Violària.
Les Parentàlia, celebrades en honor dels morts, dels avantpassats convertits en manes, en esperits protectors de la família, sempre que es facen els sacrificis corresponents. Es duien a cap entre els dies 13 i 21 febrer, més funest per excel·lència al món romà, més fosc, al cor de l’hivern, idoni per celebracions relacionades amb el món funerari, i més encara a una societat tan supersticiosa com la romana clàssica.
La festa començava amb el ritu oferit per una verge vestal a Roma, a la tomba de la verge vestal Tarpeia, de caràcter públic, es tancaven els temples, no es recomanava dur a cap activitats, com per eixample casar-se, ja que eixos dies eren considerats funestos i carregats de mals auguris.

A partir d’eixe moment, la festa adquiria un caire privat, es visitaven les tombes, on es col·locaven garlandes de flors, amb roses, violetes, també corones de llorer, no ho oblidem, signe de victòria, en aquest cas mitjançant la continuació de la vida terrenal una vegada superada la mort i tot el que açó significava.
Es feien ofrenes d’aliments a les tombes, els manes demanaven sang per no esdevenir esperits inquiets al món d’ultratomba, en un moment s’oferia sang dels gladiadors, amb el temps, i per diversos motius, entre ells econòmics, es va substituir per vi.
Llet, mel, les fruites preferides, també es feien ofrenes a les vies, als camins, amb blat, sal, violetes, tot posat sobre una teula, per tranquil·litzar les ànimes dels manes inquiets.
L’últim dia de les Parentàlia, la Feràlia, era el més terrible, segons Ovidi, dones velles considerades com a bruixes duien a cap ritual d’exorcisme, un dels quals consistia a introduir una rata, els dies previs a la celebració, a la a l’interior del llindar d’una porta, on per suposat, aquesta moria.
La bruixa és s’asseia en cercle amb diverses xiques a l’exterior de la casa, bevent vi a discreció, sobre tot la vella, aquesta cremava encens sobre el brancal del llindar on es trobava la rata morta.
Al temps arrossega 7 faves negres que escopirà, empalarà el cap d’un peix cobert de brea i dirà; «he lligat llengües ranconoses i boques poc amistoses».
La vella al finalitzar haurà consumit tal quantitat de vi, que els romans van anomenar aquestes dones simplement com a «Vella Borratxa».

Al mes de maig es celebraven altres festes en honor dels morts, les Lemúria, en aquest cas per la tranquil·litat de les ànimes inquietes. Es tornaven a tancar els temples i no s’hi recomanaven els casaments, com a les Parentàlia.
Duraven tres dies, no seguits, 9, 11, i 13 de maig, durant la nit d’aquests dies, el paterfamilias s’alçava a mitjanit, es rentava les mans i caminava descalç per les diverses estances de la casa, en tant anava arrossegant diverses faves negres que després anirà escopint sense mirar enrere. Després invitarà els esperits a anar-se de la llar amb la frase «amb aquestes faves em lliure jo i els meus, manes eixiu de la llar», que calia repetir 9 vegades, al mateix temps que es feien sonar els envasos dene metall de la casa.

Foto: Mateu Sanchis


Ja finalitzant, en diverses dates entre el mes de maig juliol, es celebraven les Rosalies o Violaries, on es duien roses i violetes a les tombes. Garlandes i corones s’oferiran als avantpassats, tal com fem nosaltres durant els soterrars. Els cementiris dels romans esdevindran jardins magnífics on destacaran algunes plantes que ja hem nomenat; els rosers i les violetes, els primers si faran servir com a representació de la bellesa, de l’amor, la tornada a una vida tranquil·la després de la mort, recordem ací el mite d’Afrodita i Adonis, Afrodita es va ferir quan anava a salvar Adonis, que agonitzava després de ser ferit per un senglar, de la sang d’Afrodita van brotar roses roges, que seran per al món clàssic, ,tal com ja hem indicat, representació de l’amor i la bellesa.
Les violetes tindran un altre significat, en el món romà són les llàgrimes d’alegria dels déus quan finalitzen la creació de les estacions de l’any, quan veuen brotar la primavera després de foragitar

Les neus de l’hivern, veuran brotar les violetes, seran símbol d’el fet primerenc. Al món funerari representaran les portes de l’inframón, el que primer es veu al creuar d’una vida a l’altra.

Amb aquest últim paràgraf finalitzem la primera part del nostre treball sobre els continguts de «El Viatge dels Parents» que per diverses circumstàncies hem hagut de publicar en dues entregues. En el següent article descriurem la part de la visita guiada corresponent al món funerari cristià, que vàrem dur a cap a l’església de l’Assumpció, carrer Juan Izquierdo, Fossar Vell i església de la Sang, amb sorpresa final en forma de simfonia dedicada, amb la qual vàrem tancar per aquest any el nostre «Viatge dels Parents».

 

 

Llirianismes: Manolo Sánchez i Carles Asensi

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here