Maria Agustí: l’església del Remei, de convent trinitari a presó franquista

L’ESGLÉSIA DEL REMEI: DE CONVENT TRINITARI A PRESÓ FRANQUISTA María Agustí Gómez

LA POSTGUERRA A LLÍRIA 

Quan l’estiu de 1936 la Guerra Civil espanyola comença després del colp d’estat encapçalat per Francisco Franco, Llíria queda sota domini republicà. Durant tres anys formarà part d’aquest bàndol, i no serà fins al 28 de març de 1939, dos dies abans de la fi de la contesa, quan un membre de l’exèrcit republicà es va canviar de bàndol, que Llíria caurà en mans dels revoltats. L’endemà, una junta provisional va prendre possessió de l’Ajuntament i es va reunir sota la presidència de Francisco Arquer, el màxim dirigent de l’agrupació local de la Dreta Regional Valenciana el juliol de l’any 1936.

Així doncs, van establir-se al nostre municipi com a unitat repressiva contra els vençuts. El record de les tropes marroquines i el temor que provocaven és evident a Llíria: el protagonisme que tenien en les execucions i la manera en què desfilaven cap al cementeri per complir la seua missió són recordats amb detall. Les execucions no es realitzaven de bon matí, com se sol pensar, sinó a la caiguda de la vesprada, quan el ritual configurat per la conducció dels condemnats i l’afusellament podia tindre major transcendència pública i obtenir millors efectes de por i exemplaritat. 

La postguerra serà doncs, de la mateixa manera o més que la Guerra Civil, un període d’anormalitat. Ràpidament es va optar per la necessitat de restaurar la normalitat encara que fóra per un sentiment de supervivència, però diferents aspectes van dificultar-la, com els greus problemes d’abastiment que s’intensifiquen en aquella època. La fam i l’estraperlo, les coles d’auxili social i el racionament de productes, així com les cares de la misèria, caracteritzaren els anys quaranta. Tanmateix aquesta situació anava més enllà de la fam i de les peripècies econòmiques per a sobreviure. Les famílies de presos, depurats i executats; les famílies dels soldats de l’exèrcit republicà, i tots aquells qui trobaren un mal acomodament en l’ordre sociopolític instaurat, visqueren experiències traumàtiques. Memòries que demostren que la fi de la guerra no va suposar per si sola la recuperació d’una quotidianitat reconeguda. 

No vam descobrir el nombre exacte de condemnes dictades per aquests consells de guerra, però sí que les penes de mort imposades degueren ser nombroses, ja que van ser executades més d’un centenar i hem de suposar que algunes van ser commutades. Observem, per mitjà de l’estudi dels documents del Registre Civil, que entre el 8 d’abril i el 23 de novembre de 1939 van ser afusellades vora la tàpia del cementeri local un total de 109 persones en saques col·lectives i una més en una execució individual. Hi ha, a més, els presoners morts durant la seua estada en presó, un dels quals va ser mort per un tret d’un soldat marroquí quan es disposava a beure d’un cànter; una altra persona es va suïcidar llançant-se des de la planta alta de l’Ajuntament (que s’utilitzava com a lloc de dipòsit dels detinguts en espera de comparéixer davant el consell de guerra); un altre consta que va morir per asfíxia i un altre més va ser inscrit en el registre com a mort a conseqüència d’una “ferida penetrant al crani”. D’aquesta manera, el nombre de morts de forma violenta a Llíria se situa en 114, dels quals un va ser una dona. Més de la meitat estan inscrits en el registre com a pagesos i la majoria són joves menors de 35 anys. Destaca la xifra de morts procedents dels pobles del voltant, sobretot de Benaguasil, que sumen 31, i de la Pobla de Vallbona, que són 26, mentre que els morts de Llíria són 20. Volem incidir en la gran quantitat de morts que va haver-hi del poble de Benaguasil tant a Llíria com en altres llocs. Hi ha una dita, “Benaguasil, la pequeña Rusia”, que fa referència a la quantitat de republicans i gent d’esquerra que hi havia al poble. Amb tot i això, aquests no van ser els únics llirians assassinats pels franquistes; d’altres van ser morts a Paterna entre l’any 1940 i el 1941, entre els quals trobem l’últim alcalde republicà de Llíria Daniel Espejo Asensi. Tot això faria un total de 28 veïns morts. Entre els llirians que van patir penes de presó vam establir una xifra aproximada de 159 (139 homes i 17 dones). 

Seguidament, el 30 de març de 1939, les tropes franquistes van ocupar Llíria. Una vegada va arribar l’exèrcit d’ocupació, va fer fora la junta provisional i va nome- nar una gestora municipal, al front de la qual es va instal·lar com a nou alcalde el mateix Arquer. Durant aquests dos últims dies de març, en què l’exèrcit de Franco va anar aconseguint els seus objectius, els ports de València i d’Alacant es van omplir de gent que intentava escapar dels “nacionals” mentre els soldats republicans, en oberta desbandada, continuaven travessant Llíria. 

A Llíria es van celebrar consells de guerra quasi des del primer moment que hi van arribar triomfants les tropes franquistes, consells de guerra que van con-tinuar durant mesos. La grandària de la població i el caràcter jurídic que tenia com a cap de partit feren de Llíria un nucli en l’espessa xarxa repressora que ocupava el territori espanyol. A la presó Provisional de Nuestra Señora del Remedio, edifici que centra la nostra investigació, s’hi van empadronar un total de 1561 residents, la majoria qualificats de transeünts, dels quals sols 52 eren veïns de Llíria, tal com es mostra en el cens municipal de 1940 trobat en l’arxiu. 

PRESÓ PROVISIONAL NUESTRA SEÑORA DEL REMEDIO 

L’estudi del cens municipal de 1940 que l’historiador Adrià ens havia esmentat com a inici de la nostra investigació ens va mostrar que resultava molt estrany que si es comptava amb una població de dret de 9.546 persones, en el cens n’hi haguera inscrites 11.081. D’eixa quantitat cal destacar les 1.535 que apareixien en el cens com a transeünts. 

Dels 1.535 presoners que va haver-hi a Llíria durant els primers anys del franquisme, 1.528 eren homes i 7 eren dones censades en la mateixa presó però empresonades en una casa privada situada al carrer Major. 

Pel lloc de residència abans de ser empresonats, destaca que la majoria, 1.015, ho feien a València, que 442 provenien de Madrid i que altres, amb una menor transcendència, eren d’Albacete (13), de Toledo (10), d’Alacant (10), de Terol (8), de Barcelona (6), d’Àvila (4) i d’altres províncies d’Espanya amb la xifra d’un presoner. Per què acaben doncs a la presó del Remei? La investigació ens va portar a la hipòtesi que, com que Llíria va caure en mans dels nacionals tan sols dos dies abans d’acabar la Guerra Civil espanyola, molts eren membres de l’exèrcit republicà detinguts a la zona del Camp de Túria i alguns podien haver format part de l’Exèrcit de la República durant la batalla de Terol, que havia finalitzat l’any anterior, i els havia sorprés la fi de la contesa a la nostra comarca. 

Aquest gran nombre de presoners va haver de sobreviure dins d’un perímetre de 161 me- tres; es tracta de l’espai que avui ocupa el claustre de l’església del Remei. Si parlem d’una xifra superior als mil presoners i d’una zona tan menuda, no és estrany que les persones que el van ocupar consideraren la si- tuació inhumana i insuportable. El testimoni de Francisco López Murillo, empresonat a la presó madrilenya de Yeserías, reforça aquest pensament; en el seu diari personal esmenta dues vegades la presó provisional del nostre municipi. La primera, el 10 de febrer de 1940, i mostra que la presó del Remei servia per a jutjar persones d’altres províncies espanyoles: Por fin ha llegado el tan esperado día 10, todos con esperanzas de salir en libertad. Hasta ahora han salido los gubernativos, quincenarios y ladrones y otros que no tenían proceso, en total unos 250 individuos. Para la mayoría ha llegado la ratificación de su procesamiento. Esta noche están haciendo las listas de los que no les han ratificado del procesamiento para presentarlas a las autoridades de que dependen. Se dice que van a enviar a los que han sido juzgados con sentencias de 6, 12, y 20 años a Liria (Valencia) ya que se han recibido la orden y las listas, para empezar seguidamente las expediciones. 

La segona referència que en fa és de poc temps després, l’1 de març, i ens resulta més interessant perquè es mostra més clarament la duresa de la presó del Remei: Llegan noticias de la expedición de presos que trasladaron a Liria (Valencia). Dicen que el último pan que han comido ha sido el que llevaron de Madrid. Que les han quitado la ropa que llevaban. Les han dejado una sola camiseta y les han entregado un uniforme de presidiario. También cuentan que duermen en menos espacio del que tenían aquí y que sobre todo recomiendan que no trasladen a nadie, pues esta prisión comparada con la de Liria, es un balneario. Esto lo escribe Maximiliano Morales

La transcripció dels presoners que apareixen en el cens municipal de Llíria de 1940 ens va permetre desmembrar i conéixer un poc més la història d’aquestes persones que van patir les funestes conseqüències del primer franquisme. Molts d’ells, com ja s’ha assenyalat, van haver de sobreviure en una situació extrema, però d’altres, segons l’estudi de Vicent Gabarda referent als afusellaments al País Valencià els anys compresos entre 1938 i 1956, a la localitat de Llíria s’estima que van morir vint-i-dues persones, de les quals una ho farà al dipòsit de presoners el 1943 i les vint-i-una restants a la Presó Provisional del Remei. 

Entre les persones que van perdre la vida al Remei trobem vint-i-un homes, amb un percentatge del 85% casats i una edat mitjana de 45 anys. Es coneix la professió que tenien, i hi ha des de llauradors, passant per industrials i també un barber i un sergent d’infanteria. Es desconeix l’últim domicili que havien tingut, però sí que se sap la data exacta de la seua mort. Així, Gabarda va poder recopilar, quant als morts a la Presó Provisional del Remei, que entre juny i octubre de 1939 hi van morir tres presoners; entre abril i desembre de 1940, dotze, i de febrer a abril de 1941, els sis restants que figuren en la llista. 

Continuant l’assumpte dels presoners, és necessari precisar que qualsevol persona que va patir aquesta vulneració de la llibertat mereix el respecte i la consideració social corresponent, però per destacar un d’aquests 1.535 empresonats a la Presó Provincional Nuestra Señora del Remedio i pel paper que ocupa a Llíria, hem d’assenyalar la sorpresa que vam tindre en llegir el nom de Manuel Silvestre Montesinos, de professió escultor, en la relació de presoners. 

Quan elaboràvem aquesta investigació, Silvestre d’Edeta, avui fill predilecte de Llíria, encara vivia i tenia 102 anys. Vam intentar parlar amb ell, però a causa de la seua avançada edat, prompte vam desestimar aquesta idea. Però per sort, podem saber que va patir com a presoner gràcies al testimoni que ell havia prestat a Joan Josep Adrià i a Josep M. Jordán i que es trobava recollit en un llibre a la Biblioteca Municipal de Llíria. 

Silvestre era un testimoni fonamental del que va passar entre les parets de l’antic convent trinitari del segle XVIII. Havia nascut el 1909 i, per tant, en aquells moments tenia més de 30 anys i consciència més que suficient per a contar-ho. Sabem que en la desbandada final, l’escultor va estar ocult a la casa d’uns oncles a València, on treballava al taller de marbre. Mentrestant, a Llíria havien detingut son pare, però a qui buscaven era a ell; dos falangistes pulcrament uniformats amb camisa blava i boina roja, el trobaren dos setmanes després. 

Quan van detindre’l portaven una ordre de detenció signada pel jutge d’instrucció de Llíria, que era el senyor Blanes, i així és com Silvestre d’Edeta va haver de tornar a Llíria i ingressar a la presó, fet que el portà a començar un llarg calvari, del qual sempre va parlar amb molta discreció. 

Quan el juny de 1939 Manuel Silvestre Montesinos va entrar a la presó, aquesta es trobava a la planta alta de l’Ajuntament, lloc on havia estat ubicada fins a 1929 l’Escola Nacional del municipi, on ell havia sigut alumne. Entre aquelles parets, va contar Silvestre, li van vindre molts records de quan era menut, dels seus mestres, en especial del cronista Domingo Uriel. El 1939 aquestes mateixes parets estaven vigilades per moros estrangers, que mostraven un comportament salvatge cap als presos i cap a la resta de població civil. Silvestre va recordar l’episodi d’aquella pobra xica, mare jove de família, que va ser assassinada per alguns d’aquells invasors, sense que s’arribara a saber mai qui en van ser els homicides. 

Junt amb ell, hi havia empresonats vint-i-cinc homes, entre els quals destaca el cèlebre mestre de Llíria August Roca i l’alcalde republicà Daniel Espejo, afusellat, com s’ha indicat, a Paterna. I tots ells, en paraules de l’escultor, estaven obligats a cantar el Cara al Sol i l‘Oriamendi amb el braç en alt a l’estil feixista. Tampoc no va poder oblidar durant la seua llarg vida les saques col·lectives, algunes d’inesperades i de definitives, en què acabarien afusellant alguns dels homes que hi complien pena junt amb ell, ni com podia veure des del tossal de Sant Miquel, mentre hi realitzava treballs forçosos, com a la tàpia del cementeri es duien a terme aquests crims. 

El 25 d’octubre de 1939, quatre mesos després de la seua detenció, arxivada com a causa número 13.483-V, va arribar el juí del Consell de Guerra de Manuel Silvestre Montesinos, en què se’l va condemnar a vint-i-cinc anys i un dia, pena que seria commutada ben prompte per la de quinze anys de reclusió. El delicte que se li imputava era el mateix que a Mario Blat i a la majoria de víctimes del franquisme: adhesió a la rebel·lió. 

Després del juí, Silvestre d’Edeta i els seus companys van ser traslladats a la presó provisional Nuestra Señora del Remedio, on es mantindrà fins a 1941, un any caracteritzat per gelades, males collites, malalties i fam. A continuació complirà la seua pena a la presó de Sant Miquel dels Reis a València, on el 1942, després d’una revisió d’expedients, Silvestre obtindrà la llibertat condicional. A partir d’aquell moment, havia de presentar-se periòdicament en una comissaria de policia, però per fi podia veure un espai i una llum no constrets per murs carceraris, i sobretot podia començar a normalitzar la seua vida. Malgrat la llibertat, la València que l’escultor troba quan ix de la presó, és una ciutat estancada, gris, on els assalariats, els agricultors i els artesans tenen grans dificultats per a poder sobreviure. 

Les seues visites periòdiques a la comissaria seran a les del districte Russafa-Devesa, on el secretari de comissaria li estenia, de vegades, certificats que deien així: 

CERTIFICO: Que, consultados los Archivos de esta Comisaria, aparecen antecedentes de que el liberto condicional Manuel Silvestre Montesinos, de treinta y cinco años, soltero, hijo de Manuel y de Asunción, natural de Llíria (Valencia) y domiciliado en la calle del Maestro Aguilar no31, efectúa sus presentaciones con toda regularidad, sin que se tanga conocimiento realice hechos que le haga desmerecer de su conducta y buen comportamiento. Y para que conste y surta sus efectos en la JUNTA DE LIBERTADES VIGILADAS de esta Ciudad, expido y firmo el presente en Valencia diez y ocho de noviembre de mil novecientos cuarenta y cuatro. Les revistes periòdiques continuaran fins al 25 d’octubre de 1946, data en què la pena li seria totalment extingida. D’altra banda, no serà sinó vint-i-cinc anys després, l’11 de juliol de 1954, que la Comisión de Rehabilitación y Penas Accesorias, considerarà ja convenient atorgar-li el benefici de cancel·lar la seua nota d’antecedents penals que hi havia en el Registro General de Penados y Rebeldes. 

Per finalitzar, veig fonamental esmentar que el 1942 la presó provisional Nuestra Señora del Remedio va deixar d’existir i d’emprar-se com a institució presidiària del franquisme. A partir d’aquell moment l’edifici serà emprat com a Asil dels Ancians Desemparats, tal com continua sent usat en l’actualitat. El 1950 la població de Llíria està formada per 9.270 persones; ja no existeixen ni els presos ni els membres de les forces d’ocupació militar de la ciutat que, en menor mesura, es representaven en els cens de la dècada dels quaranta. Però, la història i els fets ens ajuden a no oblidar les injustícies que s’han donat en els pobles. No hi ha oblit d’un règim que va violar la integritat física i moral de les persones, que va sotmetre a l’exili i, en el pitjor dels casos, a una forta repressió i a la mort una nació que l’única cosa que havia fet era pensar diferent. 

És necessari, per tant, conéixer la història, malgrat que, de la Guerra Civil espanyola i del posterior règim dictatorial de Franco, se n’ha proporcionat una informació a vegades desmesurada, que en molts casos no ha resolt dubtes sinó que ha aconseguit crear noves llacunes. Però com deia Remedios Montero, destacada guerrillera antifranquista, «si no contamos lo que hemos vivido nadie sabrá nada, ni lo que hemos vivido, ni los silencios, ni nada». Opinió que compartia l’historiador Pedro Laín Entralgo: «el trauma de la Guerra Civil tan solo se podrá olvidar después de haber conocido íntegramente la verdad de lo que fue». 

Aquesta és, doncs, la premissa: no oblidar el que ha passat, aprendre del que hem viscut i conéixer, sempre, la veritat. 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here