Manolo Sánchez: «Fer Sant Joan a Llíria»



A Nina, Catit, Cabota, Tete, Gorili
i tots els xiquets, que, molt al seu pesar,
van especialitzar-se a fer «Sant Joan.»
durant una postguerra llarguíssima,
trista i miserable.

Amb aquest article tanque una sèrie de publicacions aparegudes a les xarxes socials, algunes compartides mitjançant enllaços, altres basades en experiències pròpies, totes, però, relacionades amb el solstici d’estiu i les festes de Sant Joan, recentment finalitzades, una de les manifestacions festives més característiques a tot l’àmbit cultural de la Mediterrània.
Menorca, Alacant, Perpinyà, són alguns dels indrets on aquesta celebració assoleix una participació massiva i més prestigi internacional.
Les revetles, l’ús del foc, l’aigua, com a elements purificadors, els rituals de sanació, la utilització de plantes amb propietats considerades màgiques caracteritzen aquesta festa on celebrem el solstici d’estiu, una festa amb arrels paganes els orígens de la qual es perden al fons de la nostra memòria col lectiva.
A la nostra ciutat la festa hi va ser molt popular fins ben entrats els anys vint del segle passat.
Aquest fet es confirma arran d’una nota de premsa*1 apareguda el 22 de juny de 1928 que feia referència a una revetla que s’ha anava a celebrar la nit de Sant Joan al paratge de la Font de Sant Vicent de Llíria.
Per facilitar l’accés s’hi va contractar l’empresa d’autobusos «la Xelvana», que cobria, i encara cobreix, el servei de transport entre València, Llíria i els Serrans.
La nota de premsa ens parla dels preparatius, incloent-hi el nom del subministrador*2 dels queviures, fruites i refrescs necessaris per a la celebració de la festa.

Els veïns de Llíria que hi van participar complien amb una tradició que a les nostres contrades és celebra des dels temps anteriors al cristianisme.
És la festa en què, com ja hem assenyalat, celebrem el solstici d’estiu, la nit més curta de l’any, festa associada al foc, a costums, llegendes i rituals màgics, que relacionem, a més a més, amb les propietats especials de diverses plantes.
A Llíria encara podem rastrejar les petjades d’aquesta celebració mitjançant tant la informació que ens ofereix l’arxiu de Josep Duràn com altres articles relacionats amb el tema apareguts a la revista Lauro.3*
En general les celebracions de la nit de Sant Joan a Llíria podem ubicar les dintre d’un sèrie de tradicions esteses al llarg del món mediterrani; encendre fogueres, prendre el ros, rituals de sanació mitjançant l’ús de plantes que la nit Sant Joan adquireixen quelcom màgic.

Com a regust d’èpoques llunyanes ha quedat la dita, molt popular a Llíria, «fer Sant Joan», que per a les generacions de postguerra va relacionada amb fer fugina d’escola i la costum d’anar a menjar fruita del moment; albercocs, bacores, peretes de Sant Joan, de propietat aliena, als horts propers al nucli urbà de Llíria i a la consegüent possible multa per part del guarda rural «malaleche»*.4 En èpoques més tranquil les, en què la infància no es converteix en una lluita per la supervivència i en utilitzar l’enginy per esquivar tota mena de galtades, les generacions menudes feien servir els moments de fugina per jugar al carrer, activitat un poc més lúdica que anar fugint del vigilant a causa de quatre figues.

Una de les activitats preferides per aquells moments de llibertat clandestina, exercida al llarg de tot l’any, era la que consistia a pujar a amagar-se darrere dels Sants ubicats a les dues petxines de l’església de la Plaça. D’aquesta activitat infantil ens fa Josep Durán una breu descripció, al mateix temps que exerceix de poeta temporal, de versador,* 5

De xiquet no hi ha hagut ningú
que fent d’escola fugina
( que és com qui diu Sant Joan)
no pujara a «esta» petxina
per a passar per darrere
de la teua espatla, Pere.



L’espai elegit per a la celebració de la revetla el 1928 , la Font de Sant Vicent, no és tria a l’atzar; de fet, l’aigua és, junt al foc, l’element purificador característic d’aquesta festa, encara que en altres èpoques el lloc elegit va ser diferent al que varen triar els nostres veïns en aquella ocasió.
De fet, el lloc tradicional per a celebrar la nit de Sant Joan a Llíria sembla ser la zona compresa entre l’actual plaça de l’Om i el desaparegut «Pont de la Beata», ubicat sobre la Séquia Major, junt a la porta darrera de les escoles de Sant Vicent i l’inici del parc Manuel Silvestre, conegut popularment com «Parc de la Bombilla».
S’encenien fogueres, abans de sopar, a la porta de les cases. És cremaven , generalment, trastos vells, buscant la renovació mitjançant el foc, element de purificació per excel·lència.

 

A continuació si anava a la ja nomenada zona de celebracions, als voltants del Pont de la Beata a «prendre el ros», costum consistent en adquirir els beneficis proporcionats per la rosada de la nit de Sant Joan, benefici per als cabells*6 i la pell, rosada que també beneficia les plantes i reforça el poder màgic que se’ls atribueix durant aquesta nit tan especial.



Encara que aquest article es centra, fonamentalment, en els aspectes més locals de les celebracions de Sant Joan, crec oportú destacar aspectes més generals referits als elements vegetals que, en un moment donat i per aquestes dates esdevenen quelcom màgics, plantes, arbres, que podem trobar arreu del nostre terme i que, fins als anys vuitanta del segle passat, les persones majors feien servir de manera habitual a la nostra ciutat.
Ens referirem sols a aquelles plantes i arbres de les quals hem pogut confirmar-ne l’ús en l’àmbit local, unes de forma oral, d’altres escrites. Per als aspectes més generals hem fet servir, també les xarxes socials, vídeos, etc.
Al final de l’article es donen totes les referències necessàries per si voleu aprofundir-ne en aquests aspectes.

Tot seguit presentem un llistat de plantes i arbres amb una descripció dels aspectes, que, per a nosaltres presenten un major interès, llistat que encapçalem amb una cançoneta que cantaven aquells que no veien quelcom real en aquesta tradició tan antiga que fa servir mètodes «no científics» per a guarir malalties del cos i també l’ànima, que per a tot es busca remei.

Si estàs mal d’alliacrá
no vagis a Benissanó
et diran els evangelis
i eixiràs curat o no

Figueres i Vimer.
(Ficus carica, Salix L.)


Relacionat amb la figuera i el vimer trobem un ritual de sanació que podem qualificar de «màgic» amb tota propietat. Ritual que passem ara a descriure i que es feia servir per a guarir «els xiquets trencats», herniats, ritual que tenim documentat a diversos indrets, com ara Manacor, Tabarca, la Vila Joiosa i que se celebrava, també, a Llíria.
Aquest ritual ha estat investigat per Daniel Climent Giner, professor de Ciències de la Natura i divulgador etnobotànic en allò que respecta a les comarques del sud del País Valencià i per Joan Josep Adrià i Montolio, professor de l’IES Camp de Túria i Doctor en Geografia i Història en el cas de Llíria.
Ambdós autors coincideixen en tenir familiars que varen intervenir en aquests rituals, en el cas de Daniel Climent la seva besàvia i de Joan Josep el seu avi «Batiste».
La cerimònia és semblant als quatre casos encara que, com és obvi, hi ha matisos d’àmbit local com ara el tipus d’arbre utilitzat; a Tabarca i Llíria es fa servir una figuera, a Manacor i la Vila un vimer.

En el cas de Tabarca el ritual consistia a passar el xiquet herniat tres voltes, nuet, per una obertura feta a la branca d’un arbre, acció que duien a cap les persones que exercien de sanadores, que havien de portar el nom de Joan i Maria.
Al temps es passava el xiquet d’un a l’altre deien, en forma d’invocació, les frases següents:

Pren Joan
Donam Maria

Pren Maria
Donam Joan

A l’acabar la celebració es faixava bé el xiquet , introduint la branca utilitzada per a la cerimònia a l’interior de la faixeta, si al cap de 40 dies la branca cicatritzava el xiquet estava, també, curat, donant sé per efectiu el resultat del sortilegi.

A Llíria els sanadors havien de ser nascut el dia de Sant Joan i tenir aquest nom, tal com ens indica l’autor de l’article, el ritual es portaria a cap la nit de Sant Joan, amb la diferència que a Llíria no tindria el caràcter festiu de la Vila o de Manacor on, especialment en aquest últim indret, va esdevenir realment popular. A la nostra ciutat sols intervenien els sanadors, com a dipositaris de la «gràcia» que els permetia guarir la malaltia, amb tan sols la família del xiquet afectat.
En el cas de Llíria no s’hi procedeix a passar el xiquet per la branca de l’arbre, tal com succeeix a les comarques del sud. A Llíria Joana passa el xiquet a Joan invocant després el poder diví amb la següent pregrària, que es feia en Castellà:

_Toma Juan.
_¿Qué me das , Juana?
_Un niño quebrado. Por la gràcia de Dios me lo devuelvas bueno y sano.

Després sembla que es procedia a donar tres voltes a la figuera donant per acabat aquest ritual màgico-religiós tan lligat al solstici d’estiu.
A l’article sobre el ritual a Llíria no sens parla del final, de l’enfaixament del xiquet, part fonamental en aquest tipus de teràpia, encara que sí que s’indica com els sanadors parlen de l’efectivitat del mètode emprat.

Si teniu interès a aprofundir en aquests temes teniu informació a l’abast els vídeos, molt recomanables, publicats per Daniel a les xarxes socials.
Respecte a l’article de Joan Josep ja hem citat anteriorment on el podeu trobar, en aquest cas al número 6 de la revista Lauro.




Carxofa de Sant Joan
(Leuzea conifera)

Fins a finals dels anys vuitanta del segle passat, cap a finals de la primavera era normal entre nosaltres veure aparèixer algunes dones amb ramillets de carxofetes o pinyes de Sant Joan.7* Relacionat amb aquesta planta existia un ritual*8 que consistia a anar a collir les carxofetes la nit de Sant Joan, posant les després dintre d’un plat amb aigua que s’hi havia de posar després baix del llit, si tot anava bé, l’efecte del conjur faria aparèixer la imatge del futur esser estimat als somnis de la xicona que havia fet servir les carxofetes amb aquest propòsit.
Independentment de les seves característiques màgiques, la carxofeta és una planta amb diversos usos medicinals; és digestiva i aperitiva, en l’àmbit local el seu ús més estès el trobàvem en el tractament de les hemorroides.

Pericó foradat
(Hypericum perforatum)
Planta santjoanera per antonomàsia, el pericó foradat està present arreu de la nostra geografia, vores de camins, de clotxes, barrancs, allà on els terrenys frescos permeten el seu creixement.
Amb aquesta planta s’obté l’oli de pericó, molt conegut en diverses comarques valencianes pels seus beneficis per a guarir cremades, èczemes i en general les malalties de la pell. Tenim referències del seu ús a Llíria fins a la dècada dels seixanta del segle passat*.9
Cal, això no obstant, tenir cura amb el seu ús, segons el professor i biòleg Francisco Marín Campos, l’Hipèric, està contraindicat si s’està duent un tractament amb antidepressius, cal recordar que el pericó ha estat un remei popular contra aquests tipus de malalties. Cal tenir també precaució, ja que aquest fotosensibilitzant, cal cobrir sé les zones de la pell tractades per a no agreujar més la malaltia.
El mètode per obtenir l’oli de pericó és introduir la planta dintre d’un recipient i cobrir- el d’oli d’oliva, deixant-lo quaranta dies a sol i serena, encara que la tradició parla de collir- la nit de Sant Joan, el professor Marín recomana collir-lo  amb la flor ja roja, passada ja la data de Sant Joan.

Falaguera
(Pteridium aquilium)

Ja hem comentat en un paràgraf anterior el costum de «prendre el ros» la nit de Sant Joan a una zona concreta de Llíria, en la zona compresa entre el Molí de l’Om i del Pont de la Beata.
Hem descrit en «que» consistia aquest costum encara que no era l’única que es portava a cap per part dels celebrants d’aquesta festa, que abasta també el camp dels contes i les rondalles, en què destacaven les referides a conjurs i bruixeries, molt ben expressades al celebèrrim, i dramàtic conte de la falaguera.
Aquesta rondalla sembla que es contava la nit de Sant Joan a la nostra ciutat, no hem trobat referències locals de l’estructura del conte, sols que Josep Durán la nomena a un article sobre els ponts de la Séquia Major, en el paràgraf dedicat al Pont de la Beata, lloc neuràlgic, recordem ho, a les celebracions de la nit de Sant Joan a Llíria.
Malgrat no tenir massa referències locals sí que podem parlar-ne, atès que la temàtica fa coincidir diversos elements a les versions que hem estudiat; l’ús de les presumptes virtuts de la falaguera com a element destacat de la narració, el procés per aconseguir-ne els poders que atorguen aquestes virtuts, el final fatídic, tan sols difereix tot el que relaciona amb la ubicació geogràfica i els noms personatges que fa servir el narrador.
Com a eixample podem fer servir la «Vareta de les Tres Virtuts»*10, on se’ns parla del desig de tres germans, Lluís, Vicent i Pasqual, veïns ficticis dels pobles de l’Alcoraia, la Canyada del Fenollar (on es va arreplegar la rondalla que ens ocupa), El Verdegàs, etc, per posseir els poders màgics que atorga la Vareta de les tres virtuts, que s’obté si s’aconsegueix, al costat d’altres elements, la llavor de la falaguera. Recordem que per obtenir la llavor, segons la tradició, cal posar un llençol amb nou plecs sota una falaguera la nit de Sant Joan, la llavor caurà, travessarà vuit plecs i pararà al novè, el posseïdor de la llavor aconseguirà tots els seus desitjos i poders, com és obvi, sobrenaturals.
Sobre la capacitat de la falaguera per florir, granar i tirar la llavor la mitjanit de Sant Joan, en concret entre les dotze i la una, trobem una cançó a la rondalla de la Vareta que ens diu allò de:

A la Serra hi ha una mata
que li diuen falaguera,
que en la nit de Sant Joan
fa flor, grana i s’asseca.

A Mallorca en tenen una semblant:

La falguera n’és un arbre
que ne té propiedat
en una nit i en un dia
n’ha florit i n’ha granat

A Llíria, amb el seu clima semiàrid no hi podem trobar falagueres, les més properes es poden trobar a la Serra Calderona, als indrets on un major grau d’humitat permeten el creixement d’aquesta màgica planta. La rondalla que es contava a Llíria degué transmetres des dels pobles veïns més propers a la Serra, molt relacionats històricament amb el cap comarcal.
Josep Durán ens indica el final fatídic del conte, tal com succeeix amb la Vareta de les tres virtuts, amb el final dramàtic de diversos personatges.

 


El dia de Sant Joan es celebrava a Llíria amb dos actes que amb el temps van esdevindre costum; la gent es congregava a la Plaça Major cap al migdia, al finalitzar les campanades de les dotze començava la festa, consistent en llençar se aigua de les fonts els uns als altres, completant el ritual purificador iniciat amb l’encesa de les fogueres.
Era també el dia en què es plantaven a la Plaça Major les «barraquetes de l’orxata*11», que no es llevaven fins passades les festes de Sant Miquel.
El costum de plantar les barraquetes s’inicia el 1860 i finalitza el 1923, costum relacionada amb la festa de Sant Joan i l’inici de l’estiu a la nostra ciutat .
A partir de 1928, data de la publicació de l’article a la premsa que dóna origen al nostre treball, la documentació sobre aquesta festa es redueix a l’àmbit oral. Sembla que a partir de la dècada dels trenta entra en una lenta decadència. De postguerra ens informen sobre el costum encara viva aleshores, de «fer Sant Joan», agafar se festa fugint d’escola per celebrar Sant Joan de forma un tant especial, com ja hem indicat en paràgrafs anteriors.
Cap als anys seixanta s’hi mantenia el costum d’encendre fogueres en diversos carrers de Llíria, fet que encara és ben present a la memòria de les generacions més majors .
Ja entrat el segle XXI , la nit de Sant Joan va ser amenitzada a Llíria pel grup musical «Els Últims Romàntics» fins a l’any 2018, en què varen celebrar el seu últim concert.

Ja finalitzant el nostre treball sols ens falta desitjar vos que el solstici d’estiu siga venturós per a tothom i demanar vos que si teniu informació escrita, oral per via familiar, documentació gràfica, etc relacionada amb la temàtica d’aquest article és poseu en contacte amb la Veu o amb mi mateix, us quedarem sincerament agraïts i recordeu que, passe el que passe a les vostres vides, us recomane que feu com els nostres avantpassats, que varen demostrar el seu caràcter alegre inclús en circumstàncies molt dures, com ens diu la cançoneta final que tanca aquest article:

Tres camises té Joan
dos que li n’han de fer
i una que li faran

Manolo Sánchez Vidagany

Juny de 2019

Documentació.

1 Diari Las Provincias, 22 de juny de 1928, Arxiu municipal de Llíria.
2 La nota de premsa anomena un comerciant conegut per «Franc».
3 Joan Josep Adrià i Montolio: Salut, malaltia i cultura popular als primers decennis del segle XX.
4 «Malaleche»; guarda rural destinat a Llíria durant la postguerra, terror
dels xiquets i persones famolenques que deambulaven pels horts buscant alguna cosa
amb què omplir l’estómac.
5 Estrofa d’un romanç de Josep Durán, «Antigors i Records Vells», on l’autor fa parlar Sant Pere i Sant Pau, sants que es troben a dues petxines de la façana de l’església de l’Assumpció de Llíria.
6 Prendre el ros i collir plantes, revista Espores: Daniel Climent Giner.
7 Informació aportada per la família Romero Fabra.
8 La Pinya de Sant Joan, oracle amorós, revista Espores, Daniel Climent Giner.
9 Informació aportada per Simeó Jordan.
10 Joaquim González i Caturla: Rondalles de l’Alacantí, contes populars.
11 La Plaza Mayor  i «Les Barraquetes» de la horchata: Josep Durán Martínez, Perfiles, Siluetas. Glosas de mi Tierra.

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here