Manolo Sánchez: L’ofici de Forniller. Petjades de Treball i vida

fons Josep Duran

L’Ofici de Forniller.
Petjades de Treball i Vida.

 


La ruta dels Fornillers forma part del projecte de recuperació dels Senders Tradicionals de la Concòrdia, impulsat pel M I Ajuntament de Llíria, ruta amb un gran valor paisatgístic, històric i etnobotànic. Per a donar a conèixer aquesta ruta des de la regidoria de patrimoni i l’oficina de turisme es va organitzar una excursió a la Concòrdia el passat diumenge 19 de maig, en la que varen participar més de 50 persones, a la qual vaig estar invitat a col laborar.
Parlem, en concret, d’un itinerari vinculat al món dels fornillers, un ofici desaparegut a la postguerra, consistent en l’arreplegada de «llenya molla»; argilaga, romer, coscoll, etc, que després es transportava fins a Manises on era utilitzada com a combustible per als forns ceràmics.
Aquesta tasca es duia a cap en zones delimitades, en el cas de la Concòrdia, de propietat pública, de les que s’obtenia dret d’ús durant una temporada previ pagament d’una certa quantitat de diners mitjançant una subhasta pública.
Aquestes regles, de caire legal, no eren sempre respectades; l’empobriment de la capa vegetal causada per l’ús continuat dels treballs relacionats amb la fornilla provocava l’escassesa de la matèria prima, agreujada de vegades per les sequeres, feia, de vegades, infringir les normes legals establides, fent se servir mètodes clandestins de treball, com ara la utilització de terrenys no autoritzats, un model conegut com «anar a risc», mètode que ocasionava multes i càstigs de presó curta, habitualment de cap de setmana, càstigs de presó que es donaven també per blasfemar, costum molt arrelada entre els traginers, pena, aquesta molt habitual en temps de postguerra, tal com ens va indicar Francesc Rozalen Igual, * historiador, bon coneixedor del tema.

Les colles de fornillers, formades per carregadors i carreters , els vistosos carros amb tirs, fins i tot, de quatre i sis matxos, lleugers, amb capacitat, però, per a carregar dos mil quilos, ja no trepitgen avui en dia els camins de la Concòrdia. L’electrificació dels forns ceràmics i les restriccions a la utilització de moltes activitats relacionades amb el món de la muntanya durant la postguerra, portaren a la decadència i posterior desaparició d’aquesta professió, tan característica de les nostres serres.
Mantenir viva la memòria d’aquest ofici desaparegut és un deure que hem d’assumir si no volem que aquesta rica herència del nostre passat passe a ser oblidat per a sempre.
La divulgació d’aquest patrimoni esdevé fonamental si es vol evitar aquest perill, en aquest sentit s’han fet treballs, com ara, un documental televisiu, una publicació escrita i aquesta ruta de la qual avui ens ocupem, la Ruta dels Fornillers, esforç que s’ha de valorar en positiu després de dècades de
desinterès i indiferència.

La ruta impulsada va ser nomenada genèricament com «Ruta dels Fornillers», corresponent al Sender de Petit Recorregut CV 260.
L’inici del Sender, on podem trobar una caseta informativa, es va fixar al pont que creua el Canal, al camí del Mas del Frare o Caicons, als voltants de l’aljub d’Aznar.

Si seguim el senyal, als pocs metres, a la nostra dreta, trobarem el ja nomenat aljub d’Aznar, model clàssic d’aljub llirià, del qual inclús si ha fet una rèplica a una de les rotondes d’accés a la localitat. L’aljub, que s’alimentava mitjançant un sistema de canalització de l’aigua de pluja provinent de les muntanyes properes.
L’aljub, que encara manté el nom escrit a la part superior del dipòsit, conserva els diferents espais; bassa de decantació, pica i dipòsit en un estat excel·lent de conservació, podem inclús llegir la data de l’última reforma portada a cap 1953, així com l’entitat que la va impulsar, la «Germandat de Llauradors».    

Aljub d’Aznar




Continuant la nostra ruta veurem que, un breu espai de temps, el senyals ens menen cap a la dreta, cap al camí que en uns vint minuts ens conduirà al Mas del Frare, ubicat al cor de la Concòrdia, del que és té documentació sobre la seva fundació, per part del frare trinitari Josep Ferrando, que el va adquirir el tres d’abril de 1761.*2
El 1854 va passar a ser propietat de Gutiérrez de Tobar. Cap a finals del segle XIX va ser adquirit per José María Lleó Aparici, de fet el mas va conservar fins als anys 80 del segle passat una inscripció sobre la porta amb les sigles J. LL. 1885.
Gran propietari i personatge molt influent a la societat lliriana de finals del segle dinou i principis del vint, José Lleó va ser membre de la Confraria dels rics, associació exclusiva de tipus religiós, que s’ocupava del culte a la Puríssima, tan arrelada a Llíria.

El mas disposava de planta baixa amb diverses estances; habitacions destinades als estatgers, jornalers i quadra, amb disposició per a quinze matxos lligats en espais separats.
La part superior es destinava a les estances dels «senyorets», que l’ocupaven de manera temporal.
El mas disposava també d’un forn morú adossat al mur oest del mas, així com un aljub amb gran capacitat, ubicat a l’exterior, al costat de diversos pallers, i una era per a trillar, al costat de altres dependències, com ara corrals per a ramats transhumants, recordem que molt propera al mas del Frare tenim la Senda de Pastor, relacionada amb la Vereda Real de Bétera.
Va ser escenari de la firma de l’últim acord de Concòrdia entre els pobles de Llíria, Altura i Alcubles cap a finals del segle XIX.
La relació entre el mas del Frare i els fornillers ve donada, fonamentalment, per l’ús que aquests treballadors de la muntanya feien dels aljubs que formaven part conjunts d’edificis que conformaven el mas, de vegades utilitzaven també els pallers com a refugi en cas de molt mal oratge.


De la popularitat del mas del Frare i la duresa del treball a la muntanya ens parla la següent folia:

Adéu al maset del Frare
i el racó de l’arbocer,
adéu la Penya del «Buho»
que a llenya no torne més.


A la ruta dels fornillers podem trobar mostres dels cultius tradicionals del secà de Llíria, com ara garroferes de diverses varietats; catxes, matalasseres, roges, culleretes, meleres, etc.
La garrofera s’ha fet servir a Llíria per a una infinitat d’usos més enllà dels més coneguts i tradicionals, un dels més interessants és el referit a la seva utilització per a marcar el temps, com succeïa amb la «garrofera de l’hora», situada al camí de Caicons, camí tradicional d’accés dels fornillers a la Concòrdia, situada a una hora de distància del nucli urbà de Llíria.
Un dels aspectes més interessants que ens ha deixat la garrofera és el referit al vocabulari popular associat al seu conreu; el mot «mostra», referit a la seva floració, la paraula «batollar», al fet de fer caure les garrofes amb una canya per a després recollir les són eixamples de la popularitat que les garroferes varen assolir, en temps passats, entre nosaltres.
L’ombra de les garroferes va acollir, especialment les llargues jornades d’estiu, la impedimenta (ferramenta, menjar, beguda, etc.), així com les hores de descans dels fornillers.


Ens han quedat dites referides a la garrofera, encara vives a la memòria popular, com la que ens diu:

Per Sant Bartomeu batoll arreu


o la següent folia

Si s’hem unfla la garrofa
i els negocis m’ixen bé,
el primer forat que tape
ha de ser el de vostè

L’olivera és un dels arbres que podrem trobar al llarg d’aquest itinerari. El seu cultiu es remunta o es remunta al temps de la cultura ibèrica, com ens mostren les abundants restes documentades a diversos jaciments, com el Castellet de Bernabè,la Monravana, el tossal de Sant Miquel , etc.
L’olivera és un arbre amb referències mitològiques d’allò més interessants, especialment les relacionades amb el seu origen, que els grecs atribuïen a un regal als homes per part de la deessa Atenea.*3
La utilització de l’oli per enllumenar la llar o en els rituals funeraris es fa palès a les nombroses llums de ceràmica trobades als jaciments romans de Llíria.
Amb la religió cristiana es dóna una continuïtat dels usos tradicionals funeraris presents a les cultures més antigues, un bon eixample el tenim al ritual d’administrar els olis durant l’extrema unció, fet amb l’objecte d’enllumenar el món fosc, on, segons la mitologia, vaguen les ànimes dels morts.
Ja en un àmbit més casolà, de l’olivera podem dir que forma part de diversos aspectes relacionats amb la nostra cultura tradicional.
Està present al llenguatge popular, com ara a mots de regust local com ara «el grum», com és nomena ací la flor de l’olivera o el verb «grumar», a l’acte de florir.
Trobem oliveres molt populars com «L’Olivera de l’Angelet» o la de «la Fardeta», que , a més a més, es feien servir per als camperols com a referència geogràfica, tal com succeïa amb «L’Olivera de Ma Terra».
L’oli es feia servir per mantenir en bon és estat les eines de treball o engreixar les peces metàlliques dels carros. En altre ordre de coses, les olives, adobades amb sosa, xafades on s’utilitzaven diverses plantes com la fulla de garrofera, l’herba d ‘olives, etc posades en salmorra o marcides, Que es plegaven ja negres, posant sé en oli i sal després de ser escaldades han estat un dels aliments emprats tradicionalment pels fornillers en la seva dieta diària.

De l’opinió que els nostres avantpassats tenien sobre el conreu de l’olivera ens han quedat moltes dites.

Com la que ens diu que:

«Ric d’oliveres pobre de veres»

O folies que ens parlem de moments i llocs on es feia la feina.

Adéu Pla de Ferriol.
Espinar i Casa «Carlos»,
hem acabat ja l’oliva
i ara anem a apedaçar mos.



Encara que molt minvada la seva presència, podem encara trobar vinyes al llarg de la nostra ruta, especialment al mas del Frare i voltants de les bodegues de Torres.
Cultivada des del temps dels ibers, trobem restes de trulls per a l’elaboració del vi a diversos jaciments arqueològics del nostre terme.
Al museu Arqueològic de Llíria s’exposen restes de peces romanes de marbre amb motius de raïm i fulles de vinya; cal recordar ací l’associació que al món de la cultura grecollatina es dóna entre l’el vi i el culte als déus Baco o Dionisos.
El cristianisme en fa ús del vi durant l’Eucaristia, de fet a les excavacions portades a cap al voltant de l’església de la Sang, durant els treballs de restauració d’aquest temple es va recuperar part de l’aixovar d’un mossèn d’època medieval que contenia tres recipients de cristall usats per a contenir l’aigua, l’oli i el vi durant els actes litúrgics.
La vinya ha estat un dels cultius fonamentals per a l’economia lliriana, assolint el seu moment àlgid a finals del segle dinou, en què algunes cases de llauradors rics, com els Lleó van aplegar a emmagatzemar fins a tres-centes seixanta-cinc bótes*4 de vi, tal com es diu popularment, «tantes botes de vi com dies té l’any».
Va existir a Llíria, fins a temps molt recents, el costum de penjar un ram de branques d’olivera o garrofera per a senyalitzar els punts de venda de vi, si es llevava el ramell s’indicava que el vi s’havia esgotat i ja no hi havia venda.
El raïm, les panses, el vi, tots els fruits que al llarg de la història ens ha oferit la vinya varen acompanyar els fornillers en les seves llargues jornades de treball a la muntanya.
Vi que feien servir en les populars bótes de pell i en els tonellets on s’incorporava una petita canya en forma de llengüeta que permetia beure’n al «gall», elevant el recipient a l’aire amb les mans per damunt del rostre i deixant caure el vi amb cadència i l’habilitat suficient perquè acabe a l’interior de la boca.


Josep Duran va escriure un romanç que en un dels seus paràgrafs, i referint sé a un període de sequera que afectava les vinyes a principi del segle passat ens diu:

Entre un home i un xiquet,
si la «faena» els amorra,
després de córrer mig terme
de Caicons a la «Contienda»,
en un carro d’un burret
omplin el cul de la sorra,
ja està la verema feta.


La ruta, dissenyada amb format circular, es completarà de forma òptima tant si s’ha agafa el sentit esquerre, per la Senda del Pastor com si s’hi agafa el sentit dretà, per la Costa de Sardina. Nosaltres ens decidim avui pel sentit dretà, per la ja nomenada Costa de Sardina, en realitat part de l’antic camí de Xèrica-Sogorb, que menava a la Cartoixa de Vall de Crist després de deixar enrere el mas d’Avanilles , Cucaló, el Santuari de la Cova Santa i la font de Ribes.
Aquest camí, en el seu temps molt transitat, va unit a un període històric relacionat amb el Ducat de Llíria i Xèrica.
Aquest camí va ser, també, un dels accessos principals per a les colles de fornillers que duien a cap el seu treball habitual a les rodalies de la partida de Torres, una de les més utilitzades per aquests a l’hora de realitzar la seva tasca.


Cap als quaranta minuts després de deixar darrere el mas del Frare trobarem un poste indicatiu que ens mena cap a les bodegues de Torres per la Rambleta del Vint-i-Quatre. En realitat el nom d’aquest barranc és «La Rambleta de les piteres del Vint-i-Quatre», naix al peu de la muntanya de la Pedrosa, al terme d’Alcubles, descorre després per terres d’Altura i entra al terme de Llíria a les rodalies de Torres.
Es tracta d’un barranc que baixa amb gran rapidesa i força, fet que haurem de tenir en compte a l’hora de planificar la nostra excursió pel tram de la ruta dels Fornillers que descorre pel seu interior.

El seu nom ens indica la presència de piteres al voltant del seu recorregut per la partida de les bodegues del Vint-i-Quatre.
La pitera, dóna nom, com ja hem comentat abans, a aquest barranc, tan característic dels nostres espais de muntanya, és coneguda també com atzavara, de fet al segle XVI existia a Llíria el «Barranc de les Atzavares», avui en dia conegut com a «Barranc de Benaguasil».
La pitera, d’origen americà, produeix una substància*5 usada en la fabricació del pulque i el tequila, elements característics de la cultura mexicana i, especialment el tequila, molt popular avui en dia entre nosaltres.
Segons ens conta Joan Pellicer *6, la pitera s’usa «com a remei màgic contra la gelosia dels xiquets o zels dels xiquets, com també es fa amb la palera. Es penjava una pitera del sostre de casa o, si més no, s’amenaçava el xiquet amb la vergonya de declarar públicament la seva feblesa».

A Llíria les piteres es plantaven al costat de les soques de les garroferes per fer el servir contra els atacs dels cucs rosegadors

Les fibres d’aquesta planta s’han fet servir com a matèria prima per a la fabricació de ramals, en aquest cas de pita, emprats com a lligassa pels fornillers amb la intenció d’assegurar ne la càrrega, tasca que requeria una gran habilitat, donada la gran altura que assolia habitualment la càrrega.



Una de les formacions vegetals més cridaneres són les formades pels canyars, molt present a la Rambleta del Vint-i-Quatre, un dels indrets més interessants d’aquesta ruta i vinculat a la cultura rural tradicional de la muntanya de Llíria de la manera més diversa. S’ha fet servir com a material de construcció a les bodegues, masos, masets, etc
s’utilitzava també per a la fabricació de canyissos us s’assecaven fruits com les figues, bàsiques en l’alimentació de persones i ramats en el sempre ressec secà de Llíria.
Assecada després de ser extreta amb part de l’arrel durant la lluna de gener, la canya encara és usada per a «batollar» les garrofes al moment de la collita.
Era usada a un joc infantil, el del «tio de la figa», al carnestoltes de Llíria, consistent en impedir que els xiquets agafassen una figa seca amb les mans, penjada de l’extrem d’una vara, també de canya o lledoner, ja que realment el joc consistia a agafar el fruit amb la boca, mentre la gent escridassava allò de:

¡Al higuí¡
!Al higuí¡
!Con la mano no¡
!Con la boca sí¡

En altre ordre de coses, la canya ha estat usada com a remei contra les lumbàlgies mitjançant un ritu amb connotacions màgiques.*
En general, la gent de les nostres muntanyes, entre ells els fornillers, feia servir les canyes per a fer fugir les serps amb certs tocs que, segons ens afirmaren*8, produeixen sobre aqust rèptil un efecte hipnòtic.

Canyar




L’Olivarda és altra de les plantes que forma part de l’ecosistema de rambles i rierols, tan abundants a les nostres contrades. Al contrari que succeïx amb altres plantes, els usos de l’olivarda encara ens han aplegat a la generació de camperols nascuts entre els anys cinquanta i primers seixanta. Jo mateix, nascut en el 1963, encara l’he vist usar, tant per part de familiars ja majors, com de gent de generacions més joves, companys de treball al mas del Frare.
Encara que nosaltres, avui en dia, l’usem com a calmant de les articulacions dolorides, en forma de micapà, els seus usos han estat diversos, entre altres, *9 s’he li atribueix la virtut de restrényer la sang quant es produeix una ferida, de fet ha estat un dels remeis tradicionals contra els talls, molt freqüents a certs treballs, com els talladors de fornilla, que feien ús de ferramentes afilades com corbelles o destrals.
La gran distancia entre els nuclis urbans i els espais de treball, tret característic del món rural llirià, feia necessària una primera cura, en aquest cas amb l’aplicació de l’olivarda sobre la ferida, abans del desplaçament al poble per a visitar el metge, si la gravetat de la ferida així ho exigia.


En un moment donat deixarem enrere la Rambleta per assolir una pista que es dirigeix cap a les bodegues del Vint-i-quatre, escenari de les malifetes dels «Tomasos», roders que van actuar per aquests indrets cap a finals del segle XIX, *10 cal ressenyar que les fragositats de la Concòrdia varen acollir vàries colles de roders que van protagonitzar fets extremadament violents, documentats en diversos treballs sobre el tema.
El senyals, deixant arrere aquest paratge del Vint-i-Quatre, ens dirigiran cap a les bodegues de Torres , dividides en dos grups; les bodegues Velles i Noves.

És aquest un dels paratges més coneguts de la Concòrdia, les seves construccions corresponen a antics habitatges d’ús temporal, magatzems,, corrals, avui en dia abandonades quasi en
la seva totalitat. Les bodegues de Torres, les denominades com «noves», s’ubiquen al costat de una cruïlla de camins, on trobarem un poste indicador de les dues rutes de la Concòrdia que coincideixen en aquest punt; la ruta dels Fornillers i la del Cavalló de l’Olivera.

Foto: J. Vicent Montesinos


És aquest paratge un lloc on abunda l’espart, especialment en el sender que uneix les bodegues Noves de Torres amb les Velles, emprat per a la confecció d’espardenyes, calçat habitual en temps passats per la gent del camp en les nostres contrades, d’espart per a treballar, de careta blanca per als diumenges i dies de festa*11. La gran tradició en l’ús de l’espart a Llíria va assolir un alt grau durant el primer terç del segle XX, anys en què es va produir una certa industrialització que emprava, al costat de altres fibres vegetals, les de l’espart, durant el seu procés productiu.
Ressenyem ací la importància per a l’economia local i comarcal de les fàbriques de filar i picar espart de Manuel Cantó, coneguda com «la fàbrica de les masses» i, sobretot, de la fàbrica de Rios, popularment coneguda com «la fàbrica dels sacs» que va assolir fins a 1500 treballadors en plantilla, la majoria dónes, durant els anys de la postguerra.

La toponímia local ens parla de la «partida del Totxar», fet que es fa ressò de la presència de l’espart arreu de les nostres contrades.

Ja fa uns quants anys vaig ser testimoni, al costat de la resta d’equip de gravació d’un documental sobre els fornillers per a un canal de televisió, de l’habilitat d’un forniller de Llíria, Miguel «el xato», en la confecció dels trenats de llata, fets amb espart en verd, usats pels fornillers per a lligar les garbes de llenya molla o «terços», agrupades de tres en tres en uns grups majors fins a completar la càrrega.

En la memòria col lectiva han quedat folies referents a l’ús de l’espart per part dels nostres avantpassats:

En el Pic caragoleres,
en Reixuxena les llates,
les xiques caragoleres,
no guanyen prou «pa» sabates.



Un dels aspectes relacionats amb el món dels fornillers que crida més l’atenció d’aquell que l’estudia és l’ús que es feia dels animals de tir, dels matxos llirians, amb unes condicions de resistència molt especials, necessàries en les tasques de càrrega i transport de la fornilla, tal com ens indica Josep Duran en un dels seus escrits en què ens parla de les característiques d’aquests animals adquirits en diverses fires de ramat dels Pirineus, inclús dels Alps, amb una potència física suficient per a resistir els trajectes pels camins antics, duríssims, de la Concòrdia, com ara les Llàcoves Velles, molt utilitzades no sols pels fornillers, també pels nevaters, traginers, etc que feien el recorregut entre València, Llíria i les terres de l’interior.
Sembla que la popularitat dels matxos de Llíria té l’origen en la relació entre la Cartoixa de Portaceli* i els traginers de Llíria, contractats pels Cartoixans per a transportar la neu de la Bellida a València, itinerari que descorria per les Llàcoves velles, per uns trams en què era necessari l’ús d’uns animals de força excepcional.

La cura dels matxos no sols abastava l’alimentació, a base de garrofes, palla, alfals, en verd i sec, ordi o blat de tant en tant, brossa del nuget, fenàs, etc.
Paràsits, insectes, frecs amb l’aparellada i el gran esforç diari que duien a cap els matxos, comportaven problemes que calia atendre moltes vegades sobre la marxa, si es volia que aquests problemes no interferissen en la marxa normal del treball.

Una de les plantes amb més interès etnobotànic usades per combatre tots aquests entrebancs, era, sens dubte el malrubí, malrubí o com diem a Llíria «matapuça».
Aquesta planta és usada a diverses comarques valencianes*13 com a remei contra l’aliacrà o icterícia, mitjançant un sistema de curació consistent en pixar la matapuça cada matí durant nou dies, sempre el mateix exemplar, al cap de nou dies els símptomes han de cessar al mateix temps que la planta s’asseca.
A Llíria la matapuça es gastava com mètode de venjança dels nuvis rebutjats o amb problemes amb la parella. L’aparició durant les enramades del mes de maig de ramells de matapuça a la porta de la casa d’una xicona significava el menyspreu, una manera d’escenificar el trencament definitiu.
Alguns milicians anarquistes,durant la guerra civil, eren coneguts a Llíria com «els del gorro de matapuça», a causa del color i la textura d’aquest.
Sembla que el nom donat al malrubí al nostre poble ve donat per l’ús tradicional antiparasitari d’aquesta planta,, documentat a les comarques centrals del País Valencià*14, als corrals i sobre la pell de matxos, haques i ases, mitjançant la frega sobre el llom després de les esquilades.

Plantes com el rabet de gat o la camamilla eren usades per la gent de la muntanya, com ens descriu molt bé Joan Pellicer, «per a rentar ferides i assecar les; també per a curar i assecar l’escaldadura amb sang i granets del coll dels matxos provocada per la suor a causa de la collera».

 


Les plantes de la muntanya eren usades pels treballadors  com ara els fornillers, com a remei per a guarir malalties i solucionar problemes diaris, tal com succeïa amb l’olivarda, usada com a micapà per a restrènyer la sang de les ferides, habituals en el treball dels fornillers, donat l’ús de ferraments com corbelles, o el contacte directe amb plantes com l’espart o la coscolla, que provocava talls a les mans a causa de la seva especial textura.
Altres problemes, com ara indigestions, infeccions als ulls, llagues eren tractades amb plantes com ara la camamilla, la ruda, el rabet de gat, etc, dintre de la gran tradició lliriana d’ús de les plantes medicinals que eren usades inclús en un novenari de depuració molt popular entre els nostres avantpassats. *15
Un dels remeis tradicionals emprats pels nostres avantpassats consistia en el costum de portar un niu de mantis religiosa a la butxaca per evitar el mal de queixal*16. L’ús de la ruda*17 contra malediccions com el mal d’ull eren habituals entre la gent de Llíria i altres poblacions veïnes que en feien ús de les muntanyes de la Concòrdia.
L’ús de les figues seques, de diverses plantes mengívoles, com la xicòria, els lletsons, o dels coents a les paelles d’abadejo van anar conformant una certa tradició gastronòmica entre els treballadors de la muntanya que ha arribat viva fins als nostres dies.
Una de les tradicions més interessants que ha perviscut entre nosaltres procedent del món de la muntanya és «l’herberet llirià», *18 beguda conformada pel rabet de gat, al costat del tomello mascle, el romer i el raïm de pastor, conegut a Llíria com «raïm de pardalet», tot mesclat amb aiguardent o cassalla.

Molt proper a les bodegues de Torres, descorre un dels ramals procedents de la Vereda Real de Bétera, utilitzada pels pastors transhumants procedents de Terol i Conca fins als anys huitanta del segle passat, tenint alguns com a destí el mas del Frare o algun corral de la rodalia.
La presència dels ramats al llarg de tants anys, ha influït en el paisatge de manera peculiar, la presència de diversos corrals a les bodegues, avui en dia abandonats, en són una bona mostra d’aquesta influència.
De fet el camí de tornada cap al punt on finalitza aquesta ruta, rep el nom de «Senda del Pastor», que s’inicia a les mateixes bodegues Noves de Torres en el sentit esquerre de la marxa junt a l’aljub d’aquestes bodegues.
Al principi ens endinsarem per una petita senda que en un moment ens permet enllaçar en la ja nomenada «Senda del Pastor», avui en dia un camí de carro, deixarem enrere el maset «Lucero»,
ens acompanyaran segullades, estepes, càdecs, camps de secà i pinades que a poc a poc es recuperen dels últims incendis.
Durant més o menys 35 minuts davallarem decididament cap a les zones més baixes de la Concòrdia, de tant en tant observarem algun aljub de tipologia moderna construït per la societat de caçadors de Llíria per a usos cinegètics.
A l’altura del maset de Robertet enllaçarem de nou amb la rambleta del Vint-i-quatre i en pocs minuts arribarem al punt on finalitza el traçat circular de la nostra ruta. Tenint com a referència el poste senyalitzador situat a les rodalia del mas del Frare, agafarem el camí de la dreta que en vint minuts des del poste ens deixarà en el punt en què iniciàrem l’excursió.

1*, 12*, Francesc Rozalen; intervenció a les bodegues de Torres.
2* ,11*, Josep Durán: Siluetas, perfiles, glosas de mi tierra.
3 *,6*, 14*, Joan Peciller: Costumari Botànic. Metge i divulgador etnobotànic
4*, 15*: Popular.
5*,7*,13*: Daniel Climent Giner: professor de ciències de la natura i divulgador etnobotànic.
8*, José María Pedrola: veí de Llíria.
9*, Popular
10, 16, Carles Asensi Torres: historiador.
17*, Germán Botella: senderista.
18*, Leandro Izquierdo, veí de llíria.

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here