Francesc Rozalén: La Sang, de la desídia a l’elogi com a monument nacional

L’església de la Sang després de la restauració de 1994-1997.

L’església de la Sang:

de la desídia a l’elogi com a monument nacional

 

 

                                                                                              Francesc  Rozalén  Igual

 

 

Amb motiu de la celebració enguany del centenari de la declaració de l’església de la Sang com a monument nacional i davant la Setmana Santa en què aquesta església és una protagonista destacada, volguera exposar una  sèrie de reflexions i aportar unes informacions que no són tan conegudes pel públic en general. L’any 1997 ja vaig publicar al llibre de la Fira i Festes de Sant Miquel un altre article tractant aquest tema que ara recupere en part alhora que incorpore les noves investigacions que s’han  portat endavant en els darrers anys.

L’església en 1960. Foto J. León ( Fons documental J. Durán-AMLL).

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                       En primer lloc és curiós comprovar com un edifici històric pot passar d’una situació d’oblit i desídia a una altra d’elogi i d’exaltació fins a convertir-se en un símbol local, en un dels referents de la tradició històrica de Llíria. I açò ocorregué en el cas de l’església lliriana de Santa Maria o de la Sang que després d’haver finalitzat el delicat i costós procés de restauració iniciat en  febrer de 1994 i acabat l’estiu de 1997, estigué  incomprensiblement tancada quasi 7 anys  per inaugurar-la i reobrir-la en març de 2004.

            Com ja sabem, la Sang és un edifici del temps de la reconquesta cristiana, en concret dels segles XIII i XIV, i estilísticament té elements romànics i del gòtic primitiu. El temple -alçat sobre l’antiga mesquita- va ser construït pels primers pobladors cristians vinguts del nord peninsular; tingué la categoria de parròquia, la qual cosa representava simbòlicament el començament d’una nova civilització -la cristiana- amb una cultura, una religió i una forma de concebre el món diferent a la dels anteriors pobladors musulmans. La nova parròquia estigué dedicada a Santa Maria, advocació preferida i estimada pel rei conqueridor Jaume I.

            Durant diversos segles el temple de Santa Maria actuà com a única parròquia de la vila. Però durant el segle XVII Llíria visqué una època d’esplendor econòmica amb el corresponent augment de població. La puixança econòmica de la ciutat es reflectí en la construcció dels edificis més emblemàtics: el palau municipal de Ca la Vila edificat a finals del segle XVI per a ser la seu del govern local, i l’acabament el 1642 de la sumptuosa i d’aires catedralicis església  de l’Assumpció, ja que la vila havia crescut tant que necessitava un temple més espaiós i luxós construït amb els gustos artístics d’aquell període. Així, el romànic i el gòtic primitiu de l’església de Santa Maria eren estils massa austers i ja no entraven dins els cànons artístics de l’època. La moda d’aquell moment era ara el barroc amb la seua teatralitat i el gust per la sumptuositat decorativa.

Interior de l’església en 1924. Foto D. Uriel (Fons documental J. Durán-AMLL).

I.- La decadència de l’església vella o de la Sang

 

            A partir, doncs, de l’any 1642, en què ja entrà en funcionament la nova parròquia de l’Assumpció, s’inicià el llarg període de decadència de l’església de Santa Maria, que en el futur també serà coneguda per l’església vella. Però encara fou una sort que en quedar sense usos parroquials, el temple es destinara a ser la seu de la Confraria de la Sang. A partir d’aquell moment, el temple adoptà el nom de la confraria que havia acollit i per això actualment la coneixem com a església de la Sang.  Si l’edifici de l’església ens ha aplegat més o  menys íntegre fins el segle XX, ha estat gràcies a la intervenció de la Confraria de la Sang, encara que també cal  reconèixer que el fet d’utilitzar l’església de l’Assumpció el campanar de la Sang com a campanar propi també ajudaria a la seua conservació. De totes maneres, si la confraria no hi haguera situat la seu, el temple ens haguera arribat a l’actualitat en un estat de deteriorament irrecuperable, ja que no cal oblidar que el seu meravellós sostre és de fusta policromada. Un negre futur esperava a una església  que ja es considerava vella i sense utilitat parroquial. A poc a poc es deixava de celebrar culte  a la Sang i l’edifici es convertí en un magatzem per guardar-hi  les imatges processionals de la Setmana Santa.  A partir del segle XVIII ja són nombroses les notícies sobre les obres de consolidació que finançà la Confraria de la Sang, sobretot les que feien referència a les reparacions de la teulada per evitar les filtracions d’aigua que deterioraven l’enteixinat. Però malgrat les diverses intervencions,  hi hagueren pluges que danyaren greument el sostre de l’església, com les dels anys cinquanta del segle XX, que ocasionaren la pèrdua d’una part de l’enteixinat que dóna al presbiteri.

            En l’àmbit popular, ja al segle XIX l’església de la Sang era poc estimada pels llirians, els quals la valoraven negativament. És molt il·lustratiu el comentari que a finals del segle XIX Teodor Llorente transcrigué en un dels seus llibres amb motiu d’un viatge a Llíria. L’erudit ens conta que després de visitar alguns monuments preguntà als veïns si encara hi quedava algun edifici interessant per veure; li contestaren que el Beateri de Sant Miquel i res més, ja que l’antiga parròquia, la de la Sang, «es una iglesia tan pobre, fea y vieja, que no vale la pena de verla». Per descomptat que quan Teodor Llorente visità l’església no opinà el mateix que li havien dit els veïns de Llíria.

            Durant el segle XX l’església i el seu entorn es degradava lentament en convertir-se el tossal de la Sang en un barri marginal de la població. Els voltants de l’església arribaren a convertir-se en un femer que perdurà fins els anys setanta. Però si en l’àmbit popular l’església era considerada un edifici vell i lleig, en els cercles d’erudits se’n valorava la riquesa artística ja des de mitjans del segle XIX.  En aquest sentit és molt interessant la informació que aporta la tesis doctoral de Francisco Javier Delicado Martínez  sobre «La Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos de Valencia (1844-1983)» presentada a la Universitat de València en el 2013.

Els membres de la Comissió Provincial de Monuments en la visita que feren a la Sang en 1928 (Fons documental J. Durán-AMLL).

II.- Els erudits descobreixen els valors artístics de la Sang. El procés de la declaració com a monument

 

            Segons conta Francisco Javier Delicado, és curiós constatar com s’interessà per la Sang la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics, fundada el 1844 amb l’objectiu de protegir i conservar els monuments valencians. Aquesta Comissió tenia interés per alçar a València un Panteó d’Hòmens Il·lustres i li havien arribat informacions que a l’església de la Sang hi havia sepulcres que contenien les restes de diversos infants de la Corona d’Aragó. Demanaren informes a l’Ajuntament i aquest contestà dient que a més dels infants l’església conservava les tombes de la reina Na Germana i el seu espòs el Duc de Calàbria. Tota aquesta informació es recolzava en tradicions orals però que no estava confirmada documentalment. Davant l’interés de les tombes i els seus personatges, el secretari de la Comissió, l’historiador Vicente Boix, visità l’església per primera vegada en  1862 i quedà meravellat de la riquesa artística que atresorava. També alertà de l’estat ruïnós en què es trobava la façana i féu tot el possible perquè es restaurara amb fons de la mateixa Comissió. Per tant, podem considerar que la restauració portada a cap en 1863 fou la primera que féu l’Estat a l’església de la Sang. Aleshores és quan també posaren la làpida romana que es conserva a la façana principal de l’església. A partir d’aquesta època, la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics prengué molt d’interés per l’església de la Sang i inclús posà un guarda perquè la cuidara.

 

            L’apreci i estima que tenia la Sang en el món erudit féu que en 1909 l’Ajuntament de Llíria amb el recolzament de diverses personalitats locals i del marqués de Cáceres (diputat a Corts per Llíria) demanaren a les autoritats que s’incoara l’expediente per a declarar la Sang Monument Nacional. La Comissió Provincial prengué la sol·licitud amb molt d’interés i després dels dictàmens emesos per les Reals Acadèmies, i segons ens conta Francisco Javier Delicado:

             «la Iglesia de la Sangre de Liria fue declarada Monumento Nacional por Alfonso XIII el día 26 de septiembre de 1919, «quedando como tal bajo la protección del Estado y la inmediata custodia y vigilancia de la Comisión Provincial de Monumentos de Valencia», según la nota ministerial que con fecha de 29 de septiembre transcribió el Director General de Bellas Artes Mariano Benlliure al Presidente de la Comisión Provincial, convirtiéndose la iglesia en un museo por la riqueza artística atesorada».

            Tota la documentació que aporta la tesis doctoral de Francisco Javier Delicado també dóna llum sobre la figura de l’erudit  Teodoro Izquierdo, nascut el 1867, i  al qual consideràvem l’únic descobridor dels tresors de la Sang. Ara podem saber que ell heretà tot el saber i interés que la Comissió Provincial de Monuments havia acumulat des de 1844 sobre la Sang. De totes maneres cal valorar molt positivament tota la tasca feta per Teodoro per continuar recuperant el prestigi de la Sang, descobrint les primitives pintures murals que estaven tapades, estudiant i publicant els seus tresors i creant una capella museu on es recolliren tots els objectes artístics que l’església encara conservava. A més, també cal reconèixer que Teodoro va ser el principal impulsor perquè la Sang fora declarada Monument Nacional. De segur que en aquest projecte també posaria tota la seua influència política (fou governador civil de Castelló) i de la seua poderosa família. A més, va ser vocal de la Comissió Provincial de Monuments i acadèmic de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. També cal destacar el paper que en la declaració tingueren els seus amics Benlliure: José, el pintor, era el director de la Comissió Provincial de Monuments i Mariano, l’escultor, era el Director General de Belles Arts.

            Teodoro Izquierdo morí en març de 1923 i uns mesos després els assistents al Tercer Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, que se celebrava a València, visitaren la Sang en juliol de 1923 i en reconeixement per tota la seua labor cultural, col·locaren a la capella museu que ell havia creat una làpida commemorativa en el seu honor.

Estat de l’església després de la restauració dels anys setanta amb les parets recobertes de ciment (foto de l’autor).

III.- Les restauracions del segle XX i el procés de conscienciació dels ciutadans

 

            Inclús el govern de la República també es preocupà de restaurar l’església de la Sang després de la sol·licitud que féu l’Ajuntament de Llíria en 1934 a la Junta Superior del Tresor Artístic denunciant l’estat de deteriorament de l’església, alhora que demanava la seua intervenció per fer obres de conservació i consolidació. Per altra banda, els governs de la llarga dictadura franquista intervingueren poc en la conservació de l’església de la Sang. En 1949 concediren una xicoteta subvenció per al seu manteniment. En 1954 hagueren d’intervindre d’urgència perquè unes tempestes havien enderrocat la meitat  del mur de l’altar major i el sostre de fusta havia quedat al descobert amenaçant perill de desplome. Un altre enderrocament que hi hagué en 1957 en la part de la desapareguda sagristia sembla que la finançà la confraria. Finalment l’Estat concedí una última subvenció per a  intervenir a la Sang en 1970 i 1971. Fins i tot en la dècada dels setanta es fundà a Llíria una Associació d’Amics de la Sang que entre els seus objectius estava el de la restauració completa de l’església. En un dels seus manifests declarava que malgrat les ajudes rebudes en els inicis dels anys setanta «quedan aun mejoras que realizar y no se puede considerar terminada la restauración actual con estas subvenciones».

 

            Cal també recordar que aquesta restauració en els inicis dels setanta fou poc afortunada utilitzant en excés el ciment que taparen les antigues pedres i carreus, les parets de les capelles i les seues  voltes de creueria. L’any 1977 ja vaig escriure un article per a l’Associació de Veïns publicat en el Llibre de la Fira i Festes de Sant Miquel on denunciava la deplorable restauració i l’estat d’abandonament de la Sang. En setembre de 1978 redactí un altre article publicat en la combativa revista La Veu de Llíria i signat com a Vocalia de Cultura on descrivia la restauració de la Sang com un atemptat  artístic i denunciava que a la part posterior de l’església encara hi havia un abocador amb molta brutícia. Inclús des de l’Associació de Veïns organitzàrem el 1978 una exposició de fotos al col·legi de Sant Vicent denunciant la deplorable restauració i el deterioro dels seus voltants.

Unes pàgines de l’article publicat al butlletí La Veu de Llíria en setembre de 1978 (foto de l’autor).

            Caldria esperar a l’actual període democràtic perquè la ciutadania i les autoritats començaren a veure l’església amb una actitud més positiva i se sensibilitzaren més per aconseguir una bona conservació de l’edifici. Així, el primer ajuntament democràtic presidit per Josep Maria Jordan decidí netejar la part posterior de l’església i enjardinar els voltants de la zona. Una altra corporació municipal, la presidida per Vicente Castellano amb Amadeo Civera com a regidor de cultura, iniciaren les primeres negociacions amb la Generalitat Valenciana que encarregà la redacció del projecte de restauració en 1989 a l’arquitecte Robert Primo. La següent corporació municipal presidida per Ricard Torres amb Antoni Adrià com a regidor de cultura va ser la que signà en 1993 el conveni de restauració  amb la Generalitat Valenciana que suposaria una inversió de 300 milions de les antigues pessetes. Cal dir que aquesta restauració integral de l’església fou molt exemplar, feta amb gran professionalitat i que ha tornat a aquest magnífic  edifici tot l’esplendor del que ara gaudim. Les empreses que intervingueren amb molta professionalitat foren Artola en la part d’edificació i Coresal que amb gran mestria féu una magnífica restauració del sostre de fusta i de la policromia, així com de les pintures murals. A més, la Sang rebé una altra protecció en ser declarada en 1999 Bé d’Interés Cultural (BIC).

Interior de l’església després de la magnífica restauració.

IV.- El sostre de la Sang: una representació il·lustrada de la societat medieval

 

Restauració de l’enteixinat policromat de la Sang (foto Coresal).

            L’enteixinat d’estil mudèjar datat a finals del segle XIII és realment l’armadura de coberta de fusta de l’església, per la qual cosa és sorprenent que després de tants segles ens haja arribat a l’actualitat bastant complet. Per aquest motiu, no volguera finalitzar l’article sense fer uns breus comentaris sobre la riquesa artística de les seues 11.000 tauletes de fusta policromada i de la resta de  peces  decorades que el componen. L’enteixinat impacta per mostrar un fabulós món simbòlic a base d’una rica decoració amb escenes cavalleresques, religioses, animals mitològics i dels bestiaris medievals, elements heràldics i motius geomètriques, però també escenes profanes amb detalls grotescos i obscens.

 

 

 

Les harpies de l’enteixinat són uns monstres alats amb cos d’au i cap de dona i simbolitzen les passions vicioses (foto Coresal).

Tots aquests elements decoratius transmeten uns missatges i estan envoltats d’una simbologia que ja tractí de mostrar en l’article de 1997. Deia aleshores que l’enteixinat de la Sang és com una lliçó il·lustrada sobre les virtuts i els pecats, sobre el bé i el mal que tant angoixaven l’home medieval.

Dama i cavaller amb un falcó que es podria relacionar amb l’amor impossible i idealitzat dels trobadors (foto Coresal).

Però també és una visió de la societat medieval on cal destacar el món de la cavalleria i el peculiar «amor cortés» dels trobadors, temes que per altra banda són constants en la literatura medieval. En definitiva, tots els personatges, plantes i bèsties que hi apareixen tenen un missatge, estan envoltats d’una simbologia, a vegades de difícil interpretació. I amb aquestes representacions l’home medieval el que volia era expressar la visió del món més immediata que aleshores tenia: la religió, la guerra, l’amor, els pecats, el poder, les virtuts… En la part gràfica d’aquest article mostre una selecció d’imatges poc conegudes de l’enteixinat perquè el lector es puga fer una idea de la seua riquesa artística. Les imatges procedeixen de la memòria de la restauració que presentà l’empresa Coresal a la Generalitat Valenciana.

 

Escena musical amb instruments de corda i emparentada amb el món de la poesia trobadoresca (foto Coresal).

També volguera destacar els elements decoratius típics de l’art islàmic: la decoració vegetal que és molt variada, la geomètrica i l’epigràfica amb inscripcions de lloança a Al·là i a l’Alcorà. Ara bé, encara que també han aparegut inscripcions cristianes, és curiós observar cites de la religió musulmana pintades en un temple cristià. Però la veritat és que les tauletes amb les inscripcions àrabs estan col·locades en llocs que tenen una difícil visibilitat des de baix. Aquestes inscripcions àrabs són un altre exemple de la influència cultural que exercí la comunitat mudèjar sobre la societat cristiana.

            Finalitzava l’article escrit en 1997 dient que  «la interpretació global de l’enteixinat és una tasca complicada i que encara està per fer. En el futur els especialistes de l’art tenen a l’església de la Sang una apassionada eina de treball. El sostre de la Sang es mereix estudis seriosos com els que s’han fet per al de la catedral de Terol, o per al de l’ermita de la Mare de Déu de la Font, a Penya-roja de Tastavins (Terol)». Sols Luís Martí publicà el 1973  una crònica sobre l’església de la Sang dedicant a l’enteixinat 3 pàgines de les 166 del seu llibre  i  Amadeo Civera publicà el 1989 una monografia amb una primera aproximació a l’esmentat enteixinat. Per altra banda, Josep  Antoni Llibrer publicà en el 2003 una extensa i ben documentada monografia sobre l’església i el poble de Llíria als segles medievals  però que no va incloure l’estudi de l’enteixinat. A hores d’ara, lamentablement, després de tants anys transcorreguts, encara no s’ha estudiat amb profunditat i en tota la seua extensió el programa iconogràfic d’aquest meravellós enteixinat policromat.

 

Escena on un porc senglar és perseguit per un gos i un cavaller amb un significat moral (foto Coresal).

La part artística més interessant i valuosa de l’església de la Sang són les escenes pintades de l’enteixinat i que justament són difícils de veure des de baix. Per aquesta raó, en més d’una ocasió ja fa anys que vaig proposar reproduir les millors escenes en panels explicatius ubicats al cor  per tal que el visitant puga veure i entendre tota la riquesa artística i simbòlica de l’enteixinat.

Llance novament la  proposta en aquest any de commemoració esperant que alguna vegada es porte endavant.  D’aquesta manera se li donaria més valor al patrimoni de Llíria i els visitants gaudirien i entendrien per què l’església de la Sang és un dels monuments valencians més interessants del temps de la reconquesta cristiana.

Cavaller lluitant contra un drac que segons els textos bíblics és una personificació de l’esperit maligne de Satanàs (foto Coresal).

 

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here