Fina Pérez: Carmen Agustí, una dona a l'»Agrupación independente de Llíria»

CARMEN AGUSTÍ SILVESTRE. UNA DONA A L’ «AGRUPACIÓN INDEPENDIENTE DE LIRIA»

(1979-2019, 40 anys d’ajuntaments democràtics)

 

D’una família de hàbils fusters, molt coneguts a Llíria, va néixer el 20 de juny del 1938 CARMEN AGUSTÍ SILVESTRE, a poc menys d’un any perquè acabara la Guerra Civil. El seu pare era Diego «el Fuster», la seua mare Inés “la Pitança”, vivien a la mateixa fusteria, al carrer Major, arribant a «Ca Paquito», quasi davant del forn de “Pepe Avinyó”.

A l’Espanya de l’època, les dones es van quedar sense drets civils,  el seu destí era casar-se, se les educava per a ser esposes i mares, saber «portar una llar» i criar els fills. Aquestes eren les seues principals tasques, tret que mostraren inclinació cap a la vida religiosa. I per descomptat, a Llíria no era diferent i l’educació de Carmen Agustí Silvestre va seguir els dictats de l’època.

La seua filla Inés, compartint els records que tant ella com la seua germana Carmen i el seu germà Miguel guarden, diu que la seua mare els deia que estava destinada a ser modista i explicava amb orgull que quasi va aprendre a tallar i cosir un abric, peça difícil, però que va ser el que aleshores era el seu novio i després marit, Miguel Maria Tomás i Alvaro, qui va influir en ella perquè estudiara, primer fins el batxiller superior i després magisteri. Els pares de Carmen no les tenien totes: no era molt normal en l’època que la filla estudiara i el fill treballara en el negoci familiar, el que imperava en aquell moment era que, si algú havia d’estudiar fos el fill, mentre la filla es quedava a casa preparant-se per la seua vida futura. A això se sumava que estudiar suposava un esforç econòmic per a la família i, explica la seua filla Inés, que la seua àvia, de la qual porta el nom, accedint a la petició de la filla i del novio, els va posar una condició: no es casarien fins que ella haguera aprovat les oposicions. I així va ser. Tanta obstinació van posar en els estudis que una tia li explicava a Inés: «els teus pares no festejaven, estudiaven». Aquesta idea que la dona prioritzara els estudis davant d’altres qüestions, per poder arribar a ser persones independents, és el que Carmen va inculcar, especialment, les seues dues filles. Guanyades les oposicions de mestra de primària, i ja casats, Carmen i el seu marit van ser mestres a Benaguasil fins que a Llíria es va inaugurar el col·legi Sant Miquel i es van traslladar, encara que el marit era més reticent però ella el va convèncer perquè vindre a Llíria, era  «treballar pel teu poble». Treballar amb xiquets i xiquetes, educant-los per al futur.

Recorden a sa mare com una dona amb moltes inquietuds, molt activa i constant, lluitadora i solidària, coherent i conseqüent amb les seues idees i creences. Molt religiosa, sempre va estar involucrada, especialment, en les activitats de l’església de Sant Francesc i, probablement, diu Inés, és d’aquí d’on neixen les seues ganes de treballar pel seu poble, de fer alguna cosa pels altres, que era el que ella concebia que era la política: un espai per aportar desinteressadament. Explica que Carmen va evolucionar molt en les seues creences, tant polítiques com religioses, que era molt crítica amb molt del que l’Església deia o feia, per exemple, es va interessar molt pel moviment de la «teologia de l’alliberament» i es va apropar a les comunitats cristianes de base. Així mateix la moderació i el centrisme van anar afiantzant-se, cada volta més, en el seu pensament polític.

Carmen va ocupar el número dos de la candidatura de l’Organització Independent de Llíria, en la qual era l’única dona, i va ser regidora de l’Ajuntament de Llíria durant quatre anys. Els primers dos anys, a excepció d’uns primers mesos en què tots els membres de la corporació van assumir alguna delegació, va estar a l’oposició, davant d’un equip de govern liderat per un alcalde del PCE, Josep Maria Jordàn a qui, en un primer moment, van donar suport els regidors del PCE, del PSOE i els d’ARS-FV. Els últims dos anys, després d’una etapa molt conflictiva i de la dimissió de Jordàn,  AIL i ARS-FV van triar a Enrique Manuel com a alcalde, però aquesta és una història que no toca aquí.

A la primera distribució de càrrecs i funcions d’aquella corporació municipal, segons ens explicava La Veu de Llíria en el seu número 13, de maig de 1979, a la setmana següent del ple de constitució de l’Ajuntament, «la Permanent Municipal va abordar la distribució de càrrecs i funcions dels concejals electes. Després d’un tira i afluixa, es va arribar per acord unanim entre tots»  i aquella primera  distribució de càrrecs li donaria a Carmen Agustí la ponència de Tercera Edat i Patrimoni artístic.

José Luis Giménez Soriano, va encapçalar la candidatura de l’AIL i, durant els últims dos anys d’aquell mandat, va formar part del govern, sota l’alcaldia d’Enrique Manuel Pérez, de l’ARS.  Ell diu de Carmen que era una dona intel·ligent i molt activa, amb la qual va conservar una gran amistat després del seu pas per la política local. Una dona admirable per la superació personal que va suposar estudiar i arribar a exercir la professió de mestra.

 

 

 

Segons m’explica, en algun moment de les reunions per confeccionar la candidatura, es va pensar que havia d’anar alguna dona, i es va pensar a Carmen per la seua vinculació amb l’església, també per ser una dona molt coneguda donada la seva professió i per l’energia que desprenia en totes les seues activitats. I es que, en aquell moment, no existia un debat sobre la participació de la dona en la política, les quotes, la paritat, encara tardarien molts anys a arribar.

Em conta una anècdota: era estiu i hi havia una sessió plenària de l’Ajuntament, Carmen havia d’anar a Mallorca amb l’alumnat de l’escola i, amb les forces tan justes entre govern i oposició, no es podien permetre que ningú faltara, així que van decidir pagar-li el viatge en avió perquè vinguera, estiguera en el Ple i tornara de nou a Mallorca.

Josep Maria Jordàn Galduf, com a alcalde, guarda de Carmen un record entranyable i pensa que era una dona que, des de les seus intenses conviccions cristianes, defensava les seues idees de forma combativa, com li corresponia per estar a l’oposició, però sempre respectuosa i prudent.

Parlant amb Josep Maria Jordàn, sobre la participació de les dones en aquella corporació municipal, cau en el compte que no hi havia pensat en eixa escasa representació femenina, tant en les llistes electorals com en el resultat final de la composició de l’Ajuntament i manifesta que possiblement, més dones, en les candidatures, a l’Ajuntament, hagueren aportat una altra visió dels problemes, així com equilibri i enteniment, però que en aquella època, problemàtica i conflictiva, la participació de les dones en la vida pública no era un tema prioritari, encara que moltes van ser les dones que participaven des d’una segona fila, així ho reconeix ell.

Carmen Agustí no va abandonar al grup independent amb el qual va ser  regidora del seu poble i, convertits en Organización Independiente Valenciana, va tornar a ser candidata a les llistes electorals de 1983 i 1987. A la candidatura de 1983 va tornar a ser l’única dona, ocupant l’onzè lloc de la llista i el 1987, acompanyada d’una altra dona, Consuelo Hernández Moreno, va ocupar un testimonial lloc dissetè.

Carmen no era una dona feminista, ella mateixa no s’haguera anomenat així, ningú que la va conèixer la defineix com a tal. La seua entrada en política no es deu a la lluita de les dones per la igualtat, però és que hi ha dones en la història que, des de les ideologies més dispars i oposades, i sense pretendre-ho, sense voler, han contribuït a canviar els rols de dones i homes, han contribuït que les dones d’avui en dia gaudim de drets que en un passat molt proper ens van ser negats.

 

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here