Carles Asensi: La Gloriosa, la revolució que pretenen fer-nos oblidar

Alegoria de la Revolució Gloriosa

150 ANIVERSARI DE LA GLORIOSA 1868 – 2018: LA  REVOLUCIÓ QUE PRETENEN FER-NOS OBLIDAR? (I de II)

Carles Asensi Torres

Diuen que no recordant una cosa, és fàcil que s’acabe per d’oblidar-la. I tal vegada, davant la situació actual que travessa la monarquia espanyola des de fa un temps, les autoritats i elits del panorama polític, acadèmic i cultural (entre els que destaquen els membres pomposos de la Real Acadèmia de la “Història”, molt qüestionable lògia “acadèmica”) va ser, en el meu judici, el principal dels motius pels quals curiosament no s’ha fet cap menció al 150 aniversari de la més important revolució liberal a Espanya, la batejada per la seua repercussió com: LA GLORIOSA que va esclatar un 19 de setembre de 1868  i que tant sols en 10 dies va expulsar als Borbons i canviar el règim per un altre a imatge dels països d’avantguarda.

En efecte, tant sols un pocs, entre els quals alguns de vostès es trobaran, coneixerem encara que siga de manera general, el conflictiu segle XIX espanyol, segle en el que es crea (com la majoria dels estats actuals) la idea de l’estat nació,  cimentant-la sobre mites, esdeveniments històrics i símbols que, substituint al rei i a la religió com a signes d’unitat, edificar un sentiment de pertinença entre tots aquells habitants dins d’unes mateixes fronteres. Dit en altres paraules, es construeix alló que hui en dia coneguem i es sent com Espanya.

Tot açó no ho vam inventar nosaltres, s’ho vam agafar prestat dels francesos i de la seua République  els quals ho havien agafat prestat dels recents independitzats ciutadans dels Estats Units d’Amèrica ( ja no súbdits del rei britànic George III), els quals van basar-se en els principis del liberalisme .

 

Però, que hem d’entendre per liberalisme al segle XIX?

 

El liberalisme del segle XIX, te molt poc a vore amb allò que entenem i interpretem per liberalisme actualment (o millor dit neoliberalisme). Mentre que aquest últim es basa fonamentalment en aspectes econòmics i mercantils, el liberalisme del segle XIX també ho feia des d’un àmbit racional i humà, on els drets i les llibertats dels humans (compte! No tots eren considerats humans i dins dels que es consideraven humans, sols tenien dret els homes).


Va ser l’Assemblea Constituent, immediat fruit de la Revolució Francesa de 1789, la que va promulgar la Declaració de Drets de l’home i del ciutadà (ciutadà, que ja no súbdit). No obstant aquest drets naturals i universals ja havien sigut primerament utilitzats a la Declaració d’Independència dels EEUU i tractats per filòsofs i humanistes amb anterioritat.

“Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s’institueixen els Governs entre els Homes…”

Fragment de la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica (1776)

Logotip de la República Francesa amb el lema de la Revolució i Marianne, l’al·legoria femenenina de la República.

Aquella Declaration de Droits de l’Home et du Citoyen establia una sèrie de llibertats i drets universals per a l’home principals e inalienables: la igualtat (jurídica) o Egalité, la llibertat en qualsevol àmbit o Liberté, la seguretat, la resistència a l’opressió (és a dir la resposta davant qualsevol injustícia vinguera d’on vinguera, la unió contra l’opressor o Fraternité) i la més important de totes i un dels motors de la Revolució Liberal; LA PROPIETAT.

Declaració dels drets de l’home i ciutadà (1789)

Però totes aquestes llibertats i drets xocaven frontalment contra el vell model de l’Antic Règim i principalment en els privilegis que els tres estaments (Monarquia, Noblesa i Església) els situava per damunt de tots els demés. Per tant, acabar amb eixe model era la clau de l’equació.

 

Una introducció (extensa però) necessària a l’experiència liberal espanyola.

 

Però tornant al nostre convuls segle XIX, el liberalisme i la moderna concepció de l’estat-nació a Espanya aprofundeix les seues arrels en la nostra pròpia guerra de la independència (apel·latiu que formara part d’eixa mitologia nacional) contra la invasió francesa de 1808. (Cal dir, que a pesar del nom i del conflicte, una immensa majoria de l’elit cultural no veia en mals ulls la irrupció del nou model napoleònic basat en el lliure mercat i la il·lustració, eren els anomenats afrancesats.) Amb les Corts Constituents de Cadis  (1810-1814) i la proclamació de la Constitució de 1812, (anomenada la Pepa, per haver sigut aprovada un 19 de març, festivitat de Sant Josep) van marcar el punt d’inflexió dels primers passos del liberalisme espanyol ja que en aquella Constitució (la més avançada d’Europa) establia que la Sobirania residia no en el rei, com ho havia sigut des de temps llunyans, sinó que aquesta residia en la Nació, establia la divisió de poders i atorgava una sèrie de llibertats alhora que abolia els privilegis senyorials.

Guanyada la guerra contra l’invasor (veritable origen del germen del sentiment nacional espanyol) i tornada la desitjada monarquia, això sí Constitucional,  de la ma de Ferran VII “El Dessitjat” (… i més tard “L’Afartat”), els satisfets diputats de Càdis s’apuntaven un merescut tant. Havien aconseguit establir un règim liberal com a nació moderna que pretenia ser.



Però Ferran VII, que per cert te una extraordinària semblança amb l’entranyable Froilán (sí, Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar i Borbón, el quart en la línia successòria al tro d’Espanya), se li va fer de nit. Tal vegada va vore com tots alló amb lo que havia somiat se li anava a escapar per la borda i va decidir conspirar per a tornar a calçar-se els mocassins de l’absolutisme a colp de fusell i baioneta en el 1814. Assassinats uns i fugits altres, tots aquells herois de la Guerra d’Independència i del primer intent liberal espanyol van desaparèixer físicament però no així de la memòria dels demés.

Retrat del Borbó Ferran VII i retrat del Borbó Froilán de Todos los Santos, ningú no diria que no són parents.

 

 

I així, amb el dèspota Borbó de nou en la seua bombolla irreal, el record liberal es feia cada vegada més golós (oh, els ideals viuen mentre hi hagen persones per els que defendre’ls) i així un bon primer de gener de 1820 (quina data més simbòlica, per allò d’ “any nou, vida nova”), el que per aquell temps era tinent Rafael de Riego, va revoltar-se contra el absolutisme de Ferran VII i va protagonitzar el conegut com Pronunciament de Riego a la localitat sevillana de Cabezas de San Juan en el que exigia al rei el retorn de la Constitució de 1812 i que amb un escàs èxit inicial finalment, la consciència liberal acabaria triomfant. La victòria liberal  donava com a resultat un període curt i caòtic en quan a la política, el denominat Trienni Liberal (1820-1823). Ferran VII, que per aquell temps ja no era tant Desitjat, sinó més be “ l’Afartat”, va ser obligat a jurar la Constitució de fet allí va proclamar la seua famosa frase: “Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda Constitucional” segurament alló de “francamente” aniria amb segones doncs davant l’accés al poder dels liberals contraris al seu “dret diví” com a representant de Déu en la terra, (i tal vegada amb gran pesar prevenint que no podria a viure a cos de rei) va alertar a la Santa Aliança, espècie de lliga de les potencies continentals triomfadores sorgida després de la derrota de la Grand Armeé a Waterloo, aquestes grans potències absolutistes (la fèrria Prússia, l’Imperi Austro-hongarés i la Rússia tsarista) havien imposat de nou les monarquies “menys absolutes” i simplement va esperar a la intervenció estrangera, la dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (al comandament del Duc d’Angulema, fill de Carles X dels francesos, per allò del “francamente”) que van tornar a col·locar a Ferran VII de nou al seu tro absolut.

 

De nou la repressió cap als liberals encetaria la ben anomenada “Dècada Ominosa”. Tot i la repressió i el terror impulsat des de la monarquia i els seus servils cap al liberalisme, nombrosos liberals la majoria d’ells exiliats a la ja des de feia anys liberal (i molt monàrquica) Anglaterra van intentar a través del camí de la insurrecció tombar al rei Felón (de felonia, és a dir, traïció). Però, totes acabaren fracassant com la del general Torrijos en Màlaga l’any 1831.

Els liberals es van donar compte que no podien res a fer per la força, així que esperaren al moment oportú i eixe moment va arribar, per a 1833 havien convençut a Ferran VII de nomenar a la seua filla Isabel hereva al tro d’Espanya per davant del seu germà, i per tant absolutista pretendent Carlos Maria Isidro. El dia de Sant Miquel de 1833 el rei aficionat al billar, (al qual sempre se li deixava guanyar d’ahí la frase “ Así se las ponían a Fernando VII”) mor amb una convulsa solució successòria.

Afusellament de Torrijos en la platja de San Andrés. (Antonio Gisbert Pérez, 1888)

 

El monarca nomenarà a la seua filla Isabel (qui no tenia ni els tres anys) hereva al tro, deixant sense opcions al seu germà, l’infant Carles Maria Isidro. Aquesta decisió esdevindrà l’origen del Carlisme i de les tres guerres civils del segle XIX.

Els liberals van depositar grans expectatives i confiança de millora i avançament cap a un estat liberal modern.


El regnat d’Isabel, es podria dividir en dos grans parts: El primer la regència de sa mare, Maria Cristina de Borbó, necessàriament aliada dels liberals (i viceversa). Durant la regència els liberals van guanyant terreny en el joc polític i aconsegueixen xicotetes victòries, que en conjunt decidiran el futur de l’estat – nació en construcció al mateix temps, com l’establiment d’una monarquia constitucional quasi sempre pel mètode la força militar. Però amb gran dificultat han de combatre als absolutistes, emparats baix el pretendent Carlista amb el crit de “Pàtria, Déu i Rei”. La victòria liberal de la primera guerra carlista portarà a Espartero (sí, el del cavall amb bons genitals) a la regència en substitució de la desestimada i immobilista Maria Cristina.

 

El segon període, és el de regnat ple d’ Isabel II  com a reina d’Espanya, el qual cada any anirà pesant en l’esquena dels liberals i de les seues aspiracions de la mateixa manera que acabarà per esclatar la seua paciència. A més, la seua vida privada va ser de tot menys privada sent secret a veus aspectes luxuriosos i poc correctes per a la imatge pública d’una reina. Aquest aspecte va ser una arma que els seus enemics va utilitzar publicant clandestinament una col·lecció d’il·lustracions anomenada “Los Borbones en Pelotas” . Prompte no tardarien en escoltar-se els primers crits d’ “Abajo los Borbones!”. En efecte, la responsabilitat última de la situació a la que Espanya havia arribat a nivell repressiu i de crisis política, social i econòmica tenia nom i cognoms (i també malnom): Isabel de Borbó i Borbó, (a) La Chata. Que disposava de la potestat de triar govern, siguent part de l’engranatge de les eleccions fraudulentes que sempre col·locaven en el poder al Partit Liberal Conservador.

Fotografia de la Reina Isabel II

Lluny de les expectatives i il·lusions de modernitat, el freqüent immobilisme polític, escàndols sexuals i un arbitrarisme excessiu van provocar el descontent total  i el rebuig de totes les divisions del liberalisme del moment, conduint a la conspiració i aquesta a la decidida expulsió de la dinastia que des de 1700 havia sostingut amb ferma ma les cadenes dels seus súbdits. Calia extirpar el mal d’arrel, no hi havia altra solució. Els liberals dividits i farts  van decidir ajuntar-se en el pacte d’Ostende.

 

L’ariet toca mur: El caldo de cultiu de La Gloriosa.

 

Després de molts avanços i retrocessos liberals, la utilització del pronunciament militar es va fer força recurrent des dels inicis de la Regència de Maria Cristina de Borbó fins la instauració en el poder a través d’un colp militar, en temps d’Isabel II, dels liberals moderats de la Unión Liberal, encapçalat pel seu espadó, Leopoldo O’Donell, el final del qual marcaria l’inici de la monarquia d’Isabel II.

 

El 1866, una cruenta crisis sacsejava Europa y les nacions lliure – canvistes, la jove nació-estat espanyola no escaparia. Segons el diari Las Provincias publicat el 4 de gener de 1866 “… pocas veces se ha sido más precària la situación de todas las clases, pocas veces la crisis econòmica y mercantil ha hacinado más elementos de disgusto, pocas veces el ansia de las reformes, reclamades en vano por la opinión pública, se ha dejado sentir con igual fuerza.”

O’Donell, davant una potencial explosió social, aplica la sempre present repressió y el més ferri control.  L’experimentat militar no anava desencaminat.


La duresa de les mesures del govern d’ O’Donell amb el beneplàcit o la intransigència de la Reina van seguir fins a decretar una reforma que limitava exacerbadament la llei d’impremta, açó és la de llibertat d’expressió a través de la premsa siguent pena totes aquelles publicacions que anaren contra la Corona.

En maig de 1866, es produeix la fallida econòmica, l’estat espanyol isabelí entra en bancarrota financera, seguint els casos d’altres països capitalistes. Anglaterra, principal prestamista de l’estat espanyol no podia fer front a les necessitats de l’economia espanyola.


El 22 de juny, esclatarà un alçament contra el govern d’O’Donell en el quarter de San Gil al mateix temps que població civil partidaris dels progressistes i dels demòcrates alcen barricades a Madrid. Aquest alçament fracassarà i s’afussellaran a més de 70 rebels.


La Corona, amb la reina Isabel II al front, no sols no actua sinó que defensa les actuacions del govern de la Unió Liberal.


Seguidament als esdeveniments de la caserna de San Gil  , el govern prohibeix qualsevol tipus de manifestació pública. Aleshores no queda altre remei que la clandestinitat i la conspiració.

En octubre del mateix any, apareix un Reial Decret en el que s’estipula que aquells professors contraris al govern serien apartats.

A aquesta mesura, cal sumar la de 1867 en la que el govern de la Unió Liberal va intentar sense èxit promoure un intent d’adhesió a la persona de la Reina des de la Universitat de Madrid, proposta que va ser rebutjada per 57 professors que van ser immediatament apartats de la Universitat.

Aquestes polítiques contraries a les demandes del poble van comportar la gestació d’un polvorí revolucionari que no tardaria molt en esclatar a la que hi hauria de sumar una Monarquia avorrida i detestada per la majoria social pel seu immobilisme i falta de compromís amb la societat sobre la que regna.

En agost de 1866, els partits de l’oposició, progressistes i demòcrates, més units que mai davant un enemic, arriben a una acord clandestí a la ciutat holandesa d’Ostende per tal d’enderrocar el govern i crear una Assemblea Constituent per sufragi universal que determinaria la forma de govern. En aquella reunió, es conformà un Centre Revolucionari permanent presidit pel ja consagrat heroi patri, el general i dirigent progressista català Joan Prim i Prats .

Fotografia del general Joan Prim i Prats, espadó del partit liberal progressista.

 

 

La situació política anava de mal en pitjor i amb la mort d’ O’Donell i la de Narváez en 1867 i 1868, l’aïllament de la monarquia, que havia trobat refugi en aquests dos personatges es va fer major, vent-se arraconada amb cada vegada menys recolzament. La presidència dictatorial de Gonzalez Brabo en substitució de Narváez y la seua política integrista y antirevolucionària (és a  dir, a allò pel que s’havia fet la revolució liberal) amb un govern totalment a la defensiva i a la resistència en 1868 afavoriria l’esclat insurreccional pactada en Ostende.

Al descontent polític i social, calia sumar el descontent de la burgesia, que veia com els seus interessos i inversions com les depositades en el ferrocarril es veien de sobte truncades davant les decisions del govern de González Brabo i Isabel II. I la de les classes populars que veien com es denigrava la seua condició i nivell de vida.


Però, els dos factor claus per a l’esclat imminent de la Revolució van ser dos fonamentals:

El primer, que proporcionaria la necessària inversió econòmica: l’expulsió del Duc de Montpensier  partidari d’un canvi total en la política repressiva recolzada per la reina i defensor d’idees progressistes i el segon; la detenció i desterrament de generals unionistes, principalment la del general Serrano . Els quals molt gustosament no dubtaran en unir-se i col·laborar amb els signants del Pacte d’Ostende. Membres de la Unió Liberal van acabar unint-se amb progressistes i demòcrates republicans per derrocar el govern i expulsar a la reina avorrida i odiada per tots.

 

La Revolució, estava servida, a l’espera de l’espurna que la fera definitivament esclatar.

 

 

Continuarà en una segona part….

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here