Carles Subiela: Benimuslem

Foto Paco Llopis, pantanà Tous 1982

 

BENIMUSLEM

 

On el riu quasi
forma una illa
com un oasi
d’aigua i verdor,
viu gent senzilla
amb pau i amor.

 

Hui en el cos
hi ha inquietud;
baixa el riu gros
com s’ha viscut
que és un factor
en la tardor.

Les quatre entrades
del poble estan
ja tapiades
i el guardaran
si infla el cabal
com és normal.

Els habitants
del petit lloc,
que en són un poc
més de cinc-cents,
estan atents
i vigilants.

L’entrada sud
sempre ha sigut
per on es nota
que el riu s’engalta
fins a una cota
més o menys alta.

Habituats
regularment
als grans ruixats,
ningú sospesa
que és imminent
una sorpresa.

Dalt de la vall
l’aigua desfà
tot l’engranatge
del nou pantà
en un salvatge
terrabastall.

 

L’embassament,
que era barrera
de salvament
de la Ribera,
hui es forada
i l’ha arrasada.

 

El fet que es tombe
de colp la presa
és l’hecatombe
que més els pesa
i en la comarca
nada la parca.

 

Quan esta allau
d’aigua i remor
eixordadora
pel poble cau,
tot és terror
que els enfredora.

La tenebror
espaterrant
de la tempesta
sembla un horror
en un espant
que a mort apesta.

La gent per cames
entra a les cases.
Dalt de les cambres
les amenaces
de l’aigua pugen…
I ells, per on fugen?

 

Xops i indecisos,
per les teulades
van als pocs pisos
de dos altures
on a tongades
tot ho saturen.

Uns han obert
el temple amb pales
per a buscar
refugi incert
en les escales
del campanar.

L’horripilant
estruendor
de l’envestida
que els intimida
diu que el pitjor
els va envoltant.

 

Si el nivell
tempestuós
no té un descens
ràpid i intens,
serà un flagell
calamitós.

 

Just quan la vida
esbategant
penja d’un fil,
diu l’agutzil
que l’embranzida
ja va amainant.

 

Tots fan el més
profund sospir
en advertir
que ja ha remés
el que podria
ser l’agonia.

Aquesta nit,
just per molt poc,
l’obscura parca
no desembarca
en aquest lloc
digne i petit.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here