Carles Asensi: ANNIS LXV AB NOVIS DOMIBUS CONDITIS

Fotografia del projecte de Les Casetes Noves. Arxiu Municipal de Llíria.

Carles Asensi: ANNIS LXV AB NOVIS DOMIBUS CONDITIS.

 

El passat 25 de juliol de 2018, es va produir un fet destacable a la estança on descansen totes les fotografies fetes pel Cronovisor.

 

Va ser o bé un colp de sort o bé un favor del Destí. Però ens va amollar una instantània en sèpia on la gent hi era molt feliç

Com alguns coneguem (i ara aquells que no també), els romans no utilitzaven el mateix sistema cronològic que nosaltres utilitzem. Amb això em refereixc que aquells tant perfectes romans, no utilitzaven el naixement de Crist com a referència cronològica, sinó que comptaven el temps utilitzant altres referències per a ells més glorioses i simbòliques.

La més destacada i tal vegada  més coneguda per tots siga la de formulada baix les sigles A.U.C., Ab Urbe Condita, és a dir la que situa el punt de partida en la fundació de la Urbs el 21 d’abril del 753 abans de la nostra era (a.n.e) o com és diu habitualment A.C (abans del naixement de Crist).

Aquella Urbs no era cap altra només que l’eterna Roma. I per tant, aquell nostre 753 a.n.e, esdevenia l’any 1 per als romans.

Ròmul, fundador de Roma, traça els límits dels murs de la ciutat del Tíber. Col·lecció de cromos històrics de Chocolat Poulain. Principis segle XX.

 

Però, per quin motiu aquesta introducció? I el títol? Bé, tot té el seu motiu i el final d’aquest article desvelarà tal incògnita.

Enguany, 2018 després del naixement de Crist, és a dir d.C. (i 2771 des de la fundació de Roma), Llíria celebra una commemoració ben curiosa. Un naixement.

Normalment, un naixement és cosa quotidiana, de segur que alguns afortunats en celebren més de mitja dotzena a l’any, ja siga de familiars o amics. Però en quest cas, no es tracta d’un naixement habitual,  sinó que el naixement és d’un assentament, en aquest cas d’un barri: el del Pla de l’Arc, del qual coneguem la data exacta, el 25 de juliol de 1953, curiosament 2706 anys més tard del naixement de la Caput Mundi (Roma).

 

En efecte, el passat juliol es van acomplir 65 anys de la inauguració del denominat Grup de Vivendes Protegides Laurona, el mateix que, amb la saviesa taxativa i funcional pròpia d’un poble, en una època on hi havia que estalviar en tot,  passaria a ser conegut baix un nom molt més curt (economitzant també les paraules) i a la vegada, més bonic i entranyable: Les Casetes Noves.

 

 

Un país dessolat.

 

Corria l’any 1942, i  la postguerra rosegava més encara a una societat ja de per si castigada per la cruel guerra civil que uns visionaris van tindre voluntat de portar endavant. Eren anys de fam, de malaltia, de mort, de repressió i de falta de tot tipus de necessitats.  El nou règim, sorgit amb els vencedors d’aquella ignominiosa guerra, havien de fer-se càrrec de la misèria germinada de la sembra de tres anys amb llavors de metralla.

 

Amb la derrota inesperada (sí, inesperada en aquella Europa negra) dels feixismes, el règim es va quedar sense aliats polítics. I la ja de per si costosa faena de reconstrucció d’un país desolat es va fer més costa amunt. L’aïllament per part de les democràcies vencedores de la II Guerra Mundial del règim de Franco, no va donar altra alternativa que l’autarquia. L’autosuficiència davant el tancament dels països vencedors.

El règim, tancat en sí mateixa, va tindre especial interés en la política social. Amb la intervenció estatal en l’economia social, les cartilles de racionament es van convertir en característiques identificadores de la realitat d’una amplíssima societat. Davant aquesta situació, la política familiar va ocupar una posició essencial del sistema de protecció social.

La necessitat de construir vivendes socials va ser un dels primers i més seriosos assumptes del règim instaurat per Franco. La vivenda es converteix en argument polític basat en la família com a nucli social fonamental que representa els valors del nou règim el qual mamava de la ideologia nacionalsindicalista.

 

La Llei de 19 d’abril de 1939 creava l’Instituto Nacional de la Vivienda (INV) Aquesta llei buscava fomentar la iniciativa privada (majoritàriament d’empreses) en la construcció de cases econòmiques i, amb el suport de l’aparell oficial, atendre allò que aquesta iniciativa privada no poguera solucionar. Aquesta prevista falta de solvència va ser afrontada mitjançant les entitats públiques, entre les quals va tindre especialment un paper important la F.E.T. y de las J.O.N.S.

 

Propaganda de l’Obra Sindical del Hogar. (ca 1950)

La resposta sindical va ser immediata. El desembre d’aquell any es fundava l’Obra Nacional Sindicalista, que amb posterioritat passarà a redefinir-se com a Obra Sindical del Hogar (OSH) i finalment Obra Sindical del Hogar y la Arquitectura (OSHA) qui va esdevenir l’únic instrument de l’aparell franquista amb capacitat per a promoure i construir habitatges protegits, a la qual cosa s’haurà d’afegir posteriorment la potestat de la conservació i de l’administració d’aquests habitatges juntament amb l’INV.

Una ullada a la Llíria de la postguerra.

La Llíria de la postguerra encara era una ciutat on la societat mantenia un vincle estret amb la terra, però la presència del sector industrial va afavorir paulatinament alguns canvis amb perspectiva de futur.

La major part del nucli urbà no havia canviat gens des de feia segles. Les cases velles pensades per a habitatge del llaurador compartien espai les activitats domèstiques i molt freqüentment amb el bestiar. També n’hi havia alguns exemples d’altament deficients en casos de grups marginals. Tanmateix, aquestes tipologies convivien amb les grans cases de la burgesia acomodada principalment localitzades a l’eix de la plaça Major, carrer de la Llibertat i carrer de Sant Francesc.

Vista del Pla de l’Arc. Domingo Uriel. Arxiu Municipal de Llíria. Fons José Durán Martínez. (ca.1920)

 

 

I aquell creixement de la població, produït per l’atracció industrial del Pla de l’Arc amb Les Maces i com no la Fàbrica Ríos, va fer necessari la creació d’habitatges per a acollir a la població.

Segell de la inoblidable Fàbrica de Ríos. (ca 1945). Arxiu Municipal de Llíria.

 

És aquest el motiu per el qual es projecta la construcció de 66 vivendes protegides, batejades amb el nom de Laurona, nom que s’ha pretés atribuir a la ciutat de Llíria en temps romans, triat en una època on l’entusiasme de les troballes arqueològiques (la majoria d’elles trobades a la partida homònima) legitimava un passat esplendorós de la ciutat .

“Il·lustres” visiten el mosaic dels Dotze Treballs d’Hèrcules a Ca Porcar. (ca 1917). Fotografia MALL.

 

L’Odisea del Grupo de Viviendas Protegidas Laurona

 

El projecte d’obra del grup Laurona va estar patrocinat per la inoblidable fàbrica de Ríos y Cia.

La construcció d’aquestes cases tenia com a destinació els treballadors de la mateixa fàbrica emplaçada a escassos metres de la indústria saquera. Es creava un nou espai urbà d’acord amb les noves polítiques quant a habitatges i a normatives higièniques del règim i que es diferenciara del vell i obsolet nucli urbà de Llíria, la major part de les cases del qual, segons els informes anuals presentats per la corporació municipal al llarg de la dècada de 1940-1950, evidenciaven una manca de mesures d’higiene, especialment d’aquelles més velles. Per tant, es comença a conformar un nou espai urbà, amb una estructura quadriculada i planificada fruit dels nous ideals, que fugia d’aquell nucli urbà caòtic i d’aparença medieval, i que feia front al mateix temps a l’escassesa de vivendes que no cabien a l’antic nucli.

Però, lo que deuria haver sigut un motiu d’alegria, prompte va produir desesperació i mala salut. Des de l’inici de la tramitació prompte van sorgir contratemps pel lent progrés de la burocràcia de les primeres dècades del règim, als quals se sumaven problemes sorgits per desinformacions i malentesos. En nombroses ocasions observem en la documentació la preocupació de José Salas, delegat comarcal de FET y de las JONS per aquell temps, per tractar de desbloquejar l’avanç de la tramitació de l’expedient, fins i tot va arribar a demanar en nombroses ocasions ajuda al marqués de Pescara, atesa la seua relació amb la ciutat, ja que tenia la propietat de la Masia de l’Espinar (actualment els propietaris són els seus descendents).

Carta manuscrita del Marqués de Pescara a José Salas  en la que s’ofereix a ajudar-li amb les dificultats burocràtiques (1945).  Arxiu Municipal de Llíria.

 

 

La major problemàtica, segons es pot apreciar en els documents, radica en les escriptures dels terrenys, que ocasionarà nombrosos impediments per a la tramitació favorable. És per això que a l’altura de febrer de 1946, les obres encara no s’havien iniciat per tal com estava pendent d’aprovació (des del passat mes de novembre de 1945) el crèdit sol·licitat a l’Instituto Nacional de Previsión. Finalment resolt l’impediment amb l’escriptura, el juny de 1946 passaria a tràmit la citada petició de crèdit.

Pel que fa al procés de construcció del grup Laurona, no va ser un camí de roses. La falta de matèries primeres i els consegüents retards provocats en l’avanç de les obres van ocasionar un profund malestar entre els beneficiaris. El retard de les obres va augmentar en prop de 5 anys el termini previst de les obres, les quals havien d’haver estat acabades en 20 mesos, comptats des de la data d’inici de les obres el març de 1946, és a dir, la data de la finalització de les obres estava calculada per a novembre de 1947 i va ser ampliada més tard per al final de 1948.

Finalment, les obres acabarien l’any 1953, i hi van intervindre majoritàriament obrers de la ciutat de Llíria. Aquesta obra, junt amb la resta de públiques, eren una pràctica bastant utilitzada per a fer front a la desocupació, ja que donava treball a la majoria de la gent del poble. De fet, el nombre d’aturats el 1953 era de menys del 10% de la població activa.

Però la finalització de les obres no va comportar l’acabament dels maldecaps. Moltes de les cases van romandre buides després de la inauguració. Les causes que impedien completar el total habitatge del barri eren principalment de caràcter econòmic.

La deficient situació econòmica d’algunes famílies impedia el pagament mensual periòdic de l’habitatge, ja que, a més d’aquest cost, s’havia de fer front al de la instal·lació de subministrament d’aigua potable i d’energia elèctrica, que resultava una despesa inaccessible per a algunes de les persones beneficiàries.

A aquests motius de falta de potència econòmica, hi calia sumar les denúncies dels beneficiaris de la deficient construcció de les cases, on goteres i fusteria en penoses condicions eren resultat del llarg període de temps que les vivendes havien estat parades, tal com reflecteix l’article de Las Provincias.

Article on es denuncia l’abandonament de les Casetes Noves per part de l’OSHA. Secció Calle Mayor. Las Provincias (27/11/1952). Arxiu Municipal de Llíria. Fons José Durán MartínezEls costos de les Casetes Noves.

De la mateixa manera, també afectava l’èxit de satisfacció del grup Laurona un fet que tal vegada no s’havia previst, l’ensordidor i repetitiu colpeig de les maces de la fàbrica dels Cantó que picaven l’espart i la desagradable pudor de les bases on aquesta fibra era tractada feia que les cases properes a la instal·lació industrial continuaren buides ben entrat l’any 1954.

Per tots aquests motius, 17 de les 66 vivendes del grup Laurona estaven sense habitar l’octubre de 1953, una nefasta imatge per al pretés exemple de perfecció que l’aparell del règim volia traslladar.

Per tal de solucionar aquesta negativa imatge que es projectava de l’OSHA, es va pensar d’oferir les cases buides a tots aquells qui hi estigueren interessats, independentment de la seua relació amb la fàbrica de Ríos i del seu lloc d’origen, fet que explica l’heterogènia varietat dels seus primers veïns.

El 1965, transcorreguts 12 anys de la inauguració i amb l’habitatge ja consolidat,  el padró d’habitants xifra en 260 el nombre de persones que habitaven en els tres carrers del Grupo Laurona, dels quals 122 eren dones i 138 homes.

El primer pressupost es va estimar en 1.826.835,50 pessetes (10.979,5€), però el lentíssim ritme del treball, majoritàriament produït per l’escassesa de materials, l’augment de mà d’obra i la realització d’obres no previstes en el projecte original (instal·lació de voreres, conductes d’evacuació d’aigües fecals i instal·lació de vidres), va ocasionar un augment en les despeses que va comportar un increment de quasi el doble del pressupost inicial (42,40%): 2.756.686,82 pessetes (16.588,83€).

L’empresa Ríos i Cia va efectuar el pagament íntegre dels solars, 87.000 pessetes (522,88€), i també el 10% del pressupost inicial, 182.684 pessetes (1.098€).

La resta del cost total deuria ser abonada pels beneficiaris de les cases mitjançant les creades Cartillas de Ahorro para el Hogar.

Una Cartilla de Ahorro para el Hogar. (1942). Arxiu Municipal de Llíria

Aquest mètode de pagament dels habitatges se sumava a tots els altres tipus de cartilla, com les de racionament o de fumador, que per aquell temps marcaven l’economia domèstica. A través d’aquestes cartilles, els beneficiaris pagaven en 40 anys el cost total de la seua casa. L’any 1942, l’OSHA va prometre un donatiu de 10 pessetes (0,06€) per tal d’obrir la cartilla, però finalment hi va realitzar un donatiu inicial de 5 pessetes (0,03€), les restants 5 pessetes les hi aportaven les persones sol·licitants, que havien de posseir la condició de sindicades. El donatiu i l’entrega de la majoria de les cartilles es va realitzar en una data festiva per al Règim, el 18 de juliol. Aquest donatiu inicial es feia per tal de fomentar el pagament inicial del 10% del total, que ascendia en les cases cantoneres (tipus A) a 6.340 pessetes (38,1€) i en les cases de planta baixa (tipus B) a 5.911 pessetes (35,53€).

Les cases van veure’n incrementat el valor total original, que va quedar en 63.400 pessetes (381,04€) per a les de tipus A i en 36.850 pessetes (221,47€) per a les de tipus B.

Els preus d’amortització es van acordar en 111.940 pessetes (672,77€) i en 53.670 pessetes (322,26€), respectivament.

Els pagaments es realitzarien en 40 anys, i mensualment es faria el pagament de la xifra acordada. El 1950 el preu estipulat de pagament mensual dels primers 20 anys era de 226 pessetes (1,36€) per a les de tipus A (planta baixa i primera planta) i de 74 pessetes (0,44€) per a les de tipus B (planta baixa). Els següents 20 anys, 214 pessetes (1,29€) per a les de tipus A i 124 pessetes (0,75€) per a les de tipus B.

Per tant, el 1954, un encarregat destinava aproximadament el 33% del seu salari base mensual al pagament de la seua casa, mentre que un peó home hi destinava el 22%.

No obstant això, transcorreguts els primers 20 anys, l’OSHA va obligar a efectuar-ne el pagament restant de colp, i molts dels beneficiaris van haver de sol·licitar préstecs hipotecaris per tal d’amortitzar la seua vivenda; en canvi, d’altres van haver de deixar les seues cases.

Però la major part d’aquells primers veïns es van quedar i van anar creant una composició heterogènia amb trets propis, esculpits dia a dia amb l’aigua de la Sèquia Major.


Tots aquests records i la història de la construcció de les Casetes Noves i evolució d’una partida de Llíria en barri la poden conèixer més detalladament en l’exposició i el fantàstic documental LES CASETES NOVES. 65 ANYS tots dos realitzats per la Regidoria de Cultura a través del personal de l’Arxiu Municipal i que estarà oberta al públic fins el 14 d’octubre a la Tourist Info Llíria –  Mausoleus Romans a la que queden tots convidats.

I per a finalitzar, una proposta…


Bo, com s’hauran donat compte en el títol d’aquesta entrega no està escrit en la nostra estimada llengua, sinó ven be en l’estimada llengua dels romans. La traducció seria aquesta: ANY 65 DE LA FUNDACIÓ DE LES CASES NOVES.

I es que, al igual que amb l’eterna Roma, fundada el 21 d’abril del 753 a.n.e., sabem exactament el dia en que aquelles cases batejades amb l’arbitrari nom de la Llíria romana, Laurona, es varen inaugurar un 25 de juliol del 1953. I per això, proposem, al igual que els seu veïns parlen de baixar al poble  (qual resistents gals propis dels còmics d’Uderzo i Goscinny, creadors d’Asterix i Obelix),  que a partir de hui en aquella barriada es tinga com a referència cronològica l’any 1 a.n.d.c. (ab novis domibus conditis) i per tant aquest 2018 nostre, siga l’any 65 per als natius veïns.

Fragment d’una medalla de la commemoració de la fundació de Roma. (A.R.I)

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here