Joan V. Candel: “Llíria una ciutat que enamora”

 

LLÍRIA. UNA CIUTAT QUE ENAMORA.

Abans de ser de Llíria, sempre he sigut de València, molt content i orgullós d’haver nascut en aquesta magnífica ciutat, Cap i Casal dels valencians, que està situada a uns 25 Km de la font de Sant Vicent.

Els llirians, com la majoria dels valencians, som persones solidàries, som un poble acollidor on de seguida t’accepten, on de seguida et trobes com a casa. De fet he instal·lat ma casa ací, a la Vila Medieval de Llíria.

No fa molts anys una persona era del poble on naixia, i series per sempre d’allí encara que no tornares mai més. Però això no passa ara, pràcticament, qualsevol persona pot ser d’on li vinga en gana, italià, francès, de Benaguasil… i jo vaig decidir ser llirià, un llirià més, un llirià que li agrada ser de Llíria.

On vaig, amb orgull, en els primers cinc minuts de conversa li ho faig saber a tots. Açò sempre acaba igual, “Què de quina banda és vostè?”. No toque ni la trompeta ni el violí, com tants altres llirians, però al·lucine a colors quan veig assajar els xiquets de la bandeta els dissabtes de matí, emociona sentir un concert als teatres, o te sorprèn la trobada dels sants en la baixada de Sant Miquel. Molts llirians no ho saben, però en aquest poble quan sona la música desborda totes les expectatives.

Ser llirià és una oportunitat magnífica de relacionar-te amb músics, de comentar composicions i també, com no, de sentir altre tipus de comentaris, “A Llíria no hi ha cultura musical, són només músics”. Aquesta és una de les característiques d’alguns llirians. Som capaços de valorar qualsevol cosa, però ens costa valorar la nostra ciutat i la identitat del nostre poble.

Recorde quan m’ensenyaren el solar de les pedres. Quines pedres?. Era divertit veure que poc les consideraven, i ara són el Museu dels Mausoleus romans. Clar, n’hi ha tant que és fàcil de comprendre-ho.

A Llíria tenim també els Banys àrabs, Les Termes de Mura, La Sang, el Bon Pastor, el Monestir de Sant Miquel, L’Assumpció, Ca la Vila Vella, el Forn Medieval, L’Ajuntament, el Castellet de Bernabé…etc, etc. Açò no s’acaba mai, és increïble. No conec una ciutat amb tants monuments per metre quadrat, de tan llarga història, de tan extensa cultura.

Llíria comença ací a Partidors, i rodant rodant, arriba fins al Museu Arqueològic Nacional a Madrid on trobes plantat en una sala preferent, un dels mosaics més importants de l’arqueologia de la Hispània Romana. “Sí, clar que el conec, és que jo sóc de Llíria”. Contestes amb orgull quan et pregunta algun dels visitants despistats.  

També passa pel Museu arqueològic provincial a València, amb una impressionant col·lecció de peces de l’Edeta Ibèrica, que si de cas, hagueren de tornar-les, no tindrien més remei que tancar el Museu per falta de continguts. És trist un museu sense res que mostrar.

Passa per les bandes i orquestres de tot arreu, No es tracta de saber on hi ha un músic llirià. Es tracta de intentar localitzar on no n’hi ha aquesta mena de “secta musical que envaeix totes les orquestres d’Espanya”, tal com me digué un violinista argentí, membre de l’orquestra de Màlaga.  

Des que sóc llirià puc passejar a l’ombra del tossal de Santa Bàrbara i Sant Miquel, per carrerons tortuosos; prendre un cafè en una terrassa mentre me saluden els que passen; puc gaudir d’un excel·lent concert, mentre critiquem la banda rival; puc caminar entre tarongers, assaborint la dolçor d’una de les mandarines que quedaven per collir; puc veure els ullals de Sant Vicent mentre els amics preparen la paella; puc perdre el temps pels carrers de La Vila; puc criticar els polítics mentre sents xiquets i xiquetes parlar en valencià; puc fer tantes coses, o no fer-ne cap, té igual, mentre puga sentir que estic viu i estic a Llíria.     

Fotos: Maribel Aisa

He de confessar-vos que quan encara no era llirià, només coneixia la carretera i el parc de Sant Vicent. De menut cada any els professors ens portaven d’excursió per aquest indret màgic, ple de plantes i arbres, amb aigua i peixos, al costat d’una ermita que sempre estava tancada, on els professors ens feien resar al peu d’una olivera. Ara cinquanta anys més tard, en essència, res ha canviat, ni tan sols la sorpresa de veure els esquirols reptant els vells arbres que envolten l’estany de Sant Vicent de Llíria.

En definitiva, he de confessar-vos que des que sóc llirià, sóc una miqueta més feliç perquè no cap dubte, simplement, Llíria enamora.  

Joan V. Candel. Llirià de quasi tota la vida.  

Escrit per al llibre de festes del Remei. (Febrer de 2018).

 

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here