Carles Subiela: Eurídice i Orfeu

Bella Eurídice
per posseir
les més verídiques
fonts de virtut
que pot gaudir
des que ha nascut.

Orfeu la vol,
enamorat
sense control,
i ella en ell veu
que ha encontrat
la mà de Déu.

Molt poc abans
que és desposada,
un escurçó
l’ha mossegada
amb un fibló
d’etern descans.

Orfeu, dolgut,
mes obstinat
a revertir
el mal rebut,
lluita llançat
ans d’embogir.

Té Orfeu davant
un impossible,
però un amant
és invencible
si damunt treu
l’art de la veu.

Quan l’eficaç
barquer Caront
li barra el pas
a la fatídica
llacuna Estígia,
canta cançons

d’una dolçor
jamai oïda
on no hi ha vida
sinó dolor
i un permanent
penediment.

Amb les balades
de l’esperit
ha embadalit
Cèrber, ca d’Hades,
i obté el pas ferm
cap a l’avern.

Hades, sorprès,
també admirat
pel jove encés
i enamorat,
s’avé i ha dit
un requisit:

-Tens el que aspires
per subsistir
al mal advers.
Mes si la mires
abans d’eixir
d’ací, la perds!

Contents i eufòrics,
ell al davant
i ella darrere,
van pels voltants
fantasmagòrics
del món dels que eren.

Quan ja té un peu
al món dels vius,
es gira Orfeu
pels atractius
i la bellesa
de la promesa.

Just quan encara
l’amada para
en els confins
infernals d’Hades
i, tot debades,
s’hi queda dins.

Llig els versos diaris del mestre Subiela al seu perfil de Twitter.

 

 

 

 

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here