Josep Mª. Jordán: L’adéu de “Els últims Romàntics”

LLETRES D’HORABAIXA

L’ADÉU DE ELS ÚLTIMS ROMÀNTICS

Josep Mª Jordán Galduf

Ja no és cap secret, ho diu el “tam-tam” del poble: Els Últims Romàntics ens diuen adéu la nit de Sant Joan. No estic autoritzat a donar aquesta notícia, la qual la poden desmentir ells mateixos en qualsevol moment. Tot per fer-me quedar malament. També poden matar-me (especialment el director del grup) per atrevir-me a escriure aquest article. Però, sembla ben cert que el 2018 marcarà la seua darrera actuació a la Font de Sant Vicent.

Ara fa una vintena llarga d’anys (qui ho sap amb exactitud?) que Els Últims Romàntics començaren a cantar. Eren un grup d’amics que es reunien a la primavera per fer serenates a les seues dones durant el mes de maig. Després agafaren el costum de tancar el curs reunint-se a sopar i cantar cançons, amb altres amics i coneguts, la nit de Sant Joan. Així es va iniciar el tradicional recital de Sant Vicent que cada any celebra el solstici d’estiu. I la gent que hi acudeix ha anat augmentant de forma notable progressivament.

De Sant Vicent passaren a fer altres actuacions (poquetes i selectives) pel poble i altres indrets pròxims (també, segons ells, nacionals i internacionals). És clar que no són professionals. Actuen de forma desinteressada per recolzar algun acte cultural, o alguna causa social i altruista. El nom del grup va sorgir de manera casual. Algú el va proposar mig en broma, ja que tots els seus components creuen en el romanticisme (“eixe toc de sal que li dona sabor a la vida”, emprant les seues pròpies paraules).

Què passarà si algun any deixen de cantar Els Últims Romàntics?, em preguntava jo en un altre article en La Veu de Llíria l’any passat. I aquesta era la resposta que hi donava: No passarà res, perquè Els Últims Romàntics, en realitat, no són els últims, sinó els penúltims romàntics. Perquè sempre hi haurà uns altres últims romàntics, i el romanticisme mai no morirà. I vindran els qui substituiran els actuals, i sempre hi seran Els Últims Romàntics, els reencarnats, els descendents, els nous Últims Romàntics. I el present deixarà enrere el passat de forma constant i inapel·lable.

Però per a mi (i no sé si també per a vostès) sempre hi haurà l’amable record d’aquests Últims Romàntics, els actuals, els qui ara s’acomiaden. Personalment, els estic molt agraït. Han contribuït a que em sentirà més alegre i feliç els darrers anys. Amb la seua música, les seues històries i la seua grata companyia. Amb ells, realment, m’he sentit més integrat en una comunitat.

Són nombroses les actuacions del grup que conservaré en el record, però hui vull fer especial menció d’aquella protagonitzada en l’acte d’homenatge a Miguel de Cervantes (amb motiu del quart centenari de la seua mort: 1616-2016) organitzat pel Club de Lectura de Llíria. En particular, quan van interpretar una cançó de Serrat que musicava el poema Vencidos de León Felipe.

“Por la manchega llanura

se vuelve a ver la figura

de Don Quijote pasar.

Va cargado de amargura,

va, vencido, el caballero de retorno a su lugar.

¡Cuántas veces, Don Quijote, por esa misma llanura,

en horas de desaliento, así te miro pasar!

¡Y cuántas veces te grito: Hazme un sitio en tu montura,

que yo también voy cargado

de amargura

y no puedo batallar!”.

D’alguna manera, Els Últims Romàntics, guarden per a mi una certa semblança amb la figura de Don Quixot. D’un Don Quixot derrotat i vençut que, després de cursar mil batalles fantasioses, torna a casa damunt d’un cavall (com Rocinante) encara més acabat. Però, què boniques han resultat totes aquelles aventures! Quanta vida bona (i humana) han generat i propagat aquests cavallers del cant i del romanticisme clàssic!

Gràcies per tot, amics.

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here