José Miguel Maícas: Nit de Festa

La Veu de Llíria torna a comptar amb la col·laboració de José Miguel Maícas per a delectar-nos amb un nou relat. Fa un parell de setmanes es van presentar les bases per a l’IV certamen Pasqual Enguidanos. Un prestigiós certamen al que any rere any els seus escrits augmenten en qualitat i quantitat. Amb aquest text volem animar-vos a participar. Una idea, un llapis i a escriure.

El text tracta un tema d’actualitat que transcorre en un entorn proper i en unes dates molt pròximes.

Tant la Veu com l’autor esperem que gaudiu amb aquesta lectura.

NIT DE FESTA

 

Per fi va acabar el curs. Juny és un mes fantàstic. La primera meitat està plena d’exàmens, el teu cervell va agafant temperatura amb cada prova que passa. Les terrasses, amb els seus para-sols, comencen a tindre videta i açò encara t’encén més (que dolenta que és l’enveja!). De sobte s’acaben els exàmens, s’acosten les fogueres de Sant Joan i et conviden a una festa en la platja. El cervell entra en stand-by, en els pròxims dos mesos serà usat més ben be poc. No forcem la màquina…

Els pensaments d’Anna sempre havien sigut una mica caòtics, però mai defraudava, ni en els estudis ni en les vacances. La seua aparença, sempre perfecta, feia que se li perdonaren les petites ficadures de pota que el seu atabalat cap ocasionava de tant en tant. Eixe era el seu ritme de vida i va estar bé mentre va durar.

La seua germana Sònia era molt diferent, menys atractiva i molt més centrada. La seua ment era un artefacte de precisió, ella era pragmàtica i metòdica. Hi havia camps en els quals no destacava, i ahí, la seua paciència li havia donat resultat, per fi l’havien convidat a una festa en la platja.

……..

S’acostava Sant Joan: les fogueres, l’alcohol i les xiques. Albert i els seus amics preparaven una nit de botxeria.

– Tot preparat, per al gran esdeveniment. – va dir Albert –. Enguany ens superarem. Que ganes tinc que arribe la nit.

– La llenya està ja en el cotxe. –  va dir Adrià –. Falta que Toni i Pep porten la carn, i aconseguir eixa substància especial, la que ens donarà accés complet.

Tots van riure davant les expectatives que s’obrien en una nit tan assenyalada. Any rere any preparaven la festa i encara que sempre perdien pasta, guanyaven més en altres aspectes.

Sònia  va acudir a la platja a les vuit de la vesprada, l’ambient era increïble. Milers de persones ocupaven el passeig. Munts de llenya, distribuïts a l’arena estaven preparats per a ser cremats.

La festa a la qual estava convidada havia sigut organitzada a través de les xarxes socials. Un parell de les seues amigues també havien sigut convidades, la resta, inclosos els organitzadors, li eren totalment desconegudes.

– Esteu preparades, xiques? – va dir Begoña, una de les amigues –. Ens ho passarem en gran.

– Per descomptat que sí – va contestar Sònia  –. Porte molt temps esperant una festa com esta.

– Doncs és extrany, la veritat – va continuar Emma, l’altra amiga –. Tu eres més de llibres que d’alcohol i trasnuitar.

– Els llibres seguiran de matí a la taula. – es va defensar l’al·ludida –. I el que passe esta nit, eixirà fins en les notícies.

Les amigues van riure davant l’ocurrència. L’aspecte de les platges i les tones de fem eren un referent obligat en els telenotícies de l’endemà. En una nit de tanta bullícia sempre ocorrien petits incidents: borratxos que es quedaven dormint a la platja, documentació perduda, petits robatoris i alguna que altra baralla. El pa nostre de cada any. Aquest no tenia per què ser diferent.

El grup es va posar en camí, van seguir les indicacions de la invitació fins que van arribar a la ubicació acordada. Allí petites fogates delimitaven un gran cercle, una altra molt major marcava el centre de l’espai. Vist des de l’aire semblava un rellotge amb onze hores i un buit per a accedir. En l’espai d’accés els organitzadors arreplegaven les invitacions i es feien fotos amb tots els que entraven.

La nit no podia començar amb l’estómac buit, calia omplir-lo amb bona carn a la brasa regada amb cervesa… litres i litres. Després d’aquesta petita presa de contacte, la música es va anar accelerant, les begudes van pujar de graduació i les substàncies psicotròpiques van fer acte de presència.

– Bona nit, xiques, em dic Albert. – va dir el jove –. Ho esteu passant bé? Necessiteu alguna cosa? Davant qualsevol necessitat acudiu a mi.

– Qualsevol? – Va preguntar Sònia  amb veu melosa.

– Qualsevol – va respondre ell rient.

Les hores van passar. Albert va visitar el grup en diverses ocasions i Sònia es va fer de voler. Insinuació darrere d’insinuació, comentari darrere de comentari i la temperatura de tots dos era major que la de les fogueres.

– Ací hi ha massa gent. – va dir ell –. Què et sembla si anem a un lloc més tranquil? Tinc un xalet a 100 m d’ací. Allí estaríem més còmodes i podríem fer el que volgam.

– I a què estem esperant? – preguntà Sònia  sense pensar-ho dues vegades.

Sense cridar l’atenció la parella va eixir del recinte i es va allunyar en la foscor. Albert sense que Sònia s’adonara va enviar un wasap als seus amics: Anem a la casa, acudiu en deu minuts que ja estarà preparada.

Una vegada en la casa Albert preparà un parell de cubates, als pocs minuts van aparèixer els seus amics, ell els va obrir i també van beure.

– Creia que anàvem a estar sols. – va dir ella –. Què fan els teus amics ací?

– Ooh! Han vingut a continuar la festa. – contestà ell –. Sembla que et trobes cansada.

– Si, ja és nostra, la burundanga és el millor invent del món! –. va dir Adrià tot excitat – Ja estàs en mode zombi, ara et disfrutarem tots.

Albert l’havia drogat. Havia posat escopolamina en la beguda. Aquesta substància, també coneguda com burundanga, s’absorbia a través del tracte gastrointestinal. El seu efecte era quasi immediat. En pocs minuts la víctima mostrava un comportament vulnerable i la seua voluntat quedava sotmesa a la de l’agressor. Durant tres hores aproximadament podrien fer amb ella el que volgueren. No era la primera vegada que ho feien, de fet, la festa no era més que un muntatge en el qual poder triar la víctima.

Ja estaven acostant-se els depredadors quan Sònia  va començar a convulsionar. Li eixia escuma per la boca. També havia d’haver-se arrapat perquè tenia el pit tacat de sang. Els xics es van espantar, no sabien com reaccionar, el seu ritme cardíac es va accelerar i en eixe moment van botar els ploms. Va haver-hi un moment d’assossec, la calma que anuncia una nova tempesta… Algú va començar a cridar, probablement Sònia, però en la foscor ningú podria assegurar-ho. En l’altre extrem de l’habitació centelleigs fugaços descobrien ombres amenaçadores en les parets.

– Vosaltres sou els culpables! – deien unes veus femenines d’ultratomba –. Ho pagareu, ningú eixirà viu d’aquesta habitació…!

El caos es va ensenyorir de la casa fins que va arribar l’alba.

……….

– Què mires? – li va dir Anna a la germana –. Alguna cosa interessant en la festa d’anit?

– Mira-ho tu mateixa – va contestar ella assenyalant la tele –. Sembla que hi ha hagut un crim terrible en un xalet prop de la platja.

– Ha sigut cosa teua? – Ana oïa de fons les notícies i la seua sorpresa no parava d’augmentar –. Com ho has fet?

Sònia li va explicar a Anna com havia orquestrat la seua venjança. No podien quedar impunes pel que li van fer a la seua germana feia ja dos anys. Ella els trobaria i els destrossaria la vida, tal com eixos indesitjables portaven fent a uns altres, any rere any. Anna encara tenia seqüeles. No es fiava de la gent. No podia quedar-se en una habitació sola amb algú a qui no coneguera, li entrava el pànic i no parava de cridar. I el pitjor de tot en dos anys no havia eixit de casa, l’agorafòbia li ho impedia.

Sònia  va preparar un pla arriscat però meticulós. No tenia molt clar qui eren els culpables, així que tontejà amb tots els que es van apropar, fins que li van proposar l’escapada. Era un senyal prou evident però no suficient, encara havia de seguir-li el joc. La primera consigna era no beure, ni menjar res, de manera que no va tocar res per si de cas. Al primer descuit buidà la beguda en un test. Quan Albert va obrir als seus amics, Sònia preparà la resta de les sorpreses. Va deixar un smartphone en un racó de l’habitació, va col·locar un aparell en un endoll, col·locà les bossetes de sang a l’estómac i la pastilla efervescent en la boca.

Va preparar un altre mòbil per a executar el pla. Un clic i ella va sagnar, va mossegar la pastilla i la bava li omplí la boca. Un altre clic i amb un curtcircuit van saltar els ploms. Un tercer i l’aplicació de les veus i les siluetes es va engegar.

Tot açò haguera quedat en un no res si no haguera sigut per un detall. A eixos mal nascuts els agradaven les substàncies… doncs ella entraria en eixe joc.

La MDPV, també coneguda com droga caníbal, afecta els neurotransmissors del cervell i provoca una aguda síndrome de dependència, a més d’al·lucinacions, paranoia, acceleració del ritme cardíac i pensaments suïcides.

Ella ho havia posat en la botella i ells havien begut tots. Amb el còctel letal en el cos i els estímuls adequats… ells mateixos posarien fi a la història.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here