Francesc Rozalén: L’arquitectura nazi de Nuremberg i la Memòria Històrica

Desfile nazi davant la tribuna principal del Camp de Zeppelin a Nuremberg.

Francesc Rozalén Igual

En un viatge recent a Alemanya he tingut l’oportunitat de visitar Nuremberg, a l’estat federat de Baviera,  una de les ciutats més importants del Sacre Imperi Romano Germànic, aquell antic imperi centreeuropeu que durà quasi un mil·lenni. Nuremberg és també la ciutat renaixentista idealitzada per Wagner i que inspirà la seua famosa òpera dels Mestres Cantors. També és on s’hi troba la tomba del poeta i cavaller de l’Orde Teutònica, Tannhäuser, que inspirà una altra famosa òpera de Wagner. Els llirians de sobra que coneixem i estimem aquesta música ja que la seua obertura -considerada una de les més importants de la història de l’òpera- ha estat interpretada multitud de vegades per les bandes de Llíria, les quals  han sigut bastant wagnerianes.

Hi ha també a Nuremberg una certa semblança respecte a Llíria en la formació geogràfica de la ciutat. Des del seus inicis medievals, la ciutat es constituí sobre la base de dos barris oposats i separats pel riu Pegnitz. Cada barri cresqué gràcies al paper que desenvoluparen dues  parròquies catòliques que esdevendrien antagòniques: Sant Sevaldus i Sant Llorenç. Per atraure’s al veïnat i potenciar el barri, cada parròquia difongué el culte a les relíquies de  Sant Sevaldus i de Sant Deocaro que conservaven a les respectives esglésies. Un altre aspecte que em va cridar l’atenció fou que les dues esglésies posseeixen una arquitectura gòtica molt semblant, i malgrat ser de culte evangèlic des del  segle XVI conserven en l’interior una gran quantitat d’escultures i retaules catòlics com a expressió artística i herència d’una època. Tot açò a pesar de la Reforma protestant i de les guerres. Un bon exemple de tolerància i de respecte pels tresors artístics.

Un fet semblant ocorregué en l’evolució urbana de Llíria. La ubicació  de dues comunitats del clero regular al segle XVII fou decisiva per a la futura divisió del poble en dues parts oposades. Els franciscans se situaren a l’oest de la ciutat i per atraure’s la major part de devots difongueren el culte a la seua patrona, la Puríssima. Aquest convent actuà com a nucli aglutinador i potenciador d’una nova zona urbana en formació coneguda com el Raval o la Part de Dalt. Pel contrari, els trinitaris se situaren a l’est de la ciutat i difongueren el culte a la seua patrona, la Mare de Déu del Remei. Per tant, la influència dels trinitaris s’exercí sobre la part mes antiga del poble, la coneguda per la Part d’Avall. Una divisió geogràfica i religiosa  de Llíria en dues parts o barris oposats  que més endavant donaria lloc al naixement de les actuats societats musicals.

Exterior del Palau de Congressos nazi a Nuremberg.

Però la Ciutat Imperial Lliure de Nuremberg  com a conseqüència del seu passat gloriós, va ser elegida per Hitler com «la ciutat símbol del que seria el nou poble alemany» i convertida en seu  per a celebrar des de 1927 les propagandístiques convencions del Partit Nacionalsocialista. Però Nuremberg actualment és  més coneguda per haver estat elegida seu per a celebrar els anys 1945-46 els famosos judicis que condemnaren als principals dirigents nazis pels crims de guerra. Aquests judicis marcaren  l’inici del Dret Penal Internacional i serviren de base per a jutjar posteriorment genocidis i crims de lesa humanitat com els ocorreguts a Ruanda i a l’antiga Iugoslava. És curiós recordar que els aliats no elegiren Nuremberg solament pel seu passat nazi (la ciutat s’encontrava en la zona d’ocupació americana), sinó per qüestions més pràctiques ja que  conservava íntegre el Palau de Justícia i a més tenia en perfectes condicions una presó annexa en el casc urbà de la ciutat. Una pura casualitat, ja que el 90% de la ciutat medieval fou destruïda pels bombardejos de les tropes aliades. Actualment Nuremberg és una bella ciutat amb el casc antic emmurallat i reconstruït segons els plans originals.

Nuremberg és també la ciutat que  actualment conserva les restes més importants de l’arquitectura nazi. Ací es  projectà i en part es construí una espècie de «nova ciutat» amb edificis monumentals inspirats en l’antiguitat clàssica grega i romana on es celebrarien  entre 1933 a 1938 les convencions propagandístiques del partit nazi, els desfiles rituals més espectaculars i els discursos més antisemites de Hitler. Aquest fets i també el ser la ciutat on es promulgaren les lleis racials del partit del Reich contribuïren a fomentar la fama de Nuremberg com a ciutat especialment nazi. Inclús la música de Wagner amb la seua òpera dels Mestres Cantors, que com ja hem dit anteriorment està inspirada en el passat de Nuremberg, fou explotada i convertida en un dels símbols de la propaganda nazi.  

Interior inacabat del Palau de Congressos nazi.

En la visita a les restes d’aquesta arquitectura poguérem veure l’inacabat Palau de Congressos, amb capacitat per a 50.000 espectadors i que està inspirat en el Coliseu de Roma.  Però el que més em va impressionar fou la visita al Camp de Zeppelin amb la seua famosa tribuna principal i grades per a 80.000 espectadors. Fou  construïda per l’arquitecte Albert Speer i inspirada en el famós Altar de Pérgamo, un monument religiós de l‘època hel·lenística que es conserva en un museu a Berlín.  Ací es celebraven els desfiles més massius i delirants que hem vist en els famosos documentals que gravà la innovadora cineasta Leni Riefenstahl per a glorificar la ideologia nazi. Encara que actualment la Tribuna de Zeppelin no conserva el seu estat original ja que falta les filades de columnes superiors i els pebeters, així com l’enorme esvàstica de pedra de 6 metres d’altura que fou dinamitava pels americans, sí que conserva la part central amb el púlpit del Führer per a presidir els desfiles i proclamar a les masses les seues soflames racistes. En la visita tinguí l’oportunitat d’acostar-me al púlpit i situar-me davant i he de reconèixer que foren uns moments molt intensos i de gran desassossec que t’inviten a la reflexió.

Algunes parts d’aquesta arquitectura monumental fou destruïda o s’ha deteriorat pel pas del temps. Altres ruïnes actuals estan  semiabandonades i s’utilitzen en ocasions com a pistes d’automobilisme i escenari de festivals de rock. Però la ciutat de Nuremberg ha tingut que enfrontar-se al seu passat vergonyós i superar-lo amb mesures exemplars, com és el cas de la construcció d’un edifici innovador i impactant alçat el 2001 sobre l’ala nord de l’inacabat Palau de Congressos nazi. Aquest edifici alberga un Centre de Documentació, interpretació i estudi  on s’ofereix una exposició sobre la història i la funció de les conveccions del partit del Reich i es dóna  una visió sobre el nacionalsocialisme amb la intenció de superar i condemnar tot el que suposà el deliri genocida del Tercer Reich o imperi.

El Palau de Congressos es construí al costat d’un llac perquè les aigües reflectiren la seua monumentalitat.

Però la ciutat de Nuremberg s’enfronta una vegada més al seu passat i es torna a preguntar què fer amb tota aquesta arquitectura en mal estat. Uns són partidaris de demolir i estalviar-se els elevats recursos que serien necessaris per a la seua conservació. Altres opinen que recuperar l’obra podria ser interpretat com una mitificació del Tercer Reich. El debat sobre què fer amb tota aquesta arquitectura no és nou. De fet, les tropes aliades ordenaren la seua demolició encara que l’ordre no es complí del tot. Però el debat ha tornat a ressorgir com  a conseqüència del mal estat dels edificis i el perill que suposa per a les persones.

Concentració nazi al Camp de Zeppelin amb la tribuna principal al fons

Finalment en el 2016 l’Ajuntament de Nuremberg ha decidit per qüestions de seguretat i de preservar la història intervenir en la consolidació de les ruïnes de la  Tribuna de Zeppelin amb un pressupost de 73 milions d’euros. Per a l’alcalde de la ciutat, el socialdemòcrata Ulrich Maly, no es tracta d’embellir el lloc sinó de deixar-lo com a llegat del terror. Continua afirmant l’alcalde que a «Nuremberg tenim una responsabilitat especial de preservar aquests terrenys, perquè passa el temps i el nazisme va quedant enrere, lluny de les noves generacions (…) A diferència dels camps de concentració o d’extermini, que commouen perquè es refereixen a les víctimes, aquest lloc es refereix als autors dels fets, i la seua conservació ha de ser abordada de mode diferent (…) No es tracta d’una restauració, ni molt menys d’una reconstrucció, sinó d’un sanejament per a evitar accidents i la contínua degradació, així com  per a explicar els desastres de la guerra». I finalitza l’alcalde dient que deixar que el lloc es convertisca en una ruïna abandonada podria conferir-li un aura mítica per als neonazis.

Estat actual de la tribuna principal del Camp de Zeppelin

En definitiva recórrer a peu aquest enorme espai de la Tribuna de Zeppelin, on tingueren lloc els desfiles i les concentracions més massives de nazis, t’invita a la reflexió i a repensar el  paper que ha de tenir la Memòria Històrica a Espanya en relació a la Guerra Civil i a la dictadura franquista. Fer apologia del nazisme a Alemanya està prohibit per les lleis del país. Per contra a Espanya es permet exaltar la dictadura franquista, la Fundació Francisco Franco ha estat finançada amb diners públics, la simbologia franquista es pot exhibir en carrers i escenaris públics i quan a vegades es volen retirar d’algunes ciutats, ens trobem amb l’oposició d’un sector de la població. Després de 40 anys de franquisme, el nou règim democràtic tardà 30 anys en aprovar en el 2007 la primera Llei de Memòria Històrica, una llei tardana que el govern del Partit Popular no ha volgut complir. Per què  Alemanya i Itàlia han adoptat una actitud tan diferent a Espanya? Potser perquè Hitler i Mussolini perderen la guerra i Franco la guanyà?

Estat actual de la part central de la tribuna amb el pòdium de Hitler

Les opinions que l’hispanista Walter Bernecker (catedràtic a la Universitat de Nuremberg) exposà en una conferència a Espanya en el 2016 en el transcurs del IX Encontre Internacional d’Investigadors del Franquisme, tal vegada ens ajuden a respondre a  les anteriors preguntes. Deia Bernecker referint-se al cas alemany que “el final de la II Guerra Mundial marcó un inciso tremendo en una guerra internacional que había sido liderada por una enorme coalición contra Alemania. Después de esta guerra que perdieron los alemanes, todo el país empezó una reflexión sobre el pasado que fue iniciada por los vencedores. Desde fuera se impuso esa reflexión sobre los crímenes del nacionalsocialismo que había imperado durante 12 años. Fueron los aliados los que impusieron y obligaron a los alemanes a asumir la responsabilidad sobre todo lo que había pasado, pero especialmente sobre el holocausto”.

Bernecker continua indicant que “esta dinámica en el caso español no ha funcionado y es bien diferente, porque se trató de una guerra civil. Aquí no hubo extranjeros vencedores que obligasen a los españoles a reflexionar sobre lo que había pasado. La guerra civil acabó con una dictadura que impuso su visión de lo que había pasado. Fue la única visión posible en ese momento y durante varias épocas y por eso en este punto resaltan más las diferencias ya que el lado republicano, que perdió la guerra, no tuvo la oportunidad, ni política ni jurídica, de presentar su visión y, mucho menos, de tratar de conseguir justicia sobre lo que ellos habían sufrido (…) En contraposición con el bando franquista, que honró a sus víctimas desde primera hora, se desemboca así en la época actual, donde la Ley de Memoria Histórica se basa en principios simbólicos, en la  reparación del honor de las víctimas antes que la búsqueda de responsabilidades, y sin atisbos de venganza. Una ley que se abre paso a duras penas más por iniciativas locales que por impulsos institucionales.”

En una entrevista del 2016 continuava Bernecker afirmant que el fet que «en España la sociedad haya empezado muy tarde a ocuparse críticamente de su pasado de guerra y dictadura se debe en primer lugar a la larga duración del régimen franquista, en el que no era posible un análisis serio y crítico de la política de los vencedores de la Guerra Civil. En segundo lugar, al tipo de democratización que tuvo España después de 1975, cuando había que hacer muchos compromisos con los «poderes fácticos» y se prefirió prescindir (en la sociedad y en la política) de un tratamiento demasiado estricto de la guerra y la dictadura para no hacer peligrar la transición a la democracia (…) La victoria de Franco en la Guerra Civil impidió todo tipo de penas judiciales y de debates político-morales, incluso después de la muerte del dictador como consecuencia de las leyes de amnistía.

Finalment, el professor Bernecker afirma sobre el franquisme que «la exaltación de un régimen dictatorial que ha cometido crímenes masivos, es inaceptable en una sociedad democrática que se basa en valores humanísticos. Por lo tanto, lo que hay que hacer es aplicar  la Ley de Memoria Histórica del año 2007. Y que finalmente los contenidos de esta memoria histórica lleguen a las aulas, algo que debería de haber ocurrido ya hace algunas décadas.

El Valle de los Caídos es deuria de convertir en un centre per a la reconciliació i la memòria democràtica.

Podem resumir dient que sense memòria històrica no pot haver una vertadera democràcia i que per tant l’Espanya democràtica encara no ha resolt la impunitat que ha tingut el franquisme i els seus crims. Institucions internacionals com l’ONU continuen reclamant a l’Estat Espanyol la seua obligació d’investigar, perseguir i sancionar els delictes contra la humanitat comesos pel franquisme i que el dret penal internacional condemna. Els familiars d’aquestes víctimes i tots els demòcrates no busquem venjança sinó el dret cívic i irrenunciable a la veritat, la justícia i la reparació en igualtat de condicions amb altres col·lectius de víctimes de la violència que sí han estat plenament reconeguts. Cal recordar que l’Església Catòlica des de 1987 a 2017 ha canonitzat i sobretot beatificat a 1836 «mártires de la persecución  religiosa durante 1931-39». I el procés encara no s’ha acabat perquè, per exemple, el passat més d’octubre la diòcesi de Màlaga inicià el procés per a beatificar a 214 «mártires» més. També cal recordar que totes aquestes cerimònies de beatificació celebrades amb molta pompa, han comptat amb l’assistència dels més importants membres del govern de l’Estat. Però reivindicar la memòria dels milers de persones afusellades i oblidades en cunetes i foses comunes per lluitar per un món més just, una part de la societat opina que és  «reabrir las heridas del pasado».

Per altra banda volguera manifestar que en relació a tot el que ha ocorregut  a Nuremberg amb l’arquitectura nazi ens deuria de servir d’exemple per a donar-li una solució definitiva al mausoleu franquista del Valle de los Caídos, amb mesures com: traslladar les restes de Franco i José Antonio, eliminar el seu ús religiós i els símbols feixistes, convertir el lloc en un veritable centre per a la reconciliació i per a la memòria democràtica, al temps que també podria servir com a centre d’estudi i de documentació  on s’explicara a les noves generacions la Guerra Civil, el franquisme i les seues conseqüències.

Inscripció de grans dimensions a la plaça del Calvari de Llíria dedicada a Fco. Marco Merenciano, un dels qui denuncià al rector Peset.

En octubre de 2017 les Corts Valencianes aprovaren  la Llei de Memòria Democràtica i per a la Convivència de la Comunitat Valenciana, una llei també tardana que busca el restabliment de la dignitat, l’honor i la reparació moral dels danys causats a les víctimes de la Guerra Civil i el règim franquista. Sols cal demanar que aquesta llei com la nacional del 2007 es complisquen, començant pel nostre entorn més immediat. A Llíria seria  convenient eliminar algunes restes de simbologia franquista que encara perduren, com és el cas de la inscripció de grans dimensions del grup de vivendes de la plaça del Calvari dedicada a homenatjar a Francisco Marco Merenciano, un dels tres metges falangistes que per dos vegades denuncià al rector de la Universitat de València, Peset Aleixandre, fins que fou afusellat degut a les seues idees. També és necessari que es recupere la memòria i la dignitat de totes aquelles víctimes que injustament han estat oblidades i marginades per la dictadura franquista i la democràcia, i malgrat que la immensa majoria dels protagonistes ja no viuen, cal fer-los un reconeixement, encara que arriba massa tard. Per tot això, és necessari reconciliar-se amb el passat i fer justícia, amb el desig i l’esperança de crear definitivament una nova cultura que eduque les noves generacions en els valors de respecte, pau i tolerància.

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here