Manuel Tomás: Una generació de músics “unioners”

(Manuel Tomás) Es coneix com generació el terme que denomina el conjunt de persones que han nascut en dates pròximes i han rebut educació i influències culturals i socials paregudes. A partir d’esta definició, considerem que podem aplicar-la a un conjunt de joves músics unioners” que varen nàixer a finals dels seixanta del segle passat, molts dels quals aconseguiren la professionalització en la música anys després. A més de formar-se i conviure al si de la Unió Musical de Llíria durant els anys de formació. La Generació del 68, podríem dir.

La majoria dels músics d’esta generació tenen en l’actualitat al voltant de cinquanta anys i podem dir que es troben en una fase de maduresa professional ocupant i desenvolupant responsabilitats professionals en agrupacions musicals i conservatoris.

A esta conclusió vàrem arribar el passat dissabte 5 de maig durant el magnífic concert que va organitzar l’Ajuntament de Llíria a l’església de l’Assumpció protagonitzat per una orquestra formada per músics llirians de les dos bandes locals. Es dóna la circumstància que tant el director de l’orquestra, Álvaro Albiach, como el concertí, Vicent Huerta, pertanyen a esta generació.

Som músics que visquérem una època que podem identificar amb algunes característiques comunes. Iniciàrem la formació musical sobre la meitat i finals del anys setanta, visquérem amb tot l’esplendor la dècada dels vuitanta per començar el nostre recorregut professional a finals d’esta mateixa dècada i principis dels noranta.

Respecte de l’època que vàrem viure, podem afirmar que gaudírem amb tota intensitat l’Espanya democràtica i les llibertats que altres generacions lluitaren per tal d’aconseguir-les. Estudiàrem ja als conservatoris públics amb un pla d’estudis obsolet, com era el Pla 66, però que ens va permetre tindre bons mestres i una educació musical de certa qualitat. A nivell professional també hi va haver moltes possibilitats, perquè la consolidació de l’estat del benestar en la dècada dels vuitanta va produir una quantiosa oferta de treball a les desenes de conservatoris que es varen fundar, les orquestres autonòmiques i provincials que començaven a proliferar i, sobretot, també moltes  oportunitats per a treballar com a mestres i professors en col·legis i instituts, gràcies a l’entrada de l’assignatura de música en l’ensenyament general amb la LOGSE (1990).

Si alguna cosa teníem tots és que vàrem sorgir al si d’una societat musical (la Unió Musical de Llíria) que era per a nosaltres la segona casa. Un espai incomparable per fer música, ser amics i viure la vida amb la intensitat que la nostra joventut ens va permetre. Nosaltres visquérem anys triomfals de la nostra banda, amb la consecució de nombrosos primers premis al certamen de València amb el liderat de Pablo Sánchez Torrella, un mestre excepcional amb carisma i influència, Don Pablo per a nosaltres. El mestre va haver d’esforçar-se a fons per ficar rigor i disciplina a aquells joves un poc assilvestrats. Podríem contar i no parar les mil anècdotes als assajos parcials que fèiem aleshores entre setmana i que pocs ens atrevíem a faltar, perquè nosaltres érem aquells que mai faltàvem als assajos, ni tan sols per exàmens… Els viatges a Mèxic, Dortmund i Bèlgica formen part del nostre record comú. I també la creació de l’orquestra que va a suposar l’inici d’una generació de músics de corda excepcionals: José Enguídanos, Miguel Gorrea, Vicent Huerta, Rosa Pla, Vicent Taroncher,  Miguel Pina, Victoria Méndez,  Cecilia García, Reme Silvestre, Nieves Pamblanco, Araceli Pacheco, Rosa Montesinos… Quasi res!

I no sols això, compartíem més coses, partides de truc i de manilla al bar social, estudi fins a la matinada al mateix local  gràcies a la gentilesa de Taroncher, el conserge nocturn, seguides per ressopats al Forn Nou asseguts als escalons de la Gila, conversant amb alguns personatges de la Llíria nocturna i les patrulles de la policia local.

Formen part d’esta generació autèntics músics brillants, el dos ja esmentats són una bona mostra. Álvaro Albiach, actual director de l’Orquestra Simfònica d’Extremadura, va ser un jove guanyador del concurs de direcció de Besançon i ha dirigit les millors orquestres i bandes professionals d’Europa i d’Espanya. I què dir de Vicent Huerta, músic fantàstic i professor carismàtic considerat com un dels millors violinistes del país. Ells dos simbolitzaven dissabte l’èxit d’esta generació bastant nombrosa.

A ells els segueixen músics com Federico Peris, Vicent Cintero, José Manuel Artiga, Manuel Martínez, Vicent Barona, Justo Moros, els germans Carlos i Andrés Simeó, Javier Alabadí, Miguel Castillo, Miguel Torres i alguns més als que demanem disculpes per no citar-los

Per a un poble que no tenia més de 15.000 habitants en aquella època és impressionant. Si a més a més també sumem els músics professionals que  eixiren de la Banda Primitiva, increïble. I és que, com sempre, el moviment bandístic valencià no deixa de sorprendre’ns.

Acabem amb un reconeixement merescut a tots aquells músics, desenes, de la mateixa generació que són o foren aficionats i que compartiren amb nosaltres les mateixes vivències. I una menció especial a les generacions anteriors, a les que vingueren després i a les que seguiran eixint que fan possible el miracle de la música a Llíria.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here